21.9.11

MARINA GUILLEN PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE, "LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES"


El dimarts dia divuit de setembre de 2011 es va presentar al port de Catarroja el primer número de la col·lecció Parotet de literatura per a infants, es tracta de La revolta de les llapisseres de l’escriptora de l’Horta sud Marina Guillen i Alapont.
Durant l’acte van intervindre l’autora així com el màxim responsable de l’editorial Germania, Antoni Martínez, els dos van destacar la fantasia i els valors que traspua La revolta de les llapisseres, un conte que des de l’àmbit més pròxim als lectors, l’aula escolar, s’enlaira cap a un món carregat de màgia per tal de fer-los adonar-se’n dels petits problemes que afecten el bon funcionament del curs escolar.
Marina Guillen i Alapont és escriptora i mestra d’educació primària. La seua passió, segons reconeix ella mateixa, és la literatura infantil i juvenil, i gaudeix d’allò més inventant històries màgiques que conta als seus alumnes o les escriu. L’any 2005 va publicar La cadira voladora i l’any 2001 Una botija amb sorpresa.

20.9.11

EMPAR PIERA, AUTORA DE LES IL·LUSTRACIONS DE TONET AGERMANAT, LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES, ETC


P.-Quina tècnica ha utilitzat per a fer les il·lustracions de Tonet, La revolta de les llapisseres i quina la del llibre de Rondalles?
E.- Per a il·lustrar Tonet i La revolta de les llapisseres vaig utilitzar el llapis de grafit i després ho vaig digitalitzar i acolorir. Rondalles de Beneixama les he il·lustrat amb la tècnica del collage, emprant imatges antigues trobades (postals, fotografies, il·lustracions d’enciclopèdia, etc ) i després les he acolorit imitant l'efecte de l’aquarel·la, per donar-los frescor, imitant les fotografies antigues acolorides.
P.- Quan li van parlar del projecte de les aventures de Tonet, una col·lecció on el text són versos breus i per tant amb poca descripció de llocs i personatges, li va ser molt complicat donar-los cos a cada personatge?
E.- La veritat és que no, ací vaig comptar amb l'equip de treball de l'editorial Germania. Férem una pluja d'idees, a la que després vaig donar forma amb la llapissera.
P.- Quin d’entre tots ells li ha resultat més difícil de dibuixar?
E.- Tonet té un estil més treballat a nivell de dibuix, ombres i llums, textura... en canvi triar l'estil de La Revolta de les llapisseres va ser més difícil pel marge d'edat dels xiquets al que va adreçat.
P. En el llibre La revolta de les llapisseres s’ha inspirat en l'acció del conte, en l'atmosfera creada per l’escriptora o potser en una imatge literària o un detall?
E.- Normalment, quan il·lustre llibres infantils, intente recrear l'acció del conte que està passant en eixe moment.
P.- Creu que hi ha una bona entesa estètica entre el que expliquen en aquests tres llibres els escriptors i les seues il·lustracions?
E.- Sí, almenys eixa és la meua intenció quan em pose a treballar.
P.- Quina és la rondalla que més li ha agradat?, quina la que li ha resultat més fàcil il·lustrar?, i quina la que li ha donat més faena?
E.- Triar-ne una és difícil, totes són molt divertides, però si he de triar-ne una... la del xiquet-gos és molt graciosa. La il·lustració que més m'ha agradat fer és la de la portada perquè m'ha donat més llibertat creativa i pot ser és la més surrealista de totes. La rondalla que m'ha resultat més difícil d'il·lustrar, com que treballe en una base d'imatges “trobades” antigues, ha sigut El dimoni emplomat.

