ALEXANDRE NAVARRO: “UN POETA ÉS MÉS AVIAT ALLÒ QUE ESCRIU”

L’Amor passional és el tema que recorre el nou llibre de poesia d’Alexandre Navarro i Tomàs, Encesa fotografia. L’amor passional vist com un impuls absolut, guia les passes i la reflexió incendiada sobre els sentiments. Amb una tècnica precisa i una intensa exaltació personal, el poeta de Nàquera extrau el millor de la tradició poètica per a oferir-nos, després de quasi deu anys de silenci, un magnífic poemari. Un llibre que suposa un autèntic tour force per a un escriptor en plena forma creativa

P.- Quin ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

Alexandre Navarro.- El poemari el vaig començar a escriure el 18 de gener passat. M’agradaria poder dir que aqueix dia em vaig trobar amb una Laura contemporània. A favor tindria que, en efecte, aquell dia era divendres, però no el Divendres Sant, com pertocaria en aquests casos, amb la qual cosa la credibilitat de la història resta força malmesa. En qualsevol cas, duia vora deu anys sense escriure pràcticament ni un anunci per paraules i, com si res, aqueix jorn, ja de nit fosca i mentre començava a ploure, vaig obrir el quadern que acostume a portar a sobre i mamprenguí a escriure a rajaploma el primer poema. És el que obri el llibre i obri foc. No imaginava quants n’arribarien després. Aquells dies ho vaig viure com una riuada que se m’emportava a força de paraules, de sentiments. El vaig considerar enllestit divuit dies després, el 5 de febrer. Llavors vaig recordar, insistent, les plaques que marquen a alguns carrers, com he vist a València o a Bétera, el nivell de l’aigua de la riuada. Sentia temptacions de col·locar-ne una a la meua biblioteca que proclamara: “fins ací arribà la riuada”, amb aquesta data. Em feia una broma a mi mateix, però ha estat una vivència molt intensa.

Molts altres poemes, però, almenys en les seues primeres versions, van ser publicats en temps real al meu mur de Facebook. Ha estat una experiència molt positiva aquesta interacció amb els lectors i amics que han volgut expressar la seua opinió. És la primera vegada que escric d’aquesta manera, amb un contacte tan immediat amb el públic. Crec que no serà la darrera.

P.- Perquè Encesa fotografia?

A.N.-He volgut simbolitzar el poder que té la imatge en la nostra societat i el poder de la seducció visual. Un poc a l’estil del vell tòpic medieval que considerava l’amor com una mena de malaltia o afecció que s’encomanava per la mirada. Una fotografia o imatge que s’encén o, millor dit, que ens encén. Com els versos i les paraules.

P.- Quina és l’estructura de l’obra?

A.N.-Són cinquanta-sis poemes publicats en el mateix ordre que els vaig escriure. Poden ser llegits independentment o bé com un itinerari. He pretès parlar de l’amor, de la passió, en cinquanta-sis aspectes diferents. Ara són els lectors els qui hauran de decidir si ha estat així realment.

P.- Consideres que un poeta és allò que llig?

A.N.-No ho crec de manera exclusiva, almenys en el meu cas. Un poeta és més aviat allò que escriu. Què escriu? El que sent en aqueixos moments, bé perquè reconstruesca a dintre seu artefactes literaris prèviament assimilats, bé perquè realment experimente allò que vol transmetre. En el meu cas, per a escriure em resulta necessari haver viscut, haver patit, haver gaudit. Ara bé, cadascú escriu segons té per convenient i totes les literatures són vàlides si acompleixen llur funció, amb independència de la seua gènesi.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima? O et resulta indiferent?

A.-Em trobe a gust quan escric, en general. A cada moment, però, l’ànim et pot demanar un format diferent, segons la temàtica, l’efecte que cerques o les influències que pateixes o gaudeixes. Habitualment escric en vers lliure, tot i que conree també el haiku.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

A.N.-Íntimament, el millor elogi que he rebut és experimentar com la meua literatura ha estat capaç de modificar gojosament la realitat que m’envoltava. He tingut experiències admirables en aquest sentit. No sabria dir, com Goethe, on acabava la fantasia i on mamprenia la realitat, car he tingut l’oportunitat de comprovar com la poesia té força de creació.

No sabria dir quina ha estat la pitjor crítica. Supose que l’he oblidada.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

A.N.-En aquests moments, l’amor.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

A.N.-Vicent Andrés Estellés és a l’origen de la meua literatura. Després, Kavafis, March, Marcial, Horaci, Juvenal, els poetes andalusins, J.L. Borges, Fernando Quiñones, Enric Sòria, Josep Porcar o Antoni Ferrer, entre molts d’altres. Vull remarcar que sempre m’ha influït molt l’actitud moral de Marc Granell respecte de l’honestedat i el compromís amb la literatura, junt amb la responsabilitat que comporta.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

A.N.- M’agradaria haver escrit Varia et memorabilia als 20 anys. Als 30 m’hauria estat molt útil haver escrit El roig i el negre. L’any passat, quan en tenia 40, hauria considerat inevitable escriure La muntanya màgica. No obstant això, quan tanque els ulls i pense en els llibres que m’acompanyen a ma casa, torne a una deliciosa edició primerenca d’Años y leguas, que jo hauria escrit en el valencià intens que batega poderós i ocult dins la prosa d’aquesta obra. Aquest exemplar fou llegit pel meu avi patern i per mon pare. Ara el llegesc jo. Posats a fantasiejar, afegiré que també m’hauria agradat, per exemple, signar alguna de les cartes de Pedro Salinas a Katherine Withmore, almenys un dels sonets d’El gran foc dels garbons i la lletra del Bolero de l’Alcúdia que escriví Estellés. De fet, encapçale Encesa fotografia amb una cita que són quatre versos d’aquesta lletra.

Aquells llibres que jo no voldria haver escrit no em preocupen.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

A.- Els recomane tots i no en recomane cap. Això és tasca i descobriment del lector, si li ve de gust. Una vegada publiques el llibre, aquest té una vida pròpia en mans de cadascun d’ells i deixa de pertànyer-li a l’autor.