29.8.12

ALONSO AL PROGRAMA AUTORS A LES AULES



L’escriptor Manel Alonso i Català, autor entre altres títols de Tonet pensa en Gandia, Un gatanomenat Torró, Martina superheroïna i Caram, quina aventura!, editats en diferents col·leccions de l’editorial Germania, participa per segona vegada dins del programa Autors a les aules, que organitza la Institució de les Lletres Catalanes.
A través d’aquesta interessant iniciativa els centres educatius poden sol·licitar un autor inclòs al programa per establir un diàleg obert i dinàmic amb els alumnes, compartir experiències, dubtes i propostes al voltant de la creació i la lectura. Prèviament, l'alumnat ha d'haver treballat a l’aula una lectura de l'autor sol·licitat. Per facilitar la preparació de la sessió s’han elaborat unes guies, coordinades pel Servei d'Immersió i Acolliment Lingüístics i d’altres col·laboradors de l’àmbit educatiu.
Les condicions de participació per als centres educatius són les següents:
1.Cada centre podrà rebre un màxim d’un autor per curs.
2.Els centres poden incloure fins a 3 autors en una mateixa sol·licitud, per ordre de preferència. La ILC designarà un d’aquests autors segons la seva disponibilitat i les preferències del centre, que es compromet a acceptar la designació que faci la ILC.
3.Les sol·licituds es faran per cursos de com a màxim un cicle.
4.El nombre d’alumnes per sessió no ha de ser superior als 50-60.
5.La ILC es farà càrrec del cost d’una sessió (300€), que tindrà una durada aproximada d’una hora. En cas que el centre estigui interessat a fer alguna sessió extra haurà d’acordar-ho directament amb l’autor i fer-se càrrec de les despeses que suposi.
6.Els imports derivats del desplaçament de l’autor (quilometratge a 0,19€/Km, tiquets d’autopista, tiquets de pàrquing, transport públic) aniran a càrrec del centre
7.La setmana de Sant Jordi el programa Itineraris de Lectura no serà operatiu.
8.Els professors, un cop tinguin la seva sol·licitud confirmada, tindran accés a les dades de contacte de l’autor. Els demanem que s’hi posin en contacte per tal d’establir un vincle comunicatiu que sens dubte enriquirà la trobada i animarà l’alumnat en la descoberta.
9.Des de la ILC es recomana que els professors convidin els seus alumnes a comprar el seu propi llibre de lectura per tal d’incentivar la construcció d’una biblioteca personal.
El termini de presentació de sol·licituds per al curs 2012-2013 OBERT FINS AL 30 DE SETEMBRE.
Per a més informació podeu visitar la pàgina web de l'ILC

13.8.12

“MIRE VALÈNCIA AMB EL CRISTALL D’ALLÒ QUE VEIG COMPARATIVAMENT AMB ALLÒ QUE M’AGRADARIA VEURE”



L’escriptor i poeta de l’Olleria, Francesc Mompó, ens ofereix en el seu nou llibre de poesia cinquanta cinc impressions sobre la ciutat de València. L’esguard i les paraules del poeta no tenen voluntat d’objectivitat, sinó tot el contrari, la seua és una mirada subjectiva, naix d’un posicionament nacional i ideològic clar i ferm que fa que fins i tot l’estima estiga tocada per la ràbia i la ironia ho estiga pel dolor. Un llibre intens que no deixarà a ningú indiferent.
P.- Per què 55 maneres de mirar València?
R.- Era una xifra que m’atreia quan en tenia una cinquantena fets i vaig preferir 55. No té més; és una quantitat que arredonia bastant el que sentia.
P.- Quin tipus de vers has utilitzat i per què?
R.-És un poemari impressionista i per tant he podat el poema fins a reduir-lo tant com he pogut a la impressió que em donava una certa manera de mirar la ciutat.
P.- Tu no vius ni ets originari de la ciutat de València. Per què l'has triat com a objectiu de la teua mirada?
R.-Des que vaig vindre de la meva comarca (la Vall d’Albaida) a estudiar a la ciutat, he tingut una relació molt estreta amb ella. Hi he viscut molts anys, i tot i que ara visc en un poble dels voltants, la meva relació hi és permanent. La continue mirant pràcticament tots els dies.
P.- Hi ha en la teua mirada sobre la ciutat autoodi o potser és una certa frustració la que et genera la ciutat?
R.- Jo, a València me l’estime moltíssim. És per això que li dic tot el que li dic. Mai li parlaria així a Cadis o a París, per exemple. A València li pertocava ser el cap-i-casal dels valencians, de l’ésser valencià. I des de fa molts –massa- anys ens ha desemparat i s’ha enlluernat de tant de mirar a ponent. És per això que em dol València. I és per això que li dic tot el que li dic, perquè m’agradaria que reprenguera el paper que li correspon.
P.-  Hi hauria cinquanta maneres més de mirar la ciutat?
R.- Per descomptat, hi ha tantes maneres com és capaç d’impressionar-te l’ànima. Jo he captat aquestes 55 que són les que ella m’ha fet sentir en molts anys de relació. Ja són així els matrimonis, ja.