19.9.11

ÈXIT DE LA PRESENTACIÓ A L'ALCÚDIA DE CRESPINS DEL LLIBRE "EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"


El divendres 16 de setembre, a la sala Generalitat de la biblioteca de l’Alcúdia de Crespins, es va congregar un nombrós públic per tal d’assistir a la presentació del primer llibre del poeta Josep Manel Vidal El teu nom és un ésser viu.
L’acte, que va estar organitzat per l’associació cultural La Garrofera, va comptar amb la presència i participació de la responsable de publicacions de l’editorial Germania, Paula Martínez, la qual durant el seu parlament ens va parlar de la sensibilitat i intel·ligència de Vidal, també de l’escriptor Manel Alonso que va destacar diferents aspectes de l’obra i de la personalitat del seu autor

 i el propi Josep Manel Vidal que amb dosi d’emoció continguda i una gran complicitat aconseguí connectar amb un públic que des del primer moment se li va  mostrar retut.
Tot seguit un grup de cinc rapsodes van fer una lectura de diferents poemes que tancaren els membres del grup musical Barbaritats que amb un acústic excepcional van interpretar un poema musicat i cantat per la filla del poeta.
En finalitzar la presentació Josep Manel Vidal va signar exemplars del seu llibre.

Fotografies de Pedro García León.

16.9.11

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU, DE JOSEP MANEL VIDAL


15.9.11

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

El periodista i escriptor Xavier Aliaga a les recomanacions que fa avui (15 de setembre de 2011)  al suplement literari Quadern del diari El País diu sobre el llibre El teu nom és un ésser viu:
(Francesc Momopó i Xavier Aliaga a la Fira del Llibre de València)

"Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conèixer a través de les colpidores proses poètiques del seu bloc literari, peces i fragments acollidors que ausculten els sentiments humans amb calidesa i una notable capacitat d’explorar l’alquímia dels mots. Un corpus que mereixia fer el salt de la xarxa al paper, a un format, el del llibre, on els textos cobren una nova vida i es beneficien de la lectura plàcida i atenta, sense apressaments, que requereix la curosa poètica de l’autor.

12.9.11

"FRONTERES DE VIDRE" VISITA BARCELONA

Del 9 al 18 de setembre de 2011 s'està celebrant al Parc de la Ciutadella de Barcelona la 29 edició de la Setmana del Llibre en Català. Una vertadera ciutat de la lectura formada per 27 casetes que ocupen 15 llibreries, més de 40 editorials i el quiosc.cat amb 109 revistes.
El diumenge 11 de setembre va estar signant exemplars dels seus diversos llibres l'escriptor de l'Olleria Francesc Mompó, autor també del llibre de relats editat per Editorial Germania Fronteres de vidre, amb el qual apareix en la fotografia.

8.9.11

PRESENTACIÓ A L'ALCÚDIA DE CRESPINS D'EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU


El dia 16 de setembre de 2011 a les 20,00 hores, a la Sala Generalitat de la Biblioteca de l'Alcúdia de Crespins (La Costera), tindrà lloc la presentació del llibre de poesia El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. Es té previst que prenguen la paraula l'editora Paula Martínez, i els escriptors Manel Alonso i  J. M. Vidal. 
Durant l'acte, que ha estat organitzat en col·laboració en l'Associació Cultural La Garrofera, es farà una lectura de poesia i actuarà el grup musical Barbaritats.

6.9.11

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

Per Josep Maria Balbastre

Hi ha poetes que es vesteixen amb les paraules. Practiquen una poesia hermètica difícil de penetrar. El lector troba dificultats per a copsar-ne el missatge o deixar-se impactar per les imatges. L'hermetisme pot ser abarrocat o conceptual. L'opció és legímitima i ha donat a la literatura productes d'alta qualitat estètica. També n'hi ha que escriuen amb un tel semitransparent embolcallant els textos, tel que deixa veure un cert sentit, en vela un altre, en suggereix un tercer, i destila una poesia insinuant i provocadora, una poesia de relectures. Finalment, hi ha poetes que es despullen literalment amb els mots. Els seus poemes et colpeixen directament enmig del ventre, inapel·lables, brutals.
Josep Manel Vidal (l'Alcúdia de Crespins, 1965) pertany a aquesta tercera divisió de versaires. Val a dir que aquestes paraules que acabeu de llegir no són cap símil esportiu i només obeeixen a intencions classificatòries. Si llegiu el seu primer poemari, tret a la llum fa poc per l'editorial Germania, notareu aquesta mena de sotrac a què em referia. A El teu nom és un ésser viu la veu poètica es despulla totalment deixant al batre del vent la carcanada pelada dels sentiments més autèntics. Les vivències, les emocions, els records, les experiències, les frustracions, els desitjos hi són exposats als ulls solars del lector sense subterfugis ni amagatalls retòrics. Crec que aquesta operació no és gens senzilla. Hi cal una dosi ben elevada de desvergonyiment literari, dit amb el sentit més pur del terme, i un valor humà de talla alta per mostrar el cor nu amb la sinceritat que Vidal demostra. Tot açò unit amb una dicció directa, austera de recursos, quasi narrativa, dona com a resultat uns pomes en prosa de contingut suficientment antibanal com per obligar a la relectura. No una relectura forçada per la dificultat del desxiframent, ans una relectura menada per la identificació personal amb les realitats que aquesta poesia de l'experiència dispara des dels fulls enquadernats.
Sense esgotar el món poètic que batega en el poemari, voldria comentar-ne només dos aspectes: un de tipus conceptual i un altre d'estilístic. S'hi aborda la temàtica amorosa des de diferents angles, com ja han dit altres comentaristes i reconeix el mateix autor en alguna entrevista. No obstant això, pense que hom hi encabeix l'amor en un marc més ampli que defineix de manera més adequada l'enfocament temàtic del volum: la vida quotidiana i la seua rutina. Apareix ací un cert desencant vital; la impossibilitat constatada d'acomplir les expectatives pròpies i les d'altri; les convencions i les pors que ensorren qualsevol intent de desplegament personal; el sentiment de desolació davant d'un món que ja no és el seu; la soledat radical; la indiferència. L'amor, ara sí, hi acudeix com una taula de salvació. Però es tracta d'un amor desmitificat. Hi trobarem els èxtasis de l'erotisme, és clar, i també el contrast entre felicitat i desesperança, la incomunicació amb la persona estimada, el desig inconfessable, la tensió entre la tendresa i el dolor, la fragilitat de tot plegat. L'amor mutu no colma però hom el viu contra tot i a pesar de tot ("A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l'exercici inevitable del viure.") L'amor consisteix a acompanyar al llarg de la vida les imperfeccions de l'altre, i això, malgrat les imperfeccions pròpies.
Al llibre sovintegen les al·lusions aquàtiques. L'aigua hi és quasi omnipresent. De vegades es tracta d'un aigua real: la suor, la pluja, les humitats a la paret, l'aigua bruta de la neteja, la llàgrima, el rierol, la rosada: les úniques aigües permeses en el territori de secà que habita el poeta. Més interessant és l'aigua metafòrica que, generalment, pren un caire negatiu i acompleix molt bé la tasca d'expressar la fragilitat i el desencant a què al·ludíem adés: "aigualint els dies", "l'ànim liquat", "tristesa líquida", "ànima líquida", "la veu se'm va liquant", "la nostra trobada líquida", "les aigües somortes del meu ànim", "vessar ... pel barranc de les tristeses". En definitiva, un "naufragi" generalitzat que només de tant en tant troba salvació en uns "ulls oceànics", unes "besades humides" o "la humitat dels boscos de l'esperança". Beveu-vos aquest poemari a poc a poc. I quan haureu acabat notareu una set.]
Com que no tenia intenció d’esgotar les possibilitats del text, cosa d’altra banda impossible, us deixe un parell de propostes d’anàlisi per si voleu seguir furgant-hi:
1. Comenta, adduint els exemples adequats, la idoneïtat del títol.
2. Demostra o refuta l’arrel fusteriana d’enunciats com ara els següents:
- Una mestressa … aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que … sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient.
- El reglament de la indiferència té normes ben estrictes. Siguem seriosos. No acomboiem la desgràcia.
- Sé que tu no creus en aquests subterfugis de poètica psicosomàtica.
- Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense.

INSPIRACIÓ
No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…

Article publicat al blog Lletra Nua