Sala de premsa Editorial Germania

PRESENTACIÓ A CANALS D'EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2012-02-24T11:29:00.000+01:00

El passat dimecres 22 de febrer a la biblioteca del Centre Cultural Ca Don José de Canals (La Costera), en un acte organitzat per l'Associació Cultural La Pebrella, es va presentar el llibre de poesia El teu nom és un éssser viu de Josep Manel Vidal.

Va coordinar la presentació Maria Josep Juan la qual,a més, va intorduir als presents en la bibliografia de Vidal i de Manel Alonso, encarregat de presentar el llibre, alhora que feu un repàs de les ja nombroses crítiques positives que del llibre s'han publicat.

L'escriptor Manel Alonso per la seua part va detallar diversos aspectes de la poètica de Vidal així com la manera com aquest ha donar a conèixer al públic la seua obra, una manera molt actual ja que aquest ho ha fet utilitzant les les diverses xàrcies socials.

Josep Manel Vidal per la seua banda va anar combinant diversos apunts sobre el llibre amb la lectura d'alguns dels seus poemes. Després el públic enceta un llarg col·loqui en el que es va parlar de poesia però també de l'actualitat social i política que viu el País Valencià.

L'acte és va tancar amb la signatura d'exemplars per part de l'autor.

Fotografies de Pedro García de León.

PRESENTACIÓ A CA REVOLTA DE RONDALLES DE BENEIXAMA

2012-02-19T17:01:00.000+01:00

El passat dissabte 18 de febrer es va presentar a Ca Revolta el llibre Rondalles de Beneixama del que és autor el professor Francesc Gascó.

L'acte, al qual va assistir un nombrós públic, va estar presentat per l'escriptor Manel Alonso i Català i la professora Laura Santacruz.

Manel Alonso va escenificar la rondalla Mal de panxa i després va recomanar una atenta lectura del llibre del qual va arribar a dir: "que té la facultat de fer-nos retrocedir al temps de l'infantesa, recuperant unes històries plenes de màgia i de fantasia".

La professora Laura Santacruz destacà, entre altres coses la capacitat de treball, la passió per l'ofici de professor i l'amor per la llengua, la cultura i el país de Francesc Gascó.

L'autor explicà al públic assistent tot el procés de recopilació de les rondalles i la seua transcripció, donant bona cosa de detalls i contant algunes anècdotes que els presents van agrair amb complicitat i aplaudiments.

Més tard es va obrir un col·loqui i algunes persones es va atrevir a llegir en veu alta alguna de les rondalles.

En tancar-se l'acte Francesc Gascó va signar exemplars del llibre.

RONDALLES DE BENEIXAMA

2012-02-13T10:05:00.000+01:00

Si buscàrem en un diccionari la definició de rondalla segurament que ens diria que es tracta d’una narració popular anònima en la qual es combinen elements de fantasia, de llegenda i de realitat. La rondalla no és part del patrimoni cultural concret d’un municipi, d’una comarca o d’una llengua. Les rondalles són un bé immaterial que pertany a tota la humanitat i sovint podem trobar versions d’una mateixa trama en diverses llengües i cultures.

Afegir al títol d’un recull de rondalles una adscripció geogràfica, com ho ha fet Francesc Gascó en el seu nou recull, Rondalles de Beneixama (Col·lecció Barraca. Editorial Germania, Alzira, 2011), pot en un primer moment entrar en contradicció amb la natura del gènere. Res més lluny de les intencions d’aquest filòleg que l’any 1999 va editar un primer recull sota el títol de Rondalles de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià. Gascó ha pretés en aquest nou trebal retre un homenatge a les seues fonts, aquelles persones que amb gràcia i enginy han mantingut viva una tradició mil·lenària, malgrat uns temps tan pocs propicis per a l’anomenada literatura de transmissió oral. Unes persones que han format part de l’univers més pròxim de l’autor: la seua família, el seu veïnat.

Rondalles de Beneixama recull quaranta narracions de diferent índole, n’hi ha fantàstiques, de por, escatològiques... Durant la seua lectura m’he anat retrobant amb el paisatge i el paisanatge de la meua infantesa, i jo, que sóc d’una comarca allunyada geogràficament de l’Alcoià, he pogut comprovar que aquelles rondalles, amb molt poques variacions, també són les del meu poble.

Però, a més d’aquest homenatge a la gent més pròxima, què és el que fa que l’autor vulga posar-los denominació d’origen? Molt senzill, el magnífic treball lingüístic que ha fet per a transformar una narració en un text escrit. Gascó ha depurat la llengua emprada de barbarismes, de frases fetes, sentències i refranys provinents de la pressió que sobre el valencià exercix la totpoderosa llengua castellana i ha buscat amb perseverança i intel·ligència en la llengua viva del seu poble paraules i expressions vives i genuïnes per a enriquir-lo. Tota aquesta gegantina tasca és producte, com no pot ser d’una altra manera, de la passió i l’estima que l’autor té per la seua cultura, la seua llengua, el seu país.

El resultat final, un llibre amé, entretingut, àgil, enriquidor.

Però, com no hi ha dos sense tres, Gascó a la tasca de recol·lector pacient i transcriptor ha volgut sumar la seua vessant com a docent, annexant a les quaranta rondalles un glossari i diverses propostes de treball segons el nivell dels alumnes que ajuden a una millor comprensió del contingut i la pervivència en les noves generacions d’una part del nostre patrimoni literari.

(Article de Manel Alonso i Català publicat l'onze de febrer de 2012 al blog Els papers de Can Perla)

TALLER DE PETITS IL·LUSTRADORS A LA BIBLIOTECA DE CORBERA

2012-01-31T13:03:00.000+01:00

Just abans d'acabar l'any 2011, concretament el dia 29 de desembre, a la biblioteca de Corbera, l'artista Empar Piera va fer un taller per a petits il·lustradors.

A l'activitat van participar vuitanta xiquets i xiquetes d'aquesta localitat de la Ribera.

Els personatges a il·lustrar van ser els protagonistes més menuts de la col·lecció Món de paper, Martina i Tonet.

Baix la supervisió d'Empar Piera i atenent a les seues explicacions els menuts van dibuixar aquests entranyables personatges i posteriorment els hi van donar color.

En acabar es va confeccionar un mural que encara es pot veure a la biblioteca.

PRESENTACIÓ A VALÈNCIA DE FRONTERES DE VIDRE

2012-01-26T17:05:00.000+01:00

El pròxim dos de febrer a les 19,30 hores es presentarà a la Societat Coral "El Micalet" (Carrer Guillem de Castro, 73 de València) el llibre de relats Fronteres de vidre de l'escriptor de l'Olleria resident en l'actualitat a Burjassot, Francesc Mompó i Valls. Tot seguit prendrà la paraula el també escriptor Manel Alonso i Català el qual s'encarregarà d'introduir als assistents en la trajectòria vital i literària de Mompó.

UNA TAULA DE MENJES EXQUISIDES

2012-01-21T12:24:00.000+01:00

Per Francesc Mompó

Que un nom, cosa que suposem estàtica per excel·lència, esdevinga un ésser viu promet interessants descobertes. Ètica i estètica, actitud i bellesa, un efectiu parany per al lector. Estem davant d´un poemari compost per 43 proses poètiques on l´autor, Josep Manel Vidal, amb un gran domini del llenguatge i dels viaranys dels sentiments, exposa permanentment el jo com a objecte de la poesia. Aquesta vessant lírica navega per les aigües de la més propera quotidianeïtat. Aquesta isotopia que beu en la vida diària, recordant de vegades l´Estellés d´Una alegria d´aigua i fang novell o de Tinc l´ànima coenta com la planta del peu, on barreja registres populars amb registres poètics fa que el lector s´acoste a la poesia sense prevencions ni massa entrebancs; Vegem un fragment d´Ofec «La veu se´m va liquant al llarg del dia, i quan torne a casa, a la nit, és una llàgrima que sembla una llacuna». La torre d´ivori que és moltes vegades el món líric, amb Josep Manel Vidal esdevé una taula de menges exquisides on pràcticament tot el món està convidat. Són plats perfectament combinats perquè el contrast t´explosione al cervell en una sinestèsia de noves sensacions. És per això que, com la bona cuina, cal anar assaborint cada sintagma, cada oració, cada prosa poètica d´El teu nom és un ésser viu a poc a poc, sense presses, ja que està ple de troballes que cal gustejar com un gourmet de la literatura.

(Publicat a la secció Panorama del diari Levante-El Mercantil Valenciano el dia 21 de gener de 2012)

El DIARI LEVANTE INFORMA SOBRE L'APARICIÓ DEL LLIBRE "TONET I L'AVI PASQUAL VISITEN SAGUNT"

2012-01-12T12:58:00.000+01:00

Article aparegut a l'edició comarcal del Camp de Morvedre del diari Levante-El Mercantil Valenciano.

UN COMENTARI SOBRE "FRONTERES DE VIDRE"

2012-01-04T12:28:00.000+01:00

Per Carles Cortés

Els vint relats que configuren el llibre són un regal per al lector encuriosit en anar més enllà de la realitat. A mitjan camí entre la sorpresa i l’element fantàstic, Mompó aporta vint maneres d’entendre l’altra realitat, la que podem entendre darrere d’un vidre o un espill.

Els contes segueixen una estructura subjacent semblant que atorga al recull una homogeneïtat sorprenent. Amb tot, les temàtiques i el tractament d’aquestes és ben distinta. Hi ha però, diverses idees recurrents, com és l’orgull dels orígens del personatges i la concreció de colps finals o petites sorpreses que tanquen de manera força redona les narracions. Un dels meus preferits, el primer, “”Ja n’hi ha prou”, on descobrim la inquietant personalitat d’un personatge desconegut a l’inici del text.

La voluntat de construcció dels personatges aboca Mompó al psicologisme. Així el món dels records i el passat d’aquests esdevé un llast del qual és impossible fugir, de manera que el present i el futur queden condicionats. Així, podem localitzar sentiments diversos en els relats, com són les obsessions vitals o la tendresa. Cal destacar igualment la complicitat que es cerca amb el lector. Així, es planteja sovint una interacció en el narratari o destinatari del relat que fomenta l’atracció de la seua lectura. Un recurs que serveix a l’autor per a plantejar el desdoblament de personalitats, això és, la duplicitat de realitats, l’altra veritat, la que pot haver darrere d’un vidre. Un bon exemple pot ser-hi “L’ésser que havia nascut del baf” (pàg. 65).

Cal citar, finalment, la guia didàctica feta per Mercé Climent, una bona eina per treballar amb l’alumnat un llibre tant ben editat i il·lustrat. Una joia per a llegir i gaudir-la.

LA ESCUELA EN EUROPA OCCIDENTAL. EL NUEVO ORDEN Y SUS ADVERSARIOS

2011-12-27T10:55:00.000+01:00

Por Antonio Viñao Frago

INFORMACIÓN BIBLIOGRÁFICA (lecturas veraniegas, junto con alguna novela que no reseño por no venir al caso)JONES. K.; HATCHER, R.; HIRTT, N.; INNES, R.; JOSHUA, S.; KLAUSENITZER, J; COLECTIVO BALTASAR GRACIÁN: La escuela en Europa occidental. El nuevo orden y sus adversarios, Alzira (Valencia), Editorial Germania, 2009, 308 páginas. ISBN: 978-84-92587-17-9. Traducción de Salustiano Martín, Mª José Navarro y Fermín Rodríguez.

“Este libro, como se indica en su presentación, viene a subrayar las características comunes presentes en todos los proyectos de reforma [educativa] puestos en marcha, con especial atención a los países que nos son políticamente más próximos (Alemania, Francia, Inglaterra, Italia), además de España”

Dichos proyectos responden, según los autores, a la poderosa influencia ejercida por la nueva ortodoxia política internacionaL impulsada desde organizaciones supranacionales, entre las que se hallan la Unión Europea y la OCDE, y compartida por encima de fronteras, y de diversos modos, por los distintos gobiernos de dichos países desde la década de los ochenta del pasado siglo siguiendo en parte el modelo de las reformas thatcheristas o laboristas inglesas. El análisis de dicha ortodoxia, calificada de neoliberal y economicista, se lleva a cabo desde una serie de supuestos metodológicos que conviene destacar puesto que son los que diferencian esta obra de otras, asimismo militantes y críticas en relación con este nuevo orden:

a) Los autores son conscientes de que la situación actual es el resultado de la superposición (no exenta de conflictos, paradojas y ambigüedades) de distintos modelos ideológicos y prácticos de reforma de la enseñanza acaecidos en Europa desde la II guerra mundial (el modelo humanista ya conformado anteriormente, el de Estado del bienestar y el neoliberal), así como de las tradiciones, de las relaciones de fuerza en cada país entre los distintos actores sociales (entre ellos los sindicatos), y de los cambios sociales y políticos experimentados por cada uno de ellos.

b) Además de dedicar una serie de capítulos al análisis del nuevo orden emergente, la europeización de los sistemas educativos, la descentralización y el Estado evaluador y las formas de privatización y de reproducción de la desigualdad, los autores dedican una especial atención, en capítulos independientes, a las modificaciones introducidas en los procesos de enseñanza y aprendizaje por estas políticas de modernización (es decir, en el ámbito del currículo prescrito y de lo que sucede en las aulas), a los mundos simbólicos del nuevo orden, a las diversas estrategias de implantación suave y gradual del mismo y a las respuestas y modificaciones consiguientes en los comportamientos de estudiantes y profesores. En el primer caso, en relación con los procesos de individualización, diferenciación, precariedad y acreditación, y la amenaza o promesa del aprendizaje a lo largo de la vida. Y en el de los profesores, enfatizando las diferencias generacionales entre los mismos, y cómo dicho nuevo orden viene a socavar las bases del profesionalismo tradicional y disciplinar de los docentes creando, o intentando crear, otras de nuevo cuño.

c) Tanto en relación con las reformas modernizadoras como con las previamente llevadas a cabo en Europa occidental desde la II guerra mundial, los autores adoptan una actitud que pudiéramos llamar realista, en el sentido de que en todos los casos se señalan las dificultades y obstáculos para su implementación y las diferencias entre los propósitos de los reformadores y la realidad de los centros docentes y las aulas, es decir entre los discursos legitimadores de las mismas y su implementación. Así, con independencia de la postura crítica y activista de los autores contra el nuevo orden y las imposiciones del mercado, no tienen inconveniente (adoptando un lenguaje weberiano, es decir, formalmente libre de valoraciones), en referirse a los logros y éxitos y a la eficacia de las reformas neoliberales (y de las del Estado del bienestar), así como a sus fracasos, contradicciones, promesas y objetivos incumplidos, y obstáculos o resistencias encontradas.

d) Dicho realismo se extiende asimismo al análisis de las fuerzas que podrían oponerse a ese nuevo orden y a las contradicciones y debilidades que, como ya sucedía en modelos de reforma anteriores, operandentro del mismo. Un análisis que les lleva a sugerir una serie de estrategias, pero que fue realizado (la edición en inglés es del año 2008) antes de producirse la actual crisis financiera y económica.

e) Con independencia de otras posibles conclusiones o puntos de controversia, de acuerdos o desacuerdos a los que llegue cada lector, la lectura del libro deja por lo general entrever que la educación constituye un mundo complejo y contradictorio que ningún modelo de reforma puede modelar a su antojo. Un mundo cuya realidad es, en cada momento, el resultado no sólo de procesos sociales más amplios (por ejemplo, de la recomposición y reestructuración de las clases sociales o de la evolución del mundo productivo y laboral), sino también de la superposición en el tiempo de distintas tradiciones, culturas y subculturas internas, de diversos modelos de reforma o reestructuración cuya virtualidad real ofrece similitudes y diferencias en los modos y ritmos de implantación en cada país, y de procesos de adaptación y hibridación entre unos y otros modelos, tradiciones y culturas.

Las referencias a España que se hallan en el texto proceden, por lo general, de trabajos en inglés de autores españoles y de documentos o informes de organismos internacionales como la OCDE. Quizás por ello, y porque el Colectivo Baltasar Gracián (http://www.colectivobgracian.com/ ) es el que promueve la traducción y publicación del libro, dicho Colectivo ha añadido al final un epílogo muy crítico en el que ofrece su propia visión, no exenta de alguna incoherencia o debilidad (como cualquier otro ejercicio valorativo que desee hacerse), sobre la evolución de la educación en España desde la reforma de 1970 y algunos atisbos del modelo de reforma de la misma

Articulo publicado en Avances de Supervisión Educativa. Revista de la Asociación de Inspectores de Educación de España

TRES TÍTOLS DE GERMANIA PARTICIPEN EN ELS PREMIS DE LA CRÍTICA DELS ESCRIPTORS VALENCIANS

2011-12-21T16:53:00.000+01:00

Dos llibres de narrativa i un de poesia editats per Germania opten a l'edició d'enguany dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Es tracta de Fronteres de vidre de Francesc Mompó, Rondalles de Beneixama de Francesc Gascó i El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal.

Els Premis de la Crítica estan organitzats per la secció valenciana de l'AELC i es venen celebrant des de l'any 1990. En l'actualitat estan dividits en quatre categories: assaig, poesia, teatre i narrativa i es centren en obres d'autors nascuts o residents al País Valencià editades l'any anterior.

L'escriptor borrianenc Joan Garí amb el llibre Un ofici del segle, va obtindre el Premi de la Crítica en la modalitat d'assaig l'any 2001, Un títol publicat pel segell de l'editorial Germania, 7 i mig editorial de poesia.

PARLEM AMB FRANCESC GASCÓ AUTOR DE RONDALLES DE BENEIXAMA

2011-12-20T09:13:00.000+01:00

Francesc Gascó és un home enamorat, enamorat de la vida, de la seua professió, de la llengua i del seu país. Tota aquesta estima li dona cada matí quan s’alça raons i energia per a viure i conformen alhora el seu caràcter i personalitat, per això no ens ha d’estranyar que fruit d’aquestes passions s’haja posat a seguir els passos d’Enric Valor i amb rigor i serietat recupere de la tradició popular un seguit de rondalles i ens les oferisca amb una prosa àgil, amb un lèxic ric i genuí i amb unes interessants propostes de treball en l’aula.

P.- Què t'ha motivat a recollir rondalles?

R.-Sempre m’ha mogut una estimació profunda a un poble i un territori: Beneixama i la seua vall. Per a mi és el meu racó privat de món. On vaig descobrir que podia sentir-me arrelat a la terra i al seu paisatge. Per això, la llengua i les tradicions que l’acompanyaven eren part de la “música vital” del mateix.

Primer de res, com que sóc tant despistat, ho feia per a recordar-me’n. Devia tenir, llavors, catorze o quinze anys. Les anava apuntant de qualsevol manera en una llibreta. Després, una vegada més gran, ja ho feia de manera conscient. Vaig aprendre com d’important per a la cultura i la llengua del nostre poble eren les rondalles de la mà de les d’Enric Valor. He de reconèixer que les de Valor em van impactar moltíssim. Les que jo he anat recollint, en general, són molt més senzilles quant al registre lingüístic i l’estructura.

P.- Quin és el sistema de treball que empres? Quines són les fonts d'on les traus?

R.-El sistema de treball és quasi sempre el mateix: enregistre oralment la rondalla i en faig una primera versió escrita. Si hi ha algun aspecte de la mateixa que no veig clar, torne a preguntar-li a la persona o li demane que me la torne a contar. Sempre hi afegeix un matís o alguna cosa que no havia dit la primera vegada. Això m’ha ajudat a l’hora de fer-ne la versió definitiva.

Quan ja tinc la història, el que faig és polir-la de barbarismes innecessaris (la veritat és que no n’han estat molts, perquè la gent que he tingut la sort d’entrevistar parlen un valencià popular riquíssim i gens contaminat, o molt poc). I sempre ser fidel el màxim possible a la font original que m’ha facilitat el o la informant.

L’únic que he fet ha estat explicar o desenvolupar determinats aspectes de la rondalla que, de no fer-ho, haurien pogut crear dubte o confusió.

P.- Creus que al situar-les en un marc geogràfic concret pot deixar d'interessar a lectors d'altres indrets?

R.-Les rondalles que he recollit no tenen un espai geogràfic gaire concret. Si de cas, un paisatge, una mirada de viure i de veure la vida, comuna a molts altres llocs valencians. Crec que pot interessar a qualsevol persona que li agrade la cultura popular del nostre poble feta, per suposat, en la llengua que li és pròpia. Tant se val que siguen de Beneixama, com de l’Alcúdia, Lleida, Felanitx o l’Alguer.

P.- A l'hora de transcriure les rondalles no has tingut por que perderen la frescor i la força de l'oralitat?

R.-Estem parlant de registres diferents. L’oral i l’escrit es complementen, però són àmbits d’actuació diferents. Com adés explicava, he intentat mantenir al màxim la fidelitat a l’original en la mesura que això no transgredira la norma lingüística. És una qüestió de respecte a la llengua i al que suposa tot plegat. Frescor o no, depèn de com es mire. No et pots imaginar com costa trobar una paraula que, tot substituint un barbarisme, no grinyole en el conjunt del text. Això és una de les coses que més m’ha costat i encara no n’estic satisfet del tot.

És el que té l’escrit enfront de l’oral: “Verba volant, scripta manent”. Quan parles et pots permetre determinades llicències lingüístiques que no pots mantenir en l’escrit si vols que en quede un resultat digne.

P.- Aquest és el segon recull que fas, creus que hi ha material encara per a un tercer volum?

R.-Ara mateix no crec. Potser d’ací un temps. Recollir rondalles per a aquest segon llibre meu m’ha costat gairebé dotze anys... Tant de bo en poguera trobar moltes més. Ara, Beneixama és un pou de sorpreses. Quan menys t’ho esperes, t’hi trobes amb una de nova!! També és veritat que el grup de persones que mantenien tota aquesta mena de materials com una cosa habitual, a cada vegada és menys nombrós.

P.- L'experiència adquirida durant el primer volum t'ha servit per a facilitar-te la tasca del segon?

R.-I tant!! La sistematització de la feina i, sobretot, la paciència. Entendre que cada cosa té el seu temps i que poden passar mesos o, fins i tot, anys entre una rondalla i una altra. Encara que, més que experiència, que també, el que m’hi he trobat ha estat una manera ben divertida d’acostar-me a la llengua en estadis i registres ben antics.

P.- Creus que als joves i els adolescents d'ara els pot interessar aquesta part del nostre patrimoni cultural?

R.-Crec que als adolescents i als joves, si els saps arribar a prop, els interessa. A classe, quan els conte alguna rondalla és cosa de veure la cara d’interès que hi posen. I això em passa a tots els nivells, des de primer d’ESO a 2n de Batxillerat. I si els xiquets són més menuts, encara funciona millor. Crec que si a casa es contaren rondalles i històries de manera habitual, l’interès encara seria més gran.

A l’aula, es tracta de treballar, si és el cas, la rondalla des del punt de vista d’ells. Engrescant-los a entendre l’argument i a modificar-la, fer-ne versions més divertides, més rares... Les possibilitats són quasi infinites. A les propostes didàctiques del llibre en dic algunes, que no totes.

Ara, sobretot, t’has de creure que les rondalles són importants i que les pots dur a la classe i presentar-les com una cosa interessant. Depèn del moment triat, de la manera de contar-les.

Jo he aprés molt de tot això de les persones que mes les han anat contant. Sobretot de la meua tieta Leonor, que n’era tota una experta.

Francesc Gascó a Biar presentant a un grup de professors de valencià el seu llibre Rondalles de Beneixama

ES PRESENTA A BIAR EL LLIBRE RONDALLES DE BENEIXAMA

2011-12-18T10:48:00.000+01:00

El dissabte 17 de desembre de 2011 al restaurant El Solet de Biar es va presentar en societat el llibre Rondalles de Beneixama de Francesc Gascó.

Durant l'acte van prendre la paraula Paula Martínez, responsable de publicacions de l'editorial Germania, la qual va destacar la rellevància de la tasca realitzada per Gascó en favor de la recuperació i posada al dia d'un part del nostre patrimoni cultural com són les rondalles. També va subratllar la qualitat i l'agilitat de la seua prosa, així com la universalitat de les rondalles recollides.

Francesc Gascó, emocionat va recordar i agrair la gran ajuda que un seguit de persones algunes de les quals ja desaparegudes li han prestat com a transmissores d'una herència que és de tots i que està en perill de perdre's.
L'acte es va tancar amb la signatura de llibres per part de l'autor.

NOVETATS PER AQUEST NADAL

2011-12-16T12:07:00.000+01:00

La col·lecció Món de paper creix aquest mes de desembre amb l'aparició de dues noves aventures dels fills de la família Gramola, Tonet i Martina, personatges creats pel tàndem format per l'escriptor de Puçol, Manel Alonso, i la il·lustradora d'Alzira, Empar Piera. Així que ja comencen a veures en les llibreries Que menja Martina i Tonet i l'avi Pasqual visites Sagunt número 3 i 4 de Món de paper, amb anterioritat havien aparegut Tonet agermanat i El matí de Martina.`

També aquest mes de desembre han aparegut en la col·lecció de narrativa Barraca Rondalles de Beneixama de Francesc Gascó i en la col·lecció de poesia Plaerdemavida la traducció del llibre Poemes de la resistència Chicana de Nephtalí de León traduït per Carme Manuel.

SAGUNT COM A ESCENARI D'UN NOU LLIBRE INFANTIL

2011-12-13T12:36:00.000+01:00

Partint d'una visita al casc antic i al castell de Sagunt l'escriptor Manel Alonso i la dibuixant Empar Piera han creat una nova aventura de Tonet i la seua família. En aquesta ocasió l'entremaliat i fantasiós Tonet, acompanyat del seu avi Pasqual, tindrà l'oportunitat de conèixer la ciutat del Palància i les restes del seu passat. Els lectors més joves de la casa descobriran, a través de la mirada de Tonet, uns racons i un paisatge de gran bellesa i valor històric. Però l’escenari invita al nostre protagonista a la fantasia i prompte s’imaginarà que és un gran cavaller capaç de vèncer els dracs més malèfics; però, per altra banda també, l’obligarà a fer-se algunes preguntes que només el seu avi sabrà respondre-li.

Tonet i l'avi Pasqual visiten Sagunt és un llibre destinat a xiquets i xiquetes que comencen a llegir, està escrit en versos de quatre estrofes i de deu síl·labes cada un dels quals va acompanyat per una il·lustració a color. Els autors pretenen descobrir d'una manera senzilla, directa i imaginativa als infants valencians la capital del Camp de Morvedre i el gran tresor arquitectònic que conté.

El llibre a més a més està acompanyat per un retallable d'una de les diverses torres saguntines.

Les aventures de Tonet, de la seua germana Martina i la resta de la seua família formen part de la col·lecció “Mon paper” de l'editorial valenciana Germania on ja s'han publicat títols com ara Tonet agermanat , El matí de Martina i Que menja Martina.

Aquesta no és la primera incursió de Manel Alonso en la literatura infantil recordem que amb anterioritat ha publicat diversos llibres entre els quals destaquen “Caram, quina aventura!” i “Conta’m un conte” tots dos guardonat amb el Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians al millor llibre infantil d’autor valencià. Per la seua banda Empar Piera s’ha encarregat de realitzar les il·lustracions interiors i de portada de llibres com ara “Rondalles de Beneixama” de Francesc Gascó.

(Notícia publicada al diari digital Morvedre.info el dia 5 de desembre de 2011)

TONET AGERMANAT

2011-12-12T11:32:00.000+01:00

Tonet agermanat. Text de Manel Alonso i il·lustracions d'Empar Piera. 27 pàgines. Col·lecció Món de paper. Editorial Germania, Alzira, 2011.

Per Xavier Aliaga

No és natural que els materials literaris infantils, a més de fomentar valors positius, servisquen per a introduir els més menuts en la nostra història, tot i que siga de manera epidèrmica. En aquest conte, el poeta Manel Alonso, recolzant-s’hi en les simpàtiques il·lustracions d’Empar Piera, apropa a la xicalla la història dels agermanats. Cal ressaltar la utilització del llenguatge poètic, amb quartetes de rimes senzilles i fàcils de retenir que fan més agradós el text als joves lectors.

(Text publicat al suplement Quadern de l’edició valenciana del diari El País el 8 de desembre de 2011)

A PROPÒSIT DE "EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

2011-12-07T11:05:00.000+01:00

Per Carles Mulet Grimalt

Un seguit de petites contrarietats (el llibre va tardar una mica en ser servit a la meva llibreria, l'exemplar que vaig comprar va resultar mal paginat...) però a la fi he pogut llegir El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. Sembla que valia la pena pagar aquell preu per poder fruir-ne, i ara poder parlar-ne.

La veritat és que l'amic Josep Manel ja em tenia acostumat a l'estil tan treballat com contingut, dels posts que penja regularment al seu bloc però, en llegir aquest recull, he tingut la impressió que el conjunt de proses poètiques que s'hi apleguen no suposen només una simple addició, sinó que hi ha subtil fil conductor que, en engalzar-les, les potencia i dota el llibre d'una qualitat unitària que les sobrepassa.

Aquest enfilall actua a la manera d'eix vertebrador bastit sobre un univers narratiu que orbita al voltant de l'experiència amorosa (una amalgama de desig, sensualitat, erotisme..), on predomina la recreació demorada i el despullament de sentiments i de sensacions que va dibuixant el perfil fràgil i sinuós d'una dona fugaç i esmunyedissa, tot i la paradoxa de la seva vívida carnalitat. Es tracta de l'"estimada de carn i somni" d'una identitat tan polièdrica que pot adoptar l'aparença confortant de l'abraçada conjugal, l'anorreador acoblament de l'amant secreta, l'atuïdora atracció de la visió d'una dona anònima, inassolible... Un vagarejar que oscil·la entre la brevetat intensa de la plenitud eròtica i el desig-enyor callat però punyent de l'absència, on la vivència erotitzada sembla erigir-se en l'agafador que permet resistir-se a l'erosió i el naufragi existencial.

Podria posar en relleu trets ben diversos, a l'hora de justificar la magnífica impressió que m'ha deixat la lectura d'aquest llibre, però sobretot vull expressar que la qualitat que potser ha captivat més plenament la meva afecció literària ha estat la manera com Josep Manel ha sabut envolupar els relats d'una atmosfera poètica carregada de potència evocadora, tot i el seu ancoratge en la quotidianitat. I crec que els recursos essencials per assolir això han estat l'elecció d'un lèxic tan ric com ajustat i, sobretot, la utilització tan eficaç del descripcionisme, que aconsegueix que els estats de la natura arribin a fusionar-se harmoniosament amb els sentiments i les sensacions del protagonista i en facin, fins i tot, d'hàbil caixa de ressonància, impregnant el conjunt del llibre d'un aire intimista i sensual on es barreja l'atracció amb la contemplació, la passió amb l'enyor, l'esclat amb el silenci.

(Publicat al blog Nausica el 6 de desembre de 2011)

PRESENTATS EN UN CONGRÉS DE L'ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE SOCIOLOGIA LLIBRES DE LA COL·LECCIÓ POLIS-PAIDEIA

2011-12-03T17:12:00.000+01:00

Els dies 25 i 26 de novembre s'ha celebrat a Nicòsia un congrés dels grups de recerca de sociologia de la joventut i sociologia de l'educació de l'Associació Internacional de Sociologia.

En la fotografia, al pati de la Universitat de Xipre, es pot veure les professores Ana Elsa Estrela, de la Universitat Lusòfona de Lisboa i Ana Maria Seixas, de la Universitat de Coimbra, que presentaren les novetats de la col·lecció Polis-Paideia.

PRESENTACIÓ A LA CASA DEL LLIBRE DE VALÈNCIA DE "POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA"

2011-12-01T11:12:00.000+01:00

El dimecres 30 de novembre, es va presentar a la Casa del Llibre de València el llibre Poemes de la resistència Chicana (col·lecció Plaerdemavida. Editorial Germania, 2011) del poeta, pintor, activista cultural i narrador Nephtalí de León, un llibre del qual ha tingut cura de la selecció de poemes, de la traducció introducció i notes la professora de literatura nord-americana de la Universitat de València Carme Manuel.

L’acte va estar presentat pel crític literari Francesc Calafat, el poeta Manel Alonso, l’autora de la traducció Carme Manuel i compta amb la col·laboració especial de la professora Margarida Castellano que va ser l’encarregada de llegir una selecció de poemes.

Manel Alonso es va confessar membre del club de seguidors de Carme Manuel, de la qual va arribar a dir que mai no es queda en el paper de simple traductora, ja que el seu treball sempre va més enllà, oferint als lectors en cada títol un estudi important sobre el temps, l’espai i la cultura de l’autor o autors que tradueix.

Francesc Calafat va parlar de la vitalitat i energia de Carme Manuel alhora que va destacar el paper dels traductors com a elements que obren finestres a d’altres cultures.

Carme Manuel des d’una òptica profundament humana i amb el sentit de l’humor que la caracteritza explica al nombrós públic assistent aspectes biogràfics del poeta Nephtalí de León així com la lluita de l’anomenada nació Chicana.

Per a tancar l’acte Margardia Castellano va fer un petit recital d’una selecció de poemes del llibre.

L’acte es va tancar amb una copa de cava i la signatura del llibre per part de Carme Manuel

PRESENTACIÓ A VALÈNCIA DEL LLIBRE "POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA"

2011-11-29T10:59:00.000+01:00

El dimecres 30 de novembre a les 19,30 hores a la Casa del Llibre de València (passeig Russafa, 11) tindrà lloc la presentació del llibre de poesia Poemes de la resistència Chicana de Nephtalí de León, la selecció, traducció i notes del qual ha anat a càrrec de la professora de la Universitat de València Carme Manuel. Durant l'acte intervindran el crític literari Francesc Calafat, el poeta Manel Alonso i la pròpia Carme Manuel, Llegirà una selecció dels poemes Margarida Castellano.

ANTONIO SANCHIS, AUTOR DE HISTORIA DE LA MALVARROSA

2011-11-25T10:08:00.000+01:00

El jueves 24 de noviembre, en el Ateneo del Cabanyal, Antonio Sanchis Pallarés presentó el libro Historia de la Malvarrosa. Nacida del agua, un estudio en el que de una manera amena, eficaz y directa explica las diversas vicisitudes que ha vivido y se han vivido a lo largo del tiempo en este barrio marinero de la ciudad de Valencia. Con Antonio hemos tenido la oportunidad de hablar sobre el largo proceso de documentación y redacción de este extenso trabajo editado por Germania en la colección “Vuit fulles”.

P.- ¿La Malvarrosa se merecía el esfuerzo titánico que usted ha realizado para escribir un libro como este?

R. Rotundamente, sí. Los motivos son fáciles de advertir en el transcurso de la lectura, pero anticipemos algunos puntos fuertes de esta importancia:

1.- La transformación a que la sometió Robillard, que de un marjal la convirtió en un jardín;

2.- Su elección por Sorolla y Blasco para el desarrollo de su actividad

3.- Su decisiva importancia en la vida sanitaria valenciana, con la fundación del Asilo de San Juan de Dios y lo que ahora es el Hospital de la Malvarrosa, que en sus inicios era un proyecto de Ciudad Residencial.

4.- Su Papelera, que aglutinó a centenares de trabajadores, muchos de ellos venidos de Peñarroya Pueblo Nuevo de Córdoba, y que jugó un papel decisivo en el movimiento obrero valenciano.

5.- Su actividad pionera tanto en el movimiento obrero como en el ciudadano, con su decisiva participación en los movimientos por conseguir el Saler para el pueblo, un cauce del río Turia como jardín y no como autopista; un Paseo Marítimo también como alternativa al frustrado proyecto de autopista por la playa.

6.- Sus gentes, que han conseguido convertir un marjal en un barrio habitable.

P.- ¿Que le motivó a enfrentarse a un proyecto como este?

R.- A excepción de los labradores, los habitantes de Malvarrosa vivían ahí desde después de 1939 y a duras penas conocían su historia. Ni siquiera sabían el origen de su nombre. Tampoco yo lo sabía y me impuse la tarea de descubrirlo.

P- ¿Cuando se puso a trabajar en este libro tenía ya claro como organizaría toda la información que recabase?

R.- Ni muchísimo menos. Ni yo tenía un método académico ni la información que pudiera existir estaba ordenada en ningún archivo. Fue un trabajo de pionero, y a medida que adquiría datos iba pensando la manera de clasificarlos. Prácticamente mi principal y primera fuente de información fueron los varios cientos de entrevistas personales. Iba preguntando y ante mí se abría un pasado sepultado del que quedaban pocas huellas, pero fui accediendo a la vía férrea del Puig, a la fábrica de Ballesteros, a Robillard, a la Papelera, a Blasco, al Barriet, al campo de aviación...

P.- ¿Cuanto tiempo le costó recopilar toda esta extensa y variada información sobre la Malvarrosa?

R.- La suficiente para ir redactando unos 10 años, aunque ello incluye mi primera incursión por los senderos del Cabanyal, pues había oído decir que Malvarrosa se había llamado antiguamente Pueblo Nuevo del Mar. Era una pista interesante, que resultó ser inexacta pero que abrió unas perspectivas de largo alcance. El paso siguiente era lógico: estudiar el Grau. Y el actual está siendo Natzaret.

P.- ¿A que archivos recurrió?

R.- El fundamental fue el Archivo General de Protocolos, es decir, toda la colección de escrituras notariales donde se hablaba de la compra venta de todas las parcelas de la Malvarrosa. Y luego el acceso al archivo histórico municipal, sobre todo las licencias de obras, y las entrevistas con familias importantes en el pasado de la zona. Además de Robillard, la familia Caro, la de Dupuy de Lome, la de Blasco Ibáñez, Mariano Pérez Feliu...

P- ¿Cuáles fueron las principales dificultades a las que se enfrontó para escribir este libro?

R.- La falta de datos estructurados. Poco a poco descubrí que había algo en Martínez Aloy, en Teodoro Llorente, en el mismo Joan Fuster, en Elías Tormo, en el Arzobispado, en la prensa. Una dificultad adicional fue la de encontrar editor, sobre todo en una fase en la que tenía prácticamente unidos todos los datos sobre Malvarrosa, Cabanyal y Grau. Tuve que desglosar y aun así pasé varios años buscando editor. Como el de Malvarrosa tuvo buena aceptación ya fue más fácil editar los del Cabanyal.

P.- Una vez publicado el libro ¿se siente usted satisfecho de su trabajo? ¿O por otra parte piensa que se le han quedado muchas cosas en el tintero?

R.- Muy satisfecho. Pero, efectivamente, se han quedado muchas cosas en el tintero. He tenido que prescindir de muchas cosas y ahora se podría pensar en un nuevo libro, que resumiera lo ya publicado y añadiera nuevos datos y también mucho y mejor material gráfico. Incluso un libro de alguien que quisiera tomar el relevo

P- ¿A un lector que no sea residente o natural de la Malvarrosa que le diría para recomendarle la lectura de este libro?

R.- Malvarrosa todavía sigue siendo una gran desconocida, pero ha jugado un papel fundamental en la historia de Valencia, tal como hemos visto en las respuestas a las siete preguntas anteriores. Malvarrosa tiene todos los ingredientes para ofrecer una lección de vida, una interesante colección de anécdotas vitales, un microcosmos de lo que es nuestra ciudad y nuestra historia.

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES

2011-11-24T12:16:00.000+01:00

Per Eusebi Morales

Bona vesprada a totes i a tots i gràcies per acudir a la presentació d'aquest llibre. Abans de començar li vull agrair a Marina Guillén que haja confiat en mi per a fer la presentació del seu nou llibre.

La notícia sobre la seua existència d’un llibre ens acaba arribant als lectors després d'un llarg procés en què han intervingut escriptors, il·lustradors, editors, correctors, llibrers, publicistes, professors, periodistes, crítics, lectors, institucions... i és evident que hi ha distints tarannàs a l'hora de parlar sobre ell.

L'edició de La revolta de les llapisseres ha anat a càrrec de l’Editorial Germania que inicia amb ell una nova col·lecció, El parotet, i la veritat és que està molt cuidada la seua estètica. Cal agrair a Toni Martínez i a la seu filla Paula, el seu bon fer i la seua il·lusió per aquesta tasca. Les il·lustracions, molt encertades i boniques, van a càrrec d'Empar Piera, que sintetitza extraordinàriament el desenvolupament de la història, utilitzant colors vius amb tendresa i mestria.

Situat ja davant del llibre, la primera cosa que ha de dir-se al lector és que el llisca amb un plantejament mental obert, cosa incompatible amb la de pensar que un llibre «ha de ser» d'una determinada manera. En positiu només es pot afirmar alguna cosa tan vaga com que cada llibre ha de tindre els trets formals i de fons, la dosi d'humor o de realisme o de fantasia, que pretenga i necessite.

La revolta de les llapissers és un conte, així que diré alguna cosa breu sobre els contes. Destaque, en primer lloc, la importància de l'aprenentatge d’escriure el conte com una maqueta en què són visibles tots els elements, com una màquina analògica que funciona gràcies a un meticulós mecanisme: el punt de partida i el final; la veu narradora; el sigil d'anar preparant els passos d'una revelació: el més extraordinari o el fantàstic com un suggeriment o una possibilitat.

Els contes els permeten als xiquets utilitzar la imaginació. Aquesta funciona com a fonament del pensament i del llenguatge i reacciona estimulant la creativitat, projectant-los en el futur i donant la possibilitat de reviure el passat.

El conte genera comunicació, en l'ampli sentit de la paraula: destresa en l'ús de les paraules per a expressar-se, curiositat, control balancejat del cos, abordatge de la rítmica, producció i reconeixement de sons i sorolls, habilitats a l'hora d'interpretar, inventar, llegir, etc.

Els contes els donen als xiquets un marc de confiança, seguretat i autoestima. És important, que en els contes, s'equilibren les forces oposades i que genere un aprenentatge

La intensitat de cada episodi haurà de compensar-se perquè el lector puga veure l'evolució dels personatges, la fortuna de les conductes positives, la possibilitat d'estructurar canvis, etc.

El desenllaç haurà de desembarcar en el pensament optimista i en la reflexió constructiva.

Marina Guillén complix al peu de la lletra el que acabe de dir, i m'agradaria recalcar, llegint un paràgraf en la p.25, com arreplega la idea de la revolta dels pacífics, –d'antecedents judeo-cristians – que va assumir i va guiar Ghandi aconseguint el seu objectiu: la independència de l'Índia. També connecta amb l'actualitat que estem vivint: : la revolució pacífica dels indignats.

Marina Guillén establix una dinàmica, que té un objectiu i uns procediments clars. A més, com a bona mestra, i com a escriptora de literatura infantil, pensa en l'edat del xiquet, en els seus interessos i les seues demandes. Com ho fa?

· Crea un marc referencial i li dóna una situació.

· Identifica els personatges i el que està ocorrent. Els dóna vida mitjançant

la metàfora ontològica de la personificació o prosopopeia.

· Formula un desenllaç i tanca el conte.

Marina Guillén, en aquest llibre, complix amb el respecte de la intel·ligència del xiquet, usant un vocabulari precís, fins i tot per damunt del seu nivell, perquè tots necessitem una literatura que ens sobrepasse i ens eleve. Òbviament, a cada xic cal tractar-lo d’acord amb la seua edat i la seua maduresa, i cada tipus de relat té uns objectius i unes lleis pròpies. El que importa és que llenguatge i contingut formen un conjunt harmònic, i que es tracte amb respecte la capacitat del lector. En aquest conte, d'acord amb la recepta que deia Schopenhauer, i que Astrid Lindgren repetia, s'emprenen paraules “corrents” per a dir coses d'un extraordinari valor humà, com pot ser l'educació en valors respecte a ser ordenats, tindre en compte el material, respecte al medi on ens movem i vivim, com comportar-se en una assemblea, com treballar en grup, etc. Si s’assumixen aquests valors, estarem educand a lectors que seran ciutadans de primera, que respectaran la res pública, el seu entorn i ho transmetran a les següents generacions.

Trobem sense cap dubte un vigor narratiu que es mou per dos eixos paral·lels amb veu pròpia, el real i l'imaginari. Ambdós eixos tenen –com diria el nostre amic Francesc Mompó– el seu propi “què”, el seu propi “com” i el seu propi “quan” dels personatges. La revolta de les llapisseres es caracteritza per estar escrit amb un estil àgil, directe, fresc, divertit i en el que l'autora des de la fantasia intenta incidir en la realitat dels infants.

També cal subratllar l’interès de l'argument i una definició encertada dels personatges.

Un altre aspecte a tindre en compte és quin coneixement de la realitat ens aporta aquest llibre, si ens fa comprendre millor les persones, si ens descobrix alguna novetat o quelcom vell amb una perspectiva nova. És clar que l'autora coneix a la perfecció el funcionament intern d'una classe, de les seues rutines, dels seus moviments i els descriu tan bé que ens submergeix en eixa dinàmica, recordant-nos als adults les nostres experiències passades. Segons Marina Guillén, amb aquesta obra s'anima als lectors més jóvens a “aprendre entre altres coses a acceptar totes les opinions, també que diguen el que pensen sense por a fer el ridícul, a treballar en equip, a solucionar els problemes de manera pacífica o a demanar ajuda quan la necessiten”. Valora, com no podia ser d’altra manera, la professió de mestra, que quantes vegades davant dels imprevistos tenen la “màgia” de crear noves accions, noves idees, noves maneres de treballar.

Sempre, però potser més en el cas de la literatura infantil, els elements d'aprenentatge i els models que es proposen poden ser útils per a uns i descoratjadors per a altres, determinats móns fantàstics poden ser lluminosos per a uns i incomprensibles per a altres... Eixa recepció subjectiva no pot ignorar-se i ha d'intentar explicar-se. Marina accepta el repte de dirigir-se a un públic determinat, en aquest cas infantil, i accepta una limitació més que no va contra la categoria de la seua obra sinó al contrari: a un artista li agraden les seues limitacions, l'essència de tota pintura és el contorn, deia molt bé Chesterton.
Ara bé, si qualsevol llibre infantil ha de ser un escaló cap a la millor literatura, ja es veu que no estem parlant només de recursos lectors i literaris sinó de continguts humanístics i de comportament ètic que ja he mencionat abans.

La literatura és un fenomen socialment i històricament transcendent, però la lectura del món precedeix a la lectura de la paraula i de la lectura infantil. El desxiframent de la paraula flueix naturalment de la lectura del món particular, i els futurs lectors d'aquest conte coneixen el món particular descrit en el conte, per la qual cosa hi haurà, sense cap dubte, una perfecta comunicació lingüística, a més de complir, diríem, els components bàsics –des del punt de vista psicopedagògic – per a la comprensió lectora que serien:

· Coneixement de les paraules

· Raciocini en la lectura

· Capacitat per a focalitzar l'atenció en proposicions explícites de l'autor

· Capacitat per a identificar la intenció de l'autor, els seus propòsits i els seus punts de vista

· Capacitat per a derivar significats nous a partir del context

· Capacitat per a: identificar proposicions detallades en un paràgraf

· Capacitat per a seguir l'organització d'un tros i identificar els antecedents que es referisquen a ell

· Coneixement específic dels recursos literaris

· Capacitat per a seleccionar la idea principal d'un text.

Tots aquests aspectes que acabe de nombrar estan sintetitzats en les propostes didàctiques que Marina planteja al final del llibre.

És veritat que els xiquets com a lectors no són naturalment savis però sí que tenen l'avantatge que són sempre sincers: si un llibre els agrada el lligen i si no, el deixen. Estic plenament convençut que en aquest cas, amb aquest llibre, arribaran fins al final i d'una tirada.

Moltes gràcies per la vostra atenció i enhorabona, de nou, a Marina per aquest llibre.

Text llegit durant la presentació del llibre La revolta de les llapisseres al Casal Jaume I de Catarroja el dia 18 de novembre de 2011.

PRESENTACIÓN DEL LIBRO "HISTORIA DE LA MALVARROSA. NACIDA DEL AGUA"

2011-11-21T10:44:00.000+01:00

El jueves 24 de noviembre a las 19,30 horas en el Ateneo Marítimo (calle Reina, 68. El Cabanyal) y el lunes 28 de noviembre a las 18 horas en el Instituto Isabel de Villena (calle Isabel de Villena, 4. La Malvarrosa), se presentará el libro Historia de la Malvarrosa. Nacida del agua de Antonio Sanchis Pallarés.

JOSEP MANEL VIDAL PRESENTA EL SEU LLIBRE

2011-11-21T10:35:00.000+01:00

La premsa es fa eco de la presentació del llibre El teu nom és un ésser viu a la llibreria La Costera de Xàtiva.

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES EN LA PRENSA

2011-11-19T10:31:00.000+01:00

El Periòdic NOTICIAS publicava el següent article sobre Marina Guillen i el seu nou llibre de narrativa per a infants La revolta de les llapisseres publicat a la col·lecció Parotet. L'article entre altres coses diu "Se trata de un libro cuya historia está ambientada en una aula d'un colegio de primaria, uniendo elementos reales y otros imaginarios para obtener como resultado un relato fresco y divertido".

FRONTERES DE VIDRE

2011-11-04T09:50:00.000+01:00

Per Xavier Aliaga

El polifacètic Francesc Mompó debuta en la narrativa breu amb un recull de relats coherent i ben armat que juga amb les possibilitats simbòliques de l'espill i el seu reflex. Amb precisió en el llenguatge i un domini considerable de les lleis del relat, sobretot alhora d'administrar la informació i de bastir un final sorprenent, el llibre navega amb diferents enfocaments pels terrenys de la irrealitat i la fantasia, però en el balanç final guanyen els relats en què l'aposta és més enigmàtica i obscura.

(Publicat al Quadern del diari EL País el dijous 3 de novembre de 2011)

....

L'infatigable viatger Francesc Mompó també va ser present a la popular Fira de Tots Sants de Cocentaina que es va celebrar a la capital de la comarca d'El Comtat del 28 d'octubre a l'1 de novembre. A la caseta de la llibreria 26 lletres va estar signant exemplars del seu llibre de relats Fronteres de vidre, editat a la col·lecció Barraca de l'editorial Germania.

DUES RESSENYES MÉS SOBRE "EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

2011-11-03T13:32:00.000+01:00

El teu nom és un ésser viu

Per Joanaina Font

El teu nom és un ésser viu és un llibre ple de lletra petita que vessa erotisme suau i amor per tot. Des de la primera pàgina sures en el magnetisme i la subtilesa amb què Vidal aconsegueix captivar-te sense esforços. Són desenes de versos entrelligats que desprenen calidesa i melancolia i un batec interminable que et colpeja inclús havent acabat perquè en realitat pots trobar-hi les respostes a tants plaers inacabats, a tants detalls inabastables que es queden gravats a la retina, a les pells que tots enyorem. El teu nom és un ésser viu és una crida a la paraula per la tinta en què s’ha escrit, però també és una crida a un sentiment que no és palpable però que s’ensuma i que se t’aferra. És un llibre ple de natura lèxica i d’un impuls innat per l’existència, ple d’estacions i d’olors de cossos absents, i també d'una melangia que irradia i la tristesa que t’arriba perquè a la pàgina seixanta-u s’acaba (per allò de la sensualitat que tant em fascina, n’hauria preferit vuit més). Però, si més no, tenim sort perquè sempre ens quedarà un fil que ens relliga.

(Publicat l’1-10-2011 a www.llibresperllegir.cat)

*****

El teu nom és un ésser viu

Per Caterina Cortés

Seguesc el blog d’en Josep Manel Vidal, Filant Prim, des del 2007 quan jo vaig iniciar la meva aventura blogaire. Des de llavors, i sempre que he pogut, no he deixat de llegir-lo. Als comentaris que li he anat escrivint durant aquest temps m’he repetit sovint dient-li que m’agrada la forma com expressa i descriu els sentiments en els seus posts, que ja voldrien molts escriptors de renom tenir la facilitat que té ell. Són paraules que li deia i li dic de cor, que són del tot sinceres.

Des d’aquell 2007 i des del primer comentari que li vaig escriure a en Josep Manel han passat més de quatre anys. Ara, per fi, després de molt desitjar-ho, acaba de publicar el seu primer llibre de proses poètiques, titulat El teu nom és un ésser viu (Germania), que vaig llegir tot d’una que el vaig tenir a les meves mans. La intensistat i la força amb que parla de l’amor, de pors, alegries i tristeses, fa que acabis rellegint alguns dels seus escrits més d’una vegada. És un recull que segur que emociona al lector (amb jo ho ha aconseguit, fet que venint d’ell no m’ha sorprès gens ni mica). Li desitj moltíssima sort, tot i que estic segura que no la necessitarà, en aquesta aventura literària que acaba d’encetar i que sé que li fa il·lusió. El llibre és totalment recomanable com també ho és el seu blog.

No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…”

INSPIRACIÓ (Fragment)

(Publicat al blog No em diguis que és un somni el 16 de setembre de 2011)

TONET I MARTINA VISITEN COCENTAINA I EL PUIG

2011-10-31T11:27:00.000+01:00

L’últim cap de setmana del mes d’octubre els fills de la família Gramola, Tonet i Martina, han recorregut una gran part de la geografia valenciana per tal d’estar presents a la Fira del llibre de Cocentaina (L’Alcoià-El Comtat) i al Darrer Diumenge d’Octubre que se celebra en El Puig (L’Horta nord).

