MIQUEL MOIGA: "ESPENTAR L'ABISME DEFINEIX UN DESIG INTERIOR DE LLIBERTAT"

El poeta de Gandia, Miquel Moiga, considera que tres eixos vertebren actualment la seua vida, la música, l’arquitectura i la poesia, tres maneres diferents d’anar a la recerca de la bellesa, tres espais des d’on preguntar-se i obtindre respostes a les grans i petites qüestions que el preocupen com a ésser humà.

P.- Com ha estat el procés d’escriptura del teu poemari?

M.M.- Els poemes que conformen Espentar l’abisme responen a reflexions i descripcions d’instants passats i presents. Podria dir-se que el poemari és un monòleg interior de les sensacions provocades per petits instants de la vida: el desamor, l’amor, la nit, la natura, l’anima dels objectes, les coses especials de cadascuna de les persones que apareixen a la meua vida, els límits d’u mateix, la validesa o no del suïcidi tant de la persona com de la veu poètica; la cambra on escric, les melodies que han acompanyat a cadascun dels poemes durant el seu procés d’escriptura, el record dels instants en què he escoltava eixes melodies mentre escrivia els poemes. Aquestes melodies han estat fonamentals per al poemari. La veu de Jeff Buckley (cantant mort l’any 1997 per ofegament al riu Wolf) i les composicions de Ludovico Einaudi m’han ajudat a exterioritzar les baralles interiors i a posar-li rostre, nom i forma a les composicions poètiques que apareixen al llibre. Pense que són poemes escrits amb tinta de carn i ossos.

P.- Per què del seu títol?

M.M.- El títol Espentar l’abisme defineix un desig interior de llibertat. Un desig de no caure més a l’abisme i de fer caure l’abisme, donar-li un cos i una ànima per enfrontar-me a ell.

P.- Com l’has estructurat?

M.M.- El poemari està estructurat en tres parts. La primera part del llibre es diu “Barrar el pas als límits”. Tots els límits són mentals, tant els propis com els d’aquells qui te’ls imposa. Es tracta de veure quins són els meus límits i barrar-li’ls el pas. Posar límits als límits perquè no avancen.

La segona part del llibre es diu “Jo no confesso” i consta de vint haikús. El fet de posar “confesso” en cursiva respon a un tracte irònic de la intenció de despullar-me, utilitzant el títol de Jaume Cabré, Jo confesso, per a indicar que escric en una variant dialectal de la llengua catalana una mica diferent a la del català emprat a Catalunya (el temps present del verb confessar en el català de la comarca de la Safor és “confesse”).

La tercera part “ A trenc d’alba” posa fi al poemari. Amb l’expressió a trenc d’alba, el meu alliberament del límits, la superació de certes pors i una mirada endavant per continuar caminant.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

M.M.- Jo estic convençut que la lectura és una experiència vital de la persona i/o poeta, i dic i/o perquè qualsevol pot arribar a ser poeta si en un moment donat considera rellevant eixa sensibilitat envers tot allò que ens envolta pe trobar el sentit de la seua existència i dels instants que viu.

Trobar un recolzament en la visió i l’experiència vital d’una persona que s’expressa en la mateixa llengua o en una llengua diferent a la teua, però que també entens perquè tens la voluntat de conèixer o descobrir amb la seua veu el sentit dels instants de la vida és important per a créixer com a ésser humà, però vull insistir molt en la importància de la música per acompanyar el instant de la vida. La música complementa a la poesia.

P.- Quin és el millor elogi que t’han fet com a poeta? I quina la pitjor crítica?

M.M.- Quan aquest llibre encara era un manuscrit, vaig decidir que abans de publicar-lo, la gent de confiança que també es dedica al conreu de la poesia em donés la seua opinió sobre allò que havia escrit. En tots els casos han dit que tot i ser el meu primer poemari, tenia molta força i deia veritat. En eixe moment m’imaginava eixint al balcó amb la “fumata blanca“ i una veu anunciant: habemus poetam.

P.- Quins són els gran temes que com a poeta et preocupen?

M.M.- Els mateixos que com a persona. Els temes que més tracte a la meua producció poètica són l’amor, la consciència d’existir al món, el sentit de l’existència mateixa i denúncia social.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

M.M.- Quan anava a l’institut els meus poetes de capçalera eren Ausiàs March i Gustavo Adolfo Béquer.

Quan vaig començar a estudiar a la universitat, vaig descobrir Gabriel Ferrater. Aquest poeta m’acompanyarà fins que deixe aquest món.

Altres poetes que considere fonamentals són: Rimbaud, Szymborska, Bukowski, Auden, Auster, Brodsky, Estellés, Martí i Pol, Vinyoli, Maria Mercè-Marçal.

També vull destacar que la poesia contemporània que proposen les joves poetesses té un recorregut magnífic que donen vida a la llengua catalana Destaque tres poetesses: Lucia Pietrelli, Blanca Llum Vidal i Laia Coflent.

P. Quin llibre t’agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

M.M.-Aquestes preguntes són molt fotudes de contestar. Espentar l’abisme és un llibre que no puc escriure per ja està escrit. Si no estigués escrit el tornaria a escriure.

P- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre recomanes i per què?

M.M.- Cada lector ha de fer seus aquests poemes. Uns s’identificaran amb uns poemes i altres trobaran una proximitat amb altres composicions. Jo recomane l’haikú VIII.