18.7.11

TRATADO SOBRE LES BUITRES

(Nialls Binns autor del libro Tratado sobre les buitres -Editorial Germania, Alzira 2003)
 
Por Arantza Fernández

Tratado sobre los buitres es el título que Niall Binns ( Londres, 1965) ha escogido para el poemario que resultó galardonado con el Premio “Gabriel Celaya” de 2002. El autor, especialista en literatura hispanoamericana, como poeta que es, explica e indaga en verso la vida y costumbres de los carroñeros, planea sobre ellas, las otea y de ellas se alimenta para desarrollar un pequeño ensayo a la manera de los naturalistas.
No es en vano, por tanto, que los primeros versos vayan precedidos de una cita de F. Marcuello entresacada de Historia Natural y Moral de las Aves (1617), como tampoco lo son las enumeraciones, el didactismo del estilo, las notas bibliográficas, las citas de las enciclopedias, ni su lengua clara como la muerte en las Ciencias Naturales.
El tratado consta de cuatro partes: “Los hombres”, “Los buitres”, “De cuando el buitre se hizo matador...” y “Vocación de carroñero”. La pregunta medular que se hace el científico/ poeta es la razón que lleva a algunos buitres a preferir la “carne viva”, a convertirse en depredadores, en contra de lo que suponíamos que era su habitual y paciente naturaleza de asedio.
Su técnica de trabajo es impecable: enunciará unas cuantas teorías que se traducen en otros tantos poemas y en un experimento con veinticuatro instrucciones que cumplir para comprobar si, efectivamente, como relató la prensa navarra, las aves carroñeras matan para poder obtener alimento.
Como es norma, la indagación pasa por delimitar el objeto de la investigación: ¿Buitres? ¿Qué es un buitre?
Los primeros poemas dedicados al “Homo Sapiens” incluyen la composición “ y sin embargo”, que no es más que la recogida de aquellas definiciones – diccionarios en mano– que identifican al hombre con las aves carroñeras. Esta primera parte prosigue hasta culminarse en “Los restos de la vaca cuya carne como...”, un verdadero poema de comunión: “ Los restos de la vaca cuya carne como/ fueron tirados al suelo por alguien que desconozco/ barridos del suelo por alguien que desconozco/ recogidos por alguien que desconozco en una caja/ transportados a un vertedero/ y comidos por un buitre // Carroñero él, carroñero yo”.
“Gyps Fugus”, “Aegypius monachus”, “Gypaetus barbatus”, “Neophron percnopterus” son algunos de los títulos de este bestiario escrito en “ el horizonte del nuevo milenio” en el que “ lloran todos en el campo de batalla” pero “ Ríense y se alimentan, sobre todo los buitres”. Distintos nombres para una única ave reina, distintos habitats resumidos en vertederos, distintos animales que vivimos al calor palpitante de la muerte y nos resumimos en una sola palabra: buitres.
Pero el ornitólogo no podía menos que valerse de su sabiduría poética para transmutar sus reflexiones en un tratado filosófico moderno; su trabajo de campo quedará pues, inserto en el campo de lo moral: “Un hermano menor es siempre una molestia/ Su vida es un esfuerzo febril por usurpar/ el papel que corresponde al primogénito.../ No pienso – sin embargo ceder un centímetro/ Si hay hueso suficiente para uno, es para mí// No tengo inconveniente en dejarle comer/ si me harto// Al fin y al cabo es mi hermano menor// pero no me harto// nunca.
La técnica es la exposición sin más, de los despojos de nuestras costumbres, la vivisección pública de nuestros actos.
Niall Binns se relaciona con cierta postura artística anglosajona que él mismo señaló a propósito de la publicación en España de Birthday Letters”de Ted Hughes. Escribió acerca de la presencia de los animales en el poemario de éste, que “son animales que desentrañan, en una poesía violenta que machaca a golpes, los vestigios de los buenos modales británicos”.
En Tratado sobre los buitres muchos de los poemas son feroces espejos. La imagen que nos devuelven es la “Saturno devorando a sus hijos”. Nos contemplamos incrédulos, las tripas de la verdad sobre la mesa de operaciones. El corte para la disección no hubiera podido ser mejor. Segundos antes el fogonazo del flash nos deslumbraba. El zoólogo/ poeta había conseguido retratar a los buitres por sorpresa e inmovilizarlos.

9.7.11

NEPHALÍ DE LEÓN EN VALENCIÀ

La traductora i professora de Literatura Nordamericana de la Universitat de València, Carme Manuel Cuenca, es troba en aquests moments acabant d’enllestir per a l’Editorial Germania la traducció de l’antologia Poemes de la resistència Chicana del poeta xicano nordamericà Nephalí de León.
De León és un poeta, escriptor i pintor autodidacta que ha creat la seua obra a partir del diàleg multilingüe i multicultural, és un home que compta amb una densa i interessant trajectòria i així i tot és un gran desconegut entre el públic lector en llengua catalana.
Carme Manuel ens descobreix en la seua extensa introducció l’existència d’un poeta i d’una realitat poc coneguda dels Estats Units: Nephalí de León i els xicanos o també anomenats mexicanordamericans (o com el mateix de León els defineix: els fills dels habitants ancestrals del sud-oest dels Estats Units).
L’antologia es troba dividida en dues parts. La primera compren els poemes de temàtica més personal, mentre que la segona inclou els més reivindicatius i polítics.
Nephalí de León empra en alguns poemes el castellà, en altres l’anglés i en la gran majoria una barreja d’anglés amb el que es coneix com a “chicanismos” que ha dificultat la seua traducció al valencià.
Amb anterioritat Carme Manuel ha traduït obres com ara L’ànima de les negres. Poesia afroamericana del segle XVIII i XIX,  Poemes i meditacions d’una puritana anglesa a l’Amèrica del Nord del segle XVII d’Anne Bardstreed, i Escenes de batalla i paisatges de guerra d’Herman Melville

Carme Manuel i Cuenca és professora titular al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València. És directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d'estudis nord-americans i co-directora de la Biblioteca de autoras norteamericanas de l'Editorial Ellago de Castelló.
A més dels estudis crítics que ha publicat sobre metodologia de l'ensenyament de l'anglés i sobre diversos escriptors nord-americans, és autora de La literatura de Estados Unidos desde sus orígines hasta la Primera Guerra Mundial, i amb Josep Vicent García i Raffi, de la biografia d'Esyllt T. Lawrence: una gal·lesa entre dracs i de l'antologia Poesia gal·lesa actual.
Ha traduït al castellà i al català autors com ara John Woolman, Edgar Allan Poe, Emily Dickinson, Harriet A. Jacobs, Harriet E. Wilson, Elizabeth Keckley, Mary Chesnut, George W. Cable, Jack Vance i Gerald Vizenor, entre d'altres.

2.7.11

PRESENTACIÓN AL GRAO DE CASTELLÓN DE "CONTRACUENTOS"

«Cuando escribí Contracuentos  quise hacer ver al posible lector que la ficción se encuentra en la realidad que tenemos delante. El libro está formado por once relatos que yo defino de ficción real, de historias que brotan de la realidad cotidiana, de la observación  de los hechos que no parecen lo que son pero que son malinterpretados, y generan un hecho extraordinario». Con estas palabras  expresadas en un tono relajado pero no por ello excentas de pasión el escritor Pasqual Mas presentó, el pasado  uno de julio en el restaurante Mediterraneo del Grao de Castellón, el libro Contracuentos frente a un reducido grupo de críticos, escritores i profesores de literatura.

El acto fue aprovechado  por los editores Antonio y Paula Martínez para presentar la colección de narrativa Barraca, serie Sur la cual pretende ser un escaparate de la nueva narrativa española.
Después, durante la comida,  se inició una interesante tertulia sobre la obra literaria crítica y literaria de Mas que fue derivando a temas como el teatro de calle del que el de Almassora es un gran especialista.


Pasqual Mas es un autor con un trayectoria narrativa premiada en diferentes concursos. También es autor de varios poemarios y propuestas escénicas. Sus obras escritas originalmente en valenciano han sido traducidas al español, al francés y al rumano.
La versión en valenciano de Contracuentos obtuvo el IV Premio de Narrativa Breve Josep Pascual Tirado.

27.6.11

GERMANIA PUBLICARÀ UN NOU LLIBRE DE MARINA GUILLÉN

(Marina Guillén junt als també escriptors Francesc Mompó i Albert Forment)
Editorial Germania inaugurarà aquests pròxims mesos una nova col·lecció de literatura infantil, Parotet, i ho farà amb l'edició d'un nou llibre de la mestra i escriptora de Catarroja Marina Guillén Alapont, es tracta de La revolta de les llapisseres, una narració que té com a protagonistes el material d'aula d'una escola, un material animat  que es queixa  del tracte que els dispensen els alumnes d'una classe de primària. Per tal de fer-se respectar decidixen en assemblea iniciar una revolta pacifica per a donar una bona lliçó a les xiquets i els xiquets.
Aquest és el tercer llibre per a infants de Marina Guillén, després que aquesta haja publicat els darrers anys en diferents editorials valencianes títols com ara La cadira màgica i Una botija amb sorpresa. Obres que com La revolta de les llapisseres es caracteritzen per estar escrits amb un estil àgil, directe, fresc i en els que  l'autora des de la fantasia intenta incidir en la realitat dels infants.

26.6.11

PRESENTACIÓ DE "FRONTERES DE VIDRE"

L'escriptor de l'Olleria resident a Burjassot, Francesc Mompó i Valls, va presentar el passat 25 de juny el seu primer llibre de narrativa curta Fronteres de vidre. L'acte tingué lloc durant un dinar al restaurant Timonel de la ciutat de València al qual van assistir diversos professionals de la docència així com periodistes i escriptors.
Francesc Mompó, que es va mostrar en tot moment molt satisfet de l'edició del seu llibre que obri la col·lecció Barraca sèrie Nord, va recomanar als presents la seua lectura destacant diversos aspectes del llibre com ara la unitat temàtica, el joc d'espills que proposa on la veu narrativa condueix al lector entre els espais de la realitat i la fantasia  per acabar sorprenent-lo al final i la recreació moderna d'alguns mites clàssics.
Fronteres de vidre és un llibre escrit amb una prosa rica, àgil i entretinguda.
L'acte va acabar amb un brindis de tots els presents per la nova etapa que inicia Germania amb l'edició d'aquest llibre.

24.6.11

SOBRE EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

El diari digital Comarcàlia. info ha publicat en la seu secció de cultura un article sobre l'aparició del llibre de poesia El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal en la col·lecció  Plaerdemavida de l'editorial Germania, i que tot seguit reproduïm:

El llibre està editat per Germania
‘El teu nom és un ésser viu’ (Editorial Germania, 2011) és un recull de proses poètiques amb l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme com a eix temàtic. Este primer llibre de poesia de Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965) és descrit per Manel Alonso com “un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta”.
Josep Manel Vidal es recrea en el llenguatge, “un llenguatge amb un lèxic ric -continua Alonso-, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa”.

23.6.11

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.
Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.
A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.
El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».

(Article de Manel Alonso i Català publicat al blog Els papers de Can Perla)