Tonet i Martina són dos personatges creats per l’escriptor Manel Alonso i la il·lustradora Empar Piera, les aventures dels quals s’emmarquen dins de la col·lecció de literatura per a infants Mon de paper de l’editorial Germania.

Durant aquests dies autors i personatges han tingut un contacte directe amb els seus lectors als quals els han signat llibres i regalat unes carasses amb les cares dels dos personatges.

ENTREVISTA AMB JOSEP LLUÍS RICO SOBRE LA LÍNIEA D'OMBRA

2011-10-16T10:52:00.000+02:00

L’escriptor i professor de secundària Josep Lluís Rico s’ha encarregat de fer la introducció les propostes didàctiques de la novel·la La línia d’ombra una adaptació al valencià per a joves de la novel·la de Joseph Conrad. Conrad és un dels escriptors clàssics moderns en llengua anglesa i junt a Melville i Stevenson és un destacat representant de l’anomenada literatura del mar. Amb Josep Lluís Rico hem parlat sobre Conrad i la seua obra.

P.-Creu vosté que conserva encara la seua vigència l'obra de Joseph Conrad?

J.Ll.R.-Naturalment. Si Conrad és considerat un "clàssic modern" (i en aquest qualificatiu no hi ha cap contradicció), és perquè la seua obra ha resistit el pas del temps. És i serà actual sempre, perquè la seua literatura aprofundeix en la condició humana, retrata les passions, anhels, esperances, fracassos, ambicions, de l'ésser humà. La seua és generalment una narrativa d'acció i aventura que té un rerefons psicologista i, de vegades, filosòfic. A la manera naturalista, Conrad dissecciona l'ànima humana a fi d'explicar com els personatges es decanten del costat del bé o del mal, com cauen en l'absurd o en el fàstic, o com se n'alliberen.

P.- Quines són les grans aportacions de Joseph Conrad a la literatura universal?

J.Ll.R.-Conrad no és un autor de grans cabrioles verbals. És considerat un escriptor premodernista, però no té la passió per la bellesa o l'elegància del llenguatge que tenen els modernistes. Si s'associa al modernisme és perquè el seu impuls primari és més romàntic que realista.

En Conrad és més important la "història" (allò que es conta) que el "discurs" (com es conta). Per això està lluny d'experiments narratius i els seus relats solen ser lineals, sense emprar tècniques narratives estranyes ni innovadores. Per això, en l'aspecte del discurs aporta poc a la literatura. No és un Joyce ni un Faulkner, per exemple, autors model per a la literatura posterior pel seu tractament innovador del llenguatge i de les tècniques narratives.

Si Conrad aporta alguna cosa a la literatura és per les seues històries tan ben cohesionades i pel seu psicologisme. En Conrad és molt important la funció emotiva del llenguatge, l'expressió del jo, d'allò íntim (com en els romàntics); així com la conativa, perquè el que intenta és transmetre una lliçó al lector.

P.- Què li pot aportar als joves la lectura d'un llibre com La línia d'ombra?

J.Ll.R.-Qualsevol lectura aporta alguna cosa als joves, perquè estan en període de formació i són un camp verge per a infinitat de coneixements. Una novel·la com La línia d'ombra, aporta ensenyaments morals a joves i a majors. Els adolescents s'hi poden veure reflectits en el protagonista, perquè aquest està travessant una crisi de valors, se sent presoner del tedi, tasta el sabor insípid de l'absurd o l'amarg del desencís. La realitat el posarà a prova i l'experiència li forjarà un caràcter que d'una banda el farà més fort, i d'altra l'ensenyarà a apreciar millor tant les xiquetets coses com els grans valors. L'ensenyarà a viure.

P.- L'ésser humà encara continua fascinat pel mar com en el temps de Conrad.

J.Ll.R.–Sí. Sempre ens atraurà la seua immensitat i allò que té d'ignot. És quelcom així com l'atracció que sentim per l'espai, vull dir les estrelles, l'univers... Però la mar en temps de Conrad està més associada a l'aventura. Amb la desaparició dels velers, que ell estimà i defensà tant, moria una forma diferent d'entendre la relació de l'home amb la mar.

P.- Creu vosté que hi ha en la vida de totes les persones un esdeveniment iniciàtic que com una línia marca un abans i un després en la seua vida?
J.Ll.R.–Crec que Conrad en La línia d'ombra juga amb símbols, és a dir, eixa "línia d'ombra" pot ser el pas de la infantesa a la edad adulta, com pot ser també el pas de la joventut a la maduresa. Encara que si ens ajustem a l'argument de la novel·la es tracta més aïna del segon cas. Ell parla de la primera joventut, però la seua metàfora val per a qualsevol etapa de la vida.

És difícil saber si en tota persona hi ha un esdeveniment iniciàtic que marca un abans i un després en la seua vida. Poden haver persones que n'experimenten més d'un, mentre unes altres no n'experimenten cap. Pot ser que hi haja persones que, com els personatges plans, no evolucionen; mentre unes altres poden ser una espècie de personatges especialment redons i evolucionen constantment. És difícil saber-ho amb certesa.

DUES RESSENYES D' "EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

2011-10-14T10:49:00.000+02:00

El poeta Josep Lluís Abad Bueno i la blogaire Carme Rosanas han publicat als seus respectius blogs Espai Claudator i Carme Rosanas dues ressenyes sobre el llibre de poesia Josep Manel Vidal El teu nom és un ésser viu i que tot seguit reproduïm:

LITERATURA QUE PURIFICA

Per Josep Lluís Abad

És emocionant tremolar davant d'una veu-vent que és capaç de materialitzar unes paraules tan profundes.

La política, tan necessària per allò quotidià, s'esvaneix davant l'energia d'aquest oceà. Un mot rere l'altre trenen un paisatge resistent a la metamorfosi de l'efímer.

Això és el que pense, dic i puc viure en llegir l'obra de l'amic poeta i contador d'històries Josep Manel Vidal al seu darrer llibre El teu nom és un ésser viu, publicat a l'editorial Germania.

Acostumat a llegir comentaris i crítiques de compromís, diré que el poeta Josep Maria Balbastre de Lletra nua s'ha lluït tot mesurant -més enllà de modes fugisseres- la literatura perfecta, sense oripells, ni cap mena de fastuositat. Ens calen aproximacions d'aquesta mena allunyades de fames, premsa i parladisses...

Una gran mostra la teniu en aquesta petitesa exquisida del següent text titulat

OFEC

<< La veu se'm va liquant al llarg del dia, i quan torne a casa, a la nit, és una llàgrima que sembla una llacuna. I em submergisc, preguntant-me si els éssers que no són estimats de prop no s'aniran marcint igual que els clavells que mai no es reguen >>.

****

Josep Manel Vidal del blog Filant Prim, ha publicat el seu primer llibre.

Per Carme Rosanas

Josep Manel va ser un dels primers blocaires que em va captivar per la seva manera d'escriure, per les seves imatges, metàfores i sobretot pel sentiment que és capaç de transmetre. Ara, potser ja no podria ser objectiva a l'hora de fer-ne un comentari. Però no importa, ja que el dia que no el coneixia de res i em vaig enganxar al seu blog, sí que ho era, totalment objectiva i imparcial. I la meva opinió no ha canviat.

El llibre està fet de paràgrafs de la mida dels seus posts.

Intensos, que encomanen el sentiment que l'ha dut a escriure'ls.

Poesia pura, encara que no tingui versos.

Jo crec que deu ser impossible de llegir d'una tirada. Ja que tot i voler-ne més... perquè no tenia pas ganes de parar... em veia obligada a aturar-me per pair tot el que transmet cadascun.

Són com delicadeses profundes. Filigranes plenes de contingut. Bombons farcits d'un licor embriagador.

En fi... vosaltres mateixos...

Un fragment de "No vull":

"Les coses que no es diuen no solament mai no se saben, sinó que mai han de prendre cos. Romandré, doncs, en la seguretat dels secrets no compartits, dels silencis. Jo aniré, de tant en tant, amb un posat d'estudiada displicència, deixant-te detalls escampats per l'aire que respires Interceptaré les teues dreceres abans que tu no les solques amb les teues passes, i em convertiré en una presència infinita. T'aniré deixant caure mirades, perquè les trepitges sense soroll, amb els teus ulls oceànics..."

2011-10-07T12:38:00.000+02:00

Per Àngel Cano

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida -junt amb l'escriptora Mercè Climent-; i havent publicat dos poemaris, l'últim, De la fusta a l'aigua, de temàtica eròtica, Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I, voilà!, va i ens delecta amb Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

Amb aquest recull de contes, Mompó ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles vitals, de l'amargor, però també de la tendresa, del sofriment, però també de l'amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de Narcís i Sísif, respectivament), l'avi Torró, les ombres, que reinvidiquen la seua “figura”, PepQuatreülls i Gregori el del Puntet(a "Els habitants de Jam", un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o l'estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions a aquarel·la, d'altra banda, que s'ajusten perfectament amb el que es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea millor al cap.

No obstant això, però, i abans d'entrar més en l'anàlisi d'algunes narracions, fixem-nos en el títol: Fronteres de vidre. És ja en si una declaració d'intencions per tres motius: el primer, ens indica el lloc des d'on hem de llegir cada text, des de la frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac, perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que l'ollerià no deixa res a l'atzar-, és que parla del vidre, un material arrelat al seu poble, a l'Olleria.

Amb aquestes instruccions, hom pot introduir-se en la recerca del tresor que s'amaga a sota de cada lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del vidre”. Ací, el protagonista, amb l'excel·lent descripció de les “capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l'espill ell i la seua parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser protagonista del món de l'espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar a “L'ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal, un home que necessita l'alcohol per a desinhibir-se de la realitat, va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.

Fronteres de vidre és una obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs d'equívocs. A “Ja n'hi ha prou”, “L'existència de Sigfred” o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota l'atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot, sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d'un home que es creu amo de la seua dona, encara que, en realitat, es tracta d'un holograma. El joc amb el vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs. Un altre element que cal esmentar és l'obsessió: l'obsessió d'Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l'obsessió de l'estranya pintora que acaba sense rostre, l'obsessió per la gent del poble en uns poders pseudodivins d'un foraster, l'obsessió d'un escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que ha d'escriure o l'obsessió d'un xic amb un maniquí.

Amb aquesta mestria, Francesc Mompó demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana, que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d'amor feudal, amb un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un repte al cap; Mompó mai defrauda.

(Article publicat el 26 de setembre de 2011 al blog El net del tio Pipo)

PRESENTACIÓ A CASTALLA DE "LA LÍNIA D'OMBRA" DE JOSEPH CONRAD

2011-10-01T14:18:00.000+02:00

El divendres 30 de setembre, dia internacional de la traducció, l’editorial Germania va presentar a Castalla la novel·la La línia d’ombra de Jóseph Conrad, es tracta d’una traducció i adaptació per a un públic juvenil del clàssic de l’autor nascut l’any 1857 a Berdyczów. La traducció i adaptació ha anat a càrrec de Nacho Meseguer, mentre que la revisió del text, la presentació i les propostes didàctiques han estat obra de l’escriptor i professor de secundària Josep Lluís Rico Verdú.

La presentació es va fer al restaurant Cassana i durant l’acte va prendre la paraula en primer lloc Josep Lluís Rico, el qual ens feu una interessant aproximació a la biografia de Conrad que a pesar de ser polonés està considerat actualment un clàssic modern de la literatura anglesa. Després ens va parlar de la seua obra i en especial de La línia d’ombra, on Conrad empra l’aventura que té com a escenari la mar per a traçar una brillant metàfora de la condició humana. La línia d’ombra, afirmava Rico, és una novel·la d’aprenentatge, en la que una situació límit posa a prova al personatge protagonista i en eixir triomfador comprova que l’experiència li ha forjat el caràcter i a més li ha ensenyat a valorar les coses aparentment més insignificants de la vida.

L’acte el va tancar l’editor Antoni Martínez que parlà als presents del poderós missatge d’aquesta novel·la, més actual encara en moments de crisi com l'actual, en els quals hem de ser capaços amb intel·ligència i valor de superar l’adversitat per aconseguir tirar endavant.

MARINA GUILLEN PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE, "LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES"

2011-09-21T10:15:00.000+02:00

El dimarts dia divuit de setembre de 2011 es va presentar al port de Catarroja el primer número de la col·lecció Parotet de literatura per a infants, es tracta de La revolta de les llapisseres de l’escriptora de l’Horta sud Marina Guillen i Alapont.

Durant l’acte van intervindre l’autora així com el màxim responsable de l’editorial Germania, Antoni Martínez, els dos van destacar la fantasia i els valors que traspua La revolta de les llapisseres, un conte que des de l’àmbit més pròxim als lectors, l’aula escolar, s’enlaira cap a un món carregat de màgia per tal de fer-los adonar-se’n dels petits problemes que afecten el bon funcionament del curs escolar.

Marina Guillen i Alapont és escriptora i mestra d’educació primària. La seua passió, segons reconeix ella mateixa, és la literatura infantil i juvenil, i gaudeix d’allò més inventant històries màgiques que conta als seus alumnes o les escriu. L’any 2005 va publicar La cadira voladora i l’any 2001 Una botija amb sorpresa.

EMPAR PIERA, AUTORA DE LES IL·LUSTRACIONS DE TONET AGERMANAT, LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES, ETC

2011-09-20T10:59:00.000+02:00

P.-Quina tècnica ha utilitzat per a fer les il·lustracions de Tonet, La revolta de les llapisseres i quina la del llibre de Rondalles?

E.- Per a il·lustrar Tonet i La revolta de les llapisseres vaig utilitzar el llapis de grafit i després ho vaig digitalitzar i acolorir. Rondalles de Beneixama les he il·lustrat amb la tècnica del collage, emprant imatges antigues trobades (postals, fotografies, il·lustracions d’enciclopèdia, etc ) i després les he acolorit imitant l'efecte de l’aquarel·la, per donar-los frescor, imitant les fotografies antigues acolorides.

P.- Quan li van parlar del projecte de les aventures de Tonet, una col·lecció on el text són versos breus i per tant amb poca descripció de llocs i personatges, li va ser molt complicat donar-los cos a cada personatge?

E.- La veritat és que no, ací vaig comptar amb l'equip de treball de l'editorial Germania. Férem una pluja d'idees, a la que després vaig donar forma amb la llapissera.

P.- Quin d’entre tots ells li ha resultat més difícil de dibuixar?

E.- Tonet té un estil més treballat a nivell de dibuix, ombres i llums, textura... en canvi triar l'estil de La Revolta de les llapisseres va ser més difícil pel marge d'edat dels xiquets al que va adreçat.

P. En el llibre La revolta de les llapisseres s’ha inspirat en l'acció del conte, en l'atmosfera creada per l’escriptora o potser en una imatge literària o un detall?

E.- Normalment, quan il·lustre llibres infantils, intente recrear l'acció del conte que està passant en eixe moment.

P.- Creu que hi ha una bona entesa estètica entre el que expliquen en aquests tres llibres els escriptors i les seues il·lustracions?

E.- Sí, almenys eixa és la meua intenció quan em pose a treballar.

P.- Quina és la rondalla que més li ha agradat?, quina la que li ha resultat més fàcil il·lustrar?, i quina la que li ha donat més faena?

E.- Triar-ne una és difícil, totes són molt divertides, però si he de triar-ne una... la del xiquet-gos és molt graciosa. La il·lustració que més m'ha agradat fer és la de la portada perquè m'ha donat més llibertat creativa i pot ser és la més surrealista de totes. La rondalla que m'ha resultat més difícil d'il·lustrar, com que treballe en una base d'imatges “trobades” antigues, ha sigut El dimoni emplomat.

ÈXIT DE LA PRESENTACIÓ A L'ALCÚDIA DE CRESPINS DEL LLIBRE "EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

2011-09-19T12:08:00.000+02:00

El divendres 16 de setembre, a la sala Generalitat de la biblioteca de l’Alcúdia de Crespins, es va congregar un nombrós públic per tal d’assistir a la presentació del primer llibre del poeta Josep Manel Vidal El teu nom és un ésser viu.

L’acte, que va estar organitzat per l’associació cultural La Garrofera, va comptar amb la presència i participació de la responsable de publicacions de l’editorial Germania, Paula Martínez, la qual durant el seu parlament ens va parlar de la sensibilitat i intel·ligència de Vidal, també de l’escriptor Manel Alonso que va destacar diferents aspectes de l’obra i de la personalitat del seu autor

i el propi Josep Manel Vidal que amb dosi d’emoció continguda i una gran complicitat aconseguí connectar amb un públic que des del primer moment se li va mostrar retut.

Tot seguit un grup de cinc rapsodes van fer una lectura de diferents poemes que tancaren els membres del grup musical Barbaritats que amb un acústic excepcional van interpretar un poema musicat i cantat per la filla del poeta.

En finalitzar la presentació Josep Manel Vidal va signar exemplars del seu llibre.

Fotografies de Pedro García León.

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU, DE JOSEP MANEL VIDAL

2011-09-16T10:03:00.000+02:00

Per Esperança Camps

Confés que em fan enveja els escriptors que saben trobar títols fantàstics per les seues obres. On s’ensenya això? El teu nom és un ésser viu em sembla meravellós. Com també Filant prim, el nom amb que Josep Manel Vidal va batejar ja fa anys el seu blog. I supòs que no és casualitat que a la portada del llibre de poemes hi hagi una filosa. Perquè filar prim és el que fa Josep Manel quan escriu els poemes en prosa d’aquesta plaqueta publicada per Germania.