P.- La teua és una mirada marcada ideològicament?
R.-Tots som fills d’un ara i d’un ací, i de l’anàlisi que en fem. Per descomptat que mire la València amb el cristall d’allò que veig comparativament amb allò que m’agradaria veure.
P.- Aquest és un poemari molt diferent a l'anterior "De la fusta a l'aigua" que era més sensual, més eròtic fins i tot més hedonista, per què aquest canvi de rumb?
R.-No és un canvi de rumb; senzillament és un altre tipus de poesia: la que volia fer per a dir el que volia dir. Com en tinc d’algun altre inèdit que planteja una poètica distinta.
P.- El lector et té considerat un escriptor de narrativa i ara en pocs anys publiques dos llibres de poesia. Se t’ha despertat una vocació lírica a la maduresa?
R.-Jo vaig començar fent poesia i mai no l’he abandonada del tot. He publicat molta narrativa, però la poesia –que la tenia un poc de costat- mai l’he abandonada del tot. Sóc poeta i sóc narrador.
P.-Quin és el teu poeta de capçalera?
R.-Podríem fer una llarga llista, tant de clàssics com actuals. Llegesc molta poesia; vaja llegesc molt en general. Però si haguera de dir alguns noms, sóc fill dels francesos: Lautréamont, Baudelaire, Rimbaud...

7.8.12

"EL TORSIMANY ÉS UN PONT D'ENTESA ENTRE LLENGÜES I LLENGUATGES ARTÍSTICS"


Deu anys després de la seua primera antologia de poesia, Les hores rehabilitades (1986-2012), Manel Alonso i Català presenta Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes, un volum on recull una tria personal de la poesia escrita per ell en la darrera dècada, on a més ens oferix la versió en castellà que han fet díhuit persones que s’han acostat al seu treball literari amb l’objectiu de traslladar el missatge i la musicalitat dels seus versos a una altra llengua. La nova antologia pretén donar a conéixer l’obra de l’autor de Puçol a nous lectors, els quals descobriran una poesia carregada de matisos.
P. –Per què Quadern dels torsimanys?
R. –Un torsimany bàsicament és un intèrpret, algú capaç de traslladar allò que ha estat escrit en una llengua a una altra. La paraula és quasi un arcaisme, es troba en desús, a mi m’agrada molt per la seua sonoritat i alhora em suggerix significats bells i positius, i com que la llengua no té os i la creativitat és un exercici de llibertat, jo me l’he pres per a recuperar per al segle XXI la paraula i li he volgut afegir un significat nou, així que torsimany, segons jo que sóc acadèmic en no res, seria aquell que és capaç de traslladar una idea, una creació artística d’una llengua a una altra però també d’un llenguatge artístic a un altre.
P. –Com naix la idea d’aquest llibre?
R. –Doncs naix com un joc, un joc creatiu que mitjançant el meu blog «Els papers de can Perla» li vaig proposant a diversos poetes d’arreu de l’Estat i d’Europa. El joc s’ha fet gran i el club dels torsimanys continua ampliant-se cada setmana, també ho fa en nombre de llengües, fins ara podeu trobar-hi versions dels meus poemes en més de dotze llengües diferents: anglés, francés, alemany, italià, espanyol, romanés, eslové, croat, portugués, gallec, asturià, basc i sard.
P. –Com l’has estructurat?
R. –Molt fàcil, dividint i agrupant els poemes sota el títol del llibre al qual pertanyen. Hi ha alguns poemes que no van aparéixer en el poemari per al qual foren escrits per diverses raons i que he recuperat ara tornant-los d’alguna manera al seu lloc.
P. –Els poemes han estat editats amb anterioritat?
R. –Els que conformen la primera part sí. La segona part recull material de dos llibres inèdits. A més, les versions en castellà són totes inèdites. Com a anècdota vos contaré que hi ha algun poema que fins i tot té dues versions diferents en castellà, fetes per dos poetes diferents, i la veritat és que m’han sobtat les diferències entre totes dues. També hi ha algun autor que m’ha enviat dues versions del mateix poema perquè triara jo, i la veritat és que en totes dues ocasions ha estat una tasca difícil la de decidir-se per una o l’altra.

