L’incrèdul pentinat és un poemari en el que
el seu autor, Antoni Martínez Bonet fa un pelegrinatge a través de les seues
emocions i sentiments. D’una manera senzilla i aparentment honesta ens parla de
l’enyorança, del desig, de les pors que habiten els seus malsons, dels anhels i
somnis que l’impulsen en el seu viure quotidià, un camí per a comprendre’s i
comprendre les difícils relacions entre les persones.
P.-Com
ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
A.-Ha estat un procés més bé metòdic. De
constància i dedicació atenent a escriure un poema diari. Donant-li un temps
mínim de repòs per a seguidament reprendre’l i acabar de confeccionar-lo
llevant rebaves o tapant forats. Buscant, amés d’un sentit general que
aconseguís transmetre, un ritme adequat per a que la lectura siga, en cada un
d’ells, com un rajar d’aigua. Són poemes que pertanyen al que es diu comunament
a l’àmbit de la intimitat. Poemes de sentiments fonamentalment basats en
experiències pròpies i alienes. Encara que alguns semblen producte de les
emocions personals, més bé, són conseqüència d’afers emprats.
P.-
Perquè L’incrèdul pentinat?
A.-El títol prové de la cua d’un dels poemes. Igual
no és el més adient al conjunt del poemari al tractar-se d’uns versos una mica
més socials, però em va agradar per ser reflectant del que ens està passant a
un munt de ciutadans de cara a la situació econòmica i política d’aquest país
que ens toca suportar.
També considere que es tracta d’un títol sonor i
atraient, un títol que capta l’atenció generant interès i curiositat.
P.-
Com l'has estructurat?
A.- En veritat no té una estructura definida. És
un poemari eclèctic i amalgamat. De fet ha estat l’engalzat de dos projectes
que una vegada composats li dona un aspecte coherent i dinàmic. Tant és així,
al meu parer, clar, que m’he volgut fer un modest homenatge incrustant sis
poemes que vaig escriure fa trenta anys, poemes de joventut que per res
desllueixen el conjunt i que fan –una de les meues dèries és que sempre som allò
que vam ser- com un pont narratiu de la vida versada que anem a presentar. Són,
tal vegada, una mica més lírics, com duts de la mà per influències més àcides
al pla de les imatges. Però com ja he dit, trobe que no desentonen gens. Els he
posat perquè són com el brot de l’arbre que ara es veu.
P.-
Creus que un poeta és allò que llig?
A.-Indefectiblement un poeta és allò que llig i
segons com li va la digestió. Entenc que si escric poesia és perquè la que he
llegit m’ha dut a tenir la sensació se ser als poemes llegits. És a dir,
considere que la transmissió d’emocions i de sentiments mitjançant els versos
és primari a la condició humana. La poesia és el mirall on et pots mirar tal
com eres i tal com vols ser. Remenes del plat de l’experiència dels poetes i
combregues amb ells sentit a vertader palp com ells van sentir perquè, en
definitiva, tots som de la mateixa carn i la mateixa sang.
Quan escric vaig al vagó on també han viatjat
Benedetti, Neruda, Alberti, Lorca, J. Piera, Estellés, Enric Soria, Marc
Granell, etc... evidentment sens ànim de comparar-me amb els mestres. Els meus
versos són d’una volada més ran a terra
P.-
Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
A.- El millor elogi, elogi que crec que no em
meresc, me l’ha fet una companya d’ofici poètic d’obra excel·lent que em va dir
que com a poeta no tinc preu. Em va deixar estomac i encara m’enrajole quan ho
pense. Sé de ben cert que va exagerar i que va estar moguda per l’afecte. Una
altra amiga m’ha assenyalat com a poeta de carrasca. També em va fer gràcia i
el vaig celebrar.
Respecte a crítiques negatives o d’enderroc no
n’he tingut cap. Segurament estan amagades darrere la indulgència o de l’estim
o d’aquells que pensen que més val no molestar.
P.-
Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
A.-Com ja he dit abans la meua temàtica és
fonamentalment sobre els sentiments íntims: L’amor, les pèrdues durant la vida,
el neguit i la por, però també sobre l’amistat. Una cosa que tinc com a
principal a la vida és la relació amb les persones que t’estimen. Cal bressolar
eixos sentiments i donar-los sempre que es puga a un nivell superior per a que
l’esperit i les filiacions siguen de llarga durada.
P.-
Quins són els teus poetes de capçalera?
A.- Durant molt temps van ser Breton, Leopoldo
Maria Panero, Lorca i Alberti i més que ningú, Luis Cernuda, així com Jorge
Guillen. Ja a la nostra llengua V.A. Estellés, Miquel Martí i Pol i Enric
Soria.
De fa poc he fet la descoberta de Xelo Llopis amb el
seu Guarda’m el secret i altres poetes joves com Enric Sanç i Ferrandis, Jordi
Guerola, Manel Josep Vidal, Salvador Lauder, etc...
Són poetes d’acer inoxidable amb versos de tots els
colors i matèries: setí, fusta i formigó armat.
De fet me’ls visite a diari.
P.- Quin
llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.-Home, hi ha un munt de llibres que m’haguera
agradat escriure. Massa. I no solament llibres. Poemes o narracions en els que
em veig a l’instant reflectit em donen una enveja gloriosa. I dic gloriosa
perquè m’encoratgen per a que escriga i vaja fent del meu itinerari creatiu un
camí d’aventura nova cada dia.
Respecte a quin llibre no voldria haver escrit mai,
la veritat, no sé quin. Trobe que darrer de cada rengló hi ha un home o una
dona que ho posa tot per a ser una mica dintre els altres a través de
l’escriptura. Ningú no és mereix que jo diga que eixe llibre és dolent o
innecessari. Més encara venint de mi, un diletant amerat de dubtes.
P.-
Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
A.-No en sabria quin. A tots els tinc un estim
especial i concret. Però si he de triar agafe els que van dedicats a les meues
filles, a ma mare i a la meua dona. Sé que és un tòpic o que pot semblar coent,
però són poemes que jo mai no puc acabar de llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada