JOSEP MANEL VIDAL AUTOR D'"EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

"Hi ha noms que, a més de personalitzar, aconsegueixen moure emocions amb només la seua pronuncia"

Creu vosté que l'amor, el desamor, el desig encara són temes fonamentals dins de la creació poètica o per altra banda creu que ja s'ha dit tot al respecte?

Han sigut, i encara són, els grans temes de la literatura universal. Però és cert, és difícil ser original en un tema del que s’ha dit tant (potser tot). La novetat la trobarem, si de cas, en l’enfocament, en la mirada que se’n fa d’aquest amor, en el recorregut. La seua persistència està garantida perquè sempre hi ha qui podrà, en moments concrets de la seua vida, trobar entre les pàgines d’un llibre, les paraules que li calen per configurar allò que sent, poder donar un aspecte més o menys físic als seus sentiments en aquella narració o en aquell inventari d’afectes que de vegades és la poesia.

Perquè El teu nom és un ésser viu?

Perquè hi ha noms que, a més de personalitzar, aconsegueixen moure emocions amb només la seua pronuncia. Noms que superen la seua capacitat identificativa dels personatges que fan referència, i que adquireixen la capacitat de moure tot un imaginari d’emocions, de les quals també es nodreixen, vivint amb nosaltres en una agredolça simbiosi.

Hi ha en el seu llibre una unitat estètica marcada per la utilització de la prosa poètica, pel llenguatge i el to emprat. És buscada aquesta unitat i amb quin objectiu?

Tot i tenir una aparent coherència, perquè els textos parlen sempre d’un amor suggerit en diverses formes, també té una certa anarquia. No sé si aquesta és la paraula més adient. Vull dir que no hi ha una evolució ni una progressió cap a un estat final que puga tancar la llegida en una conclusió més o menys satisfactòria. Més que res perquè els sentiments, tot i evolucionar, fan un camí irregular, un trajecte més paregut a una muntanya russa. Cada peça representa un moment diferent en aquell estat que un pot estar vivint, un mapa de tessel·les petites que tenen sentit en elles mateixa, però que dibuixen un paisatge concret i clar quan prens la distància d’una lectura completa.

"L'amor també és carnalitat"

Creu vosté que sense l'amor el desig és banal? Per altra banda creu que hi ha amor sense atracció física?

Estaríem parlant de l’amor platònic, no? D’aquell que en té prou amb la imatge del record i que es manté ben viu en l’absència. Però no és suficient, perquè l’amor també és carnalitat. Els sentiments, a poc a poc, van configurant tot un seguit de gestos que han de trobar camí en el cos de la persona estimada. Potser jo m’he centrat més en aquell desig previ al contacte, podríem dir, perquè pot donar més joc literari tot aquell seguit de pensaments i de patiments que sobrevenen quan encara no s’ha travessat l’espai que hi ha entre tots dos, quan es malviu entre la por i la decepció. L’obra dels afectes s’ha d’escriure, precís, amb la pell.

Creu que la memòria també és un element que enriqueix o alimenta el desig?

La memòria et lliga a les emocions i pot fixar a foc moments que esdevindran eterns després. De fet, malgrat els anys, un no pot deixar de veure l’altra persona que estima com l’adolescent o jove que el va encisar amb aquell detall del seu comportament, o amb la filigrana d’aquell gest que va traçar mentre es miraven. Passa el temps i així i tot sempre ens sembla palpar aquell cos que mai no es marceix en la nostra memòria, és més real fins i tot per al nostre desig.

Caduca la passió amorosa?

Sincerament, espere que no, perquè jo no sé viure sense apassionar-me per tot! Ara, també sóc del parer que la fragilitat i l’estat transitori de les coses és una condició indefugible de la vida.