Així és que aquí estic jo, movent-me entre l’enveja i l’admiració després de llegir aquest recull de textos. Prosa poètica? Poemes sense versos? Un vers llarg i únic que es cargola pel cos que es converteix en nom, a la manera bíblica? El verb es va fer carn. Carn per estimar, per enyorar, per plorar llàgrimes d’absència que provoquen, per exemple, que “les roses creixen lentes sobre la tàpia dels meus versos”

He llegit aquest llibre a València. El vaig trobar dins un sobre esponjós, amb una dedicatòria molt guapa, entre la correspondència que m’havia arribat el mes d’agost. M’hauria agradat assaborir-lo a Menorca, just després de la migdiada, quan el sol de l’estiu ja marca la retxa del ponent i puc obrir les persianes, i entre l’aire que vol ser fresquet del fosquet. No sempre ho és fresc, l’aire, com no sempre són felices les notícies que conta Josep Manel Vidal... però ho fa tan bé! “si sóc tot això quan t’empipes amb mi, llavors dec ser una mosca en la sopa dels teus desitjos”.

Ja sé que hauria de deixar d’ensabonar Josep Manel Vidal. Si continui dient coses boniques del seu llibre, perdre tota credibilitat com a “crítica”, prescriptora, en diuen ara?. No vull ser ni una cosa ni l’altra. Senzillament, si sou gourmets de les paraules, cercau el llibre que ha publicat Germania. I encara una altra: si podeu, anau a alguna de les presentacions que farà, i intentau establir cinc minuts de conversa amb l’autor. No us en penedireu.

(Publicat a la pàgina web d'Esperança Camps el 15 de setembre de 2011)

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2011-09-15T18:41:00.000+02:00

El periodista i escriptor Xavier Aliaga a les recomanacions que fa avui (15 de setembre de 2011) al suplement literari Quadern del diari El País diu sobre el llibre El teu nom és un ésser viu:

(Francesc Momopó i Xavier Aliaga a la Fira del Llibre de València)

"Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conèixer a través de les colpidores proses poètiques del seu bloc literari, peces i fragments acollidors que ausculten els sentiments humans amb calidesa i una notable capacitat d’explorar l’alquímia dels mots. Un corpus que mereixia fer el salt de la xarxa al paper, a un format, el del llibre, on els textos cobren una nova vida i es beneficien de la lectura plàcida i atenta, sense apressaments, que requereix la curosa poètica de l’autor.

"FRONTERES DE VIDRE" VISITA BARCELONA

2011-09-12T12:09:00.000+02:00

Del 9 al 18 de setembre de 2011 s'està celebrant al Parc de la Ciutadella de Barcelona la 29 edició de la Setmana del Llibre en Català. Una vertadera ciutat de la lectura formada per 27 casetes que ocupen 15 llibreries, més de 40 editorials i el quiosc.cat amb 109 revistes.

El diumenge 11 de setembre va estar signant exemplars dels seus diversos llibres l'escriptor de l'Olleria Francesc Mompó, autor també del llibre de relats editat per Editorial Germania Fronteres de vidre, amb el qual apareix en la fotografia.

PRESENTACIÓ A L'ALCÚDIA DE CRESPINS D'EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2011-09-08T12:15:00.000+02:00

El dia 16 de setembre de 2011 a les 20,00 hores, a la Sala Generalitat de la Biblioteca de l'Alcúdia de Crespins (La Costera), tindrà lloc la presentació del llibre de poesia El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. Es té previst que prenguen la paraula l'editora Paula Martínez, i els escriptors Manel Alonso i J. M. Vidal.

Durant l'acte, que ha estat organitzat en col·laboració en l'Associació Cultural La Garrofera, es farà una lectura de poesia i actuarà el grup musical Barbaritats.

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2011-09-06T17:31:00.000+02:00

Per Josep Maria Balbastre

Hi ha poetes que es vesteixen amb les paraules. Practiquen una poesia hermètica difícil de penetrar. El lector troba dificultats per a copsar-ne el missatge o deixar-se impactar per les imatges. L'hermetisme pot ser abarrocat o conceptual. L'opció és legímitima i ha donat a la literatura productes d'alta qualitat estètica. També n'hi ha que escriuen amb un tel semitransparent embolcallant els textos, tel que deixa veure un cert sentit, en vela un altre, en suggereix un tercer, i destila una poesia insinuant i provocadora, una poesia de relectures. Finalment, hi ha poetes que es despullen literalment amb els mots. Els seus poemes et colpeixen directament enmig del ventre, inapel·lables, brutals.

Josep Manel Vidal (l'Alcúdia de Crespins, 1965) pertany a aquesta tercera divisió de versaires. Val a dir que aquestes paraules que acabeu de llegir no són cap símil esportiu i només obeeixen a intencions classificatòries. Si llegiu el seu primer poemari, tret a la llum fa poc per l'editorial Germania, notareu aquesta mena de sotrac a què em referia. A El teu nom és un ésser viu la veu poètica es despulla totalment deixant al batre del vent la carcanada pelada dels sentiments més autèntics. Les vivències, les emocions, els records, les experiències, les frustracions, els desitjos hi són exposats als ulls solars del lector sense subterfugis ni amagatalls retòrics. Crec que aquesta operació no és gens senzilla. Hi cal una dosi ben elevada de desvergonyiment literari, dit amb el sentit més pur del terme, i un valor humà de talla alta per mostrar el cor nu amb la sinceritat que Vidal demostra. Tot açò unit amb una dicció directa, austera de recursos, quasi narrativa, dona com a resultat uns pomes en prosa de contingut suficientment antibanal com per obligar a la relectura. No una relectura forçada per la dificultat del desxiframent, ans una relectura menada per la identificació personal amb les realitats que aquesta poesia de l'experiència dispara des dels fulls enquadernats.

Sense esgotar el món poètic que batega en el poemari, voldria comentar-ne només dos aspectes: un de tipus conceptual i un altre d'estilístic. S'hi aborda la temàtica amorosa des de diferents angles, com ja han dit altres comentaristes i reconeix el mateix autor en alguna entrevista. No obstant això, pense que hom hi encabeix l'amor en un marc més ampli que defineix de manera més adequada l'enfocament temàtic del volum: la vida quotidiana i la seua rutina. Apareix ací un cert desencant vital; la impossibilitat constatada d'acomplir les expectatives pròpies i les d'altri; les convencions i les pors que ensorren qualsevol intent de desplegament personal; el sentiment de desolació davant d'un món que ja no és el seu; la soledat radical; la indiferència. L'amor, ara sí, hi acudeix com una taula de salvació. Però es tracta d'un amor desmitificat. Hi trobarem els èxtasis de l'erotisme, és clar, i també el contrast entre felicitat i desesperança, la incomunicació amb la persona estimada, el desig inconfessable, la tensió entre la tendresa i el dolor, la fragilitat de tot plegat. L'amor mutu no colma però hom el viu contra tot i a pesar de tot ("A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l'exercici inevitable del viure.") L'amor consisteix a acompanyar al llarg de la vida les imperfeccions de l'altre, i això, malgrat les imperfeccions pròpies.

Al llibre sovintegen les al·lusions aquàtiques. L'aigua hi és quasi omnipresent. De vegades es tracta d'un aigua real: la suor, la pluja, les humitats a la paret, l'aigua bruta de la neteja, la llàgrima, el rierol, la rosada: les úniques aigües permeses en el territori de secà que habita el poeta. Més interessant és l'aigua metafòrica que, generalment, pren un caire negatiu i acompleix molt bé la tasca d'expressar la fragilitat i el desencant a què al·ludíem adés: "aigualint els dies", "l'ànim liquat", "tristesa líquida", "ànima líquida", "la veu se'm va liquant", "la nostra trobada líquida", "les aigües somortes del meu ànim", "vessar ... pel barranc de les tristeses". En definitiva, un "naufragi" generalitzat que només de tant en tant troba salvació en uns "ulls oceànics", unes "besades humides" o "la humitat dels boscos de l'esperança". Beveu-vos aquest poemari a poc a poc. I quan haureu acabat notareu una set.]

Com que no tenia intenció d’esgotar les possibilitats del text, cosa d’altra banda impossible, us deixe un parell de propostes d’anàlisi per si voleu seguir furgant-hi:

1. Comenta, adduint els exemples adequats, la idoneïtat del títol.

2. Demostra o refuta l’arrel fusteriana d’enunciats com ara els següents:

- Una mestressa … aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que … sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient.

- El reglament de la indiferència té normes ben estrictes. Siguem seriosos. No acomboiem la desgràcia.

- Sé que tu no creus en aquests subterfugis de poètica psicosomàtica.

- Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense.

INSPIRACIÓ

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…

Article publicat al blog Lletra Nua

ENTREVISTA AMB JOSEP MANEL VIDAL SOBRE EL SEU LLIBRE "EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

2011-08-25T17:15:00.000+02:00

L'edició de la comarca de La Costera del diari Levante-El Mercantil Valenciano ha publicat una interessant entrevista amb el poeta Josep Manel Vidal, autor del llibre El teu nom és un ésser viu publicat per l'Editorial Germania. Al llarg de l'entrevista Vidal afirma que "el llibre porta aquest títol perquè hi ha noms que en ser proniunciats remeten a emocions, vivències, et transporten a un moment determinat de la vida. En concret es refereix a les emocions, als sentiments que em fan sentir una persona".

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES

2011-08-11T16:21:00.000+02:00

Marina Guillén i Alapont és una autora que arriba al món de l’edició en plena maduresa i després d’una llarga i intensa experiència com a docent. El contacte diari amb els xiquets i les xiquetes ha fet d’ella una gran coneixedora del món dels infants, d’allò que els mou i els motiva. Marina, a diferència d’altres escriptors de literatura infantil, no s’ha mostrat fins ara massa prolífica, en sis anys ha publicat només tres llibres: La cadira voladora (2005), Una botija amb sorpresa (2010) i La revolta de les llapisseres (2011).

En La revolta de les llapisseres recrea un món ple de fantasia sense eixir de l’aula escolar. Sovint, quan érem menuts, ens preguntàvem què passa dins del col·legi quan no hi ha ningú, o en la nostra pròpia casa quan tots ens n’anem a dormir. Que potser els gats del barri van a classe de cant nocturn per tal d’afinar millor les seues veus quan li miolen a la lluna plena? O el nostre gos veu documentals d’animals per televisió assegut còmodament en el sofà? Marina s’ha imaginat el que passa quan els alumnes i el mestre tanquen la porta de l’aula i se’n van a casa, els uns a fer els deures i a estudiar i els altres a badar pels carrers buscant algú amb qui jugar. I s’ho ha imaginat donant-li vida als diversos materials de l’aula, tot conformant un escenari i unes escenes fantàstics, plens d’una plasticitat que la il·lustradora Empar Piera ha sabut traslladar en part als seus dibuixos.

Els materials de l’aula, tan imprescindibles per a treballar els alumnes, enfadats pel tracte que reben, decidixen en assemblea organitzar-se per tal de fer-se respectar i que els xiquets i les xiquetes canvien la seua actitud. Però l’empresa no és tan fàcil com els pareixia en un primer moment i han de pensar i posar en marxa diverses estratègies fins que troben aquella que millor resultat els donarà.

La revolta de les llapisseres conté grans dosis d’imaginació i algunes gotes d’humor, alhora que dóna al lector unes quantes lliçons sobre el valor de les coses i la importància de reclamar els nostres drets sempre des de la no-violència.

Un llibre que naix en una aula escolar i que jo recomanaria que hi tornara com a lectura imprescindible.

(Article publicat per Manel Alonso i Català al blog Els papers de Can Perla)

FRANCESC MOMPÓ I MANEL ALONSO A LA LLIBRERIA SERRET DE VALL-DE-ROURES

2011-08-09T11:01:00.000+02:00

El passat 6 d'agost de 2011 i durant tot el dia, els escriptors Francesc Mompó i Manel Alonso van estar signant exemplars dels seus darrers títols, entre els quals es troben les novetats editades per Editorial Germania, Fronteres de vidre i Tonet Agermanat, a la popular llibreria Serret de Vall-de-Roures (Matarranya).

A l'endemà van participar en la Sisena Trobada d'Autors al Matarranya, un acte en el que els organitzadors van ser capaços de reunir un centenar d'escriptors en llengua castellana, fabla aragonesa i llengua catalana.

MANEL ALONSO I CATALÀ, AUTOR DE TONET AGERMANAT

2011-08-03T10:52:00.000+02:00

L’escriptor de Puçol, autor de títols de narrativa infantil com ara Caram, quina aventura! o Conta’m un conte, amb els quals ha obtingut el prestigiós Premi Samaruc que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians, s’ha embarcat recentment en un nou projecte editorial destinat als més menuts de la mà d’un personatge molt peculiar: Tonet.

P. –Qui és Tonet?

M.A. –Tonet és un xiquet de sis anys com qualsevol altre que viu en un poble valencià i que comença a descobrir el món que l’envolta.

–I què té d’especial Tonet perquè escriga sobre ell?

–A Tonet el fan especial alguns trets de la seua personalitat, és entremaliat, però intel·ligent, li agrada escoltar amb atenció les batalletes que li conten els majors, en especial el seu avi Pasqual, al qual li té una gran estima i un gran respecte. També és una mica especial perquè és fill d’una família multicultural, el seu pare Babacar és africà i sovint li parla del seu país i de les seues tradicions, i la seua mare, Roser, és valenciana.

–Tonet naix com un personatge d’un sol llibre, com fou Bernat del seu anterior llibre Bernat i els seus amics, la primera edició del qual també va ser editada per Germania?

–No acaba de ser cert que Bernat fóra un personatge d’un sol llibre, ja que va aparéixer compartint protagonisme en altres llibres infantils meus. Però tornem a Tonet: Tonet naix com un personatge per a tota una col·lecció destinada als més menuts de la casa. Al llarg de diversos títols farem que Tonet i també la seua germaneta Martina descobrisquen el món que els envolta mitjançant lleugeres pinzellades. En el primer títol presentem al lector el personatge, la seua família, el poble on viuen, i a partir del segon començarem a descobrir ciutats, llocs...

–Per què ha optat per la poesia i no per la prosa a l’hora d’escriure els textos?

–Vaig pensar que la poesia té una gran capacitat per a condensar les idees i això a l’hora de pegar pinzellades sobre qualsevol qüestió és molt important. A més, el joc de la rima i la mètrica li dóna un valor afegit a l’hora de llegir-lo, ja que li atorga al text una musicalitat especial que espere que divertisca i atrape els menuts.

–Què li ha paregut el treball que ha fet la il·lustradora Empar Piera?

–Molt encertat. Ha captat perfectament la idea del que volia quan vam parlar per primera vegada del personatge, a més ha fet aportacions interessants al projecte.

–Està treballant en algun nou títol?

–Sí, ara mateix estic treballant en un nou text on Tonet, acompanyat del seu avi, visitarà la històrica ciutat de Sagunt.

"FRONTERES DE VIDRE" A LA FIRA DEL LLIBRE DE TORRENT

2011-07-27T12:21:00.000+02:00

(Francesc Mompó amb un exemplar del llibre Fronteres de vidre)

Durant la vesprada del dia 26 de juliol l'escriptor Francesc Mompó va estar signant exemplars del llibre Fronteres de vidre (Editorial Germania, 2011) a la 39 edició de la Fira del llibre de Torrent (l'Horta Sud).

La fira torrentina convoca cada anys diversos expositors a la principal avinguda de la ciutat durant deu dies coincidint amb les Festes Patronals. Aquest important esdeveniment compta des de fa uns anys amb un dia especial dedicat als escriptors durant el qual autors de diferents gèneres signen les seues darreres novetats i conversen amb els seus lectors.

A més la fira programa tot un seguit d'espectacles i activitats d'animació i promoció lectora com ara múltiples sessions de conta-contes destinades als més menuts.

Enguany junt a Mompó han estat presents a la caseta del llibreter Sento Beguer, Ramon Guillem, Lluís Roda, Pere Bessó, Eusebi Morales, Toni Cucarella, Mercè Climent, Marina Guillén i el cantautor Carles Pastor que va interpretar algunes de les cançons del seu darrer àlbum Els ulls de Bob que recull la versió musical de diversos poemes d’autors valencians.

PARLEM AMB MARINA GUILLÉN, AUTORA DE "LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES"

2011-07-19T12:35:00.000+02:00

L’escriptora de Catarroja ha publicat el seu tercer llibre de narrativa infantil. Un relat centrat en l’aula d’un col·legi de primària on barreja, amb intel·ligència i imaginació, elements de la realitat i de la fantasia. Marina a La revolta de les llapisseres aconsegueix crear una narració divertida i imaginativa però que a un mateix temps parla al jove lector de la necessitat de millorar el seu comportament.

P.- És el seu univers laboral, vull dir l’escola i els seus alumnes, la seua principal font d’inspiració?

M.- La meua font d’inspiració és tot allò que envolta als meus alumnes, allò que els agrada i el que els preocupa, els seus problemes i els seus jocs…en resum, tot el que conforma la seua vida en aquesta etapa d’aprenentatge tant important en la seua formació.

P.- A La revolta de les llapisseres vosté ha volgut insertar al mig d’un relat fantàstic una lliçó per al joves lectors?

M.- La veritat és que sí, m’agradaria que el xiquet/ta quan llisca aquest conte aprenga entre altres coses a acceptar totes les opinions, també que diga el que pensa sense por a fer el ridícul, a treballar en equip, a solucionar els problemes de forma pacífica, a demanar ajuda quan la necessiten…

P.-En sis anys ha publicat tres llibres. És considera una autora poc prolífica?

M.- Supose que si em compare amb altres escriptors sí, però de totes maneres jo vaig al meu ritme i sols escric allò que m’interessa o m’agrada en un moment determinat.

P.- Una pregunta com a docent. Totes les classes són iguals o hi ha entre una i una altra diferències notables?

M.- No hi ha mai dues classes iguals. Tots els xiquets i xiquetes són diferents, amb una personalitat diferenciada. De cadascú d’ells sempre aprenem alguna cosa nova.

P.-És vosté lectora de literatura infantil i juvenil?

M.- Sí. Però més de literatura infantil, perquè sóc mestra de primària, que de literatura juvenil. Quan recomane un llibre determinat és perquè abans l´he llegit i ho he considerat profundament.

P.- Quins autors l’han influenciat més?

M´agraden els clàssics de sempre: Andersen, Perrault, Grimm, etc. Però també llegisc la literatura infantil valenciana actual, i la veritat és que la trobe molt interessant (encara que m´incline més pels arguments que tracten el tema de la fantasia). És per això que he acceptat dues vegades formar part del premi Samaruc de Literatura Infantil i Juvenil que organitza l´Associació de Bibliotecaris Valencians.

TRATADO SOBRE LES BUITRES

2011-07-18T13:21:00.000+02:00

(Nialls Binns autor del libro Tratado sobre les buitres -Editorial Germania, Alzira 2003)

Por Arantza Fernández

Tratado sobre los buitres es el título que Niall Binns ( Londres, 1965) ha escogido para el poemario que resultó galardonado con el Premio “Gabriel Celaya” de 2002. El autor, especialista en literatura hispanoamericana, como poeta que es, explica e indaga en verso la vida y costumbres de los carroñeros, planea sobre ellas, las otea y de ellas se alimenta para desarrollar un pequeño ensayo a la manera de los naturalistas.

No es en vano, por tanto, que los primeros versos vayan precedidos de una cita de F. Marcuello entresacada de Historia Natural y Moral de las Aves (1617), como tampoco lo son las enumeraciones, el didactismo del estilo, las notas bibliográficas, las citas de las enciclopedias, ni su lengua clara como la muerte en las Ciencias Naturales.

El tratado consta de cuatro partes: “Los hombres”, “Los buitres”, “De cuando el buitre se hizo matador...” y “Vocación de carroñero”. La pregunta medular que se hace el científico/ poeta es la razón que lleva a algunos buitres a preferir la “carne viva”, a convertirse en depredadores, en contra de lo que suponíamos que era su habitual y paciente naturaleza de asedio.

Su técnica de trabajo es impecable: enunciará unas cuantas teorías que se traducen en otros tantos poemas y en un experimento con veinticuatro instrucciones que cumplir para comprobar si, efectivamente, como relató la prensa navarra, las aves carroñeras matan para poder obtener alimento.

Como es norma, la indagación pasa por delimitar el objeto de la investigación: ¿Buitres? ¿Qué es un buitre?

Los primeros poemas dedicados al “Homo Sapiens” incluyen la composición “ y sin embargo”, que no es más que la recogida de aquellas definiciones – diccionarios en mano– que identifican al hombre con las aves carroñeras. Esta primera parte prosigue hasta culminarse en “Los restos de la vaca cuya carne como...”, un verdadero poema de comunión: “ Los restos de la vaca cuya carne como/ fueron tirados al suelo por alguien que desconozco/ barridos del suelo por alguien que desconozco/ recogidos por alguien que desconozco en una caja/ transportados a un vertedero/ y comidos por un buitre // Carroñero él, carroñero yo”.

“Gyps Fugus”, “Aegypius monachus”, “Gypaetus barbatus”, “Neophron percnopterus” son algunos de los títulos de este bestiario escrito en “ el horizonte del nuevo milenio” en el que “ lloran todos en el campo de batalla” pero “ Ríense y se alimentan, sobre todo los buitres”. Distintos nombres para una única ave reina, distintos habitats resumidos en vertederos, distintos animales que vivimos al calor palpitante de la muerte y nos resumimos en una sola palabra: buitres.

Pero el ornitólogo no podía menos que valerse de su sabiduría poética para transmutar sus reflexiones en un tratado filosófico moderno; su trabajo de campo quedará pues, inserto en el campo de lo moral: “Un hermano menor es siempre una molestia/ Su vida es un esfuerzo febril por usurpar/ el papel que corresponde al primogénito.../ No pienso – sin embargo ceder un centímetro/ Si hay hueso suficiente para uno, es para mí// No tengo inconveniente en dejarle comer/ si me harto// Al fin y al cabo es mi hermano menor// pero no me harto// nunca.

La técnica es la exposición sin más, de los despojos de nuestras costumbres, la vivisección pública de nuestros actos.

Niall Binns se relaciona con cierta postura artística anglosajona que él mismo señaló a propósito de la publicación en España de Birthday Letters”de Ted Hughes. Escribió acerca de la presencia de los animales en el poemario de éste, que “son animales que desentrañan, en una poesía violenta que machaca a golpes, los vestigios de los buenos modales británicos”.

En Tratado sobre los buitres muchos de los poemas son feroces espejos. La imagen que nos devuelven es la “Saturno devorando a sus hijos”. Nos contemplamos incrédulos, las tripas de la verdad sobre la mesa de operaciones. El corte para la disección no hubiera podido ser mejor. Segundos antes el fogonazo del flash nos deslumbraba. El zoólogo/ poeta había conseguido retratar a los buitres por sorpresa e inmovilizarlos.

NEPHALÍ DE LEÓN EN VALENCIÀ

2011-07-09T13:01:00.000+02:00

La traductora i professora de Literatura Nordamericana de la Universitat de València, Carme Manuel Cuenca, es troba en aquests moments acabant d’enllestir per a l’Editorial Germania la traducció de l’antologia Poemes de la resistència Chicana del poeta xicano nordamericà Nephalí de León.

De León és un poeta, escriptor i pintor autodidacta que ha creat la seua obra a partir del diàleg multilingüe i multicultural, és un home que compta amb una densa i interessant trajectòria i així i tot és un gran desconegut entre el públic lector en llengua catalana.

Carme Manuel ens descobreix en la seua extensa introducció l’existència d’un poeta i d’una realitat poc coneguda dels Estats Units: Nephalí de León i els xicanos o també anomenats mexicanordamericans (o com el mateix de León els defineix: els fills dels habitants ancestrals del sud-oest dels Estats Units).

L’antologia es troba dividida en dues parts. La primera compren els poemes de temàtica més personal, mentre que la segona inclou els més reivindicatius i polítics.

Nephalí de León empra en alguns poemes el castellà, en altres l’anglés i en la gran majoria una barreja d’anglés amb el que es coneix com a “chicanismos” que ha dificultat la seua traducció al valencià.

Amb anterioritat Carme Manuel ha traduït obres com ara L’ànima de les negres. Poesia afroamericana del segle XVIII i XIX, Poemes i meditacions d’una puritana anglesa a l’Amèrica del Nord del segle XVII d’Anne Bardstreed, i Escenes de batalla i paisatges de guerra d’Herman Melville

Carme Manuel i Cuenca és professora titular al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València. És directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d'estudis nord-americans i co-directora de la Biblioteca de autoras norteamericanas de l'Editorial Ellago de Castelló.

A més dels estudis crítics que ha publicat sobre metodologia de l'ensenyament de l'anglés i sobre diversos escriptors nord-americans, és autora de La literatura de Estados Unidos desde sus orígines hasta la Primera Guerra Mundial, i amb Josep Vicent García i Raffi, de la biografia d'Esyllt T. Lawrence: una gal·lesa entre dracs i de l'antologia Poesia gal·lesa actual.

Ha traduït al castellà i al català autors com ara John Woolman, Edgar Allan Poe, Emily Dickinson, Harriet A. Jacobs, Harriet E. Wilson, Elizabeth Keckley, Mary Chesnut, George W. Cable, Jack Vance i Gerald Vizenor, entre d'altres.

PRESENTACIÓN AL GRAO DE CASTELLÓN DE "CONTRACUENTOS"

2011-07-02T11:45:00.000+02:00

«Cuando escribí Contracuentos quise hacer ver al posible lector que la ficción se encuentra en la realidad que tenemos delante. El libro está formado por once relatos que yo defino de ficción real, de historias que brotan de la realidad cotidiana, de la observación de los hechos que no parecen lo que son pero que son malinterpretados, y generan un hecho extraordinario». Con estas palabras expresadas en un tono relajado pero no por ello excentas de pasión el escritor Pasqual Mas presentó, el pasado uno de julio en el restaurante Mediterraneo del Grao de Castellón, el libro Contracuentos frente a un reducido grupo de críticos, escritores i profesores de literatura.

El acto fue aprovechado por los editores Antonio y Paula Martínez para presentar la colección de narrativa Barraca, serie Sur la cual pretende ser un escaparate de la nueva narrativa española.

Después, durante la comida, se inició una interesante tertulia sobre la obra literaria crítica y literaria de Mas que fue derivando a temas como el teatro de calle del que el de Almassora es un gran especialista.

Pasqual Mas es un autor con un trayectoria narrativa premiada en diferentes concursos. También es autor de varios poemarios y propuestas escénicas. Sus obras escritas originalmente en valenciano han sido traducidas al español, al francés y al rumano.

La versión en valenciano de Contracuentos obtuvo el IV Premio de Narrativa Breve Josep Pascual Tirado.

GERMANIA PUBLICARÀ UN NOU LLIBRE DE MARINA GUILLÉN

2011-06-27T11:08:00.000+02:00

(Marina Guillén junt als també escriptors Francesc Mompó i Albert Forment)

Editorial Germania inaugurarà aquests pròxims mesos una nova col·lecció de literatura infantil, Parotet, i ho farà amb l'edició d'un nou llibre de la mestra i escriptora de Catarroja Marina Guillén Alapont, es tracta de La revolta de les llapisseres, una narració que té com a protagonistes el material d'aula d'una escola, un material animat que es queixa del tracte que els dispensen els alumnes d'una classe de primària. Per tal de fer-se respectar decidixen en assemblea iniciar una revolta pacifica per a donar una bona lliçó a les xiquets i els xiquets.

Aquest és el tercer llibre per a infants de Marina Guillén, després que aquesta haja publicat els darrers anys en diferents editorials valencianes títols com ara La cadira màgica i Una botija amb sorpresa. Obres que com La revolta de les llapisseres es caracteritzen per estar escrits amb un estil àgil, directe, fresc i en els que l'autora des de la fantasia intenta incidir en la realitat dels infants.

PRESENTACIÓ DE "FRONTERES DE VIDRE"

2011-06-26T16:01:00.000+02:00

L'escriptor de l'Olleria resident a Burjassot, Francesc Mompó i Valls, va presentar el passat 25 de juny el seu primer llibre de narrativa curta Fronteres de vidre. L'acte tingué lloc durant un dinar al restaurant Timonel de la ciutat de València al qual van assistir diversos professionals de la docència així com periodistes i escriptors.

Francesc Mompó, que es va mostrar en tot moment molt satisfet de l'edició del seu llibre que obri la col·lecció Barraca sèrie Nord, va recomanar als presents la seua lectura destacant diversos aspectes del llibre com ara la unitat temàtica, el joc d'espills que proposa on la veu narrativa condueix al lector entre els espais de la realitat i la fantasia per acabar sorprenent-lo al final i la recreació moderna d'alguns mites clàssics.

Fronteres de vidre és un llibre escrit amb una prosa rica, àgil i entretinguda.

L'acte va acabar amb un brindis de tots els presents per la nova etapa que inicia Germania amb l'edició d'aquest llibre.

SOBRE EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2011-06-24T12:42:00.000+02:00

El diari digital Comarcàlia. info ha publicat en la seu secció de cultura un article sobre l'aparició del llibre de poesia El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal en la col·lecció Plaerdemavida de l'editorial Germania, i que tot seguit reproduïm:

L’escriptor alcudienc Josep Manel Vidal publica el seu primer llibre de poesia ‘El teu nom és un ésser viu’

Escrit per Comarcàlia en Cultura, La Costera el 24/06/2011 10:05 / No hi ha comentaris

El llibre està editat per Germania

‘El teu nom és un ésser viu’ (Editorial Germania, 2011) és un recull de proses poètiques amb l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme com a eix temàtic. Este primer llibre de poesia de Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965) és descrit per Manel Alonso com “un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta”.

Josep Manel Vidal es recrea en el llenguatge, “un llenguatge amb un lèxic ric -continua Alonso-, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa”.

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2011-06-23T11:54:00.000+02:00

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.

Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.

A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.

El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».

(Article de Manel Alonso i Català publicat al blog Els papers de Can Perla)

CONTRACUENTOS

2011-06-17T11:35:00.000+02:00

Pasqual Mas y Usó es un escritor de aquellos que toca todos los palos de la creación literaria, un trabajador infatigable, de una constancia infinita que se ejercita en una amplia gama de géneros: novela, teatro, poesía, artículos, periodismo cultural, libros de estudio y crítica literaria, colecciones de relatos ... Como autor de narrativa breve tiene publicado el libro La confessió (1993), que recoge un relato extenso, casi emparentado con la novela corta, y las recopilaciones de cuentos Historias de la frontera (2000) y Contracontes (2003), con el que obtuvo el IV Premio de Narrativa Breve Josep Pascual Tirado y ahora editado en castellano con el titulo de Contracuentos por la Editorial Germania.

Contracuentos lo componen diez relatos y un microcuento. En primer lugar, todos tienen en común un hecho extraliterario que no es demasiado habitual, los encabeza una dedicatoria, una dedicatoria que a veces nos puede ofrecer una leve pista sobre lo que encontraremos en su interior, como en el relato La mancha, dedicado a un artista plástico, donde con todo lujo de detalles se nos narra como una joven se dirige al encuentro de un amigo virtual que es dibujante y sólo el sorprendente final nos descubrirá el porqué del título.

Las narraciones de Pasqual Mas parten de un hecho cotidiano, que por las circunstancias se convierte en un hecho sorprendente. La prosa de Mas recoge con pulcritud, riqueza léxica y una minuciosidad de cámara cinematográfica la escena o escenas que nos describe, creando una atmósfera y un clímax en el lector que romperá con la última frase.

En algún relato, como el caso de A la hora señalada, es el lenguaje empleado el verdadero protagonista, está lleno de frases hechas, algunas de la propia tradición pero otros de creación propia construidas por el Mas poeta.
Pasqual Mas, esto ya lo he observado en otros libros, como en la novela Diva (2004), entiende la literatura como un juego, como un delicioso divertimento, y le gusta que sus personajes lo citen y que incluso se rían un poco del autor, como en Por poco no lo cuento, una narración cargada de una fina ironía que tiene la estructura de una caja china. O hace un homenaje a un colega de gremio, en este caso a Vicent Marçà en El colaborador habitual, poniendo de apellido a uno de los personajes el título de uno de los libros más conocidos del desaparecido escritor castellonense Tourmalet. Este cuento en concreto tiene todo el sabor de algunos clásicos del cine de periodistas estadounidense. De hecho, he encontrado en otras narraciones, como en La visita, el sabor de la comedia llamada de enredo, en El amo del desierto el de las fábulas árabes, por lo que he deducido que el libro no es sólo un homenaje a un puñado de amigos, sino al lenguaje de las diversas maneras que el ser humano utiliza para narrar de una manera creativa.

Para cerrar este artículo cito unas frases del libro que hablan de cómo entiende el autor lo que es un cuento y cómo se deben escribir: «Pero los cuentos, ya se sabe, son una anécdota mínima y lo que interesa es forrarla bien, envolverla a veces, rebozarla otras y servirla palabra a palabra como si descubriéramos el mundo en cada una de ellas».

(Articulo de Manel Alonso i Català publicado el 26 de octubre de 2009 en el blog "Els papers de Can Perla")

PASQUAL MAS, AUTOR DE CONTRACUENTOS

2011-06-16T09:24:00.000+02:00

(Pasqual Mas en Bomarzo, fotografía de Lola Torres)

A lo largo de su ya dilatada trayectoria ha publicado novela, teatro, poesía, narrativa breve... ¿En qué género literario se encuentra más a gusto?

Depende de la distancia que me exija el tema. La poesía me permite una mayor concentración de lo pasional, sobre todo de la rabia. Este proyecto responde a un mandamiento que proviene de Lord Byron y que se concentra en la siguiente pregunta: “¿Por qué demonios alguien ha fabricado un mundo como el nuestro?”

Cuando siento la necesidad de plantear un problema en vivo doy la voz a los personajes para tenerlos delante en el teatro. La escena va más allá, porque no sólo se piensa en palabras, sino en una serie de elementos extralingüísticos que tienen tanto poder o más que lo expresado de viva voz.

Y, cuando necesito crear una nueva realidad, recurro a la novela. Quizá es el proceso más intenso, tanto en tiempo como en dedicación; uno necesita morirse en la escritura para alumbrar una novela sincera que, tal vez, alcance el arrabal de la perfección. En todo momento, eso sí, la arquitectura del universo que se construye, por increíble que parezca, siempre está basado en nuestra experiencia; como dijo el poeta: hay otros mundos, pero están en éste.

Finalmente, los relatos, que son el motivo que nos trae, me sirven para romper las barreras entre realidad y ficción, si acaso no son lo mismo. Moverse en la frontera, en el filo de posible, se nutre de una serie de situaciones que me permiten acotar un segmento en el que todo cabe, en el que cualquier cosa puede pasar, en el que nada es imposible y en el que lo “verdaderamente real” resulta improbable. Además el relato impone contención, ir al grano, al nervio que genera la pulsación de su argumento. El relato es como un globo de chicle que hay que hinchar con prudencia y sin taras, pues cualquier exceso lo hace explotar y cualquier insuficiencia ni siquiera lo hace crecer; pero dentro de esa esfera se concentra todo su sabor. Cada globo es único, irrepetible; cada relato nos dice sus dimensiones exactas.

¿Qué diferencia hay entre un cuento y un «contracuento»?

Hay autores que definen el “contracuento” como la versión de un cuento tradicional, por ejemplo cuando se reescribe Caperucita roja y el lobo se asocia con la abuela para escarmentar a la niña por desobedecer a su madre. Enmendarle la plana al autor clásico es sólo una de las puertas que llevan al “contracuento”, pues también los relatos que rehúyen lo fantasioso se apartan de la idea de “cuento” basado en un mundo irreal y cuyo argumento sugiere una enseñanza moral. Aquí las situaciones son de lo más verosímil –nada de lobos y carrozas- y los “relatos” imponen una lógica que a veces deriva hacia lo fantástico, como en “La mancha” o se ahogan en la más cruel de las realidades, como en “El enemigo público”.

¿Sus «contracuentos» nacen de la realidad y por el contrario nacen contra la realidad?

Yo defino mis «contracuentos» con una especie de «ficción real». Es decir, historias que brotan de la realidad cotidiana, de la observación de sucesos que no parecen lo que son o que son malinterpretados, y generan un hecho extraordinario. ¿Cuántas veces hemos visto o vivido situaciones que si nos las contaran no nos las creeríamos? Hay algo mágico en la realidad, un halo de perplejidad que digerimos con una naturalidad pasmosa. Que podamos hablar con una persona que se encuentra a miles de kilómetros lo vemos como algo natural y, sin embargo, hay algo fuera de lo inteligible, algo que se nos escapa, algo mágico, si se quiere, que está flotando en esa conversación. A mí me interesa ese proceso, ese instante en el que lo cotidiano adquiere un nivel extraordinario y se convierte en material literario. Lo que ocurre es que en el momento que lo cuentas y te sales de la realidad es percibido como algo ficticio, improbable, imaginario… pero está tan cerca lo uno de lo otro; a veces, como en «El enemigo público» todo depende del punto de vista de quien mira algo tan natural como un reparto de... También es cierto que, a veces, parto de la ficción. «El amo del desierto», en realidad, es fruto de una visita al taller del pintor Carles Abad; todo lo que aparece en el relato está pintado en los cuadros de la exposición que estaba preparando. Me dijo que por qué no le escribía unas palabras para el catálogo de la exposición y le escribí un relato: ficción con ficción se paga.

Todas sus narraciones están fechadas ¿responde esto a una costumbre heredada de su oficio como estudioso y crítico literario o es un aspecto de una personalidad marcada por el gusto por el orden y el detalle?

Normalmente siempre guardo la fecha de redacción y finalización de un trabajo sea del tipo que sea. Lo que ocurre es que casi nunca aparece en la edición final y, si aparece, suele ser la de la última revisión: hasta ese momento no está acabada la obra, aunque haya estado medio año esperando ese punto final que es la antesala de la imprenta. En Contracuentos, de alguna manera, he roto con la costumbre, pues cada uno de los relatos lleva su fecha e, incluso, el lugar en el que lo escribí. Más que la fecha, lo importante para mí es el lugar: existe una geografía que forma parte de mi experiencia tanto vital como artística y he querido rendirle homenaje. Hace un par de días estuve en Bomarzo: si uno escribe algo en esos jardines sagradamente infernales, ¿cómo no reseñarlo? ¿Cómo no establecer un compromiso de filiación entre lo escrito y el lugar en el que fuera pergeñada una obra? La fecha es menos importante.

Usted se ha encargado de la traducción de su libro ¿Con qué dificultades se ha encontrado?

Tuve una mala experiencia con la traducción de uno de mis libros y, desde entonces, he traducido una novela y, ahora, los relatos de Contracuentos. Me refiero a las traducciones al castellano, claro; otra cosa es con el francés o con el rumano, otras lenguas a las que se han traducido mis obras. En esta ocasión, me he visto en la necesidad de compaginar la idea de traducción con la de versión. He buscado ir más allá de la mera traslación de una lengua a otra, de un código a otro, y he trabajado sobre la atmósfera cultural de la lengua de recepción, en este caso el castellano. Se trata, por tanto, de reescribir los relatos en otra lengua, más que de traducirlos. Así se es mucho más sincero en el resultado del texto literario y el lector recibe el mensaje según su contexto cultural.

FRONTERES DE VIDRE

2011-06-14T10:24:00.000+02:00

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un llibre amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

****

Article de Manel Alonso publicat als blogs Els papers de Can Perla i Uendos, greixets i maremortes

ÁGUEDA CLIMENT, AUTORA DE LES IL·LUSTRACIONS DE “FRONTERES DE VIDRE”

2011-06-12T19:00:00.000+02:00

SEMPRE T'INSPIRES EN L'ATMOSFERA GENERAL DEL CONTE

Quina tècnica ha utilitzat per a fer aquestes il·lustracions?

Primerament es va fer un dibuix previ amb aquarel·la i tinta xinesa; els aspectes de contrast i color es van realitzar digitalment per a una òptima qualitat d'impressió.

Aquest no ha estat un encàrrec editorial. Com naix la idea de col·laborar amb Francesc Mompó per tal d'il·lustrar Fronteres de vidre?

Francesc és el marit de la meua germana Mercè, tots dos són escriptors i estan molt lligats a l'àmbit artístic; la idea va sorgir sense més, ell va començar a escriure els contes i va decidir que jo fóra la il·lustradora dels seus relats; a poc a poc els dos ens vam submergir en aquest projecte tan apassionant; a ell li encanta escriure i a mi dibuixar, ens vam ajuntar dos artistes amb ganes de fer una cosa diferent i especial.

S'inspirava vostè en l'acció del conte, en l'atmosfera creada o potser en una imatge literària o un detall?

Gairebé sempre t'inspires en l'atmosfera general del conte, però algunes vegades en els relats de Francesc hi ha alguna imatge que t'impacta més per la seua expressivitat enigmàtica; aleshores intentes recrear-te en aquest detall per poder il·lustrar aquest moment, aquesta acció... i...SORGEIX!!! ho tens i dius...ÉS AIXÒ!!!

Creu que hi ha una bona entesa estètica entre el que expliquen els relats i les seues il·lustracions?

Per descomptat, d'això es tracta... a mesura que Francesc finalitzava un conte jo ho llegia per poder inspirar-me i realitzar diferents esbossos fins a arribar a la idea perfecta, els dos hem treballat molt units perquè text i imatge siguin una idea homogènia.

Quin és el relat que més li ha agradat?, quin el que li ha resultat més fàcil il·lustrar?, i quin el que li ha donat més faena?

Tots els relats són igual de bons, tots tenen alguna cosa, aquesta espurna que li dóna Francesc perquè siguen tan màgics, en realitat... m'agraden tots!!! crec simplement que cadascun és diferent a un altre... Pel que fa a les il·lustracions, no hi ha cap que m’haja costat més o menys; totes tenen molt de treball, sempre vols que totes queden bé, perfectes i resulten impactants, tot té un estudi, un pensament, una filosofia... és... el treball de l'artista!!!

***

Águeda Climent i Payà (Alcoi, 1980) estudià Belles Arts a la Facultat de Sant Carles (València). Ha realitzat nombroses exposicions de pintura, dibuix i fotografia pels quals ha obtingut diversos premis en l´àmbit nacional. Ha estat la il·lustradora de la novel·la Lina Panxolina i el quadern màgic de Mercè Climent.

JOSEP MANEL VIDAL AUTOR D'"EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

2011-06-09T10:48:00.000+02:00

"Hi ha noms que, a més de personalitzar, aconsegueixen moure emocions amb només la seua pronuncia"

Creu vosté que l'amor, el desamor, el desig encara són temes fonamentals dins de la creació poètica o per altra banda creu que ja s'ha dit tot al respecte?

Han sigut, i encara són, els grans temes de la literatura universal. Però és cert, és difícil ser original en un tema del que s’ha dit tant (potser tot). La novetat la trobarem, si de cas, en l’enfocament, en la mirada que se’n fa d’aquest amor, en el recorregut. La seua persistència està garantida perquè sempre hi ha qui podrà, en moments concrets de la seua vida, trobar entre les pàgines d’un llibre, les paraules que li calen per configurar allò que sent, poder donar un aspecte més o menys físic als seus sentiments en aquella narració o en aquell inventari d’afectes que de vegades és la poesia.

Perquè El teu nom és un ésser viu?

Perquè hi ha noms que, a més de personalitzar, aconsegueixen moure emocions amb només la seua pronuncia. Noms que superen la seua capacitat identificativa dels personatges que fan referència, i que adquireixen la capacitat de moure tot un imaginari d’emocions, de les quals també es nodreixen, vivint amb nosaltres en una agredolça simbiosi.

Hi ha en el seu llibre una unitat estètica marcada per la utilització de la prosa poètica, pel llenguatge i el to emprat. És buscada aquesta unitat i amb quin objectiu?

Tot i tenir una aparent coherència, perquè els textos parlen sempre d’un amor suggerit en diverses formes, també té una certa anarquia. No sé si aquesta és la paraula més adient. Vull dir que no hi ha una evolució ni una progressió cap a un estat final que puga tancar la llegida en una conclusió més o menys satisfactòria. Més que res perquè els sentiments, tot i evolucionar, fan un camí irregular, un trajecte més paregut a una muntanya russa. Cada peça representa un moment diferent en aquell estat que un pot estar vivint, un mapa de tessel·les petites que tenen sentit en elles mateixa, però que dibuixen un paisatge concret i clar quan prens la distància d’una lectura completa.

"L'amor també és carnalitat"

Creu vosté que sense l'amor el desig és banal? Per altra banda creu que hi ha amor sense atracció física?

Estaríem parlant de l’amor platònic, no? D’aquell que en té prou amb la imatge del record i que es manté ben viu en l’absència. Però no és suficient, perquè l’amor també és carnalitat. Els sentiments, a poc a poc, van configurant tot un seguit de gestos que han de trobar camí en el cos de la persona estimada. Potser jo m’he centrat més en aquell desig previ al contacte, podríem dir, perquè pot donar més joc literari tot aquell seguit de pensaments i de patiments que sobrevenen quan encara no s’ha travessat l’espai que hi ha entre tots dos, quan es malviu entre la por i la decepció. L’obra dels afectes s’ha d’escriure, precís, amb la pell.

Creu que la memòria també és un element que enriqueix o alimenta el desig?

La memòria et lliga a les emocions i pot fixar a foc moments que esdevindran eterns després. De fet, malgrat els anys, un no pot deixar de veure l’altra persona que estima com l’adolescent o jove que el va encisar amb aquell detall del seu comportament, o amb la filigrana d’aquell gest que va traçar mentre es miraven. Passa el temps i així i tot sempre ens sembla palpar aquell cos que mai no es marceix en la nostra memòria, és més real fins i tot per al nostre desig.

Caduca la passió amorosa?

Sincerament, espere que no, perquè jo no sé viure sense apassionar-me per tot! Ara, també sóc del parer que la fragilitat i l’estat transitori de les coses és una condició indefugible de la vida.

GERMANIA CREIX AMB LLIBRES INFANTILS

2011-06-06T13:00:00.000+02:00

L'edició de la Ribera del diari Levante-El Mercantil Valenciano del passat diumenge cinc de juny de 2011 va publicar un interessant article sobre els nous projectes de l'editorial Germania entre els quals destaca l'aparició d'un nou personatge, Tonet "Agermanat". A més l'article també parla de l'aparició de noves col·leccions com ara Barraca, dedicada a la narrativa, La Canya dedicada a la traducció de clàssics i Plaerdemavida de poesia.

FRANCESC MOMPÓ, AUTOR DE "FRONTERES DE VIDRE"

2011-06-05T16:37:00.000+02:00

"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."

Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?

No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.

Per què Fronteres de vidre?

Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.

Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?

No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.

Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?

Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.

La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.

Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?

Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.

En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?

Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.

EDITORIAL GERMANIA PRESENTA UN NOU PERSONATGE

2011-04-28T12:56:00.000+02:00

Hola, xiquetes i xiquets!

Jo sóc Antoni Gramola,

però sempre em diuen TONET

els meus amics de l'escola.

L'editorial Germania vos presenta un nou personatge de ficció del qual molt prompte sentireu parlar, es tracta de Tonet Agermanat, un xiquet de cinc anys amb el qual els lectors de la seua edat aniran descobrint el món que els envolta.

CONTRACUENTOS: LA VIDA COMO UNA SORPRESA PERMANENTE

2011-04-26T16:34:00.000+02:00

La editorial Germania se encuentra preparando en la actualidad la edición en castellano del libro Contracontes con el que el escritor de Almassora Pasqual Mas i Usó obtuvo el IV Premio de Narrativa Breve Josep Pascual Tirado de Castellón.

Contracuentos está formado por diversos relatos que tienen como punto de partida un hecho cotidiano, el cual, debido a una serie de circunstancias, acaba convirtiendose en un hecho sorprendente. La prosa de Mas recoge con pulcritud, riqueza léxica y una minuciosidad de cámara cinematográfica la escena o escenas que nos describe, creando una atmosfera y un clímax en el lector que solo se romperá con la última frase.

Pasqual Mas es doctor en filología i autor de diversos libros publicados en Estados Unidos, Alemania y España relacionados con el estudio de la literatura. Actualmente es profesor de literatura en secundaria y de Escritura Literaria y Espectáculos de calle en las universidades de Castellón y de Valencia respectivamente.
Como creador ha publicado novela, poesía, artículos y teatro, algunos de sus libros han merecido prestigiosos galardones como el Premio de Novela Enric Valor de la Diputación de Alicante o el Premio de Narrativa Ciudad de Sagunto, etc.

EDITORIAL GERMANIA PARTICIPA A LA FIRA DEL LLIBRE DE VINARÒS

2011-04-18T09:44:00.000+02:00

El passat diumenge 17 d'abril, Vinaròs va celebrar la seua tradicional Fira del Llibre, en la qual escriptors, llibreters, lectors, il·lustradors i editori es van trobar a la Plaça de la Mera per a viure de prop l'ambient literari propi que amb la primavera i la diada de sant Jordi cada any ens arriba.

La Fira de Vinaròs és la més important que se celebra a les comarques del nord del País Valencià, en ella participen més d’una vintena de parades i al seu voltant s’organitzen tallers, conta-contes, lectures en veu alta, actuacions musicals, cercaviles de nans i gegants, etc.

Per primera vegada, l’Editorial Germania va participar-hi compartint una parada on es van poder trobar un grapat de títols del seu fons editorial.

ELOGIO DE LA INTERTEXTUALIDAD

2011-04-08T16:08:00.000+02:00

Por Pasqual Mas

No busques lágrimas en el ojo del muerto. Enrique Cabezón. 124 páginas. Editorial Germania, Alzira.

Enrique Cabezón (Logroño 1976) es autor de los poemarios Territorio de Ceniza (2003), El lenguaje de las serpientes (2005) y Dios cabalga los lomos de las muchachas (2005). En su faceta de dibujante ha ilustrado Cementerio de las horas (2004). Con No busques lágrimas en el ojo del muerto nos descubre un lenguaje deudor de sus lecturas y abierto a lo contemporáneo.

Este libro constituye un elogio del poso literario, un paisaje tras la lectura que salta a la palestra cromática del poeta para enriquecer su verbo. No en vano, del libro que pregona que en el principio fue la Nada y tras la Creación la palabra se hizo carne es de donde proceden buena parte de las citas que encienden la mecha de los poemas de Enrique Cabezón. No busques lágrimas en el ojo del muerto se estructura en tres partes. La primera, «Los labios de la herida», está formada por una veintena de poemas encabezados por citas bíblicas y encadenados por la repetición del último verso del poema precedente. Se rinde culto a la intertextualidad y se ve la vida como una biblioteca cuyas palabras heridas tienen mucho que decir en su lamento. Las voces ajenas, a veces marcadas tipograficamente en cursiva, habrán de ser digeridas como un «forraje para nuestros molares bovinos», huyendo de lo circunstancial, constatando la sensación enfermiza de un fracaso que sobrevuela la decepción heredada de las falsas promesas. Y, sin embargo, flota la esperanza de «escribir poemas como comprar el pan / esperando que nutran y alimenten / que puedan sobrevivir al reflejo estigio». Los poemas se suceden como mensajes sedientos que buscan una fuente nutricia en la que alimentarse, pero habrán de luchar con la torpeza del cazador que no consigue cobrar la pieza, el trofeo, la salvación, pues las palabras también son engañosas, incluso para quien miente a sabiendas para sacar provecho de ellas. El espejo en el que uno se mira no siempre le devuelve la imagen que espera ver y el deseo se descalabra en el precipicio de la frustración. Por eso hay que seguir indagando, «dibujando caracteres para descubrir el carácter de uno mismo». Es decir, la escritura encierra el conocimiento. Y en este proceso hay que luchar contra el olvido buscando la solución en los poemas, los «crímenes» que pide la palabra para encarnar su contenido. La segunda parte, «Dar pan al perro ajeno», es una mirada triple en la que se invita a aprender de ciertas «virtudes» animales: buscar, encontrar, enterrar, defenderse: vivir. Lo animal conviene asimilarse como parte esencial de la materia pensante que se deshilvana entre la realidad y el deseo. Pero el adagio encierra la certeza de lo inútil y de ahí que convenga decantarse por un enfoque atinado que huya de la maldad de las palabras. Sin nombrar la Biblia, en este apartado está plenamente presente y parece deducirse la cita que advierte sobre los falsos profetas en los «alfabetos para el conflicto». Y la tercera parte, la que da título al libro, es una cuenta atrás que recala en la memoria, en los recuerdos, en el pasado sobre el que se edifican las vidas mientras se beben «las aguas turbias de los versos» condenadas a la deriva. Existe en esta parte final un préstamo de erotismo que apuntala un deseo truncado, como también ocurre con la amistad no correspondida. Lo erótico se vehicula por dos caminos, el natural y propio del encuentro sexual y, por otra parte, el que merodea la realidad sin tocarla, sólo seduciendo las palabras. «La poesía se encuentra caminando junto a la lengua», afirma, y de ahí la invitación a la experimentación que luego habrá de traducirse en palabras, «que no caiga en tierra yerma». Al final, un desencanto quevedesco eleva un regusto que sabe a quien se ve condenado a bregar para rehuir una derrota segura. Mientras, Enrique Cabezón, derrota hacia lo hermenéutico y confirma que habrá que meterse en todos los rincones persiguiendo el color, tal vez engañoso, de las palabras.

(Publicado en la revista Lletres Valencianes número 18)

EL RETRAT DE DORIAN GRAY

2011-04-07T18:26:00.000+02:00

Sense cap mena de dubte una de les obres més importants del poeta, dramaturg i escriptor irlandés Oscar Wilde és El retrat de Dorian Gray, la seua única novel·la la qual conta la tràgica història d’un jove per a qui fer-se vell resulta una idea insuportable.

Oscar Wilde és un escriptor brillant i de gran enginy, està considerat com un dels dramaturgs en llengua anglesa més interessants del segle XIX i en especial del període victorià anglés. Les seues obres descobreixen i retraten amb un punt d’humor la veritable cara de la societat victoriana. Wilde intel·ligent i incisiu demostra ser un gran coneixedor del comportament i del pensament humà.

Home de fama i d’èxit la seua vida fa un tomb després de demandar al pare del seu amant. Després de diversos judicis acaba sent empresonat pel delicte d’indecència greu. Durant la seua estància a la presó va escriure La balada de la presó de Reading un llarg poema sobre el ritme de la vida cancel·laria. Wilde va morir a Paris en la més absoluta indigència als quaranta sis anys.

El retrat de Dorian Gray és una reflexió dura i alhora d’una gran lucidesa sobre el valor de la bellesa i la naturalesa de les passions. Wilde, amb un llenguatge brillant i amb un relat que no decau en cap moment demostra una vegada més, la seua capacitat per analitzar la condició humana.

D’aquesta obra s’han fet dues adaptacions cinematogràfiques una el 1970 i l’altra l’any 2009.

A l’editorial Germania en la col·lecció Fàcil lectura hi ha una adaptació per a joves d’aquesta obra feta per Oscar Weinberg.

"EL ÍNDICE" DE BENITO DEL PLIEGO

2011-03-31T16:33:00.000+02:00

Por Andrés Fisher

Desde hace ya casi una década, en concreto desde el capítulo central de su libro Fisiones (Delta Nueve, Madrid, 1997), viene Benito del Pliego (Madrid, 1970, y que desde ese mismo 1997 vive y enseña en USA) escribiendo una poesía con unas señas de identidad consistentes y precisas que no hacen sino ratificarse en su libro de reciente aparición, Índice, (Germanía, Valencia, 2004), por el que le fue concedido el Premio Gabriel Celaya. Poesía consciente e interesada en la estructura del lenguaje en que se expresa, ha desarrollado una metodología que se basa en un ejercicio de la mirada. En el abordaje de lo observado desde diferentes perspectivas o ángulos y en la plasmación de ese observar sin ninguna intención narrativa o figurativa. Ejercicio que, siguiendo un paso vital en el desarrollo del arte contemporáneo, se aleja sin reticencias de la representación para producir en el poema una realidad autónoma sustentada por las propias lógicas que emanan de su construcción, las que se convierten en el sostén de toda la obra. Una poesía que tiene en la fragmentación del discurso otra clave interpretativa vital. En la disociación y la dislocación del objeto contemplado desde diferentes situaciones con la intención de aproximarse a ciertas formas de su esencialidad, y en la posterior yuxtaposición en el poema de los fragmentos de observación obtenidos de esta manera. Es esta una práctica que no deja de recordar al poeta catalán Joan Brossa. Como tampoco a la práctica del cubismo literario —del que el autor es un estudioso reconocido— aunque la relación en este caso de ninguna manera es imitativa en cuanto a una práctica de la escritura, sino que opera en lo que se refiere a una idea estructural de la composición. La poesía de del Pliego entonces, prescinde del tema como entidad globalizadora del sentido del poema y se acerca a lo que dejara escrito Haroldo de Campos: “poesía pues sí/ poesía (…) porque no tienes mensaje/ y tu contenido es tu forma/ y porque estás hecha de palabras/ y no sabes contar ninguna historia/ y por eso eres poesía/ como cage decía”. Todo esto acerca a esta poesía a las corrientes que convergieron hacia las distintas formas del minimalismo, que reclama el máximo poder expresivo con los mínimos recursos. En lo que es una estética pero al mismo tiempo una ética de la composición y es la forma que tiene el autor de acercarse a estos temas, a los que de ninguna manera renuncia, aunque a primera vista pudiera parecer lo contrario. No es raro entonces que en el poema “I” de la primera sección del libro, que está dedicado a Juan Gris, diga: “Lienzos y ventanas, verdad que se intercepta. Palabras y pared haciendo presentes los vanos”. Así, se trata de una poesía esencialmente abierta que necesita de la mirada del lector para completar su sentido. Una poesía que incluso le muestra a su propio autor hallazgos no concebidos por él, en lo que es una plasmación de una de las ideas clave de Gamoneda cuando dice: “solo sé lo que digo cuando está dicho”. Esto, aplicado a la obra de del Pliego, habla de cómo su cuidadosa sistematización no se enajena de elementos como el azar, la imaginación, el pensamiento y la obra entendida como una aventura sin un final concebido de antemano. Como él mismo dejara dicho hace tiempo: “Raro destino, conocer la finalidad con el fin de la obra”. O recientemente, en el poema “P” de la misma sección, justamente dedicado a Gamoneda, cuando expresa: “Insiste en verse con los párpados cerrados, en contemplar aquello que les atraviesa”, reclamando como un ángulo de visión incluso aquel que niega o interrumpe la propia observación. Se compone entonces Índice de dos secciones que desde el inicio practican la simetría y una clara noción estructural que vertebra la obra. Así, ambas secciones, Palingenesia, la primera, e Índice, la segunda, cuentan 27 poemas cada una, titulados con la letra del alfabeto correspondiente desde la A hasta la Z. La forma expresiva siempre es la prosa, que en Palingenesia se estructura en muy breves párrafos (o líneas) numerados (generalmente 3 ó 4 en cada composición) mientras que la totalidad de los poemas agrupados en Índice se resuelven en un solo párrafo, más largo pero de extensión bastante similar si contamos la totalidad de escritura contenida en las composiciones pertenecientes a la primera sección. Se ubica así Benito del Pliego, en relación al panorama de la poesía española contemporánea, en los antípodas de esa poesía que intenta ser corriente dominante, instalada en una sensibilidad y un coloquialismo conformistas, de lenguaje neutro y entidad conservadora. Por el contrario, se sitúa en los extremos de la rica heterogeneidad que sin buscar formar tendencia —de acuerdo con la época— se le contrapone. Dentro de ella, sin duda lo encontramos entre los que tras relectura y reflexión, hacen suyo el legado de las vanguardias como elementos clave en la fundación del lenguaje de la poesía de hoy. Sin un seguimiento literal y menos aún programático de ellas, pero sí en cuanto a una actitud crítica e inquieta hacia en lenguaje; a una idea de descubrimiento del sentido del poema en su proceso de composición. Aquí, siguiendo una vez más a Haroldo de Campos, podríamos situarlo con mayor precisión en esa línea de la modernidad que preferencia lo estructural frente a la alquimia del verbo y que se origina en Mallarmé teniendo su continuación en constructivismo, cubismo, poesía concreta, y obras individuales como las de Cabral de Melo, Brossa o Juan Luis Martínez. Escribió Juan Larrea: “El ojo lava su párpado al borde confuso de la duda”, en el que es un verso muy cercano a la práctica de del Pliego, que construye y que duda. Que deconstruye haciendo de esa duda la certeza esencial que yuxtapone en el poema los fragmentos previamente obtenidos mediante el ejercicio de la mirada que disecciona desde diferentes perspectivas al objeto. Objeto que siempre está presente, aunque dislocado y que actúa como ancla en una poesía donde el yo se disuelve en la escritura y donde el sujeto suele cambiar, produciendo una sugerente inquietud gramatical que es parte sustantiva del sentido del poema. Y es que la mirada, su propio ejercicio como clave de esta escritura, es al mismo tiempo cuestionado y complejizado. Como de expresa en el poema “B” de Palingenesia: “Se desdobla, se mira mirando y todo se aleja./ El placer de un mirar que reintegra: es ella, la fronda, la distancia que todo lo crea”. Tenemos entonces una mirada fragmentada que alcanza en la dislocación y la posterior yuxtaposición de los elementos así obtenidos una entidad autónoma, pero al mismo tiempo, nunca deja de ser una mirada precisa sobre las cosas concretas. Una observación física, aunque luego el resultado se eleve en el proceso (re)constructivo del poema incorporando notables dosis de pensamiento, el que también aparece fragmentado, sin que esto signifique una merma en su solidez, sino al contrario, pues también encuentra su propia lógica expresiva. En este sentido, quizá Palingenesia esté mas anclado en el propio ejercicio de la mirada e Índice algo más en el proceso (re)constructivo, aunque sin duda ambos comparten las mismas señas de identidad y de actitud hacia la composición que son las que vertebran toda la obra de del Pliego. Se trata entonces, siguiendo a Julieta Valero, de una poesía que indaga en los espacios en los que se asienta el yo en vez de predicar cosas sobre él. Una poesía que encuentra la belleza y el misterio en un ejercicio sistematizado de la mirada y en el propio proceso de su composición. Una poesía orientada a lo esencial que renuncia a efectismos y sensiblerías al tiempo que gana en solidez mediante una lúcida habitación en fragmentos del quehacer estético y hasta epistemológico de la postmodernidad. Una poesía en la que pensamiento e imagen logran una poderosa y muy particular interacción que da origen a un lugar donde habitan al mismo tiempo serenidad y riesgo. Lo que podemos leer con deleite en el poema “U” de Palingenesia, dedicado a Luis Cardoza y Aragón: “El árbol, tierra para el árbol, y la tierra, tronco en descomposición para que brote tierra./ Río que germina: la piedra fluye y la erosión del árbol se gesta./ Y todo dispuesto ante él: ranas y motor fundidos con el pensamiento”.

Publicado al blog HETEROGÉNEA: revista de poesía

PERO NO ISLAS, POESIA DE UN HOMBRE CORRIENTE PERO NO DESILUSIONADO

2011-03-30T20:20:00.000+02:00

Pero no islas. Matías Escalera Cordero. Prólogo de Enrique Falcón. Editorial Germania. Alzira, 2009. 154 páginas

Por Alberto Sánchez Álvarez-Insúa

Matías Escalera lleva mucho tiempo comprometido con la literatura, con la poesía y con el hombre. Es la suya una poesía de lo cotidiano, lo que entraña sin duda una gran tragedia. Como recordaba su autor en una entrevista, “la poesía por sí misma no basta, no es un arma, como pretendió y soñó Celaya (…) La poesía no cambia la Historia, pero sí la acompaña”. Su prologuista, Enrique Falcón, ha definido la poesía de Escalera como un sacudir y remover. Una poesía comprometida que acaba comprometiéndonos. El poeta define los poemas como “…instantáneas de esos seres asustados, confundidos, crueles, miedosos, solitarios, condenados a la incomunicación en ciudades inhabitables y delirantes; seres perdidos fatalmente en medio de un océano de desamparo. Estúpidos y ruines, quizás; pero no islas”.Tras un poema solitario: “ A mis iguales” se da paso a tres secciones: “En primera persona”, “En segunda persona” y “En tercera persona”. Cierra con dos nuevos poemas en solitario: “A los demás” y “Elegía [burlesque]”. Si importante es el grado de compromiso de Escalera y su visión lúcida de hombre y del mundo, no lo es menos la forma poética, que enlaza con la mejor vanguardia. De todos los poemas el mejor, en nuestra opinión, es el que da título al libro, “Islas no”, que transcribimos en su integridad:

No somos islas (islas no —gotas oceánicas— islas
solas: islas —briznas— solas
no —contra los vientos— islas —sitiadas: migas
de polvo— islas no)

No (no somos islas
solas —exhalaciones— islas —destellos— dispersas
solas islas
no —contra las negras tempestades— desperdigadas
islas no —gotas: en océanos— islas
aisladas no)

No somos islas (sitiadas pizcas —dentelladas— de polvo: aisladas
Islas —briznas— islas
islas —hebras— aisladas islas solas islas
islas —no— solas
islas cercadas —arrinconadas: quizás— contra los vientos grises
pero islas solas no)

Olas solas (perdidas olas —olislas— motas: girones
oceánicos: sí pero no islas)

Barridos —dispersos: desconcertados— por el Huracán (sí pero no islas: islas no)

Una nueva originalidad poética añade Escalera, dentro de “En tercera persona”: la utilización de la noticia periodística en francés (toma textos de Le Monde entre junio y julio de 2008: gastos militares, número de pobres en Francia, la exigencia de EE.UU. y Europa a Mercosur para que proceda al desmontaje de sus barreras proteccionistas, etc.) y su traducción poética libre que nada tiene que ver, salvo la inspiración, con la noticia original:

El chorro líquido de los gritos (líquidos: en lenguas
anudadas antes) Que escuchas
Y ves caer
Compendia
Densifica el dolor de los sufrientes
(contra los amos) Chorro incandescente cual roja colada de chillidos
De gargantas (y lenguas líquidas) fundidas (…)

Excelente e insólito poemario el de Matías Escalera dentro de un panorama de poesía tribal que mira con un ojo en derredor buscando el apoyo de sus iguales, mientras que con el otro investiga las profundidades de su ombligo.

Publicado en El Imparcial (http://www.elimparcial.es/) el 14 de agosto de 2010.

L'ILLA DEL TRESOR

2011-03-26T19:28:00.000+01:00

Un dels grans autors de la novel·la d’aventures del segle XIX és l’escocés Robert Louis Stevenson, un escriptor en llengua anglesa que ha vist traduïda la seua obra a més de trenta idiomes entre elles el valencià.

Encara que Stevenson només va viure quaranta quatre anys és un narrador prolífic que no tan sols es va interessar pel gènere d’aventures sinó que també ho va fer per la novel·la històrica i la fantàstica, no hem d’oblidar que és autor de títols com ara Fletxa negra, El diable en la botella o L’estrany cas del Doctor Jekyll i Mister Hyde, a més també va conrear l’assaig i la poesia.

L’estil de Stevenson és elegant i sobri i els seus personatges es dibuixen i agafen caràcter a mesura que avança l’acció.

Una de les obres més conegudes i més reconegudes de Robert Louis Stevenson és L’illa del tresor, que en l’actualitat s’ha convertit en un clàssic de la narrativa juvenil.

Editorial Germania a la col·lecció Fàcil lectura ofereix una adaptació d’aquesta obra a la nostra llengua que ha anat a càrrec d’Oscar Weinberg.

L’Illa del tresor és un relat protagonitzat per un adolescent d’origen humil que una nit veurà com de colp i volta canvia la seua vida i és absorbit per una espiral que el farà viure una gran aventura a la recerca del tresor que s’oculta en una illa. Al llarg de la novel·la ensopegarem amb tota una galeria de personatges marcats pel mar i la violència, també gaudirem d’excel·lents i versemblants descripcions de navegació i de la vida en el mar. La seua lectura és una aposta segura per la qualitat, una novel·la amb un gran magnetisme que atrapa al lector des de les primeres pàgines.

MATERIAL DE DERRIBO, NUEVO POEMARIO DE JOSÉ GARÉS

2011-03-24T17:55:00.000+01:00

Editorial Germania de Alzira publica un libro de poemas del poeta alzireño José Garés Crespo

“En “Material de derribo”, título del libro, encontramos el lado oscuro de la vida del poeta y el lado claro que nos hace leer una y otra vez la mayoría de los poemas porque son un estímulo para nuestro corazón y para nuestro sentimiento”

(puedes seguir la notícia aquí mismo)

UNA CANYA DE COL·LECCIÓ

2011-03-24T13:02:00.000+01:00

Normalment un ensopega amb un bon llibre o amb un nova col·lecció explorant entre les prestatgeries d’una biblioteca, d’una llibreria, o als magatzems d’una editorial o una distribuïdora. Però allà on mai no es pensaria trobar-lo seria en un rostidor i més si la persona que busca, com és el cas del que ara escriu, no té el costum de menjar carn. Doncs sí, aquesta mateixa setmana, en un famós rostidor de la ciutat de València, durant un dinar al qual em va convidar un amic, un amic que des de fa uns anys sobreviu en la tempestuosa mar de l’edició amb el seu vaixell Germania, m’ha presentat, com si presentara a la seua filla adolescent en el seu primer ball de societat, el seu darrer projecte, i la veritat és que, malgrat tots els desencants que la vida m’ha regalat, encara ha estat capaç de sorprendre’m per la seua bellesa. El meu amic sol tindre gust per l’edició, generositat i bones idees. Es tracta d’una col·lecció de llibres de tapa dura, amb unes magnífiques il·lustracions a tot color en la portada i un paper en el seu interior d’un gramatge just i de color os. Aquesta nova col·lecció porta com a títol La Canya, fins ara s’hi han publicat sis títols d’autors tots ells de reconegut prestigi internacional i guardonats amb el Nobel de Literatura: El faroner, d’Henryk Sienkiewicz, Ubú rei, d’Alfred Jarry, La gallina degollada i altres contes, d’Horacio Quiroga, El guardià del mort i Mort a Resaca, d’Ambrose Bierce, La petició i altres contes, de Jules Renard, La missa de les ombres i altres contes, d’Anatole France, els quals conformen una primera meitat del llibre que, en la segona, ofereixen unes extenses i completes propostes didàctiques per a treballar l’obra i la biografia de l’autor. Les traduccions estan molt cuidades, a més s’han pensat amb notes a peu de pàgina per tal de facilitar al màxim la lectura alhora que enriquir el lèxic als joves estudiants d’ESO per als quals s’ha ideat La Canya.
Junt amb cada volum, dins d’una bossa de plàstic, s’ofereix de manera gratuïta una guia pràctica de verbs.

La veritat és que, assegut davant d’un producte com aquest, no vaig poder tindre ulls per al menjar i la beguda que em servien. Quan una cosa està ben feta, es mereix tota la nostra atenció. A més, quan em va invitar el meu amic no em pensava que em poguera presentar una criatura d’aquestes característiques, estem en un temps en què el material digital diuen que s’emportarà el gat a l’aigua en el mercat editorial. Trobar-me assegut davant d’un editor que vol oferir a la joventut un llibre de qualitat, del que s’ha tingut una cura de rellotger en la forma i el contingut, em va sorprendre i emocionar. I no vaig poder sinó alçar la copa i felicitar-lo.

(Article de Manel Alonso i Català publicat al blog Els papers de Can Perla)