28.2.13

TRÈMOLO VIATJA A BARCELONA


Després d'haver passat per Aldaia i Xaló, el poeta Hèctor Serra, durant la primera quinzena del mes de març, realitzarà diverses presentacions del seu primer llibre de poesia Trèmolo a la ciutat de Barcelona. La primera tindrà lloc el dia 7 de març al local de La Sirga del barri de Gràcia, la segona tindrà lloc al casal 3 voltes rebel de Nou Barris i la tercera el 13 de març al Casal Jaume Compte del barri de Sants. Durant aquesta tournée poètica Serra comptarà amb la col·laboració del també poeta David Caño.
Trèmolo és un corpus de textos per on davalla una escampadissa de fons i forma en un univers que calla i esclata alhora. On la vida pren contorns postrems i les coordenades dibuixen els atles dels sentiments.
Hèctor Serra és llicenciat en periodisme per la Universitat de València, des de l'any 2003 col·labora en diferents mitjans de comunicació com ara Núvol.

POEMES PER A KEO VISITA ONTINYENT



El darrer 15 de febrer, al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida,  a les 20:00 h. es va presentar  el llibre de poesia  de Lorena Cayuela, Poemes per a Keo. La presentació va anar a càrrec  de Josep Antoni Alfonso i Díaz, membre i company de l’autora en la mostra poètica  Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI publicat dins de oa col·lecció de l'editorial Germania MIl poetes i un país.
J.A. Alfonso autor del poemari Envers, s’estrenava eixa mateixa nit com a presentador d’un llibre de poemes, durant el seu parlament va recalcar la importància d’aprofundir en els versos alhora de comprendre d’una forma intensa allò que transmeten i arribar a tocar cada estrofa, cada imatge, cada metàfora amb la punta dels dits.
Poemes per a Keo aquesta vegada va ser un viatge bonic pels olors que es desprenen del llibre, la intensitat d’aquesta sensació va ser l’element a destacar pel presentador. Podem trobar tot allò que va dir al seu blog El desert de les paraules 


L’assistència poc nombrosa, encara que amb la presència del músic Jesús Barranco o del poeta Lluís Roda  que ens va deleitar drecitant el poema Comiat,  fet que ens va emocionar a tots.  Pràcticament  van participar en la lectura de poemes quasi bé que tots els assistents, una tònica que ve produint-se a cada presentació de la poeta de Xàtiva.  En acabar l’acte  es va fer un sopar on es va poder xerrar del llibre, de la poesia a l’escola i de la capacitat de transmetre gust per la literatura a l’alumnat.


17.2.13

ES PRESENTA A ALZIRA "CAMINS AL SUD



Acte animat i amb molt bon ambient el que es va viure el passat 15 de febrer a la llibreria 35 formiguetes d’Alzira amb motiu de la presentació de la novel·la Camins al sud de Sergi Durbà. Nascut a Sagunt, però resident a la capital de la Ribera, l’autor va desglossar els eixos temàtics que donen forma a una obra irònica i mordaç, ben lubricada d’humor, crítica amb les polítiques educatives de l’administració valenciana i contextualitzada en el sud del país, allà on el rebuig a la llengua adquireix formes certament surrealistes. Precedit per unes paraules de l’editor de Germania, Toni Martínez, l’autor també va comptar amb la presència d’Isaïes Minetto, autor del pròleg, que va destacar les conseqüències directes que sobre l’ensenyament tenen els despropòsits polítics, la corrupció i l’actitud poc democràtica de les altes esferes governants. Davant d’un públic divers i participatiu, la presentació va concloure amb una interessant tertúlia on es va posar de manifest la rabiosa actualitat que Camins al sud posa sobra la taula, això és, l’educació, l’arrelament i els mals presents i sense resoldre de la societat actual. La coca de llanda i la mistela posterior feren la resta. Per a repetir, sens dubte. 


