“MIRE VALÈNCIA AMB EL CRISTALL D’ALLÒ QUE VEIG COMPARATIVAMENT AMB ALLÒ QUE M’AGRADARIA VEURE”

L’escriptor i poeta de l’Olleria, Francesc Mompó, ens ofereix en el seu nou llibre de poesia cinquanta cinc impressions sobre la ciutat de València. L’esguard i les paraules del poeta no tenen voluntat d’objectivitat, sinó tot el contrari, la seua és una mirada subjectiva, naix d’un posicionament nacional i ideològic clar i ferm que fa que fins i tot l’estima estiga tocada per la ràbia i la ironia ho estiga pel dolor. Un llibre intens que no deixarà a ningú indiferent.

P.- Per què 55 maneres de mirar València?

R.- Era una xifra que m’atreia quan en tenia una cinquantena fets i vaig preferir 55. No té més; és una quantitat que arredonia bastant el que sentia.

P.- Quin tipus de vers has utilitzat i per què?

R.-És un poemari impressionista i per tant he podat el poema fins a reduir-lo tant com he pogut a la impressió que em donava una certa manera de mirar la ciutat.

P.- Tu no vius ni ets originari de la ciutat de València. Per què l'has triat com a objectiu de la teua mirada?

R.-Des que vaig vindre de la meva comarca (la Vall d’Albaida) a estudiar a la ciutat, he tingut una relació molt estreta amb ella. Hi he viscut molts anys, i tot i que ara visc en un poble dels voltants, la meva relació hi és permanent. La continue mirant pràcticament tots els dies.

P.- Hi ha en la teua mirada sobre la ciutat autoodi o potser és una certa frustració la que et genera la ciutat?

R.- Jo, a València me l’estime moltíssim. És per això que li dic tot el que li dic. Mai li parlaria així a Cadis o a París, per exemple. A València li pertocava ser el cap-i-casal dels valencians, de l’ésser valencià. I des de fa molts –massa- anys ens ha desemparat i s’ha enlluernat de tant de mirar a ponent. És per això que em dol València. I és per això que li dic tot el que li dic, perquè m’agradaria que reprenguera el paper que li correspon.

P.-  Hi hauria cinquanta maneres més de mirar la ciutat?

R.- Per descomptat, hi ha tantes maneres com és capaç d’impressionar-te l’ànima. Jo he captat aquestes 55 que són les que ella m’ha fet sentir en molts anys de relació. Ja són així els matrimonis, ja.

P.- La teua és una mirada marcada ideològicament?

R.-Tots som fills d’un ara i d’un ací, i de l’anàlisi que en fem. Per descomptat que mire la València amb el cristall d’allò que veig comparativament amb allò que m’agradaria veure.

P.- Aquest és un poemari molt diferent a l'anterior "De la fusta a l'aigua" que era més sensual, més eròtic fins i tot més hedonista, per què aquest canvi de rumb?

R.-No és un canvi de rumb; senzillament és un altre tipus de poesia: la que volia fer per a dir el que volia dir. Com en tinc d’algun altre inèdit que planteja una poètica distinta.

P.- El lector et té considerat un escriptor de narrativa i ara en pocs anys publiques dos llibres de poesia. Se t’ha despertat una vocació lírica a la maduresa?

R.-Jo vaig començar fent poesia i mai no l’he abandonada del tot. He publicat molta narrativa, però la poesia –que la tenia un poc de costat- mai l’he abandonada del tot. Sóc poeta i sóc narrador.

P.-Quin és el teu poeta de capçalera?

R.-Podríem fer una llarga llista, tant de clàssics com actuals. Llegesc molta poesia; vaja llegesc molt en general. Però si haguera de dir alguns noms, sóc fill dels francesos: Lautréamont, Baudelaire, Rimbaud...