30.9.13

JORDI GUEROLA: "UN POETA ÉS ALLÒ QUE LLIG, ALLÒ QUE VIU, ALLÒ QUE SENT"


Guerola en el seu llibre de poesia Amagatalls tracta d’explicar com acudim al passat per tal d’explicar el nostre present, com determinades cançons, dies inesborrables, gestos, camins i fonamentalment paraules mai dites apareixen, potser per penedir-nos, potser per donar-nos una segona oportunitat.

P.- Com ha estat el procés d’escriptura del teu poemari?
Jordi Guerola.- Són alguns del poemes que vaig escriure durant un any aproximadament com a exercici de reflexió sobre diferents temes, els poemes van anar eixint de manera natural sense forçar ni fixar terminis.
P.- Perquè Amagatalls?
J.G.- Amb Amagatalls m`estic referint a tots aquells records, moments exactes, puntuals, concrets que tots hem viscut i tot i que han passat, tenim guardats, amagats a un lloc secret al nostre interior i que de tant en tant, de vegades sense cap explicació lògica, es reactiven i tornen a tenir vida.
P.- Com l’has estructurat?
J.G.- No hi ha cap estructura aparentment definida tot i que sí que hi ha una certa successió de poemes lluminosos i optimistes entre mig d`una majoria de composicions diguem-ne melancòliques, amb això volia expressar els moments de llum o de goig que esdevenen de tant en tant entre la grisor quotidiana.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
J.G.- Per descomptat, allò que llig, allò que viu i allò que sent, tot i que la el que hem llegit és primordial.

P.- Quin és el millor elogi que t’han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
J.G.- En realitat ara estic començant a ensenyar els meus poemes, fins ara molt poques persones els havien llegit, m’ha sorprés quan en alguns casos m’han afirmat emocionar-se amb la lectura, també em fa goig que li troben un sentit diferent al que jo en un primer moment havia pensat en escriure’ls, perquè significa que en certa manera els fan seus, pel que fa a la crítica, tot i que encara (per la novetat) no n’he sentit, m’agradarà escoltar-les perquè és el pretenc és comprovar les diferents interpretacions i reaccions que provoquen en els lectors
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
J.G.- En aquest poemari en concret, parle de sentiments amagats, d`aquells que no s`expliquen fàcilment, l`amor en totes les seues vessants, la solitud, la rutina, els records, les paraules mai dites...
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
J.G.- Molts, per exemple, Vicent Andrés Estellés, Joan Valls, també Lorca i Machado. Per altra part, m’han influït diversos cantautors valencians, amb tanta poesia a les seues lletres, com Joan Amèric, Feliu Ventura o Pau Alabajos.
P.- Quin llibre t’agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
J.G.- Cada llibre és únic i respon a unes motivacions molt concretes.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
J.G.- Si bé hi ha alguns que considere més representatius del tema global del poemari, no podria recomanar-ne cap en concret, me’ls estime a tots per iguals i supose que depenent del moment anímic triaria uns o d`altres.

29.9.13

SERGI CONTRÍ: "EN TOT EL QUE ESCRIC HI HA UNA REFERÈNCIA CONSTANT A LA DESFETA QUE VIU EL PAÍS VALENCIÀ"


El cantautor Sergi Contri publica el seu primer llibre de poesia La pena i la reixa a la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Germania. Es tracta d’un recull de poemes que retraten espais de tendresa, enyorança i melangia. Un viatge  per les contrades que l’autor ha habitat, cap els paisatges alguns encara verges i que són condemnats a desaparèixer.