12.2.13

GUIA DE PERDUTS



Dijous dia 7 de febrer tingué lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació del darrer llibre d'Ivan Brull (Silla, 1978), Guia de perduts (Ed. Germania, 2012), aquest és el text de la presentació que va llegir l'escriptora alcoiana Mercè Climent.

Per Mercè Climent
Tot nasqué d’una proposta (des)honesta de Brull i de Manel Alonso, director de la col·lecció de poesia de l'editorial, davant la idea de presentar aquest poemari a Alcoi. Per a mi tot un honor ser la connexió entre el meu poble i la poesia feta al nostre país.
Acceptar el repte de fer de presentadora em permeté aprofundir en l’escriptor i, és clar, en la seva obra. Una petita anècdota, dies abans li vaig demanar una petita biografia i em respongué amb un haikú: Biografia? / Li agraden els caquis / La poesia. Matisà que no li agraden els caquis. Sense saber-ho m’havia proporcionat la seva biografia. “Ivan Brull: poeta”. Però jo no en tenia prou, que anem sóc una dona famolenca de saber, així que vaig canviar d’estratègia i el vaig inflar a preguntes –diria que cap incontestable– sobre la seva manera d’entendre la poesia i la seva Guia de Perduts, on m'havia perdut les darreres nits.
No vaig voler fer una dissecció massa profunda del poemari. És tan fàcil perdre’s en elucubracions i desviar-te de la drecera quan estàs davant d’un poema o poemari. A més sempre viatja amb mi el consell que una vegada em digué el poeta de Catarroja Ramon Guillem: La poesia no s’explica, s’ha de llegir o escoltar. Però sí que volia que qui coneguera Ivan Brull el recordara i qui el sabera ja no l'oblidara. I quan parle d’Ivan Brull em referesc sobretot a la seva poètica.   
Guia de Perduts, ha estat publicat en 2012 per l’editorial Germania, en la col·lecció Plaerdemavida. Un títol que ja ens avança el sentiment de desorientació i de pèrdua que ens assolarà després de la lectura dels seus poemes. L'autor ens introdueix en el gran tema que el preocupa: el sentit de la vida, més be la recerca d’aquest sentit, una recerca sense fi. És per això que el jo poètic acaba trobant-se perdut quan no hi troba una resposta, segurament perquè no hi ha. Tanmateix sí que troba la bellesa, el vers, el poema. I s’hi conforma, la incertesa a canvi d’uns versos, la incertesa eterna a canvi de la fidelitat a la dama més desitjada: la Poesia. Brull l’estructura en cinc parts, però deixa clar que no és un escriptor de poemaris, sinó que viu la poesia des del poema; per tant, l’estructura és posterior als poemes. Segurament per això, s’aprecia certa diversitat formal que ja apreciàvem en el seu primer llibre de poemes Cantaments i que l’agrupació siga més bé temàtica. Cinc parts (Reressagues, Les torbes cel·lulars, Tots els cossos sagrats, Les nits i la misericòrdia, El pes de les ciutats) formades majoritàriament per poemes amb versos parisíl·labs, quan no lliures, encara que només en aparença, perquè sempre ha tingut en compte les freqüències rítmiques. I un prec a les muses, perquè el simple acte mortal d’acarar-se al blanc esdevinga acte sacre i done com a resultat el poema, l’ambrosia que no tots els habitants del Parnàs poden provar.
Ivan Brull ens desvetllà la raó d’alguns dels seus poemes i ens delectà amb el recital d’algun d’ells. Em vaig sorprendre embadalida escoltant-lo perquè dels seus llavis els versos significaven encara més. (El càmera de Diània.tv, de fet, em comentà que no havia mirat ni un sol moment a la càmera). També ens féu un petit tast del seu  llibre anterior, Cantaments (Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt en 2010). Ivan Brull és un poeta sincer, interessat en la veritat, en allò que és vertader i en les vivències que li són pròpies o que pot arribar a percebre com a pròpies. Necessita cert contacte amb allò que diu, ha de saber o sentir que és veritat, sinó no li interessa.


11.2.13

PRESENTACIÓ DE "POEMES PER A KEO" A LA LLIBRERIA EL VAIXELL



El passat 8 de febrer, a la llibreria El Vaixell de Xàtiva, es va presentar el llibre de Lorena Cayuela Poemes per a Keo.
En aquesta segona presentació en la capital de la comarca valenciana de La Costera l'autora va estar acompanyada per Miquel Lorente portaveu del Grup Municipal d’EUPV en l’ajuntament de la ciutat.
Els assistents a l'acte van mostrar una actitud participativa llegint alguns d'ells poemes en companyia dels xiquets i xiquetes i de l’autor del pròleg del llibre.
Miquel Lorente va subratllar en la seua intervenció l’acte d’heroisme que suposa hui en dia escriure poesia amb l'objectiu de sacsejar consciències
En acabar la presentació s'inicià una improvisada tertúlia al voltant del llibre i del fet poètic.




10.2.13

TRÈMOLO ATERRA A ALDAIA



 El proppassat divendres 8 de febrer, el Centre de Convivència d’Aldaia va acollir l’acte de presentació del poemari Trèmolo, de l’autor local Hèctor Serra. Acompanyat per l’editor de Germania, Manel Alonso, i pel poeta Jaume Pérez Montaner, l’autor va agrair el suport de les persones i els col·lectius que han ajudat a formar-se com a poeta i com a persona durant els darrers anys. Trèmolo esdevé el seu primer poemari llarg després de la publicació de la plaquette Terrabastall suburbial (Publicacions de la Universitat de València, 2010), guanyadora dels Premis Bancaixa-UV d’Escriptura de Creació.


L’acte va servir, també, per homenatjar l’Escola Municipal de Teatre d’Aldaia, institució en què el poeta ha militat i, segons va assenyalar, d’ella ha après l’estima per la cultura i la lliure expressió. No debades, antics professors i actors formats al caliu d’aquesta escola, van ajudar Hèctor Serra a recitar alguns poemes pertanyents a diferents obres i antologies en què l’escriptor ha participat. Xema Palanca, Jorge Valle, Maribel Ribes i Itziar Pérez van capbussar els assistents en diferents atmosferes líriques, que anaven del poema eròtic al tenebrós, de la inquietud suburbial a l’existencialista. 


El recital va comptar, a més, amb les notes i les cançons del cantautor torrentí Pau Alabajos, que va vestir les peces amb dedicació i destresa.


Una vetllada literària que desenes de veïns d’Aldaia i altres desenes de persones vingudes d’arreu del territori no van voler perdre’s. Alcoi, Xaló, Barcelona i València, entre altres emplaçaments, esperen ara noves presentacions de Trèmolo


7.2.13

ES PRESENTA "EL PLANY DE LES LLETRES FERIDES" A CARCAIXENT



El dimecres sis de febrer, a les 19:30 hores, a la Biblioteca de Carcaixent es va presentar el poemari d'Enric Sanç, El plany de les lletres ferides, just després d'haver-lo presentat a la Pobla de Vallbona i a Llíria. En aquesta ocasió la presentació va anar a càrrec del poeta, Salvador Lauder. També hi van participar recitant versos Josep Antoni Alfonso i Alícia Castelló. Entre el públic assistent hi era Isabel Gómez, regidora de Cultura de Carcaixent i Maria Dolors la bibliotecària que molt amablement ens vam cedir les instal·lacions. Entre altres amants de la poesia, amics i familiars del poeta.


Salvador Lauder presentà a Enric i explicà com es van conèixer i els diferents projectes en els quals estan embarcats, com ara la participació en l'antologia Estels de Paper, la posada en escena d'una jam poètica i musical al Teatre la Clau de l'Alcúdia, ELS7ESTELS (el proper dimecres 27 de febrer), una jornada de cercaversos INVERS el 8 de juny a Carcaixent i la col·laboració en un Taller d'Escriptura Creativa a la Pobla de Vallbona, entre d'altres.
Després d'esmentar la importància de les noves tecnologies tant per a fer-se coneixença com per a publicar les seues obres, Salvador analitzà l'obra d'Enric com una obra nascuda del dolor, així com l’evolució dels versos des d'una mètrica més clàssica fins a la musicalitat interna del vers lliure. Finalment destacà “Plaerdemavida” com un dels poemes que més l’han colpit.
Enric ens explicà com va nàixer el seu poemari, d'on ve i perquè del seu títol, l'estructura, la importància per a d'ell del ritme i la rima en la seua poesia, què és per a d'ell la poesia, els temes que el preocupen com a poeta, els seus poetes de capçalera, la importància dels tallers d'escriptura creativa i el relleu de les noves tecnologies hui en dia front al paper.


A continuació, Josep Antoni Alfonso va recitar “Silenci” i “No sabem res”, dos poemes breus però intensos en significat, i Alícia Castelló es va atrevir amb “Ésser d'aigua” i “Plou per tu”, dos dels poemes més sentits per al lletraferit valencià.


Enric, va concloure la presentació del llibre llegint el poema “Lliure i Sotmès” i un poema inèdit titulat “Carcaixent”, que serà musicat pròximament per un músic valencià per a la jam poètica i musical ELS7ESTELS, que podeu llegir al seu nou bloc, SPILL, O LLIBRE DELS DIES.


6.2.13

PRESENTACIÓN DE "LA LUZ DE LOS ESCOMBROS" EN ORIHUELA


  
El pasado jueves, 31 de enero, se presentó en el Aula Cultural de la CAM de Orihuela, el poemario de Manuel García Pérez, Luz de los escombros, ilustrado por Roberto Ferrández y publicado en Ediciones Germanía.


  Con una asistencia masiva, alrededor de 400 personas, el acto fue dirigido por el poeta José Luis Zerón que explicó las características de la poética de Manuel García así como algunas claves de lectura de esta obra. Desde el día de la presentación hasta hoy, se ha agotado prácticamente la primera edición. El poemario es el resultado de un trabajo de diez años donde se refleja la reflexión del autor sobre un desolado paisaje donde la hostilidad y la depredación nos permiten profundizar en la naturaleza del lenguaje como refugio de la vida como destierro de los seres humanos.


   El acto estuvo, además, acompañado por un montaje audiovisual que el grupo Auralaria, gracias a la labor de Luisa Pastor y Álvaro Giménez, elaboró con evocaciones, que, a través del recitado, la fotografía y la música, trazaron un recorrido temático por el poemario de este autor oriolano.

5.2.13

HÈCTOR SERRA: "TRÈMOLO" ÉS UN POEMARI QUE AIXOPLUGA POEMES DE TOTA MENA



Hèctor Serra és un home intel·ligent, despert, inquiet i força actiu, un rara avis al que podem seguir a través de la premsa digital practicant un periodisme compromés amb la cultura i el país. Un individu amb les idees molt clares i amb una gran capacitat de treball, un poeta en moviment amb una veu personal i uns objectiu ètics i estètics molt clars.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
R.- Trèmolo conté peces que vaig escriure fa molts anys i que es conjuguen amb d’altres més recents. Alguns dels poemes responen més aviat a una pulsió, altres porten més temps de poliment. La qüestió és que no es tracta d’un treball fet explícitament amb la idea de convertir-lo en poemari, sinó que el poemari és resultat d’una tria de peces compostes en diferents trams dels darrers anys que han acabat encaixant. Tots els poemes, això sí, han nascut de la profunda inquietud d’alliberar les papallones (algunes coloristes, altres més tenebroses) que coven en les entranyes del meu interior.
P.- Per què has triat com a títol del llibre Trèmolo?
R.-En l’àmbit musical, un trèmolo (o trèmol) és una vibració o una reiteració ràpida d’un so que aconsegueix produir l’efecte d’un gran trasbals. La sonoritat de la paraula, efectivament, remet a la tremolor, a l’agitació, a la commoció. Em semblava una paraula suggeridora capaç de resumir un corpus de textos que, sense tremendismes postissos ni excessivament transcendentals, busquen situar-se en la cresta dels sentiments amb la intenció de remoure estats d’ànim i esperits. Connecta prou bé amb la paraula “terrabastall”, que ja vaig utilitzar en el títol de la plaquette que em va publicar la Universitat de València.
P.- Com has estructurat Trèmolo?
R.-Partisc de quatre coordenades, dues d’espacials i dues de temporals. Una ullada a l’índex del poemari ho deixa més clar. D’una banda, les referències espacials (“Insular” i “Peninsular”) dibuixen el traç d’un país que, malgrat que alguns volen invisible, és la nostra casa i la nostra manera d’entendre el món. Això també em serveix per jugar amb la idea del suburbi-ciutat i el suburbi-mar, espais d’acabament però també de començament, punts de tempestes violentes i onatges d’amplificada intensitat. Pel que fa a les referències temporals, “Tradició” i “(Post)modernitat” vénen a plasmar la perpètua convivència entre la ciutat de sempre i la d’ara. En certa manera, la tradicional remetria als records d’infantesa, als bocins d’horta encara no violats, a les postals més bucòliques dels assentaments humans que sovint ens arriben mitjançant les contarelles de les àvies. La dels nostres temps, la (post)moderna, és una urbs més despersonalitzada, més ombrívola potser, reblerta de finstretes il·luminades des d’on es perceben soledats, desencants, precarietats i rostres arrasats i desolats. Aquest sistema de coordenades em permet enclavar els poemes en una successió més o menys lògica, tot i que això ho haurà de determinar l’àvid lector i l’àvida lectora.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.-No només allò que llig. També allò que veu, escolta, olora, intueix, palpa, assaboreix...
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent? T'agrada jugar amb les avantguardes?
R.- L’ús del vers lliure, per a mi, esdevé un recurs més en la manera de presentar els poemes. Les meues són composicions que aterren a l’espai metropolità, als carrers de diària improvisació, de presses, tràfec i vaivens irregulars. Aquesta sensació de moviment, de caos, troba en el vers lliure l’eina per visualitzar-ho. Amb tot, no descarte per a un futur immediat flirtejar amb una altra mètrica i una altra rima. Tot és posar-s’hi.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? I quina la pitjor crítica?
R.-Algun amic molt alegre, divertit i amb una visió de la vida prou entusiasta m’ha criticat un cert pessimisme que desprèn alguna peça. Potser no li’n manca raó. De tota manera, pense que Trèmolo és un poemari que aixopluga poemes de tota mena. Sí, hi ha d’aquells on aflora el desencant, però també hi ha cants d’amor i lluita que pretenen enaltir els meus costats roent i combatiu. Precisament, aquests poemes més eròtics són els que agraden més i és un motiu de satisfacció vore’ls rutllar per la xarxa, gràcies a la difusió que n’hi fan amics i coneguts.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-La desatenció, el distanciament, el caos... Crec que aquests conceptes alimenten el substrat d’un bon nombre de les meues composicions. Per suposat, els altres grans temes presents són l’amor (poliamor, en diria) i el dolor.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Més que poetes, mantinc en el record poemaris. De la poesia catalana contemporània que he llegit els darrers temps, m’ha colpit Zoo d’Elies Barberà i Abisme i ocell de Ramon Guillem. En termes generals, totes les obres d’aquests dos autors les he gaudides molt. Amb el darrer poemari que he llegit, Guia de perduts, he descobert Ivan Brull i m’ha deixat meravellat. De la poesia universal, un dels autors més llegits i admirats és Eugenio Montale.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.-Seria incapaç de signar un llibre d’aquests que anomenen d’”autoajuda”. No em veig donant lliçons a ningú. No hi ha una única recepta, el món és divers. D’altra banda, n’hi ha molts que m’agradaria haver escrit. Dels últims que he llegit, El quadern de les vides perdudes de Silvestre Vilaplana m’ha entusiasmat i m’han vingut ganes de plantejar-me una novel·la a mitjà termini.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i per què?
R.-Hi ha uns quants amb què em quedaria (i, de passada, també dic que hi ha uns quants amb què no em quedaria). Hi ha poemes que tenen molts anys i els porte al meu ADN. De tots ells, hi ha un que, allà on l’he llegit, sempre ha produït bones impressions. Es tracta de “Ciutat Vella”, una metàfora que intenta ser concisa i subtil, potser també tòpica. El destaque especialment perquè recorde haver-lo creat un dia que, com una revelació, em va vindre al cap. En qüestió de segons, el vaig vomitar sobre l’ordinador i ja mai més l’he tocat. Aquell dia estava inspirat, tal volta.
P.- Hi ha un Hèctor Serra periodista i un altre Hèctor Serra poeta o aquestes dues vessants teues es retroalimenten?
R.-Gaudisc totes dues vessants, però són coses diferents. La llibertat d’escriptura que m’ofereix la poètica no la trobe al periodisme. Ara bé, darrerament estic abocat al periodisme cultural i acostume a escriure en el gènere de la ressenya, on em trobe lliure del tot.  Dins del periodisme, he trobat un espai on em moc amb comoditat. I, per suposat, la poesia esdevé en mi un bàlsam, el gènere on expulsar-ho tot, sense cap tipus de remordiment.
P.- Et sents membre d'una nova generació poètica o vas d'out-sider
R.-Diria que ni una cosa ni l’altra. Em considere un amant de la creació poètica que ara ha tingut l’oportunitat de publicar alguns dels seus poemes mercès a l’editorial Germania, i ja m’està bé. Gràcies a aquesta aventura, estic coneixent molta gent que també ha publicat en la col·lecció “Mil poetes i un país” i amb la qual compartisc anhels i inquietuds. És molt encoratjador vore tanta gent de diferents generacions escrivint poesia i participant dels actes literaris.
P.- Ets un poeta compromés? Amb que estàs o et sents compromés?
R.- Em considere compromés, tant a nivell nacional com social, tant en la poesia com en el meu dia a dia. No entenc la meua vida sense actitud rebel i combativa. Al poemari, he escrit una capsuleta que es diu “Avinguda Ovidi Montllor” on qualifique orgullosament el meu país de perifèric. Aquesta idea naix de l’observació dels carrers del meu entorn més immediat. El nomeclàtor dels carrers en bona part dels pobles del País Valencià ens dóna grans pistes del que la classe política ha volgut en aquesta terra. A Aldaia mateix, el meu poble, l’Avinguda Ovidi Montllor o el Carrer Tirant lo Blanch són vies extraradials, al bell mig dels polígons industrials que envolten el poble. Més encara, Estellés i Ausiàs March no en tenen, de carrer. Al nucli central del terme, però, sí que hi ha la Plaça de la Constitució (la del 78, obvi) o el Carrer Hernán Cortés (?!?!). Aquest sistema de coordenades t’ensenya que la vertadera pàtria, aquella que no ens nega, és al llindar, als límits, on els mapes s’esborren. I és en aquesta perifèria d’on naix irremeiablement la nostra consciència nacional i proletària en pro d’un canvi sistèmic de totes totes.
P.- Els editors es queixen de la manca de lectors de llibres de poesia, què li falta a la poesia valenciana i a la poesia en general per a connectar millor amb la societat?
R.-Crec que la clau es troba en l’educació. No he tingut molt bona experiència amb la poesia com a aprenent. Estem desganant els xavals i les xavales amb unes metodologies anacròniques, estancades i compartimentades. En el cas de la poesia, sovint la seua atenció amb prou feines es redueix a comptar mètrica i assenyalar rimes. Tot i que hi ha experiències exemplars de com promoure el fet poètic en l’aula a través de tallers de consignes literàries, cal generar una nova educació que atenga molt més les capacitats creatives de l’alumnat. Amb sistemes poc engrescadors, les potencialitats dels xavals i les xavales van perdent-se en el camí i això afecta, de manera palesa, en la percepció del jovent sobre la poesia i la literatura en general.