30.1.13

"MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL RELAT" A MELIANA


El pròxim divendres 1 de febrer, a les 21, 30 hores, al restaurant Barraca de Toni Montoliu de la localitat valenciana de Meliana i organitzat pel Casal de Debat Els Quatre Gats, l'escriptor Manel Alonso presentarà dues de les seues darreres obres, l'antologia poètica bilingüe Quadern dels torsimanys/ Cuaderno de los trujimanes i el recull de relats Els somriures de la pena. L'acte que porta per títol MANEL ALONSO, NAVEGANT ENTRE LA POESIA I EL RELAT, tindrà el format de sopar-tertúlia i comptarà amb la participació del també poeta Francesc Collado, i hi actuarà el cantautor Rubén Durà interpretant entre altres la cançó "De vegades" sobre tres poemes del llibre Oblits, mentides i homenatges d'Alonso.
Una ocasió magnífica per a gaudir d'una bona tertúlia i un bon sopar al voltant de la literatura, la cançó, l'edició literària, la vida i el país.


18.1.13

EDUARD AGUILAR-I-LORENTE: LA POESIA NO TÉ CAP ALTRE TEMA, MÉS ENLLÀ DEL LLENGUATGE




El poeta alacantí, però il·licità d’adopció Eduard Aguilar-i-Lorente assegura que al seu poemari Home ex machina hi és tot: la València forada de mitjans dels noranta, el canvi de Kortam per Michel Nyman, el canvi de The Smitths per Wim Mertens, les impossible lectures futures  de l’Ofici de viure de Pavese o el Livro do desassossego de Pesoa, el desarrelamant i la pèrdua, Benalua, el Pla de Sant Josep, Bellaguarda, dels barris de la infantesa a la recerca de la identitat, de l’hemorràgia verbals als “límits del meu llenguatge signifiquen els límits del món per dir adéu a Wittgensteimn.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
R.- De fet, no sé si es podria dir que ha hagut un procés d’escriptura conscient, tant com un degotall de versos i poemes que han estat l’expressió d’un temps, de la fagocització d’unes lectures, de la vampirització d’unes vivències i de la somatització d’un clima i un paisatge. La majoria dels versos estan escrits entre les primeries dels anys noranta del segle XX i, diria (i ho dic des de l’errada total de la memòria, ja que no tinc costum de datar els meus escrits) que el més proper a l’actualitat té versió definitiva pels voltants de 1997 o 1998. Durant aquell temps, a banda d’anar païnt tot allò que havia llegit en dècades anteriors, hi va haver l’anècdota vital del treball (l’any 1992 comence a treballar a la Biblioteca Pública d’Altea) i la de la conxorxa poc literària amb literats, al voltant dels Premis Octubre, les nits de la tardor valenciana.
P.- Perquè Home ex machina?
R.- Una reminiscència existencialista, l’ “home” (entés, evidentment, com a genèric de l’espècie humana) com a motor principal de tot allò que s’esdevé. I clar, un joc de paraules amb el “Deus ex machina” de l’Ars Poetica d’Horaci. Un joc que, de vegades, va més enllà de la paraula, assumint que massa sovint som un element extern distorsionador (encara que nosaltres l’entenem com a resolutiu) del nostre propi món.
P.- Com l'has estructurat?
R.- La veritat és que he de reconéixer que no he estat jo qui ha fet el “disseny” d’aquesta col·lecció de poemes. Fa uns anys el meu amic (i poeta i crític literari alhora) Ernest Farrés se’m va oferir com a antologador. Va agafar la meua producció poètica de tot aquell periode que esmentava adés i en va fer un recull que ell considerava prou homogeni com per a conformar un volum unitari, formalment i de continguts. I, com que jo tinc en molta estima el seu criteri, li’n vaig fer cas. A més, a l’hora d’editar-lo, hi vam afegir la coda que conformen els poemes que introduïsc com a “òrfiques”, ja que li afegien un contrapés una mica més... volàtil.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Aquesta és una qüestió interessant, ja que en la mateixa pregunta queda implícit que tot poeta ha de ser lector de poesia i... es pot ser poeta sense ser “lector de poesia”, fins i tot sense ser “lector”? Diria que sí, diria que de entre les diferents expressions literàries, justament la poesia és la que té més capacitat de ser conreada per “no lectors”. L’experiència poètica té una mica (no sempre, ni únicament) d’il·luminació i/o de revelació, des del bucolisme de les pastorals fins a les epifanies teològiques, tot això perfectament plausible sense tenir un corpus de lectures al darrere.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.- Em resulta absolutament indiferent. Fins i tot trobe bastant perversa aquesta disputa quasiteològica després del segle XX.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.- De fet, jo crec que totes dues coses alhora en un sol comentari. La persona que m’ho va dir ho reconeixerà de seguida. Em va dir “no patisques, tu seràs un grandíssim poeta pòstum”. I clar, davant d’això, què fas, et sent cofoi o l’envies allà on brama la tonyina?
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- La poesia no té cap altre tema, més enllà del llenguatge.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Emily Dickinson, Sylvia Plath, W. H. Auden, Gabriel Ferrater, Salvador Jàfer, Juan Gil-Albert, José Ángel Valente, René Char, Robert Frost, Hans Magnus Enzensberger, Leopoldo María Panero, Eugenio Montale, Carlos Edmundo de Ory, Blanca Andreu, Zbignew Herbert, John Berger, T. S. Eliot, la poesia dels trobadors, els aforístics (Lichtenberg, Stanislaw Jerzy Lec, Joubert, ...) ... i tots aquells que ara mateix es troben a la part fosca de la meua memòria.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.- Jo faig aquesta mateixa pregunta, parlant de lectures, en les entrevistes que realitze, al voltant de l’experiència lectora,  per al programa de ràdio Tinta Sonora, amb respostes sempre molt políticament correctes. Ara, jo faré servir una mateixa referència per a respondre totes dues qüestions: El llibre de Job.
10.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.- Salze mullat, supose que quan el llegireu sabreu per què.

11.1.13

ANTONIO MARTÍNEZ: “EL LLIBRE QUE M’AGRADARIA ESCRIURE ÉS SEMPRE EL QUE ESTIC ESCRIVINT”



Antonio Martínez i Ferrer és el més veterà dels autors que han publicat fins ara a la col·lecció Mil poetes i un país també és qui més tard ha començat a escriure. Combina l’expressió poètica en castellà i en valencià  i fins i tot ha editat  un poemari en edició bilingüe castellà-portugués. Finestrons és el seu nou recull de poesia, un llibre que des de la contraportada avisa al lector que hi és davant d’un poemari amb un alt contingut moral.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
R.- En el meu cas l’activitat poètica és el resultat de comunicar aquelles sensacions que els diversos esdeveniments del dia a dia em produeixen emocions. És evident que les experiències són molt diverses, en el cas d’aquest poemari es desenrotlla en l’entorn del pensament  o reflexions davant de diversos esdeveniments actuals i passats que indueixen a fer-se preguntes de caràcter existencial des d’una posició reflexiva, crítica i autocrítica.  
P.- Perquè Finestrons?
R.- El títol vol situar un lloc discursiu en l’entorn de la consciència on es desenvolupen  sentiments i experiències existencials que fan reflexionar sobre nosaltres i l’entorn en què vivim.
P.- Com l'has estructurat?
R.-No hi ha una intencionalitat estructural en el poemari el seu desenvolupament depèn de les pròpies emocions o la necessitat de comunicar aquestes o aquelles vivències.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Un poeta, com tot ser reflexiu, és allò que els diversos esdeveniments de la seua vida li provoquen la necessitat de comptar-ho i la lectura forma part d’eixes vivències. En necessari dir que la cultura és vivència i aprenentatge, per això el que llig és una de les experiències més influents en la meua activitat poètica.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.-Jo em sent més còmode amb el vers lliure, em facilita el fixar millor la seqüència de les meues idees.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.- No em preocupa, crec que la bona i mala crítica l’han de dir aquells que em coneixen o lligen, jo puc escoltar-los, em puc fins i tot sentir ferit, però la meua obligació com a poeta és continuar expressant les meues inquietuds i reflexions amb honestedat.
P.- Quins son els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- En principi tots els que afecten les experiències humanes, però en particular els temes ideològics i polítics, per ser els que organitzen la nostra convivència i desenvolupament de les cultures que conformen el nostre pensament social.
P.- Quins son els teus poetes de capçalera?
R.- M’interessen tots els poetes vius que es mouen en l’anomenada poesia de la consciència crítica entre ells,  Enrique Falcón, Antonio Crespo Massieu, Matías Escalera, Antonio Orihuela, David González, Ana Perez Cañamares, entre molts altres i que formen part dels poetes que habitualment també referèncie en el meu blog “Voces y miradas”.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I que no voldries haver escrit mai?
R.- El llibre que m’agradaria escriure és sempre el que estic escrivint i el que no voldria escriure és segur que mai l'escriuré.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.- Em sent incapaç de fer eixa selecció ja que pense que el poema necessita del lector tant com del poeta per a tancar el seu cicle vital i la seua justa valoració com a objecte comunicatiu.