P. –De quins poetes et sents hereu?
R. –Sóc un lector voraç i alhora professional, per la meua tasca de ressenyista i editor, això vol dir que em passe moltes hores llegint llibres i originals inèdits tant d’autors novells com dels qui van conformant una obra més o menys sòlida, i em toca fer-ho d’una manera especial per intensa i reflexiva. Crec que totes aquestes lectures acaben aportant-me alguna cosa per insignificant que siga. Ara, hi ha autors tant de la nostra tradició literària com d’altres que diria que formen part de les meues lectures de capçalera, com ara els nostres Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Joan Navarro, Ponç Pons, Salvador Jàfer, Pere Bessó, Jaume Pérez Muntaner o Ramon Guillem, i dels foranis, Pablo Neruda, Baudelaire, García Lorca, Miguel Hernández...
P. –Quins són els temes de la teua poesia?
R. –En literatura, com en qualsevol disciplina artística, els grans temes que ens impulsen a la creativitat són i han estat sempre els mateixos, són qüestions que li vénen preocupant a l’ésser humà des que és humà: l’amor, el desamor, la mort, el pas del temps, el perquè de la vida, Déu, la justícia... En aquesta antologia apareixen la preocupació social i política, l’amor i la sensualitat, el dolor per la pèrdua, la lluita per sobreviure, el paisatge coma una projecció del jo.
P. –Quina és la teua relació amb allò que anomenem noves tecnologies?
R. –La meua relació amb les xàrcies socials és fluida. Des de l’any 2008 mantinc dos blogs en marxa, un on publique tot allò que té a veure amb la meua obra, «Els mecanoscrits de Pouet», i l’altre, «Els papers de can Perla», és un espai on escric i reflexione sobre temes que m’interessen, com ara la música i la literatura. Allí també tinc un espai obert per a aquells que d’una manera desinteressada i honesta decidixen regalar-me i regalar als lectors la versió en altres llengües dels meus poemes.
Després també sóc en el twitter, el google + i el facebook, on publicite els llibres que escric i les activitats que realitze alhora que mantinc un contacte directe amb els lectors.
Les xàrcies socials ben usades són unes eines bones i de gran interés que aconseguixen que es visualitze el meu treball. Abans de la seua aparició tenia la sensació que eren invisibles, jo i la meua obra.
 ******
Entrevista publicada al diari digital Morvedre.info el dia 6 de juny de 2012

4.8.12

ANTONIO MURGUI "LA SOLEDAD ES UNA AMANTE INOPORTUNA"



Los libros mojados es la primera novela del profesor de Útiel residente en Puçol, Antonio Murgui, un libro en el que su autor desde los laberintos de la memoria describe el universo personal y familiar de un individuo egoísta y desarraigado que a vendido su alma al diablo por alcanzar el éxito social.
P.-¿Por qué el título de Los libros mojados?
R.-El título responde  en la novela a una doble intención semántica del término. Una más real, basada en una experiencia personal mía de mis aproximadamente 5 ó 6 años, que he trasladado a la novela: El niño César, una tarde, al salir del colegio, mientras juega con el resto de amigos, se encuentra ante la desagradable sorpresa de que su cartera está sumergida en el estanque. Al sacarla, se encuentra con todos los libros mojados e inservibles. Este hecho constituye el material narrativo de una de las secuencias de la novela, que lleva ese título precisamente.
Posteriormente, un César ya adulto, rememora el fotograma de su infancia de los libros en el estanque y metaforiza la inutilidad de los mismos con la inutilidad de su vida presente. Sería algo como formularse el siguiente razonamiento: tanto estudiar para llegar a esto, o, para este viaje no hacían falta alforjas.
P.-¿Cómo has estructurado tu novela?
R.-Yo creo que, aun sin haberme propuesto en conciencia un plan predeterminado, la novela sí ofrece una estructura encuadrada y abierta a la vez. Encuadrada porque el tiempo narrativo se abre y se cierra con  secuencias que llevan el mismo título: Cuarenta años. Por lo demás, la novela está dividida en dos partes claras: la primera, bastante más extensa, donde un narrador omnisciente recoge las vivencias del protagonista en su edad infantil y adolescente; y la segunda, donde un César ya adulto se hace el dueño absoluto de la narración  en segunda y primera persona. A su vez, la novela utiliza doble tipología gráfica que responde, precisamente, a una forma directa y clara de distinguir a estos distintos tipos de narrador. Y en cuanto al final, es totalmente abierto, lo que permite al lector intuir lo que va a ocurrir, y al autor, elaborar el boceto para una segunda parte para la novela.
P.-¿Quién es César Frías y cómo lo definirías?
R.-César Frías es el protagonista total y absoluto de la novela. Es en primer lugar el niño aplicado en los estudios, responsable, y  sabedor, desde la más tierna niñez, de que en ese pueblo vinatero donde ha nacido, estará condenado a trabajar las haciendas de los ricos del lugar, como le advierte constantemente su padre. Pero éste también le ofrece la única salida a esta situación: la de estudiar para hacerse un adulto independiente y con posibilidad de elegir. Y le advierte que sólo lo conseguirá si se convierte en una persona formada y “de provecho”. El niño coge el testigo y opta por esta segunda opción.
Sin embargo, al César adulto, tras el imparable ascenso profesional y social en que se encuentra, le sobreviene el tener que enfrentarse a la primera cornada grave de su vida: fallece de manera repentina su madre y se entera, como el que no quiere la cosa, de una grave enfermedad que aqueja a su padre. Éste es un punto de inflexión en su ocupadísima vida, se opera en él un intenso proceso de introspección que lo llevará a cuestionarse su actual existencia en todos los aspectos. Y el lector lo encontrará, al final de la narración, dispuesto a darle un giro copernicano a todo.
P.-¿Crees que una desaforada ambición personal nos condena a la soledad más absoluta?
R.-En la novela sí se da esta circunstancia, en la vida real yo no diría que de manera tan sistemática. Pero pienso que los seres humanos sólo somos capaces de establecer relaciones familiares y sociales sólidas y duraderas si no están basadas en la ambición y el interés crematístico. Si sucede esto último, siempre acaban por desvanecerse cuando se ha conseguido lo que se pretende del otro. Se trata por  tanto de relaciones compradas a un alto interés. La ambición sin control de César, le hace desligarse de padres y hermanos, liquidar  su matrimonio en brevísimo tiempo, renunciar al establecimiento de un relación duradera con Victoria y  paralelamente, entablar relaciones viciadas por el chalaneo y  las vendettas profesionales.  Por lo que al final se da cuenta de su carencia de afectividad y de su total y absoluta soledad.
P.-¿Es monolítica la soledad o tiene distintas facetas?
R.-Es polifacética e incluso paradójica. Hay soledades que producen un inmenso sufrimiento: la de los ancianos que pierden a la pareja con la que han compartido toda su vida; la de las mismas parejas que se ven atenazadas por la incomunicación a las que la convivencia se convierte en un suplicio; la soledad del protagonista de mi novela; la soledad de los ídolos caídos; la soledad del inmigrante que abandona sus raíces para saborear las mieles, o las hieles,  de un mundo mejor. Pero también creo que, paradójicamente, hay personas a las que la soledad enriquece porque la conciben como una mayor libertad para su disfrute personal.
En definitiva, la mejor definición de la soledad y en menos palabras la da el maestro Sabina cuando habla de esa amante inoportuna que se llama soledad.


P.-Desde tu punto de vista, ¿Fue más dura la  Guerra civil o la larga posguerra?
R.-Este es otro tema de la novela que me parece importante resaltar.
El tío Manuel, personaje importante de la novela, pertenece a la última generación que podrá dar testimonio de la guerra como un acontecimiento vivido. Cuando ella desaparezca, no quedará nadie en circunstancias de hacerlo de manera directa. Yo, evidentemente no la viví, ni tampoco viví los primeros años de la posguerra, que fueron los más duros. Por lo tanto tengo que fiarme de lo que dice mi personaje: “después de la guerra fue peor”.  O lo que es lo mismo, bien que la guerra fue una lucha fratricida, monstruosa como cualquier guerra, que duró tres años. Pero la posguerra fue mucho más dilatada en el tiempo, un monstruo disfrazado de venganza, sufrimiento, hambre, humillación y juicios sumarísimos contra el bando perdedor.
P.-Tu novela habla de un tema que, por desgracia, vuelve a ser de actualidad: la inmigración. ¿de qué manera afecta a los personajes de tu novela?
R.-Como muy bien dices, la desgracia de la inmigración vuelve a cernerse sobre las cabezas de muchos ciudadanos de nuestro país que no encuentran maneras de subsistir aquí. Jóvenes muy bien preparados, con un alto grado de formación están barajando, o la tienen asumida ya, la alternativa de emigrar. Pero mi novela refleja el éxodo que se produjo en España en los años cuarenta, cincuenta, sesenta y setenta.
En circunstancias distintas a las actuales, El padre de César también decide emigrar a finales de la década de los cincuenta, pero, a diferencia de los jóvenes de hoy, Cesáreo es analfabeto. Y a pesar de ello, descubrirá el abismo en calidad de vida y desarrollo que nos separaba entonces del resto de Europa, y siempre se sentirá agradecido al país que lo acogió. Sencillamente porque las condiciones de vida en España eran durísimas para él. Pero, por desgracia, poco dura la alegría en casa del pobre, y Cesáreo debe regresar al pueblo con las orejas gachas porque Elisa no acepta acompañarlo.
P.-Tú eres profesor, pero también has sido alumno. ¿Qué papel juegan los profesores del protagonista?
R.-Efectivamente, soy profesor desde hace veintiséis años, justamente la misma edad con la que empecé a trabajar en la profesión; luego media vida la he pasado ya dando clase.
Yo creo  que los profesores de los que habla la novela podían ser, como ocurre ahora, o bien personas que disfrutaban con la profesión y se entregaban a ella, o bien todo lo contrarío. Unos te invitaban a aprender, y aprendías  y otros te disuadían de ello, como ahora. Tal y como nos cuenta el narrador, El personaje de El Culebras correspondería al profesor cercano y afectivo con el que se dan las condiciones ideales para prender si existe predisposición por el alumno, mientras que el polo opuesto lo encontraríamos en tiránico e incompetente Mediometro.
La diferencia entre los profesores de César y los de ahora no existe a nivel de competencias profesionales; lo que existe es una gran discordancia entre la concepción y valoración que la sociedad tiene de la figura del profesor. Antes gozaba de un gran prestigio y autoridad. Ahora la tarea del profesor suele estar más cuestionada tanto por los alumnos, que tienen muchos más estímulos externos nocivos para el aprendizaje; como,  y  sobre todo, por los padres.
P.-Esta es tu primera novela ¿cómo has vivido la experiencia de escribir?
R.-A pesar de que la novela acaba de publicarse ahora, y gracias a la confianza que la editorial Germania ha depositado en ella, le empecé a escribir nada menos que en el año noventa y cuatro. Con un montón de folios reciclados, que iba emborronando en su reverso con el lápiz y la goma. El ordenador me merecía entonces un gran respeto, pero no tardé en utilizar uno antediluviano que heredé de mi hermano Javi. Y pronto me convencí de las enormes ventajas de este utensilio. Hoy es una herramienta imprescindible para los que nos dedicamos a escribir.
Creo que el hecho de escribir es una actividad consustancial y desprovista de todo fin para el escritor. Por mi parte nunca me propongo sino disfrutar escribiendo, y nada más. Si, por añadidura, como me ha ocurrido a mí, alguien con criterio como un editor, considera que lo que escribes es publicable, miel sobre hojuelas.
P.-¿Cuáles son tus autores de cabecera?
R.-Bueno, este tipo de preguntas son las que siempre se suelen contestar con el tópico de elaborar una lista jerarquizada de autores preferidos.
En mi caso, sí que es cierto que sobre mi mesita de noche siempre hay un libro o dos y leo, sobre todo narrativa. Intento descubrir autores nuevos o releer antiguos en los que siempre encuentras nuevos matices. Procuro huir de un best-seller  y de autores extremadamente prolíficos. Pienso que un buen libro siempre lleva un proceso mínimo de elaboración y maduración.
Pero si me pides autores o títulos, te diré que ahora tengo sobre la mesa el último libro de Almudena Grandes, autora de la que me gustó especialmente El corazón helado. No hay libro que publique Muñoz Molina que no me compre. Me dejó noqueado en mi juventud Cien años de soledad. Devoré muchos libros de Juan Carlos Onetti al socaire de haber leído La vida breve. Y en ninguna de sus novelas me ha sobrecogido el pesimismo del que algunos hablan, antes bien, me ha reconfortado el mundo sanmariano que él creó.  Y, como Juanjo Millás, también daría mi mano izquierda por haber sido capaz de escribir una sola línea de La vida breve.