P.- Conta’ns com ha estat el procés d’escriptura del teu poemari.
S.C.- El procés ha estat llarg en el temps, escric des de sempre i s’ha presentat l’oportunitat  de publicar-ho i la veritat és que és una sort poder mostrar el que escric sense passar pels acords de la guitarra. De vegades, en publicar un cd, moltes de les coses escrites no veuen la llum, ara és l’ocasió de mostrar part del que sovint no apareix a un disc.
P.- Perquè La pena i la reixa?
S.C.- La referència constant en tot el que escric a la desfeta que viu a tots els nivells el nostre país, es veu reflectida també en la pèrdua d’identitat per l’aparició d’una sèrie d’empreses multinacionals que desplacen la típica botigueta de poble, el bar de la cantonada on els llauradors es fan la cassalla de bon matí, el cinema de tota la vida…i d’ací el títol La pena i la reixa, és una llàstima veure comerços centenaris ( bars , queviures etc ) que tanquen perquè ben prop han estacat un centre comercial sense cap tipus de mirament.
P.- Com l'has estructurat?
S.C.- L’estructura és bàsicament cronològica, el que he anat vivint els darrers anys.
Un recull del que a qualsevol persona de la meua generació li pot anar passant.
P.- Què hi ha de la teua vessant com a músic en la teua obra poètica? I què hi ha de la teua poesia en els teus treballs discogràfics?
S.C.- El fet d’escriure i de fer cançons va totalment lligat, mai no seguisc un patró, de vegades tinc una cosa escrita i busque una bona melodia , i de vegades el procés funciona a l’inrevés.
Puc dir que alguns dels versos de La pena i la reixa formaran part de les properes cançons, de fet, en les presentacions del poemari tocaré cançons inèdites basades en el llibre.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?   
 S.C.- L’etiqueta poeta crec que implica moltes coses, ara per ara, no pense com a poeta ni molt menys, pense com a persona a la que li passen coses i intenta escriure-les com millor sap, ni més ni menys que qualsevol altra persona.


P.- Quin és el millor elogi que t’han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
S.C.- Sent sincer, acabe d’arribar al món de la poesia, no he rebut cap elogi ni cap crítica negativa. Mai he cregut en les critiques especialitzades, les coses són més senzilles; o agraden o no a la gent que les llig i sempre he pensat que amb una sola persona que se senta identificada amb el que fas tens prou per seguir endavant, escrivint o composant.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
S.C.- El més fotut de la situació que estem vivint és que la incertesa circula pels versos de manera natural i és una llàstima que molta gent ho assumisca com a fet normal.
Per altra banda, em preocupa la destrucció del nostre patrimoni, ja siga natural, cultural…resumint, la desfeta de tot el que som com a país.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
S.C.- No tinc cap poeta de capçalera. Em sent proper a gent que escriu de la meua generació i que conec personalment com poden ser Isabel García Canet, Lluís Vicent Banyuls o Manel Marí.
P.- Quin llibre t’agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
S.C.- No m’he fet mai aquesta pregunta, probablement algun dels llibres d’Eduardo Galeano Las venas abiertas de América Latina un llibre que em va marcar moltíssim.
Pel que fa al que no m’agradaria haver escrit; no se, qualsevol llibre d’autoajuda amb psicologia de suplement dominical, no suporte aquesta mena de llibres, em semblen oportunistes i lamentables.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
S.C.- Recomane el conjunt, una de les coses que intente és apropar l’olor a mar de la meua comarca ( la Marina Alta), els colors de les clotades, la fauna etc  a través d’un vocabulari senzill, directe i amb un  lèxic bastant particular dels pobles més mariners.


23.9.13

ANTONI MARTÍNEZ BONET: “L'INCRÈDUL PENTINAT ÉS UN POEMARI ECLEPTIC I AMALGAMAT”


L’incrèdul pentinat és un poemari en el que el seu autor, Antoni Martínez Bonet fa un pelegrinatge a través de les seues emocions i sentiments. D’una manera senzilla i aparentment honesta ens parla de l’enyorança, del desig, de les pors que habiten els seus malsons, dels anhels i somnis que l’impulsen en el seu viure quotidià, un camí per a comprendre’s i comprendre les difícils relacions entre les persones.

P.-Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
 A.-Ha estat un procés més bé metòdic. De constància i dedicació atenent a escriure un poema diari. Donant-li un temps mínim de repòs per a seguidament reprendre’l i acabar de confeccionar-lo llevant rebaves o tapant forats. Buscant, amés d’un sentit general que aconseguís transmetre, un ritme adequat per a que la lectura siga, en cada un d’ells, com un rajar d’aigua. Són poemes que pertanyen al que es diu comunament a l’àmbit de la intimitat. Poemes de sentiments fonamentalment basats en experiències pròpies i alienes. Encara que alguns semblen producte de les emocions personals, més bé, són conseqüència d’afers emprats.
 P.- Perquè L’incrèdul pentinat
A.-El títol prové de la cua d’un dels poemes. Igual no és el més adient al conjunt del poemari al tractar-se d’uns versos una mica més socials, però em va agradar per ser reflectant del que ens està passant a un munt de ciutadans de cara a la situació econòmica i política d’aquest país que ens toca suportar.
També considere que es tracta d’un títol sonor i atraient, un títol que capta l’atenció generant interès i curiositat.
P.- Com l'has estructurat?
A.- En veritat no té una estructura definida. És un poemari eclèctic i amalgamat. De fet ha estat l’engalzat de dos projectes que una vegada composats li dona un aspecte coherent i dinàmic. Tant és així, al meu parer, clar, que m’he volgut fer un modest homenatge incrustant sis poemes que vaig escriure fa trenta anys, poemes de joventut que per res desllueixen el conjunt i que fan –una de les meues dèries és que sempre som allò que vam ser- com un pont narratiu de la vida versada que anem a presentar. Són, tal vegada, una mica més lírics, com duts de la mà per influències més àcides al pla de les imatges. Però com ja he dit, trobe que no desentonen gens. Els he posat perquè són com el brot de l’arbre que ara es veu.
 P.- Creus que un poeta és allò que llig?
A.-Indefectiblement un poeta és allò que llig i segons com li va la digestió. Entenc que si escric poesia és perquè la que he llegit m’ha dut a tenir la sensació se ser als poemes llegits. És a dir, considere que la transmissió d’emocions i de sentiments mitjançant els versos és primari a la condició humana. La poesia és el mirall on et pots mirar tal com eres i tal com vols ser. Remenes del plat de l’experiència dels poetes i combregues amb ells sentit a vertader palp com ells van sentir perquè, en definitiva, tots som de la mateixa carn i la mateixa sang.
Quan escric vaig al vagó on també han viatjat Benedetti, Neruda, Alberti, Lorca, J. Piera, Estellés, Enric Soria, Marc Granell, etc... evidentment sens ànim de comparar-me amb els mestres. Els meus versos són d’una volada més ran a terra
 P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
A.- El millor elogi, elogi que crec que no em meresc, me l’ha fet una companya d’ofici poètic d’obra excel·lent que em va dir que com a poeta no tinc preu. Em va deixar estomac i encara m’enrajole quan ho pense. Sé de ben cert que va exagerar i que va estar moguda per l’afecte. Una altra amiga m’ha assenyalat com a poeta de carrasca. També em va fer gràcia i el vaig celebrar.
Respecte a crítiques negatives o  d’enderroc no n’he tingut cap. Segurament estan amagades darrere la indulgència o de l’estim o d’aquells que pensen que més val no molestar.


P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
 A.-Com ja he dit abans la meua temàtica és fonamentalment sobre els sentiments íntims: L’amor, les pèrdues durant la vida, el neguit i la por, però també sobre l’amistat. Una cosa que tinc com a principal a la vida és la relació amb les persones que t’estimen. Cal bressolar eixos sentiments i donar-los sempre que es puga a un nivell superior per a que l’esperit i les filiacions siguen de llarga durada.
 P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
A.- Durant molt temps van ser Breton, Leopoldo Maria Panero, Lorca i Alberti i més que ningú, Luis Cernuda, així com Jorge Guillen. Ja a la nostra llengua V.A. Estellés, Miquel Martí i Pol i Enric Soria.
De fa poc he fet la descoberta de Xelo Llopis amb el seu Guarda’m el secret i altres poetes joves com Enric Sanç i Ferrandis, Jordi Guerola, Manel Josep Vidal, Salvador Lauder, etc...
Són poetes d’acer inoxidable amb versos de tots els colors i matèries: setí, fusta i formigó armat.
De fet me’ls visite a diari.
 P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
 A.-Home, hi ha un munt de llibres que m’haguera agradat escriure. Massa. I no solament llibres. Poemes o narracions en els que em veig a l’instant reflectit em donen una enveja gloriosa. I dic gloriosa perquè m’encoratgen per a que escriga i vaja fent del meu itinerari creatiu un camí d’aventura nova cada dia.
Respecte a quin llibre no voldria haver escrit mai, la veritat, no sé quin. Trobe que darrer de cada rengló hi ha un home o una dona que ho posa tot per a ser una mica dintre els altres a través de l’escriptura. Ningú no és mereix que jo diga que eixe llibre és dolent o innecessari. Més encara venint de mi, un diletant amerat de dubtes.
 P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
 A.-No en sabria quin. A tots els tinc un estim especial i concret. Però si he de triar agafe els que van dedicats a les meues filles, a ma mare i a la meua dona. Sé que és un tòpic o que pot semblar coent, però són poemes que jo mai no puc acabar de llegir.


15.9.13

AGUSTÍ PEIRÓ: "LA MEUA LITERATURA HA SIGUT SEMPRE D'IDEES"


Editorial Germania comença el temps de la tardor inaugurant una nova col·lecció, L’illa dels Pensaments, i ho fa oferint un nou títol d’un autor que porta més d’una dècada  reflexionant sobre diverses qüestions d’ordre moral així com sobre les respostes que aquestes ens demanen. Es tracta d’Agustí Peiró i les seues Terceres propostes, uns apunts de caràcter filosòfic en el que l’autor intenta el sentit de la vida així com mostrar la preocupació contant d’arribar a viure una bona vida.

P.- Tu t’inicies com a narrador i després de fer algun intent en el camp de la poesia pegues un colp de timó a la teua trajectòria i entres de ple en el camp de l’assaig. Què et porta a fer eixe canvi de rumb? Tornaràs alguna vegada a publicar un llibre de narrativa?
A.–És difícil dir-ho. En realitat el que es diu poesia no n’he escrit mai, allò que vaig fer en un primer moment era una cosa més aproximada a l’aforisme, el qual sí que he cultivat més tard. I la narrativa, de moment, no la recupere. Cal dir que la meua literatura ha sigut sempre d’idees, i per això en un moment donat vaig plantejar-me que si el que volia era fer literatura d’idees, com tot apuntava, el millor que podia fer era dedicar-me a l’assaig, directament, sense més preàmbuls. I la veritat és que ací em trobe molt còmode, per més esforç que representa, naturalment, un esforç.
P.- L’any 2009 publiques les Primeres propostes, en aquell moment tens clar que en vindrien unes segones i unes terceres? Quantes propostes més tens previst oferir-nos?
A.- Sí que ho tenia clar, i de fet quan vaig publicar les Primeres propostes ja portava temps treballant en les segones, i ara que acabe de publicar les terceres, de les quals parlem, porte ja un temps treballant-me les quartes! Per a mi la literatura d’idees que intente cultivar és justament això: un treball constant. Pense que, d’alguna manera, vull acostar-me a les mil propostes, que és una xifra prou redona. I això, segons la proporció o nombre de les que estic publicant, poden ser deu llibres al capdavall. Però el meu projecte vol anar més enllà, perquè quan estiguen totes pense que seria una bona idea publicar-les en un sol volum. Ja no es diran ni primeres ni segones ni terceres, sinó simplement Propostes.
P.- Com ha estat el procés d’escriptura d’aquestes propostes?
A.- El procés és prou costós, perquè necessite recaptar molta informació abans, necessite llegir i rellegir molt. Això sí, també és cert que disfrute fent-ho, perquè si no disfrutava no continuaria endavant. Tot en la vida és una certa combinació d’un mínim de plaer amb un màxim d’esforç. Eixe és el còctel, bàsicament.
P.- Per què tries aquest títol?
A.- El primer llibre de les propostes ja volia anomenar-lo així per tal que tingueren un determinat format. Podia haver triat per al títol «aforismes» o «reflexions» o alguna cosa similar, però vaig elegir propostes perquè pense que són pensaments no sols molt personals sinó oberts a la crítica dels seus possibles lectors. Són propostes crítiques en el doble sentit de la paraula, perquè critiquen algunes coses, en ser opinions, i també perquè s’oferixen a la crítica dels seus receptors, com no pot ser d’una altra manera. Jo em limite a proposar coses, els altres que les disposen com vulguen. No es tracta de defendre-les com si foren raons incontrovertibles, encara que de vegades, pel meu to contundent, puga semblar el contrari.


P.- Com has estructurat el llibre i fins i tot el projecte?
A.- Des d’un principi tenia també molt clar que volia anar a poc a poc, publicant llibres separats que conformarien un conjunt al llarg dels anys. Pense que la vida és també això, no? Treballar sostingudament per a obtindre un rendiment com a persona, com a individu que va autoformant-se. Clar que alguns tenen molta pressa i volen resultats a qualsevol preu i ara mateix, no poden esperar-se ni a demà.
P.- Creus que un escriptor és allò que llig?
A.- Absolutament. Nosaltres, els qui escrivim, som allò que mengem al cent per cent en els llibres. Si fem una bona digestió i aconseguim digerir-ho i assimilar-ho, potser després ho tornem a elaborar pel nostre compte o a la nostra manera.
P.- Quin és el millor elogi que t’han fet com a escriptor? I quina la pitjor crítica?
A.- No acostume a recordar ni els elogis ni els vituperis. (Ho dic de veritat). Però potser el millor elogi que m’han fet mai tenia la intenció de ser una crítica. Una persona molt pròxima a mi, del meu poble, quan li vaig passar un dels anteriors llibres de propostes em va dir que tot el que jo escrivia era veritat..., però que era massa veritat o molt evident. Eixa persona el que volia significar és que jo no aportava res de nou, però per a mi justament això era una crítica molt positiva, perquè pense que el meu interés està més a recordar les coses que no a inventar-me-les o presentar-les d’una manera aparentment genial. De vegades el més important és recordar allò que som, no oblidar-nos.
P.- Quins són els grans temes que et preocupen?
A.-Els temes que han preocupat sempre als pensadors: la veritat, la justícia, la bondat, la bellesa... Són els grans temes del pensament de tots els temps, perquè són temes immortals. Les persones, d’alguna manera, vivim millor quan reflexionem sobre les qüestions més importants al voltant de les quals giren les nostres vides. Perquè eixes idees, eixes qüestions, ens fan retrobar-nos amb les coses que realment ens importen (o que haurien d’importar-nos).


P.- Quins són els teus escriptors de capçalera?
A.- Els filòsofs, en general. Plató, Aristòtil, Kant, i una infinita varietat d’autors actuals. Com és lògic, m’incline sobretot pels autors que més han tractat i tracten eixos temes de què parlàvem, per a extraure’n el moll de la seua comprensió. Però la filosofia, com ja va dir Kant, només es pot aprendre filosofant, no es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar. Una altra cosa és ser professor de filosofia i publicar de tant en tant alguna mena de manual o article monogràfic.
P.- Quin llibre t’agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.- Qualsevol obra d’eixos autors que he citat, qualsevol obra de molts altres que admire i que escriuen hui en dia. No m’agradaria haver escrit mai qualsevol llibre de Nietzsche, encara que curiosament tinc en comú amb ell que el meu estil és aforístic.
P.- Quina de les reflexions que publiques en aquest llibre ens recomanes i per què?
A.- La recomanació és molt fàcil, i crec que la repetisc en el llibre: que ens hem de sotmetre constantment a examen a nosaltres mateixos, si no volem perdre’ns de vista. I això ve a coincidir amb el consell inscrit al temple de l’oracle a Delfos: «Coneix-te a tu mateix», un lema que té fama de ser el motiu per a tota filosofia.

12.9.13

MIQUEL MOIGA: "ESPENTAR L'ABISME DEFINEIX UN DESIG INTERIOR DE LLIBERTAT"


El poeta de Gandia, Miquel Moiga, considera que tres eixos vertebren actualment la seua vida, la música, l’arquitectura i la poesia, tres maneres diferents d’anar a la recerca de la bellesa, tres espais des d’on preguntar-se i obtindre respostes a les grans i petites qüestions que el preocupen com a ésser humà.
P.- Com ha estat el procés d’escriptura del teu poemari?
M.M.- Els poemes que conformen Espentar l’abisme responen a reflexions i descripcions d’instants passats i presents. Podria dir-se que el poemari és un monòleg interior de les sensacions provocades per petits instants de la vida: el desamor, l’amor, la nit, la natura, l’anima dels objectes, les coses especials de cadascuna de les persones que apareixen a la meua vida, els límits d’u mateix, la validesa o no del suïcidi tant de la persona com de la veu poètica; la cambra on escric, les melodies que han acompanyat a cadascun dels poemes durant el seu procés d’escriptura, el record dels instants en què he escoltava eixes melodies mentre escrivia els poemes. Aquestes melodies han estat fonamentals per al poemari. La veu de Jeff Buckley (cantant mort l’any 1997 per ofegament al riu Wolf) i les composicions de Ludovico Einaudi m’han ajudat a exterioritzar les baralles interiors i a posar-li rostre, nom i forma a les composicions poètiques que apareixen al llibre. Pense que són poemes escrits amb tinta de carn i ossos.
P.- Per què del seu títol?
M.M.- El títol Espentar l’abisme defineix un desig interior de llibertat. Un desig de no caure més a l’abisme i de fer caure l’abisme, donar-li un cos i una ànima per enfrontar-me a ell.
P.- Com l’has estructurat?
M.M.- El poemari està estructurat en tres parts. La primera part del llibre es diu “Barrar el pas als límits”. Tots els límits són mentals, tant els propis com els d’aquells qui te’ls imposa. Es tracta de veure quins són els meus límits i barrar-li’ls el pas. Posar límits als límits perquè no avancen.
La segona part del llibre es diu “Jo no confesso” i consta de vint haikús. El fet de posar “confesso” en cursiva respon a un tracte irònic de la intenció de despullar-me, utilitzant el títol de Jaume Cabré, Jo confesso, per a indicar que escric en una variant dialectal de la llengua catalana una mica diferent a la del català emprat a Catalunya (el temps present del verb confessar en el català de la comarca de la Safor és “confesse”).
La tercera part “ A trenc d’alba” posa fi al poemari. Amb l’expressió a trenc d’alba, el meu alliberament del límits, la superació de certes pors i una mirada endavant per continuar caminant.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
M.M.- Jo estic convençut que la lectura és una experiència vital de la persona i/o poeta, i dic i/o perquè qualsevol pot arribar a ser poeta si en un moment donat considera rellevant eixa sensibilitat envers tot allò que ens envolta pe trobar el sentit de la seua existència i dels instants que viu.
Trobar un recolzament en la visió i l’experiència vital d’una persona que s’expressa en la mateixa llengua o en una llengua diferent a la teua, però que també entens perquè tens la voluntat de conèixer o descobrir amb la seua veu el sentit dels instants de la vida és important per a créixer com a ésser humà, però vull insistir molt en la importància de la música per acompanyar el instant de la vida. La música complementa a la poesia.
P.- Quin és el millor elogi que t’han fet com a poeta? I quina la pitjor crítica?
M.M.- Quan aquest llibre encara era un manuscrit, vaig decidir que abans de publicar-lo, la gent de confiança que també es dedica al conreu de la poesia em donés la seua opinió sobre allò que havia escrit. En tots els casos han dit que tot i ser el meu primer poemari, tenia molta força i deia veritat. En eixe moment m’imaginava eixint al balcó amb la “fumata blanca“ i una veu anunciant: habemus poetam.
P.- Quins són els gran temes que com a poeta et preocupen?
M.M.- Els mateixos que com a persona. Els temes que més tracte a la meua producció poètica són l’amor, la consciència d’existir al món, el sentit de l’existència mateixa i denúncia social.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
M.M.- Quan anava a l’institut els meus poetes de capçalera eren Ausiàs March i Gustavo Adolfo Béquer.
Quan vaig començar a estudiar a la universitat, vaig descobrir Gabriel Ferrater. Aquest poeta m’acompanyarà fins que deixe aquest món.
Altres poetes que considere fonamentals són: Rimbaud, Szymborska, Bukowski, Auden, Auster, Brodsky, Estellés, Martí i Pol, Vinyoli, Maria Mercè-Marçal.
També vull destacar que la poesia contemporània que proposen les joves poetesses té un recorregut magnífic que donen vida a la llengua catalana Destaque tres poetesses: Lucia Pietrelli, Blanca Llum Vidal i Laia Coflent.
P. Quin llibre t’agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
M.M.-Aquestes preguntes són molt fotudes de contestar. Espentar l’abisme és un llibre que no puc escriure per ja està escrit. Si no estigués escrit el tornaria a escriure.
P- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre recomanes i per què?

M.M.- Cada lector ha de fer seus aquests poemes. Uns s’identificaran amb uns poemes i altres trobaran una proximitat amb altres composicions. Jo recomane l’haikú VIII.

10.9.13

PEIRÓ INAUGURA LA COL·LECCIÓ "L'ILLA DELS PENSAMENTS" AMB EL SEU NOU LLIBRE "TERCERES PROPOSTES"


L’editorial Germania inaugura aquests setembre la col·lecció d’assaig L’Illa dels Pensaments amb la publicació del llibre Terceres propostes de l’escriptor de Massamagrell Agustí Peiró.
Terceres propostes és un recull d’aforismes, pensaments, apunts filosòfics i reflexions en el que el seu autor amb fina ironia escriu sobre les grans i petites qüestions que de sempre han preocupat a l’ésser humà.
Agustí Peiró s’inicà com a narrador amb la publicació de les novel·les L’escriptor infinit (1996), L’home tranquil (1999) i el llibre infantil Xuxi, el gos rialler (1997). Amb la publicació d'Ésser i moral inicia la seua trajectòria com a assagista, títol al qual li seguiria Diccionari personal (2005), els reculls d’aforismes Temps moderns (2004) i Tot està permés i els llibres de reflexió filosòfica Primeres propostes (2009), Segones propostes (2011) i ara Terceres propostes (2013).

3.9.13

DESITGES UNA TROBADA D'UN ESCRIPTOR/A AMB ELS ALUMNES DEL TEU CENTRE EDUCATIU?


Pots sol·licitar una ajuda a l'ILC dins el programa "Autors a les aules".

Els centres educatius poden sol·licitar un autor inclòs al programa per tal d'establir un diàleg obert i dinàmic amb els alumnes, compartir experiències, dubtes i propostes al voltant de la creació i la lectura. Prèviament, l'alumnat ha d'haver treballat a l’aula una lectura de l'autor sol·licitat. Per facilitar la preparació de la sessió s’han elaborat unes guies, coordinades pel Servei d'Immersió i Acolliment Lingüístics i d’altres col·laboradors de l’àmbit educatiu.

Punxeu ací per obtindre tota la informació.

La sol·licitud fa per internet i està oberta des de l'1 de setembre.

Hi ha molts autors/es que són al programa
Entre ells
MANEL ALONSO I CATALÀ i els seus llibres infantils
  • Tonet agermanat. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2011. isbn: 978-84-92587-50-6
  • El matí de Martina.Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2011. isbn: 978-84-92587-56-8
  • Tonet i l'avi Pasqual visiten Sagunt. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2011. isbn: 978-84-92587-65-0
  • Martina la superheroïna. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2012. isbn: 978-84-92587-80-3
  • El avis de Senegal visiten Martina. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2012. isbn: 978-84-92587-70-4
  • Un gat anomenat Torró. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2012. isbn: 978-84-92587-97-1
  • Tonet pensa en Gandia. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2011. isbn: 978-84-92587-96-4
  • Tonet i el drac del Puig. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2011.
  • El somni de Vicent Andrés Estellés. Amb il·lustracions d'Empar Piera. Alzira: Editorial Germania, 2013. isbn: 978-84-15660-48-4