EDUARD AGUILAR-I-LORENTE: LA POESIA NO TÉ CAP ALTRE TEMA, MÉS ENLLÀ DEL LLENGUATGE

El poeta alacantí, però il·licità d’adopció Eduard Aguilar-i-Lorente assegura que al seu poemari Home ex machina hi és tot: la València forada de mitjans dels noranta, el canvi de Kortam per Michel Nyman, el canvi de The Smitths per Wim Mertens, les impossible lectures futures  de l’Ofici de viure de Pavese o el Livro do desassossego de Pesoa, el desarrelamant i la pèrdua, Benalua, el Pla de Sant Josep, Bellaguarda, dels barris de la infantesa a la recerca de la identitat, de l’hemorràgia verbals als “límits del meu llenguatge signifiquen els límits del món per dir adéu a Wittgensteimn.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

R.- De fet, no sé si es podria dir que ha hagut un procés d’escriptura conscient, tant com un degotall de versos i poemes que han estat l’expressió d’un temps, de la fagocització d’unes lectures, de la vampirització d’unes vivències i de la somatització d’un clima i un paisatge. La majoria dels versos estan escrits entre les primeries dels anys noranta del segle XX i, diria (i ho dic des de l’errada total de la memòria, ja que no tinc costum de datar els meus escrits) que el més proper a l’actualitat té versió definitiva pels voltants de 1997 o 1998. Durant aquell temps, a banda d’anar païnt tot allò que havia llegit en dècades anteriors, hi va haver l’anècdota vital del treball (l’any 1992 comence a treballar a la Biblioteca Pública d’Altea) i la de la conxorxa poc literària amb literats, al voltant dels Premis Octubre, les nits de la tardor valenciana.

P.- Perquè Home ex machina?

R.- Una reminiscència existencialista, l’ “home” (entés, evidentment, com a genèric de l’espècie humana) com a motor principal de tot allò que s’esdevé. I clar, un joc de paraules amb el “Deus ex machina” de l’Ars Poetica d’Horaci. Un joc que, de vegades, va més enllà de la paraula, assumint que massa sovint som un element extern distorsionador (encara que nosaltres l’entenem com a resolutiu) del nostre propi món.

P.- Com l'has estructurat?

R.- La veritat és que he de reconéixer que no he estat jo qui ha fet el “disseny” d’aquesta col·lecció de poemes. Fa uns anys el meu amic (i poeta i crític literari alhora) Ernest Farrés se’m va oferir com a antologador. Va agafar la meua producció poètica de tot aquell periode que esmentava adés i en va fer un recull que ell considerava prou homogeni com per a conformar un volum unitari, formalment i de continguts. I, com que jo tinc en molta estima el seu criteri, li’n vaig fer cas. A més, a l’hora d’editar-lo, hi vam afegir la coda que conformen els poemes que introduïsc com a “òrfiques”, ja que li afegien un contrapés una mica més... volàtil.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

R.- Aquesta és una qüestió interessant, ja que en la mateixa pregunta queda implícit que tot poeta ha de ser lector de poesia i... es pot ser poeta sense ser “lector de poesia”, fins i tot sense ser “lector”? Diria que sí, diria que de entre les diferents expressions literàries, justament la poesia és la que té més capacitat de ser conreada per “no lectors”. L’experiència poètica té una mica (no sempre, ni únicament) d’il·luminació i/o de revelació, des del bucolisme de les pastorals fins a les epifanies teològiques, tot això perfectament plausible sense tenir un corpus de lectures al darrere.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

R.- Em resulta absolutament indiferent. Fins i tot trobe bastant perversa aquesta disputa quasiteològica després del segle XX.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

R.- De fet, jo crec que totes dues coses alhora en un sol comentari. La persona que m’ho va dir ho reconeixerà de seguida. Em va dir “no patisques, tu seràs un grandíssim poeta pòstum”. I clar, davant d’això, què fas, et sent cofoi o l’envies allà on brama la tonyina?

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.- La poesia no té cap altre tema, més enllà del llenguatge.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.- Emily Dickinson, Sylvia Plath, W. H. Auden, Gabriel Ferrater, Salvador Jàfer, Juan Gil-Albert, José Ángel Valente, René Char, Robert Frost, Hans Magnus Enzensberger, Leopoldo María Panero, Eugenio Montale, Carlos Edmundo de Ory, Blanca Andreu, Zbignew Herbert, John Berger, T. S. Eliot, la poesia dels trobadors, els aforístics (Lichtenberg, Stanislaw Jerzy Lec, Joubert, ...) ... i tots aquells que ara mateix es troben a la part fosca de la meua memòria.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

R.- Jo faig aquesta mateixa pregunta, parlant de lectures, en les entrevistes que realitze, al voltant de l’experiència lectora,  per al programa de ràdio Tinta Sonora, amb respostes sempre molt políticament correctes. Ara, jo faré servir una mateixa referència per a respondre totes dues qüestions: El llibre de Job.

10.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

R.- Salze mullat, supose que quan el llegireu sabreu per què.