Per Josep Manel Esteve
Parlar de Miquel Català és parlar de
l’inici d’una veu poètica, d’una eclosió que només té l’aparença de tardana. El
Miquel, lector, cercador de paraules, ocurrent en la conversa, és també un
divulgador de lletres i de poetes en la xarxa. Hi ha, per tant, un Miquel
format en la seua experiència vital, pedagog hàbil i juganer, preexistent abans
de la producció de la seua “nina libèl·lula”.
D’alguns
poemes que, finalment, componen el llibre que ara presentem, Poemes de la nina
libèl·lula, ja ens n’havia donat un tast per Internet al seu bloc literari.
Tornar a llegir-los aplegats en aquesta edició de Germania, és veure el joc de
construcció que l’autor ha treballat des del poema com a expressió individual,
que ens arribava a través de la pantalla de l’ordinador acompanyat d’il·lustracions
fotogràfiques suggerents, al castell de significacions noves que ara tenim a
l’abast amb el despullament de la paraula impresa sobre paper.
Els
Poemes de la nina libèl·lula ens poden semblar en una primera ullada, senzills,
nus, desproveïts de complexitat o massa breus. Escriure poemes sobre l’amor i
el pas o la permanència del temps, pot semblar recurrent quan ja tants hi ha
insistit. És ací, precisament, on rau l’envit, l’aposta personal d’aquest autor
que camina per un llenguatge situat entre l’expressió popular, a vegades el joc
infantil, i els símbols propis entorn dels quals bastix el seu particular i
suggerent “petit món”:
el
meu món és tan petit
que
em cap al palmell de la mà
que
em cap dins d’una sabata
o
en el cabàs de la gata
Tota
una declaració d’intencions que no pretén assentar càtedra ni descobrir-nos una
realitat que puga semblar massa transcendent o una experiència allunyada del
dia a dia. És, tanmateix, una poesia onírica del somiar despert que el condueix
a l’ofici de l’escriptura, guiat per una constant, en tot el seu poemari, l’Illa
del desig:
tinc
un calaix ple de lletres
................................................
i
una illa de desitjos
els
desitjos plens de trenes
les
lletres per a fer poemes
Una
poesia d’erotisme suggerent i matisat, que se’ns fa molt física en un món de
comunicació, potser excessiva, a través d’Internet, però que ens roba l’ara i
ací, ens roba la presència del moment, l’olor, el joc de la mirada de
l’interlocutor. Així ens ho diu en el poema Manca la pell, “...és el que té/ la
comunicació/ cibernètica.../els calfreds, la temperatura, la tebiesa/d’algunes
zones/dels nostres cossos”.
La
dona és receptora, en un diàleg continuat, d’un discurs que juga amb la seua
presència subtil o l’absència dolorosa. És la fugacitat d’aquesta libèl·lula,
utilitzant el seu símbol, Campaneta, de qui diu: “te’m fas present per uns
moments”, i, a qui apostrofa dient: “és l’hora de Peter Pan”, símbol de la
detenció del temps i del desig.
Aquest
joc simbòlic permet a Miquel descobrir-nos l’altra reflexió universal que
acompanya els seus versos, la reflexió entorn al temps esmunyedís que fluïx
imparable, però que pretén aconseguir fixar a través de l’escriptura.
El
rostre de la seua nina (ara “libèl·lula”, ara flor “silvestre”, “fada”,
“sirena” o “la nena que portes dins”) és l’espill d’un jo poètic que gaudix de
la sensualitat, la contemplació i l’admiració en el sentit més pregon de la paraula.
Aqueix tindre de qui AD-MIRAR-SE, servir-se de la llum que irradia, del
suggeriment de la jovenesa que perdura; és la seua versió vitalista en una
poesia de l’optimisme, de la joia d’existir i de dir. És un constant “jo em
meravell”, com ho hagués dit Llull, davant el món i la bellesa. És la
constatació de L’home despullat que apunta una clara intenció a l’altra banda
de l’espill, a través de l’exercici de la poesia:
ser home despullat
o morir de pena
.................................
dia que passa no torna
sirena
amorosa
de
l’illa calmosa.
El
poema ens fa sentir l’escriptor que es pot aturar en un punt del temps i fer
una instantània de la “nina” que alça el vol, i és en aquest punt on vol
preservar el temps o reconstruir-lo.
A
vegades, descobrim un to elegíac, quasi una lamentació pel paradís perdut de la
infantesa on “de petit volava”, d’altres, un centrament en l’experiència de
l’adult: “he comprés que el temps no cura misèries”.
És potser en el poema La roda del
temps on Miquel ens revela més clarament el pas cíclic del temps:
i torna a començar
la roda del temps
que marquen les llunes
i el calendari
I,
a través de la contundent imatge del poema Nit oceànica, que interpretem com el
temps en la seua vastitud, l’autor ens apunta quines són “les coses que
importen de veres”: “la mar/ les sirenes/un núvol blanc/el son d’una
infant/Peter Pan i Campaneta.
El
temps, en el seu decurs diari i estacional marca un cicles, dels quals l’autor
se servix per parlar-nos simbòlicament de la presència de l’estimada
identificada amb l’alba o la seua absència identificada amb el crepuscle. El
paisatge autumnal, el temps de pluja i ensomni és una constant de l’encontre o
del record de l’amor i la manera en què comença l’amor ens recorda el tòpic
surreal de l’encontre atzarós:
per pur atzar vingueres
en la meua tardor gris
sirena de l’atzur
Aquest
home que es despulla a través dels poemes, també fa ús en un joc al·legòric del
cant d’estil valencià amb les imatges del cantador, l’apuntador i del mestre
jo
no tinc apuntador
fada
de flaire silvestre
...........................................
faré
l’ofici de mestre
o
de gran simulador
I
aquest home es volta d’un paisatge marí, mediterrani, molt proper, des de les
basses d’arròs de la marjal, a la platja d’Oliva o la visió de la muntanya del
Montgó. Paisatge aquàtic, de dia clar i assolellat; paisatge de pluja, de
núvols; o paisatge nocturn amb la lluna com un far d’inspiració.
***
“l’amor/sempre perdura/i sura/per
damunt/de tot”, (de Surar), un dels poemes breus que obre el llibre, és un
exemple del poema com a sentència sintètica que condensa una idea en poques
paraules. L’amor venç el pas del temps, és allò que perdura al capdavall.
El
poema enumeratiu Foc i aigua marina ens descobreix l’amor més físic com un
calidoscopi suggerent:
riu
d’estels
cau
de llunes
pessigolles
rialleres
tones
i tones de tendresa
estima
inacabable
D’altra
banda s’aborda la dimensió més ètica de l’amor en els poemes La mala educació i
Oh Lennon. El temps que fuig i no s’ha de perdre es fa present quan diu:
volia
mirar als ulls
agafar
l’amor quan passa
................................................
però
ella parlava de l’oratge
i
mai no s’hi atrevia
i
ja perdia el tren
i
la brasa cremava
Reprén aquesta idea d’una mala educació secular i fa
alhora un homenatge a John Lennon i un retret a la societat actual, que podem
entendre com l’aproximació més clara en el llibre al poema-denúncia:
mal
educats
en
la falsa moral
de
la sotana i el sabre
........................................
ens
duen a combat
amb
himnes patriòtics
que
no són del poble
tot
per guardar
el
sistema corrupte
que
els alimenta
L’amor
és també una construcció que fa ús del metallenguatge, una sintaxi, una
semiòtica com ens descobreix en Amor lingüístic
amor
sintàctic
morfològic
llavi
papallona
fonètica
nina
semàntica
semiòtica
libèl·lula
***
He volgut fer de crític i situar-me
en la poesia de Miquel des de la distància. L’intent no sé si ha estat reeixit,
però ben cert és que amb la citació textual d’alguns versos i estrofes del
poemari he volgut il·lustrar la realitat com la veu i la diu el poeta.
El
lector atent trobarà l’acostament a la poesia popular, l’aproximació a
l’estrofisme de la corranda, la dimensió quotidiana captada per V.Andrés Estellés
i m’atrevisc a dir que l’actitud ingènua i vitalista del jove Joan Salvat
Papasseit (mestre d’amor, joglar, visionari).
La
modernitat en la poesia de Miquel Català, l’alter ego literari de Miquel
Llàtzer, naix de combinar un transfons popular i la seua reflexió particular
sobre temes universals. El lector gaudirà d’una lectura agradable, entenedora i
global si s’acosta al llibre en la unitat que suggerixen les tres parts en què
s’estructura. Una unitat que també és reforçada per les llicències sobre la
puntuació, l’absència de majúscules o de punts per finalitzar els poemes,
l’expressió d’una continuïtat poema rere poema.
Somnis
i desitjos és el començament que posa en marxa “la màquina de tren/l’espiral
del temps” en què converteix la seua “nina libèl·lula”. A continuació, L’home
de la terra, la segona part que es pot llegir també com un poema unitari amb
l’al·literació que ja es desprén dels quatre títols, els quatre aspectes d’un
“jo” poètic que pot ser alhora L’home més trist de la terra, L’home més feliç
de la terra, L’home més covard de la terra i L’home més tranquil de la terra. I
per acabar aquest viatge poètic, la darrera part, De l’amor i del temps on
prenen forma els elements abans esmentats: “l’illa del desig” que ha trobat en
l’escriptura, el “vol” des de la infantesa a la maduresa sòlida de L’home més
tranquil de la terra que diu:
tot
ho pense
assegut
al jardí del temps
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada