Tot seguit vos oferim el text de
Maria Josep Gradolí durant la presentació de la novel·la de pau marqués
Col·loquis de Canet al Casino d’Alfafar el passat 31 de maig.
Bona nit,
En primer lloc vull donar les
gràcies a totes les persones assistents per haver vingut a l’acte i també a
Pau, que m’ha posat en l’embolic de presentar el seu llibre.
Han de saber que és la primera
vegada que faig una presentació i quasi per casualitat, perquè la cosa va anar
així:
Un bon dia, en eixir de treballar
(jo treballe en l’ajuntament) com que no tenia res per a dinar vaig passar per
Reis-K a comprar paella, que la fan boníssima, i vaig eixir d’allí amb la
paella en una mà i baix del braç un llibre titulat “Col·loquis de Canet”, i amb
l’encomanda de llegir-lo, perquè el germà de l’ama del bar, que és Pau, li
havia dit que jo l’havia de presentar.
Així que vagen espai, perquè
potser algun dia entren al Reis-K i després es troben asseguts ací on jo estic.
[…]
La novel·la de Pau convida a llegir
d’altres llibres, perquè està farcida de referències literàries, i amb
constants esguits a altres temes: música, cinema, història…
El resultat és una novel·la molt
treballada, integradora de relats ben diferents (tant de contingut com de
tècnica narrativa) que es pot llegir com un conjunt o bé separadament, encara
que el fil narratiu el marca la convivència dels amics durant les vacances a
Canet i el que aprenen i/o es qüestionen durant eixos dies. Ja que, entre
estona i estona, i després de cada història, comenten les seues impressions
sobre aquesta que, de vegades, en són ben diferents.
Finalment Arnau, que apareix com
un xic més bé individualista, tancat i indiferent a moltes coses, i que havia
acudit a la reunió dels amics amb un grapat de prejudicis, ha de fer-ne front i
acaba sucumbint a la lluna plena, que també és la protagonista de tots i
cadascun dels relats, perquè d’una forma o una altra sempre ix reflectida i
finalitza, és clar, amb un dels versos de Dante, ara sí, del Paradís.
Si alguna crítica he de fer al
contingut del llibre, diré que no crec que uns estudiants joves ara i ací
tinguen eixa forma de narrar tan profusa i rica en continguts, eixe llenguatge
acurat que utilitza l’autor.
Tan de bo fóra així, però pense
que les històries que narren els amics estan massa ben contades.
En definitiva, els recomane que
llisquen el llibre, perquè ho passaran bé i, a més, poden aprendre bastants
coses o, almenys, tindre un grapat de referències interessants a les quals
poden acudir – o recordar– en qualsevol moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada