GUIA DE PERDUTS

Dijous dia 7 de febrer tingué lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació del darrer llibre d'Ivan Brull (Silla, 1978), Guia de perduts (Ed. Germania, 2012), aquest és el text de la presentació que va llegir l'escriptora alcoiana Mercè Climent.

Per Mercè Climent

Tot nasqué d’una proposta (des)honesta de Brull i de Manel Alonso, director de la col·lecció de poesia de l'editorial, davant la idea de presentar aquest poemari a Alcoi. Per a mi tot un honor ser la connexió entre el meu poble i la poesia feta al nostre país.

Acceptar el repte de fer de presentadora em permeté aprofundir en l’escriptor i, és clar, en la seva obra. Una petita anècdota, dies abans li vaig demanar una petita biografia i em respongué amb un haikú: Biografia? / Li agraden els caquis / La poesia. Matisà que no li agraden els caquis. Sense saber-ho m’havia proporcionat la seva biografia. “Ivan Brull: poeta”. Però jo no en tenia prou, que anem sóc una dona famolenca de saber, així que vaig canviar d’estratègia i el vaig inflar a preguntes –diria que cap incontestable– sobre la seva manera d’entendre la poesia i la seva Guia de Perduts, on m'havia perdut les darreres nits.

No vaig voler fer una dissecció massa profunda del poemari. És tan fàcil perdre’s en elucubracions i desviar-te de la drecera quan estàs davant d’un poema o poemari. A més sempre viatja amb mi el consell que una vegada em digué el poeta de Catarroja Ramon Guillem: La poesia no s’explica, s’ha de llegir o escoltar. Però sí que volia que qui coneguera Ivan Brull el recordara i qui el sabera ja no l'oblidara. I quan parle d’Ivan Brull em referesc sobretot a la seva poètica.   

Guia de Perduts, ha estat publicat en 2012 per l’editorial Germania, en la col·lecció Plaerdemavida. Un títol que ja ens avança el sentiment de desorientació i de pèrdua que ens assolarà després de la lectura dels seus poemes. L'autor ens introdueix en el gran tema que el preocupa: el sentit de la vida, més be la recerca d’aquest sentit, una recerca sense fi. És per això que el jo poètic acaba trobant-se perdut quan no hi troba una resposta, segurament perquè no hi ha. Tanmateix sí que troba la bellesa, el vers, el poema. I s’hi conforma, la incertesa a canvi d’uns versos, la incertesa eterna a canvi de la fidelitat a la dama més desitjada: la Poesia. Brull l’estructura en cinc parts, però deixa clar que no és un escriptor de poemaris, sinó que viu la poesia des del poema; per tant, l’estructura és posterior als poemes. Segurament per això, s’aprecia certa diversitat formal que ja apreciàvem en el seu primer llibre de poemes Cantaments i que l’agrupació siga més bé temàtica. Cinc parts (Reressagues, Les torbes cel·lulars, Tots els cossos sagrats, Les nits i la misericòrdia, El pes de les ciutats) formades majoritàriament per poemes amb versos parisíl·labs, quan no lliures, encara que només en aparença, perquè sempre ha tingut en compte les freqüències rítmiques. I un prec a les muses, perquè el simple acte mortal d’acarar-se al blanc esdevinga acte sacre i done com a resultat el poema, l’ambrosia que no tots els habitants del Parnàs poden provar.

Ivan Brull ens desvetllà la raó d’alguns dels seus poemes i ens delectà amb el recital d’algun d’ells. Em vaig sorprendre embadalida escoltant-lo perquè dels seus llavis els versos significaven encara més. (El càmera de Diània.tv, de fet, em comentà que no havia mirat ni un sol moment a la càmera). També ens féu un petit tast del seu  llibre anterior, Cantaments (Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt en 2010). Ivan Brull és un poeta sincer, interessat en la veritat, en allò que és vertader i en les vivències que li són pròpies o que pot arribar a percebre com a pròpies. Necessita cert contacte amb allò que diu, ha de saber o sentir que és veritat, sinó no li interessa.