Alexandre Ros i Ros és un d’eixos poetes valencians que es
prodiga poc en tertúlies i gens en certàmens literaris, una qüestió, aquesta
darrera, que en un principi podria ser qualificada de banal però que, si es té
en compte que quasi l’únic camí que troba un poeta novell en aquests temps i en
aquest país per a l’edició dels seus llibres és concursar en algun dels premis
que hi ha, la seua postura l’obliga a oferir-nos part de la seua obra a través
d’allò que s’anomena l’autoedició, amb totes les mancances de distribució i
comercialització que aquesta pràctica arrossega. Ara per fi ens ofereix un llibre dins d’una col·lecció d’una
editorial, un llibre extens i intens en el que intenta trobar-se a si mateix en
un moment en que tots estem desorientats.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu
poemari?
R.- Vaig començar un
quadern en una situació personal concreta de pèrdues, d'intentar pair, de fer
memòria, catarsi i continuar, aportant textos a poc a poc, com un
"perdre sang per una ferida fins que es tancara", com un
"guaitar per una finestra per agafar aire", com un "recapitular
tot tractant de gaudir i entendre".
P- Perquè Rerefons?
R.- Per dir "hi ha quelcom al
darrere, una connexió" entre els textos, on s'hi podia arribar per la
lectura, obrint la cremallera com apunta la il·lustració de la coberta.
Trobaríem uns bocins per recompondre una situació, un estat d'ànim, i entendre-ho
o tenir certa percepció. Tracte de trobar-me amb mi mateix en un moment de
desorientació.
P.- Com l'has estructurat?
R.- No el vaig estructurar de cap
manera, està presentat com el vaig redactar, sense cap pretensió estructural
inicial, amb correccions mínimes, tot lliurant-me a l'espontaneïtat.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Allò que llegeix sí, però també
allò que sent, allò que pensa, allò que percep, allò que perd, allò que
guanya, tot tenint en compte la relació llibres-vida, vida-llibres.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica
que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.- El vers lliure em permet fluïdesa,
em permet una gran espontaneïtat; sé que el ritme, la sonoritat, la lluentor
se'n ressenten, que la poesia és molt per ser declamada, dita en veu alta, de
vegades pot demanar certa escenografia, i no s'hi pot renunciar.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina
la pitjor crítica?
R.- Açò de "poeta" en ve
gran, estic en un temps de formació, d'aprenentatge, inicial i iniciàtic. Em
fan falta, supose, crítiques, crítiques constructives. Se m'ha apuntat, per
exemple, allò de "la puntuació t'ho has de fer mirar", o allò de
"els has de rimar"; hauria de treballar molt la forma, de posar en
relació allò que vull dir i el com dir-ho. Restaria molta feina per fer.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- Em preocupa el gaudi de l'instant,
el paisatge, l'emoció, el temps, l'amor, la desesperança, el pòsit que deixa en
nosaltres l'experiència, la solitud, la impressió.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Estellés (l'Horta, el país, la
passió per la vida), Benedetti (l'agudesa, la presentació de contradiccions),
Martí i Pol (la claredat, la senzillesa), Salinas (l'amor, l'enamorament),
Neruda (la veu potent, el cabal de la seua paraula), Granell (la serenor que em
transmet, certa alegria)...
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries
haver escrit mai?
R.- Açò no m'ho he plantejat. Sempre
dic que m'agradaria fer novel·la, i que em demana temps, un temps que no
tinc,unes habilitats que exigeixen entrenament. L'assaig i el pensament, la
reflexió, m'atrauen molt, però de moment només puc donar petites frases,
aforismes, sentències.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens
recomanes i perquè?
10.- El poema 57, per exemple,
segurament perquè reflexa en part la intenció del conjunt: entendre'm.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada