25.9.12

ES PRESENTA A LA BIBLIOTECA DE SAGUNT QUADERN DELS TORSIMANYS/ CUADERNO DE LOS TRUJIMANES


L'escriptor i crític literari Pasqual Mas i Usó, presentarà el pròxim dijous 27 de setembre a les 20 hores en la Biblioteca de la ciutat de Sagunt l'antologia poètica bilingüe QUADERN DELS TORSIMANYS/ CUADERNO DE LOS TRUJIMANES de la qual és autor Manel Alonso i Català.
L'antologia recull poemes de diferents llibres escrits per Alonso entre els anys 2002 i 2012. Amb anterioritat el de Puçol havia publicat els poemes escrits entre els anys 1986 i 2002 a l'antologia Les hores rehabilitades.
Quadern dels torsimany/ Cuaderno de los trujimanes, a més d'una acurada mostra de la poesia d'aquest darrer deceni, en oferix la traducció al castellà dels poemes feta per un total de dihuit autors de diferents llocs de l'Estat: Maria Carmen Saez, Juan Luis Bedins, Tomàs Camacho Molina, Manuel García Pérez, Juan Antonio Millón, Mercé Climent, Agustí Peiró, José Antonio Mateo o el propi Pasqual Mas entre altres.
Dins de l'antologia el lector podrà trobar els temes que obsessionen a Alonso: la injusticia social,  el país, l'amor, el desamor, la sensualitat, la mort i el paisatge com una projecció del jo.
L'expressió poètica de Manel Alonso es recull de moment en sis poemaris Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002), Correspondència de guerra (2009), Si em parles del desig (2010), i dues antologies, Les hores rehabilitades (2002) i Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes (2012)

24.9.12

SOL DE MITJANIT A REYKJAVIK D'ALVA ÀLVAREZ



Per Josep Manel Vidal

Alba Álvarez ha convertit el seu blog, Sol de mitjanit a Reykjavik en paper. Bo, ho ha fet l’editorial Germania, amb encertat criteri. La història no és nova. Puc donar-ne fe. Ha fet el trànsit de la virtualitat fins la textura del paper per poder encabir-se entre l’espai de les mans i convertir-se en motiu de goig en qualsevol racó. I és normal. Calia que passés, perquè Alba ha anat farcint la seua poètica de qüestions molt físiques: de la física de la geografia humana (l’orografia de la pell) i de la geografia política (el territori que cal alliberar). Totes dues barrejades, en un perfecte equilibri. Agermanades i cosides per una mateixa força motriu, la passió. La que pot generar la persona estimada, amb les seues aproximacions o maleïdes absències, i la que suggereix també el territori que apamem de quimeres i que, tal com Alba, volem crescut de personalitat pròpia, el nostre País Valencià, malgrat aqueixa mena d’afectació, no sabem si congènita que, com ella mateixa diu, fa que haja “perdut el nom/ el crit de la ràbia i la constància”. El sol del seu poemari il·lumina dues forces que caminen paral·leles en una única veu: voler realitzar-se, voler ser en plenitud l’amant que troba niu per als seus gestos de tendresa entre els racons de l’estimat, i ser a la vegada ciutadà complet que puga  vestir sense entrebancs de cap mena el seu crit de llibertat. I a cada poema que avances no pots evitar evocar el record del mestre Estellés, quan ella extrau olors i sabors i sorolls i et permet afegir la resta dels sentits sobre la traça dels seus versos, i apamar el desig, el dolor, el somni... de cada cosa que passa. Talment com ella mateixa escriu del fill del forner que feia versos: “Respirant versos, mastegant paraules,/ senties la terra a colp de síl·laba/ fent d’aquelles dues cames, una obra d’art...”. L’amor és la gran obra de la literatura, diuen. Un amor que és sempre reflex i personificació. Que privilegia la mirada que lliurem al món i ens rescata de la condició d’ésser anodí i desafectat. Que ens empenta a cercar constantment aquell punt Arquimedià que cal per moure en revolta el que semblava impossible. Això he vist jo sota el Sol de mitjanit a Reykjavík d’Alba Álvarez.

23.9.12

ES PRESENTA AL MICALET 55 MANERES DE MIRAR VALÈNCIA



El poeta i narrador Francesc Mompó presentarà el pròxim 26 de setembre, a les 19,30 hores a la Biblioteca de la Societat Coral "El Micalet" de la ciutat de València (carrer Guillem de Castro, 73), el seu nou llibre de poesia 55 maneres de mirar València, editat a la col·lecció Plaerdemavida de l'editorial Germania.
Intervindrà a més de l'autor el poeta i crític literari Jaume Pérez Montaner. També es comptarà amb l'actuació del cantautor Carles Pastor que interpretarà alguns del poemes de Mompó.
Francesc Mompó veu València, com un ésser viu capaç de relacionar-se activament amb els habitants, i una ciutat que interactua amb el seu  jo poètic deixant-li tot un seguit d’impressions que l’han marcat. Moltes d’elles, com si d’una amant freda i despietada es tractara, són sincretismes negatius: com la pròpia història de decadència de personalitat que està vivint la ciutat. En alguns casos, però, encara és l’amant jovençana que t’ofereix la llum dels seus pits perquè en gaudim. 55 mirades del jo poètic fruit de molts anys de relació amb la ciutat.


20.9.12

ALBA ÀLVAREZ: "EL MEU REYKJAVIK ÉS UN REYKJAVIK IMAGINARI"



En l’actualitat dins de les xarcies socials podem trobar de tot, des de recomanacions culinaries fins a veus poètiques verges d’un interés remarcable com ara la de la valenciana Alba Àlvarez, propietària del blog Sol de mitjanit a Reykjavik, qui sota el mateix títol ha publicat en format de paper, dins de la col·lecció Mil poetes un país de l’editorial Germania, una selecció de setanta-quatre poemes que abans foren post del blog. El poemari  és d’un marcat realisme intimista que no per això obvia qüestions d’un marcat caràcter social i reivindicatiu. Un llibre que ens descobrix una veu amb un gran futur per davant.
P.- Com naix aquest llibre de poesia?
R.-Aquest llibre naix sense saber-ho. Sense saber que acabaria sent llibre, vull dir. Pel gener de 2010 vaig començar a escriure un blog i allí anava penjant allò que anava escrivint. Una de les coses bones que m’he trobat a la Catosfera és el feedback, pràcticament immediat, que t’hi trobes. Fas una nova entrada i de seguida algú et fa un comentari i sense saber com ni per què,  ja has connectat i amb això que tu sents i que has plasmat en paraules, has aconseguit emocionar. Mai haguera imaginat arribar a publicar un llibre, però gràcies a la xarxa i als Uendos, el que abans estava en un quadern a la prestatgeria de la meua habitació, ara arriba a altra gent.
P.- Perquè Sol de mitjanit a Reykjavík?
R.-Sol de mitjanit a Reykjavík, és el nom del meu blog i per tant, també havia de ser-ho del llibre, perquè ahí està l’essència. Quan vaig començar a escriure el blog, ho vaig fer perquè necessitava trobar un lloc on poder abocar sentiments que em pesaven massa; un lloc on poder gestionar-los, mastegar-los i digerir-los; un lloc on poder mirar-los de front, un poc des de fora per entendre’ls millor, per arribar a entendre’m millor. Llavors, el lloc el vaig trobar a la xarxa, però calia posar-li un nom, i en això van tindre part de culpa el grup de música de Els Amics de les Arts, que al seu Bed & Breakfast tenen una cançó que es diu Reykjavík i quan vaig escoltar-la vaig pensar “jo ara voldria estar tan lluny com ho està ella”. Anar-me’n ben lluny -ni que fora virtualment- a un lloc amb sis mesos ininterromputs de llum, perquè sempre m’ha fet un poc de por la foscor.
Per tant, el meu Reykjavík, és un Reykjavík imaginari (mai no he estat a la capital islandesa, és un viatge pendent), però s’ha convertit en un lloc necessari, on sé que sempre puc tornar, parar, respirar i tirar endavant, vinga com vinga la vida.
P.- Com has organitzat el llibre?
 R.-El ritme del poemari ve marcat pel meu dia a dia. Al remat, no deixa de ser un recull lineal en el temps d’allò que he anat vivint i sentint des de gener de 2010. Dins del llibre hi podem trobar records, emocions i reaccions.
P.- Què t'impulsa a escriure poesia?
 R.-La pregunta, en realitat, hauria de ser, Què t’impulsa a escriure? I la resposta, encara que sone desesperada, és que per necessitat. Escriure, des que recorde, m’ha ajudat a organitzar el meu jo, a comprendre’m i a comprendre el món. Si pots arribar a escriure-ho, pots explicar-ho i llavors, allò que semblava tan complicat ja no ho és tant. Si alguna cosa t’angoixa i la escrius, la càrrega emocional és redueix a la meitat, el paper és un confident mut. El full (o la pantalla) en blanc sempre és un repte, però anar cosint-lo a paraules acaba sent gratificant. Pense que és Juan José Millás el que diu que l’escriptura és com un bisturí elèctric, que fereix i cauteritza alhora i a mi, encara que semble una mica gore, m’agrada visualitzar aquesta metàfora. Escric per tot això i també escric perquè m’agrada.
P.- La teua professió de docent t'influencia d'alguna manera alhora d'escriure?
R.-No sabria dir-te sí la meua personalitat influencia la meua tasca docent o si és la tasca docent la que m’impulsa a ser com sóc, i clar, no pot ser d’altra manera, l’escriptura inevitablement ve influenciada per aquest fet.
Entenc l’educació com a motor de canvi social, crec en una escola capaç de canviar i millorar l’entorn que l’envolta, on tota la comunitat educativa hi té cabuda i tots ens nodrim de tots. L’escola no la fem només els mestres (no hauria de ser així, almenys) i no pot romandre tancada a la seua realitat més propera, tampoc pot ser el lloc on els alumnes venen a aprendre “coses”, ni pot ser l’edifici on romanen vigilats fins que els pares ixen de treballar...eixa escola, no aprofita per a res. Estime la meua professió, per això pense que ens cal un  canvi cap a la pedagogia sistèmica, què és un canvi real, basat en evidències científiques i no en ocurrències ni supersticions, com per desgràcia, ve sent la tònica general.
P.-  És el desamor l'altra cara de l'amor o ho és l'odi?
R.-La veritat és que no tinc ni idea. Supose que en una relació de parella, per exemple, on se suposa que hi ha amor, les dues parts són capaces de créixer juntes, de conèixer-se, d’evolucionar dins la relació a un ritme similar i llavors, probablement la cosa arribe a funcionar. Ara bé, odi o desamor? Igual només es tracta de dos camins on pot arribar una relació. El sentiment d’odi vindria donat perquè t’han faltat al respecte o perquè han traït la teua confiança i el de desamor potser arriba quan no s’és capaç d’acoblar eixos ritmes dels que parlava abans i aleshores, els interessos ja no són els mateixos. Altra cosa és que per diferents motius es considere mantindré una relació emmalaltida i això ja no té res a veure amb l’amor, només amb la comoditat. Crec que s’ha de ser molt valent per veure que una relació ha arribat a un punt de no retorn i prendre mesures al respecte. Al remat, la gent estima com pot, com sap, com li deixen.


P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-Els mateixos que em remouen com a persona. Els grans temes són els temes quotidians, els senzills, els d’anar per casa i potser no siguen massa grans, però sí són els que importen (els que m’importen). Escric sobre les coses que m’emocionen en el concepte més ample de la paraula, per això el poemari està farcit de sentiments més o menys amables que em desperten persones, records i també el nostre estimat i malmés País Valencià.
P.-.- Sota el teu punt de vista creus que hi ha una poesia de dones?
R.-La poesia és sensacions, sentiments, emocions...poesia de dones? Em sembla una manera injusta de limitar al sexe masculí. Si hi ha dones que escriuen poesia, aleshores hi haurà poesia escrita per dones. Si hi ha dones que lligen poesia, aleshores hi haurà dones lectores de poesia. Si canviem la paraula dones, per homes, aquestes frases són igual de vàlides. La poesia és poesia, la literatura és literatura i qui n’escriu (o ho intenta), ho fa des de sí mateix, des del que és i qui en llig, tria allò amb que connecta. No m’agraden aquestes etiquetes. Estic més perquè cadascú puga llegir allò que li agrada i el que és més important, que puga trobar-ho.
P.- Per quins poetes et sents influenciada?
R.-Estellés, Espriu i Salvat-Papasseit. Aquests autors són els primers que vaig llegir en la nostra llengua. A casa són bons lectors, hi ha molts llibres, però no gaire de poesia, així que a poc a poc em vaig fent la meua biblioteca i estic en fase esponja, deixant-me xopar per tot allò que vaig coneixent. Podria fer un reguitzell de noms, però tampoc li trobe massa trellat.
P.- Et tempta escriure prosa?
R.-Em tempta, em tempta...però anem a pams. Sóc poc sistemàtica, en l’escriptura també i per tant, em suposa un repte. Però els reptes estan per afrontar-los, no?


18.9.12

GUANYA UN EXEMPLAR D'ENVERS AMB EL RIBOT, INICIATIVA CULTURAL



En juny d’aquest 2012 d’esperança el poeta  Josep Antoni Alfonso va estar a Palma, a Ses Illes, presentant el poemari ENVERS a la Banyera Voladora. Entre vers i vers, i quan la faena ho permetia, va conèixer una treballadora de la cultura, una barcelonina que ha trobat la seua llar a Palma i continua endreçant lletres entre editors, escriptors i lectors. El Ribot, iniciativa cultural és un projecte que li va semblar encoratjador. El somni d’una noia que s’estima les lletres. La necessitat d’uns lectors per conviure prop dels editors i dels escriptors. A la nostra cultura és possible ja que la proximitat i les possibilitats són moltes i bones.
D’aquest café va sorgir una proposta lletraferida. Mariona li va proposar fer una presentació d’ENVERS al Ribot. La presentació s’ha convertit en un concurs on el lector pot aconseguir el llibre de J.A. Alfonso, i amb dedicatòria personalitzada, com si haguera vingut a la presentació d’ENVERS en viu i en directe. Animeu-vos a passejar, entre versos, per les pàgines d'El Ribot i participeu d’aquesta iniciativa.
Per participar al concurs cal entrar al face d'El Ribot, iniciativa cultural i al mateix temps que clique m’agrada a la foto que la promoció d’ENVERS (com la que acompanya l’article) cal compartir-ho al vostre mur. D’aquesta forma esteu registrats i ja formeu part d’ENVERS i Ribot. Sort i moltes gràcies de ser com sou, lectors malalts de lletres.

17.9.12

LUÍS VICENT: "LA CREACIÓ LITERÀRIA ÉS UNA ARMA CONTRA EL DESENCÍS VITAL"



Lluís Vicent és un home més conegut per la seua vessant de cantautor que per la de poeta, però no és cap nou vingut en el món de la poesia i alguns premis l’avalen. La seua poesia,  nascuda des d’un procés de construcció personal, mantén una distància mesurada amb el que són les seues lletres de cançons, la seua és una poesia elaborada des de la reflexió que no dubta d’acudir als grans mites de la cultura occidental per tal d’explicar allò que el mou i el commou, com en aquesta ocasió ho ha fet amb el mite de Sísif.

P.- Com naix aquest llibre de poesia?
R.-Vaig participar com a guitarrista en un homenatge pòstum al poeta Josep Maria Pinilla, i com a conseqüència vaig conèixer part de la seua obra. Anys després, rellegint Las Palabras del náufrago vaig voler fer un poemari en el sentit contrari o més aviat complementant aquest. Em semblava que, tot i que el dolor d’un humà és respectable, tan sols pot servir per fer que una altra persona, en una situació desfavorable i semblant es trobara acompanyat o comprés. Vaig voler anar més enllà, superar el dolor, traspassar la rancor, el desengany i cercar un nou paradigma constructiu i positiu amb el qual es pogueren identificar també les persones que passen cicles poc satisfactoris però de manera que se supera el “jo”, abraçant l’individu i la col·lectivitat, tendrament i gairebé revolucionària, on l’actitud positiva d’un sol ésser humà influeix molt positivament en molts altres de la seua influència, per superar les pors i emancipar-se, en definitiva, individualment i social.


P- Perquè has triat el mite de Sísif en aquest poemari?
R.-Bé, el poemari és el reflex d’un procés de construcció personal i voldria que fora també col·lectiu. La història d’un individu amb esperit de superació pot resumir o sintetitzar la història humana, salvant les distàncies i les circumstàncies, altrament superficials. O bé que l’ontogènia resumeix la filogènia. Quant a la història individual hi ha cicles on, en uns carreguem la roca pesadament i amb dificultat cap al cim, i en altres circumstàncies més favorables la deixem caure i descansem o analitzem el que hem viscut, deixem davallar la roca. El mateix passa amb la història col·lectiva o social, hi ha cicles de retrocés i cicles de progrés. No obstant el mite de Sísif era una espècie d’infern on aquest personatge sempre feia el mateix eternament. Les penúltimes paraules és una connotació del trencament d’aquest infern perquè s’aconsegueix l’emancipació com un procés natural, independentment de la veritat, però al no ser les últimes indica que el procés està a punt de finalitzar i encetar un altre en conseqüència, però encara s’arrossega el llast d’una roca feixuga, en forma d’antigues coneixences apreses i perjudicials per a l’individu, per mi mateix vull dir i també per la societat.
P.- Com has organitzat el llibre?
R.-L’he organitzat en dues parts. La primera molt menys extensa, formada per dos poemes tan sols. La segona per cent poemes curts i concisos d’ampla interpretació que arrelen en la natura humana, eixa que les convencions socials d’aquesta època, tamisades per la nova dictadura, l’econòmica, oculten o fins i tot ens fan viure contranatura.
La primera part és titulada La mort de l’avi. Són dos poemes que naixeren de l’emancipació que em va suposar veure la meua família, com gairebé totes les d’aquesta hipermodernitat, disfuncional. Allunyar-se dels simbolismes familiars i de les afeccions i veure les coses tal com són. És també una part on a partir de la defunció del meu avi, deixe d’acceptar certes suposicions que no havia qüestionat mai, per respecte, però un cop morta la persona d’on emanaven totes aquestes incoherències i, perquè no dir-ho, conseqüències nefastes per als supervivents, m’emancipe dels meus orígens, acceptant-los al mateix temps, però tenint present que cadascú és només responsable de la seua pròpia vida i no de la de son pare, sa mare, el seu oncle, o el seu avi, etc.
La segona part és titulada Amb tres ferides: la de l’amor, la de la vida, la de la mort, en clara referència a un poema de Miguel Hernández. Consta de 100 poemes on intente capgirar uns versos que naixien del desengany més profund, cap a uns de construcció positiva i d’amor. Són versos d’autoestima i de llibertat sense declarar-la, doncs no hi ha presó més gran que aquesta recerca de la llibertat en majúscules, diga’m que quan u o una s’emancipa de veres deixa de brandar el mot llibertat com una bandera, però la defensa i viu amb ella.
P- Què t'impulsa a escriure?
R.-M’impulsa a escriure diverses coses o circumstàncies.
Quan era més jove militava en col·lectius veïnals, estudiantils i societats cíviques, clarament d’esquerres. Em vaig desencisar no perquè els meus principis trontollaren sinó perquè no vaig comprendre que la implicació de cada persona és particular i només depèn d’ella. Cap dels col·lectius no va funcionar i els disgustos eren molts. Vaig arribar a la conclusió que les col·lectivitats humanes d’acció social estaven destinades a fracassar, eren com gàbies de grills, o cors desafinats, així que vaig proposar-me difondre el missatge per altres camins que no foren l’acció purament política, sinó mitjançant la música i la poesia. És per això que encetí una carrera com a cantautor i més endavant com a poeta.
Un altre motiu és que l’escriptura significa una espècie de teràpia per no sucumbir al neguit o al fracàs vital. És cert que també necessite expressar en paraules, encara que aquestes siguen limitades, uns sentiments, unes intimitats, etc. En definitiva donar llum a unes realitats tendres o esmolades, amoroses o rabioses, que d’altra manera quedarien en la foscor, sense poder veure-les clarament.
I l’últim motiu és, com deia Passolini, fugir de la solitud. Compartisc amb ell i trobe que amb tots els escriptors que la mort no és no poder dir res, sinó la perfecta incomprensió dels pensaments i sentiments d’una persona per part d’una altra. La solitud en definitiva és la incomunicació, la qual pretenc destruïr. És més pense que és un dels mals que més ens sacseja als individus a principi del s. XXI, donat el discurs oficial del pensament únic on s’exacerba un individualisme mal entés.


P.- Hi ha un Lluís Vicent cantautor i un altre Lluís Vicent poeta?
R.-Òbviament no. Jo no puc deslligar-me de mi mateix, com diria el company Ovidi Montllor. El que sí és cert és que bé la cançó o bé el poema són formats diferents, que tenen qualitats expressives diferents, inclús suports diferents. Una cançó ha de ser més directa, que s’entenga a la primera, almenys el missatge que es vol llançar, metre que un poema permet ser llegit i rellegit tantes voltes com calga. No comptem tampoc que la poesia recitada, davant el públic és molt més sofrida que la música.
Certament crec que com a cantautor he comés molts errors per desconeixement del món de les arts escèniques (anar amb banda de rock, no saber a qui recórrer, etc) però que ara estic esmenant a l'anar jo sol amb la guitarra, i és ací on trobem el lligam amb el Lluís Vicent poeta, doncs la paraula recobra la seua ponderància i importància.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-Em preocupen més temes com a poeta que com a cantautor, més que res pel format, ja que el paper escrit permet una major reflexió. L’amor en la vessant més general (amor fratern, passional, a u mateix, etc)és un gran tema, l’emancipació individual i col·lectiva també ho és. La justícia, derivada no de la legalitat sinó de la idea d’equivalència també ho és. Els últims poemaris que estic escrivint parlen del temps, del pas del temps i de viure en el present com únic context que existeix realment. M’emociona escriure sobre una filosofia de vida que beu des de les arrels dels cristianisme fins al més modern budisme, quant a actituds i valors. I, com no, la rebel·lia, coma eina necessària per aconseguir per exemple certes metes socials. De totes formes estic aprenent i potser d’ací uns anys puga escriure sobre altres temes, l’ésser humà és un etern aprenent, en estat perpetu de superació. Això em recorda, que també, sí, també, m’interessa el tema de la pau interior.
La mort també té un pes, però no deslligada de la vida, sinó com una part més d’aquesta, natural. I l’ateisme visceral que sent. En definitiva tot es pot resumir en la felicitat humana que és un art, que amb disciplina i voluntat es conquereix i és la fi última de tota vida humana.
P.- Per quins poetes et sents influenciat?
R.-Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Ángel González, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor i en el passat per Leopoldo María Panero.
Sobretot són poetes i poetesses molt compromeses amb el seu temps i universals. Poetes que saberen transcendir-se a sí mateixos i fer de la seua vida una obra d’art, excepte aquest últim, Panero.
En realitat m’agrada “picar d’ací i d’allà”, trobe que totes les persones tenen alguna cosa bona que dir, si més no, útil.
P.- Quins són els músics que han deixat més petjada en les teues composicions musicals?
R.-Són molts compositors els que han passat per les meues orelles i m’han influenciat. Quant a composicions reggae, indiscutiblement Bob Marley i Peter Tosh. L’últim que componc és cançó de cantautor nordamericà, i ací trobem a Bob Dylan, Lou Reed, Tom Waits, Johnny Cash, David Bowie, etc. I és en aquest registre on em trobe més còmode.
De totes formes, no em tanque a res, la vida és massa llarga per centrar-se només en un únic tema o estil musical. 

16.9.12

ES PRESENTA "JOC DE DOS" A SUECA



La poeta Rosa Roig presentà el passat dissabte quinze de setembre a la llibreria papereria Art de Sueca el seu poemari Joc de dos. A la taula l’acompanyaven els escriptors Gemma Pasqual i Manel Alonso i Català.


Roig amb una gran capacitat de creació i ordenació escènica i un gran sentit de l’espectacle organitza en col·laboració de la seua germana Manola Roig, la qual ha estat també l’encarregada d’il·lustrar el llibre, una presentació que anava més enllà d’allò estrictament acadèmic per a endinsar-se lleugerament en el món del teatre, no debades la presentació formava part del festival internacional de mim de la capital de la Ribera Baixa.


L’acte es va obrir amb l’aparició en escena de L’home del sac, el qual, després de donar unes voltes per entre el públic mig ensenyant el que portava dins del sac, recità un poema i abans de marxar ens deixà sobre la taula la seua pròpia figura feta en fil d’aram per l’artista Manola Roig.


Manel Alonso posà la nota més acadèmica, Gemma Pasqual recità amb el seu somriure característic alguns dels poemes del llibre i Rosa Roig posà la nota emotiva i humana,


 fent-nos, cap al final de la seua intervenció, un resum de les crítiques que fins al moment li han arribat del seu Joc de dos, un joc que com ella va dir també és necessari entre el poeta i el seus lectors.
Per a tancar l’acte es va servir un original còctel.

12.9.12

LOS LIBROS MOJADOS



Por Manel Alonso i Català
Los libros mojados
Antonio Murgui Muñoz
Colección Barraca, Serie Sur, número 8. Editorial Germania. Alzira, 2012.
Una llamada telefónica, un breve silencio y de golpe y porrazo sientes cómo se rompe la campana de cristal donde habías construido un refugio para proteger tu egoísmo. El caos se apodera de tu pensamiento, lo que sólo unos minutos antes parecía importante ya no lo es, lo urgente se vuelve imprescindible, tienes que volver a casa, donde te espera la muerte de un ser querido, así como las piezas de un rompecabezas sobre la mesita de noche del dormitorio de tus padres; al recomponer sus piezas irás rehaciendo tu pasado así como los puentes de unión con tu familia, también verás el inicio de los caminos que te llevaron hacia donde estás y que te convirtieron en el que eres: un individuo que gracias a los grandes sacrificios que hicieron sus progenitores pudo subir en el ascensor social y conseguir una formación y un éxito profesional del que sus ancestros nunca pudieron gozar, a cambio has convertido a tus padres y tus hermanos en unos desconocidos y a ti en un individuo egoísta, práctico, tiránico con tus subalternos, solitario, incapaz de comprometerse y desarraigado.
El escritor Antonio Murgui, autor de la novela Los libros Mojados, (Editorial Germania, Alzira, 2012) hace que esta llamada un día la reciba ​​en su despacho del ministerio el protagonista de su relato, César Frías, un hombre de éxito profesional de cuarenta años, que se verá obligado a volver a su tierra, un pueblo vitivinícola de un comarca del interior valenciano. Allí será transportando por las rachas de un viento de dolor y ternura hacia el pasado, un pasado que a veces va más allá de su nacimiento, para reconstruir hasta  en dos generaciones anteriores las vicisitudes de una familia pobre pero con una gran capacidad de supervivencia, a pesar de todas las derrotas que el tiempo que les ha tocado vivir les ha infligido.
El eje de la novela es la memoria, y a través de ella la reconstrucción de un espacio y de un tiempo duro, crudo, a veces cruel, agreste, pero propio, querido y recordado con una cierta dosis de ternura. No es Los libros Mojados una tarjeta postal amable de un pueblo feliz, es éste un libro de personajes que reciben con cierta resignación los golpes bajos de la vida, es un homenaje a una generación con una gran capacidad de esfuerzo y sacrificio que soñaron un mundo mejor para sus hijos.
Murgui compartimenta la narración en cámaras que se comunican entre ellas, como la familia y cada uno de sus miembros, dedicando un espacio incluso a aquellos que tuvieran una vida corta. Dentro de la familia encontraríamos dos personajes antagonistas entre sí, el padre Cesáreo y la abuela Segunda, la relación entre los cuales marca de alguna manera el destino de César y de su madre y sus hermanos. El segundo compartimento es el de la escuela, o en este caso el de las escuelas, las relaciones con los compañeros, las relaciones con los maestros, en el esbozo que Murgui hace de alguno de ellos entrevemos la influencia de los clásicos de la literatura castellana. Y por último el pueblo, un pueblo en el que el cultivo de la vid y la producción de vino son muy importantes.
La prosa empleada por Antonio Murgui es rica, ágil, con diálogos que no evitan los dialectalismos propios de la zona, con una voluntad manifiesta de atrapar la atención del lector, un lector que tendrá la sensación de que entre líneas hay oculta mucha biografía del autor, pero al cual tendríamos que avisar que la Los libros mojados no es ninguna acta notarial ya que, cuando recordamos, literaturizamos de alguna manera añadiéndole un punto de vista subjetivo a unos hechos. Si además utilizamos, como Antonio lo hace, la mirada, las palabras de un personaje, el filtro es mayor y por lo tanto es otra historia diferente a la vivida aunque se parezca, pero al final como bien nos señala el escritor francés Marcel Proust «La verdadera vida, la vida finalmente descubierta y dilucidada, la única vida por lo tanto, realmente vivida es la literatura».

Texto leído el día 10 de septiembre durante la presentación de la novela Los libros mojados en la Casa de Cultura de Utiel

11.9.12

SE PRESENTÓ EN UTIEL "LOS LIBROS MOJADOS"



La emoción contenida y el reencuentro con amigos, familiares y compañeros de estudios marcaron la presentación en Utiel de la novela de Antonio Murgui, Los libros mojados.


El acto se celebró en la Casa de Cultural de la ciudad vitivinícola la tarde del pasado diez de septiembre y en el intervinieron el concejal de cultura de la localidad, que hizo de maestro de ceremonias, el escritor Manel Alonso i Català, que desgranó los entresijos de la novela y Antonio Murgui, el cual después de agradecer la presencia de todos los asistentes, centro sus palabras en resaltar sus vínculos familiares y personales con Utiel, así como el de la ciudad como escenario de su narración.


10.9.12

PRESENTACIÓ DE "JOC DE DOS" A SUECA: MIMETITZAT



Dissabte 15 de setembre, es presenta a Sueca el llibre de poesia Joc de dos, editat per Germania en la col·lecció "Mil poetes un país". L’acte que compta amb la col·laboració de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sueca, forma part de la programació Off MIM, de la 23 Mostra Internacional de Mim. En la presentació del primer poemari de Rosa Roig, a la seua ciutat, parlaran l’escriptora Gemma Pasqual i l’editor i poeta Manel Alonso Català. S’espera comptar amb la presència de l’Home del Sac...
 Joc de dos, és el camí com a destí, i la mirada com a frontera. És, també, el joc entre l’acceptació de les regles poètiques i el seu trencament. És el joc en el límit, entre prosa i poesia. És, així mateix, el joc entre la vida i la mort.
L’autora dels versos, Rosa Roig, va començar amb la poesia perquè, com afirma Montserrat Roig, “a l’escriptura hi pots dir allò que no diries mai en veu alta”. En març de 2009 va penjar el seu primer post al blog http://vidapervida.blogspot.com , fet a quatre mans amb la seua germana, Manola Roig, que ha passat del dibuix tradicional realitzat amb paper i llapis a utilitzar una tableta gràfica, cosa que li ha permés descobrir un nou món de textures i colors. En Joc de dos apareéis alguna de les seues creacions.
Enllaç a la web de la 23 Mostra Internacional de MIM de Sueca
Enllaç a la programació cultural de l’Ajuntament de Sueca

7.9.12

PRESENTACIÓ "DE BLANC SETÍ" AMB EL CLUB POÈTIC REVERSOS



Ahir a la tarda es va dur a terme, en l’espai de la sala VILAWEB, la primera presentació del poemari De blanc setí publicat recentment per l'editorial Germania d'Alzira a la col·lecció Mil poetes un país
L’acte va comptar amb la presència de l’autora, Sandra Domínguez Roig que va intervindre després de les introduccions a l'obra i a la poeta que van fer diversos membres del grup REVERSOS. 
Tomàs Porta feia la primera introducció tot parlant de l’amistat amb l’autora, i Empar Sáez feia una  magnifica presentació de la trajectòria literària de la mateixa.


Sandra D. Roig en la seua intervenció va exposar els motius que l'han portat a escriure el llibre, aturant-se uns momens en l’explicació d’alguns poemes per a situar millors als assistents en el context.
La tèbia llum de la sala i la música de fons van estar una magnifica companyonia així com la lectura realitzada per membres del grup, al que es van afegir diferents  assistents mentre la sala s’omplia de vers tot recitant els poemes  que han confegit el llibre. Finalment s’ha obert un temps a esclarir precs i dubtes envers al poemari. 

Fotografies de Joan Casalpeu i Lairet.

4.9.12

DOBLE PRESENTACIÓ A BARCELONA DEL POEMARI "DE BLANC SETÍ"

La poeta Sandra Domínguez Roig presentarà els dies sis i set de setembre a diferents espais de la ciutat de Barcelona el seu llibre de poesia De blanc setí.
La primera de les dues presentacions tindrà lloc a la Sala Club Poètic Reversos (Ferlandina, 43), l'acte estarà conduít per la pròpia autora i després del col·loqui es té prevista una exposició amb música i lectura de poemes a càrrec dels membres del club.
La segona serà a la llibreria Catalonia (Ronda de Sant Pere, número 3) i Carles Figueres s'encarregarà de la seua presentació.