LORENA CAYUELA: "UN POETA NO ÉS SINÓ LLIG"

Poemes per a Keo és el nou llibre de poesia de Lorena Cayuela, una autora a la que fins ara coneixíem més per la seua tasca d’agitadora cultural, ja que ha participat d’una manera molt activa en recitals, debats i tertúlies de poesia al llarg de tota la nostra geografia, ha estat professora del Taller de Poesia de la Universitat Politècnica de València i a més mantén una gran activitat literària a través de les xarxes socials.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?

R.-Poemes per a Keo és un recull de poesia escrita des del 2008, no hi havia cap intenció de ser un poemari en cos, però una d’aquelles vegades que tens ànim per enviar a algun certamen un pedaç d’allò que crees, vaig intentar unificar-los i donar forma al que podia ser un llibre de poemes. Després alhora d’editar-lo vaig incloure uns pocs poemes d’escriptura recents que havia publicat al blog.

P.- Perquè Poemes per a Keo?

R.- El títol és fruit d’un procés d’investigació no casual, per intentar establir un ordre i un ritme al poemari, és el final del seu camí, vaig trobar a la xarxa aquesta organització i em va semblar interessant poder utilitzar aquest projecte per al meu recull de poemes, així doncs vaig organitzar la seva estructura d’una forma que em semblava coherent i fàcil d’entendre. Un poemari fet de pedaços és com un trencaclosques sense imatge. Al final dibuixes al damunt les peces, el cos i l’ànima que vols transmetre.

P.- Com l'has estructurat?

R.- Vaig dividir en cinc capítols diferents, on cada missatge es viu a través dels poemes, en primer lloc apareixen les “Advertències” un conjunt de grandeses i divinitats junt als genocidis, fam i greuges del nostre present. Seguidament tracte les relacions entre les persones, el seu contacte íntim, la pell amb la pell, com es pot entendre en un futur quines són les nostres formes d’intimitat viscudes, anomenant així al capítol “Dissecció anatòmica”. Per continuar trobem “Essències en formol” un recull de poemes on poder congelar les experiències que ens han fet créixer i sent el desamor el principal tema, aprendre a viure amb ell com l’esperança per a ser i sentir i fer de l’amor un preciós viatge sense fi, volent transmetre la capacitat dels humans per resoldre aquests tipus de conflictes i sempre seguir sorprenent-nos d’allò més important de tot, l’estima. El capítol quart “Manual d’absències” és el motiu de publicar justament aquest recull, la forma en que vivim les pèrdues, com és presenta la mort a la nostra cultura, i com la visc, fruit de les meues pròpies, com una resurrecció per continuar vivint. Finalment apareix una “Carta d’amor a Keo” plena d’esperança i il·lusió, trets essencials per anar  sempre avant! 

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

R.-Evident, un poeta no és si no llig, no és tampoc si no escriu, però la font d’inspiració més gran d’un poeta són les lectures. A continuació, les experiències i una bona capacitat per transmetre les emocions amb poques lletres i la musicalitat endreçada per a fer bategar el receptor.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

R.- M’agrada escriure i ho faig de forma indiferent segons vinguen les ganes de fer-ho, de vegades jugue amb els poemes i els  mesure, d’altres revise la seua lectura trobant el ritme, i moltíssimes vegades la prosa sofreix un procés de reconstrucció quasi com una dieta equilibrada, per acabar sent un poema lleuger i senzill. Tinc pendent com a objectiu, fer tot un poemari ben mesurat i treballar la tècnica aprofundint i revisant cadascun dels versos, gaudeixc quan ho faig, és com ser un poc matemàtica dins d’un diccionari. Actualment, amb el temps que dispose és més còmode fer vers lliure i deixar els poemes per a continues revisions. 

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta?

R.- No puc recordar cap concret, el més gran elogi és escoltar a ma mare cada vegada que m’ha acompanyat en aquesta aventura, quan em diu que està orgullosa de mi i d’allò que faig, quan  els seus gestos i mirades em donen el suport per seguir endavant.

 P.- ...i quina la pitjor crítica?

R.-La pitjor crítica amb detonant negatiu que sent de veritat és pròpia, autoexigència constant davant la tasca i la incapacitat de creure que allò que escric serveix per a emocionar i fer sentir. Hi ha tants grans poetes!  Qui sóc jo en aquest cercle? No tinc identitat com a poeta, però no deixaré d’escriure, per si de cas algun dia, un sol poema de tots pot fer emocionar qualsevol persona.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.- No puc deslligar les meues preocupacions d’allò que sent íntegrament, em preocupa la deshumanització constant, la moral que ens condueix i ens consumeix, la incomunicació general en l’anomenada “era de la comunicació” i el futur dels nostres fills. La resta em semblen preocupacions innecessàries per ser feliç i en tinc però les intente combatre amb els meus actes, simplificant-les i aprenent a descolonitzar la consciència dels valors impresos i apressos d’un espai i temps impregnat i colonitzat pel capitalisme democràtic tant injust amb la moral i l’ésser humà.  

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.-La meua ruta entre els poetes ha sigut intensa, llegint molts i molt diversos, però entre ells torne a Joan Vinyoli sovint, als clàssics i als mestres més actuals.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit?

R.-Dels que he llegit, m’agradaria haver tingut la saviesa per a escriure les obres completes d’Horaci fill de Venúsia. 

 P.- I quin no voldries haver escrit mai?

R.-Cap, un llibre té la vida, el temps i l’esforç de més d’una persona, i respecte el procés que li dona la seua pròpia existència, em pot agradar més o menys, recomanar i regalar, llegir i guardar, però haver escrit un llibre amb seny i cura té la seua vàlua. I havent-me trobat amb diferents textos que no m’agradaden personalment, sempre pense que hi haurà algú que tinga estima, gust i plaer al llegir-los.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

R.- No puc recomanar, després d’explicar el que es pot trobar dins del llibre, cadascú que prenga la llibertat de llegir el tema que més li interesse segons el seu estat i gustos sobre els temes que tracta. I sí m’agradaria recomanar als lectors que utilitzen les vies que tenim a l’abast per a transmetre allò que senten, allò que es sembla, allò que ens pot ajudar a escriptors i lectors a créixer junts. No hi ha cap llibre, cap poema, cap carta que demane un silenci llarg. Una breu resposta, un xicotet comentari, un “no l’he llegit” però l’he tocat, un simple cop d’ull a la llibreria ja està regalant un encontre amb els protagonistes. Tots junts podem fer créixer la nostra llengua, la nostra literatura i la suma d’esforços serà el plaer de continuar “escrivivint”.

MIQUEL CATALÀ: "POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA RECULL VERSOS QUE HE ESCRIT AL LLARG DE LA MEUA VIDA"

Miquel Català, pseudònim del poeta i professor d’Algemesí Miquel Llàtzer,  defineix el seu primer llibre de poesia com un conjunt de moments poètics, d’anhels, de desitjos, de tendresa, de mons petits plens de grandesa. De presències i d’absències. I per descomptat, de reflexió per a la calma i el pensament”.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

R.- Poemes de la nina libèl·lula no és un poemari d'un temps breu, ni en el seu temps d'escriptura, ni en el seu temps intern. Aplega poemes de fa bastants anys, de no fa tant, i alguns acabats d'escriure. Conté poemes de la infantesa, de la joventut i l'enamorament, de l'evolució a la maduresa, de diferents estadis de la vida. És, per tant, un compendi de tota una vida, fins on arribe ara, passats els cinquanta, de poemes relacionats amb alguns dels temes que considere eterns al món de la poesia. Alguns d'aquests temes són els que m'han fet estructurar el poemari en tres parts.

El procés d'escriptura, per tant, ha estat llarg, però la selecció dels poemes ha estat feta ara farà potser un any, al temps que n'anava triant per a la publicació al bloc Lletres en xarxa. I clar, sempre des de l'òptica del temps d'ara. Això ha fet que molts dels poemes originals hagen estat refets, modificats, en part o substancialment.

P.- Perquè del seu títol?

R.- La nina libèl·lula sintetitza i simbolitza moltes coses alhora, i és el fil conductor del poemari, el que li dóna cos, el que aglutina significats. És el món de l'amor, és l'erotisme, és l'enyorança, és l'absència, és la presència, és la puresa, és la infantesa, és el temps, és l'atzar, és el naufragi, és l'aurora, són els somnis. És el meu tribut a la vida.

P.- Com l'has estructurat?

R.- El poemari té tres parts: Somnis i desitjos, L'home de la terra, i De l'amor i del temps. Crec que el nom de cada part ja descriu molt bé el seu contingut, per bé que no ha estat fàcil la classificació, llevat del conjunt que s'agrupa a L'home de la terra, que tenia un cos molt clar, sobretot quant a la forma. Als altres dos grans blocs la tria ha estat més difícil, perquè hi ha poemes a Somnis i desitjos que també participen d'aspectes de l'amor, o del temps (o del pas del temps), i a la inversa, hi ha poemes de De l'amor i del temps que també tenen de somni o de desig o anhel.