7.1.13

ALEXANDRE ROS: "EL VERS LLIURE EM PERMET UNA GRAN ESPONTANEÏTAT"



Alexandre Ros i Ros és un d’eixos poetes valencians que es prodiga poc en tertúlies i gens en certàmens literaris, una qüestió, aquesta darrera, que en un principi podria ser qualificada de banal però que, si es té en compte que quasi l’únic camí que troba un poeta novell en aquests temps i en aquest país per a l’edició dels seus llibres és concursar en algun dels premis que hi ha, la seua postura l’obliga a oferir-nos part de la seua obra a través d’allò que s’anomena l’autoedició, amb totes les mancances de distribució i comercialització que aquesta pràctica arrossega. Ara per fi ens ofereix un llibre dins d’una col·lecció d’una editorial, un llibre extens i intens en el que intenta trobar-se a si mateix en un moment en que tots estem desorientats.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
R.- Vaig començar un quadern en una situació personal concreta de pèrdues, d'intentar pair, de fer memòria, catarsi i continuar, aportant textos a poc a poc, com un "perdre sang per una ferida fins que es tancara", com un "guaitar per una finestra per agafar aire", com un "recapitular tot tractant de gaudir i entendre".
P- Perquè Rerefons?
R.- Per dir "hi ha quelcom al darrere, una connexió" entre els textos, on s'hi podia arribar per la lectura, obrint la cremallera com apunta la il·lustració de la coberta. Trobaríem uns bocins per recompondre una situació, un estat d'ànim, i entendre-ho o tenir certa percepció. Tracte de trobar-me amb mi mateix en un moment de desorientació. 
P.- Com l'has estructurat?
R.- No el vaig estructurar de cap manera, està presentat com el vaig redactar, sense cap pretensió estructural inicial, amb correccions mínimes, tot lliurant-me a l'espontaneïtat.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Allò que llegeix sí, però també allò que sent, allò que pensa, allò que percep, allò que perd, allò que guanya, tot tenint en compte la relació llibres-vida, vida-llibres.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.- El vers lliure em permet fluïdesa, em permet una gran espontaneïtat; sé que el ritme, la sonoritat, la lluentor se'n ressenten, que la poesia és molt per ser declamada, dita en veu alta, de vegades pot demanar certa escenografia, i no s'hi pot renunciar. 
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.- Açò de "poeta" en ve gran, estic en un temps de formació, d'aprenentatge, inicial i iniciàtic. Em fan falta, supose, crítiques, crítiques constructives. Se m'ha apuntat, per exemple, allò de "la puntuació t'ho has de fer mirar", o allò de "els has de rimar"; hauria de treballar molt la forma, de posar en relació allò que vull dir i el com dir-ho. Restaria molta feina per fer.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- Em preocupa el gaudi de l'instant, el paisatge, l'emoció, el temps, l'amor, la desesperança, el pòsit que deixa en nosaltres l'experiència, la solitud, la impressió.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Estellés (l'Horta, el país, la passió per la vida), Benedetti (l'agudesa, la presentació de contradiccions), Martí i Pol (la claredat, la senzillesa), Salinas (l'amor, l'enamorament), Neruda (la veu potent, el cabal de la seua paraula), Granell (la serenor que em transmet, certa alegria)... 
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.- Açò no m'ho he plantejat. Sempre dic que m'agradaria fer novel·la, i que em demana temps, un temps que no tinc,unes habilitats que exigeixen entrenament. L'assaig i el pensament, la reflexió, m'atrauen molt, però de moment només puc donar petites frases, aforismes, sentències. 
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
10.- El poema 57, per exemple, segurament perquè reflexa en part la intenció del conjunt: entendre'm.

5.1.13

LORENA CAYUELA: "UN POETA NO ÉS SINÓ LLIG"



Poemes per a Keo és el nou llibre de poesia de Lorena Cayuela, una autora a la que fins ara coneixíem més per la seua tasca d’agitadora cultural, ja que ha participat d’una manera molt activa en recitals, debats i tertúlies de poesia al llarg de tota la nostra geografia, ha estat professora del Taller de Poesia de la Universitat Politècnica de València i a més mantén una gran activitat literària a través de les xarxes socials.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
R.-Poemes per a Keo és un recull de poesia escrita des del 2008, no hi havia cap intenció de ser un poemari en cos, però una d’aquelles vegades que tens ànim per enviar a algun certamen un pedaç d’allò que crees, vaig intentar unificar-los i donar forma al que podia ser un llibre de poemes. Després alhora d’editar-lo vaig incloure uns pocs poemes d’escriptura recents que havia publicat al blog.
P.- Perquè Poemes per a Keo?
R.- El títol és fruit d’un procés d’investigació no casual, per intentar establir un ordre i un ritme al poemari, és el final del seu camí, vaig trobar a la xarxa aquesta organització i em va semblar interessant poder utilitzar aquest projecte per al meu recull de poemes, així doncs vaig organitzar la seva estructura d’una forma que em semblava coherent i fàcil d’entendre. Un poemari fet de pedaços és com un trencaclosques sense imatge. Al final dibuixes al damunt les peces, el cos i l’ànima que vols transmetre.
P.- Com l'has estructurat?
R.- Vaig dividir en cinc capítols diferents, on cada missatge es viu a través dels poemes, en primer lloc apareixen les “Advertències” un conjunt de grandeses i divinitats junt als genocidis, fam i greuges del nostre present. Seguidament tracte les relacions entre les persones, el seu contacte íntim, la pell amb la pell, com es pot entendre en un futur quines són les nostres formes d’intimitat viscudes, anomenant així al capítol “Dissecció anatòmica”. Per continuar trobem “Essències en formol” un recull de poemes on poder congelar les experiències que ens han fet créixer i sent el desamor el principal tema, aprendre a viure amb ell com l’esperança per a ser i sentir i fer de l’amor un preciós viatge sense fi, volent transmetre la capacitat dels humans per resoldre aquests tipus de conflictes i sempre seguir sorprenent-nos d’allò més important de tot, l’estima. El capítol quart “Manual d’absències” és el motiu de publicar justament aquest recull, la forma en que vivim les pèrdues, com és presenta la mort a la nostra cultura, i com la visc, fruit de les meues pròpies, com una resurrecció per continuar vivint. Finalment apareix una “Carta d’amor a Keo” plena d’esperança i il·lusió, trets essencials per anar  sempre avant! 
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.-Evident, un poeta no és si no llig, no és tampoc si no escriu, però la font d’inspiració més gran d’un poeta són les lectures. A continuació, les experiències i una bona capacitat per transmetre les emocions amb poques lletres i la musicalitat endreçada per a fer bategar el receptor.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.- M’agrada escriure i ho faig de forma indiferent segons vinguen les ganes de fer-ho, de vegades jugue amb els poemes i els  mesure, d’altres revise la seua lectura trobant el ritme, i moltíssimes vegades la prosa sofreix un procés de reconstrucció quasi com una dieta equilibrada, per acabar sent un poema lleuger i senzill. Tinc pendent com a objectiu, fer tot un poemari ben mesurat i treballar la tècnica aprofundint i revisant cadascun dels versos, gaudeixc quan ho faig, és com ser un poc matemàtica dins d’un diccionari. Actualment, amb el temps que dispose és més còmode fer vers lliure i deixar els poemes per a continues revisions. 


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta?
R.- No puc recordar cap concret, el més gran elogi és escoltar a ma mare cada vegada que m’ha acompanyat en aquesta aventura, quan em diu que està orgullosa de mi i d’allò que faig, quan  els seus gestos i mirades em donen el suport per seguir endavant.
 P.- ...i quina la pitjor crítica?
R.-La pitjor crítica amb detonant negatiu que sent de veritat és pròpia, autoexigència constant davant la tasca i la incapacitat de creure que allò que escric serveix per a emocionar i fer sentir. Hi ha tants grans poetes!  Qui sóc jo en aquest cercle? No tinc identitat com a poeta, però no deixaré d’escriure, per si de cas algun dia, un sol poema de tots pot fer emocionar qualsevol persona.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- No puc deslligar les meues preocupacions d’allò que sent íntegrament, em preocupa la deshumanització constant, la moral que ens condueix i ens consumeix, la incomunicació general en l’anomenada “era de la comunicació” i el futur dels nostres fills. La resta em semblen preocupacions innecessàries per ser feliç i en tinc però les intente combatre amb els meus actes, simplificant-les i aprenent a descolonitzar la consciència dels valors impresos i apressos d’un espai i temps impregnat i colonitzat pel capitalisme democràtic tant injust amb la moral i l’ésser humà.  
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.-La meua ruta entre els poetes ha sigut intensa, llegint molts i molt diversos, però entre ells torne a Joan Vinyoli sovint, als clàssics i als mestres més actuals.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit?
R.-Dels que he llegit, m’agradaria haver tingut la saviesa per a escriure les obres completes d’Horaci fill de Venúsia. 
 P.- I quin no voldries haver escrit mai?
R.-Cap, un llibre té la vida, el temps i l’esforç de més d’una persona, i respecte el procés que li dona la seua pròpia existència, em pot agradar més o menys, recomanar i regalar, llegir i guardar, però haver escrit un llibre amb seny i cura té la seua vàlua. I havent-me trobat amb diferents textos que no m’agradaden personalment, sempre pense que hi haurà algú que tinga estima, gust i plaer al llegir-los.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.- No puc recomanar, després d’explicar el que es pot trobar dins del llibre, cadascú que prenga la llibertat de llegir el tema que més li interesse segons el seu estat i gustos sobre els temes que tracta. I sí m’agradaria recomanar als lectors que utilitzen les vies que tenim a l’abast per a transmetre allò que senten, allò que es sembla, allò que ens pot ajudar a escriptors i lectors a créixer junts. No hi ha cap llibre, cap poema, cap carta que demane un silenci llarg. Una breu resposta, un xicotet comentari, un “no l’he llegit” però l’he tocat, un simple cop d’ull a la llibreria ja està regalant un encontre amb els protagonistes. Tots junts podem fer créixer la nostra llengua, la nostra literatura i la suma d’esforços serà el plaer de continuar “escrivivint”.


2.1.13

MIQUEL CATALÀ: "POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA RECULL VERSOS QUE HE ESCRIT AL LLARG DE LA MEUA VIDA"



Miquel Català, pseudònim del poeta i professor d’Algemesí Miquel Llàtzer,  defineix el seu primer llibre de poesia com un conjunt de moments poètics, d’anhels, de desitjos, de tendresa, de mons petits plens de grandesa. De presències i d’absències. I per descomptat, de reflexió per a la calma i el pensament”.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
R.- Poemes de la nina libèl·lula no és un poemari d'un temps breu, ni en el seu temps d'escriptura, ni en el seu temps intern. Aplega poemes de fa bastants anys, de no fa tant, i alguns acabats d'escriure. Conté poemes de la infantesa, de la joventut i l'enamorament, de l'evolució a la maduresa, de diferents estadis de la vida. És, per tant, un compendi de tota una vida, fins on arribe ara, passats els cinquanta, de poemes relacionats amb alguns dels temes que considere eterns al món de la poesia. Alguns d'aquests temes són els que m'han fet estructurar el poemari en tres parts.
El procés d'escriptura, per tant, ha estat llarg, però la selecció dels poemes ha estat feta ara farà potser un any, al temps que n'anava triant per a la publicació al bloc Lletres en xarxa. I clar, sempre des de l'òptica del temps d'ara. Això ha fet que molts dels poemes originals hagen estat refets, modificats, en part o substancialment.
P.- Perquè del seu títol?
R.- La nina libèl·lula sintetitza i simbolitza moltes coses alhora, i és el fil conductor del poemari, el que li dóna cos, el que aglutina significats. És el món de l'amor, és l'erotisme, és l'enyorança, és l'absència, és la presència, és la puresa, és la infantesa, és el temps, és l'atzar, és el naufragi, és l'aurora, són els somnis. És el meu tribut a la vida.
P.- Com l'has estructurat?
R.- El poemari té tres parts: Somnis i desitjos, L'home de la terra, i De l'amor i del temps. Crec que el nom de cada part ja descriu molt bé el seu contingut, per bé que no ha estat fàcil la classificació, llevat del conjunt que s'agrupa a L'home de la terra, que tenia un cos molt clar, sobretot quant a la forma. Als altres dos grans blocs la tria ha estat més difícil, perquè hi ha poemes a Somnis i desitjos que també participen d'aspectes de l'amor, o del temps (o del pas del temps), i a la inversa, hi ha poemes de De l'amor i del temps que també tenen de somni o de desig o anhel.
Però classificar o apartar (dividir en parts) té això, encotillar, malgrat que de vegades el cosset no hi pare bé. En tot cas, crec que es pot llegir molt bé sense considerar les parts, amb la part del mig, els quatre poemes de L'home de la terra, que ens ajuden de fer un respir, una alenada, una glopada d'aire, detenir-nos al jardí del temps.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- En certa manera, sí, però no solament això. Crec, pense, que no hi ha una recepta. Un poeta no és sols un còctel d'ingredients, o un plat de cuina preparat. Amb això no és suficient. Les lectures van d'acord amb les preferències de cadascú, però després hi ha l'expressió, la sensibilitat de l'individu, sense entrar a valorar si aquestes són innates o s'aprenen.
Un poeta és allò que llig, però també és allò que viu, i com ho viu; és allò que pensa, allò que somia, allò que desitja, allò que estima, allò que sent...
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.- Em trobe més a gust amb el vers lliure, per bé que de vegades, sense cercar-los, m'he trobat amb versos rimats, amb versos blancs, amb algunes estructures que m'han sorprés a mi mateix, per la cadència, per la musicalitat. Altres vegades he pogut polir alguna cosa, però en general, m'agrada més el vers lliure.
També he conreat algunes formes de la poesia japonesa, com l'haiku o haikai, i el tanka. Algunes voltes l'haiku m'ha portat al tanka, i el tanka a un poema bastant més llarg.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.-Una amiga em va dir un dia que havia plorat de felicitat amb un poema meu. Pense que no pot haver millor elogi. També els poetes Josep M. Esteve i Vicent Nàcher m'han tractat molt bé als seus escrits. A les xarxes socials també he rebut alguns elogis i molts ànims, cosa que ajuda bastant i esperona a continuar.
De crítiques, sempre hi n'ha alguna, desafortunada o encertada, però en general n'he rebut ben poques. Penseu que fa poc temps que publique. Tot arribarà! Sempre i quan siguen constructives, benvingudes !
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- Crec que alguns ja els he explicitat, i no cal abundar-hi.
Em preocupa com es relaciona la gent, la falsedat, l'engany, l'absència de determinades llibertats, els abusos de poder, la corrupció en la vida institucional i política, l'opressió en qualsevulla de les seues formes. Em preocupa la manca de valors, la manca de confiança en la humanitat; l'explotació de l'home per l'home, de les dones per ser esclaves sexuals o tràfic de blanques, dels infants obligats a treballar en condicions infrahumanes. Em preocupa que la vida de les persones no tinga cap valor, i continuen morint cada dia en conflictes bèl·lics i/o de fam. Em preocupa un sistema econòmic on els rics cada vegada són més rics, i els pobres cada dia són més pobres. Em preocupa la misèria, l'avarícia, l'odi, el desamor. Em preocupa veure el món contaminat, els aliments transgènics, el món de plàstic. Em preocupen moltes coses.
Però procure no escriure massa sobre tot això, o acabarem tots malats. Intente aportar el meu granet de sorra per a fer un món millor. Intente dir que hi ha esperança. Que ha d'haver esperança! Que podem i devem viure amb dignitat. Que podem i devem aportar perquè això siga possible. Que és possible la nostra revolució interior, la nostra rebel·lió, des de la calma, des de la bondat, des de l'estima.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Ai, quina pregunta més compromesa, perquè sempre pots deixar algú fora. En general, he llegit poemes de la major part d'autors en llengua catalana, de tots els territoris. I en teniu una mostra al meu bloc Lletres en xarxa. També he llegit bastant poesia en castellà o espanyol, des de l'època d'estudiant.
Diré els trobadors, Ausiàs March, Carner, Papasseit, Foix, Riba, Ferrater, Espriu, Estellés, Martí i Pol, la Marçal, Brossa, l'Arderiu, la Leveroni, Vinyoli, Blai Bonet, Margarit, Vergés, Muntaner, Granell, Piera, Jàfer, Navarro, Jaén, Bessó, Sanchez-Mústic, Abelló, Verger, Roda, Fluixà, i un sens fi de poetes nous i novíssims que amuntegue a la taula de lectura, i van rodant als prestatges de la meua llibreria.
Encara que fa més temps, en castellà, recorde molt a poetes com Cernuda, Machado, Darío, Celaya, Alberti, Benedetti, Neruda, Lorca, Otero, Paz, Vallejo, Hierro, Valverde, Brines, Biedma, Valente, Salinas, Hernández...
P- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.- Una altra pregunta compromesa. Potser diré el Llibre de Meravelles, d'Estellés; o Estimada Marta, però també Els bells camins, de Martí i Pol. Sense que això supose que m'agraden més aquests poetes que altres. Parlem de llibre en conjunt, i d'un significat en una època i un lloc concret.
El llibre que no voldria haver escrit mai, sempre parlant de poesia, bé, no en pronunciaré cap. Solament diré que aquell que no ha perseguit la bellesa.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.- Fer tria mai no és fàcil, i menys encara per a un pare de les criatures. Per diverses circumstàncies que res tenen a veure amb el procés creatiu, potser diré El meu petit món, perquè fou el poema que llegí el meu fill petit a la presentació del poemari a Alzira, i també perquè serveix per a connectar diversos aspectes del llibre. Però triar un sol poema és cruel. Personalment estic molt pagat, per exemple, de Pols de lletres, Dona onírica, L'home més trist de la terra, Per pur atzar, La meua vida interior...