Però classificar o apartar (dividir en parts) té això, encotillar, malgrat que de vegades el cosset no hi pare bé. En tot cas, crec que es pot llegir molt bé sense considerar les parts, amb la part del mig, els quatre poemes de L'home de la terra, que ens ajuden de fer un respir, una alenada, una glopada d'aire, detenir-nos al jardí del temps.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

R.- En certa manera, sí, però no solament això. Crec, pense, que no hi ha una recepta. Un poeta no és sols un còctel d'ingredients, o un plat de cuina preparat. Amb això no és suficient. Les lectures van d'acord amb les preferències de cadascú, però després hi ha l'expressió, la sensibilitat de l'individu, sense entrar a valorar si aquestes són innates o s'aprenen.

Un poeta és allò que llig, però també és allò que viu, i com ho viu; és allò que pensa, allò que somia, allò que desitja, allò que estima, allò que sent...

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

R.- Em trobe més a gust amb el vers lliure, per bé que de vegades, sense cercar-los, m'he trobat amb versos rimats, amb versos blancs, amb algunes estructures que m'han sorprés a mi mateix, per la cadència, per la musicalitat. Altres vegades he pogut polir alguna cosa, però en general, m'agrada més el vers lliure.

També he conreat algunes formes de la poesia japonesa, com l'haiku o haikai, i el tanka. Algunes voltes l'haiku m'ha portat al tanka, i el tanka a un poema bastant més llarg.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

R.-Una amiga em va dir un dia que havia plorat de felicitat amb un poema meu. Pense que no pot haver millor elogi. També els poetes Josep M. Esteve i Vicent Nàcher m'han tractat molt bé als seus escrits. A les xarxes socials també he rebut alguns elogis i molts ànims, cosa que ajuda bastant i esperona a continuar.

De crítiques, sempre hi n'ha alguna, desafortunada o encertada, però en general n'he rebut ben poques. Penseu que fa poc temps que publique. Tot arribarà! Sempre i quan siguen constructives, benvingudes !

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.- Crec que alguns ja els he explicitat, i no cal abundar-hi.

Em preocupa com es relaciona la gent, la falsedat, l'engany, l'absència de determinades llibertats, els abusos de poder, la corrupció en la vida institucional i política, l'opressió en qualsevulla de les seues formes. Em preocupa la manca de valors, la manca de confiança en la humanitat; l'explotació de l'home per l'home, de les dones per ser esclaves sexuals o tràfic de blanques, dels infants obligats a treballar en condicions infrahumanes. Em preocupa que la vida de les persones no tinga cap valor, i continuen morint cada dia en conflictes bèl·lics i/o de fam. Em preocupa un sistema econòmic on els rics cada vegada són més rics, i els pobres cada dia són més pobres. Em preocupa la misèria, l'avarícia, l'odi, el desamor. Em preocupa veure el món contaminat, els aliments transgènics, el món de plàstic. Em preocupen moltes coses.

Però procure no escriure massa sobre tot això, o acabarem tots malats. Intente aportar el meu granet de sorra per a fer un món millor. Intente dir que hi ha esperança. Que ha d'haver esperança! Que podem i devem viure amb dignitat. Que podem i devem aportar perquè això siga possible. Que és possible la nostra revolució interior, la nostra rebel·lió, des de la calma, des de la bondat, des de l'estima.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.- Ai, quina pregunta més compromesa, perquè sempre pots deixar algú fora. En general, he llegit poemes de la major part d'autors en llengua catalana, de tots els territoris. I en teniu una mostra al meu bloc Lletres en xarxa. També he llegit bastant poesia en castellà o espanyol, des de l'època d'estudiant.

Diré els trobadors, Ausiàs March, Carner, Papasseit, Foix, Riba, Ferrater, Espriu, Estellés, Martí i Pol, la Marçal, Brossa, l'Arderiu, la Leveroni, Vinyoli, Blai Bonet, Margarit, Vergés, Muntaner, Granell, Piera, Jàfer, Navarro, Jaén, Bessó, Sanchez-Mústic, Abelló, Verger, Roda, Fluixà, i un sens fi de poetes nous i novíssims que amuntegue a la taula de lectura, i van rodant als prestatges de la meua llibreria.

Encara que fa més temps, en castellà, recorde molt a poetes com Cernuda, Machado, Darío, Celaya, Alberti, Benedetti, Neruda, Lorca, Otero, Paz, Vallejo, Hierro, Valverde, Brines, Biedma, Valente, Salinas, Hernández...

P- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

R.- Una altra pregunta compromesa. Potser diré el Llibre de Meravelles, d'Estellés; o Estimada Marta, però també Els bells camins, de Martí i Pol. Sense que això supose que m'agraden més aquests poetes que altres. Parlem de llibre en conjunt, i d'un significat en una època i un lloc concret.

El llibre que no voldria haver escrit mai, sempre parlant de poesia, bé, no en pronunciaré cap. Solament diré que aquell que no ha perseguit la bellesa.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

R.- Fer tria mai no és fàcil, i menys encara per a un pare de les criatures. Per diverses circumstàncies que res tenen a veure amb el procés creatiu, potser diré El meu petit món, perquè fou el poema que llegí el meu fill petit a la presentació del poemari a Alzira, i també perquè serveix per a connectar diversos aspectes del llibre. Però triar un sol poema és cruel. Personalment estic molt pagat, per exemple, de Pols de lletres, Dona onírica, L'home més trist de la terra, Per pur atzar, La meua vida interior...

PEP ALFONSO; CAFÉ+VERSOS+LLIBRE DE REGAL

ESTELS DE PAPER. VINT-I-UN POETES PER AL SEGLE XXI

Com que Les penúltimes paraules de Sísif
foren a l’Obaga Envers un Joc de Dos sense
Rerefons ni Petjades insomnes, un Home
ex machina De blanc setí es pondria al Sol
de mitjanit a Reykjavik. Però Guarda'm
el secret i La farina que admeta, que
sobre El plany de les lletres ferides cantarem
els Poemes de la nina libèl·lula i

de Samsara. Així, pels Glops de la nit vos
acompararé, per no caure sota els Pèndols
ni altres cossos oscil·lants. (Podrien ser sentits
els Bacs de vidre). Que per rellegir els Poemes
per a Keo, m’agafa un Trèmolo. I per
guaitar pels Finestrons observem els Estels
de paper i les noves rimes, que ja vénen. 

Enric Sanç

LA MEMÒRIA

El poeta Vicent Nàcher publica una interssant ressenya sobre el llibre de poesia Poemes de la nina libèl·lula de Miquel Català al número de desembre de la revista "La veu d'Algemesí".

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Antoni Rovira

Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12), acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com  ara Petjagollal i Quadern per a Joan.

 Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.

Tot seguit, passe a fer-vos un tast de les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta excepcional antologia poètica.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

El “jo poètic” ens proposa un viatge interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules. Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat, ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes. Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres. Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per excel·lència: els nens soldats.

S'hi imposa una revisió, una reflexió interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí, desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i perpetu de la memòria.

Comptat i debatut, el poeta denuncia que l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte, se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern abans de l'infern.

SI EM PARLES DEL DESIG

La poètica de Manel Alonso ens basteix un recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys  per un instant. Passada la calma, retorna la tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.

Amb el temps i les contínues recerques, el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol lligam afectiu.

I és que el mecanisme del desig s'envolta d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions sensorials esbossen el contingut de l'ànima.

PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS

Aquests poemes enceten la part inèdita de l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de l’autor, cap a col·leccions independents.

Sovint, els somnis inaccessibles, demanen una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi, que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que puguem suportar.

LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER

Una temptativa de definició de les facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.

CONTRADES

Els paisatges abandonats, alhora tan llunyans i propers a nosaltres, descriuen  una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.

 TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE DMITRI XOSTAKÓVITX

La música altera el discurs de la veu poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més pur. 

QUADERN PER A JOAN

També inèdit, aquest recull és independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.

La dualitat de la nit i el dia ens enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits, mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.

Per concloure, podríem dir que la reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants, l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.

PRESENTACIÓ EN ALZIRA D'ESTELS DE PAPER

La Casa de Cultura d’Alzira fou el divendres 30 de novembre, el marc triat per l’editorial Germania per tal de presentar la primera mostra poètica de la col·lecció Mil poetes i un país, la qual porta per títol Estels de paper ( Vint-i-un poetes per al segle XXI), així com l’exposició de l’artista plàstica Empar Piera, el treball de la qual ha servit per a il·lustrar cadascuna de les vint portades que conformen la col·lecció.

Paula Martínez, cap de publicacions, fou l’encarregada de donar la benvinguda als assistents, alguns com ara els novel·listes Manuel García Pérez i Antonio Murgui i Sergi Durbà vinguts des d’Oriola, Puçol i Sagunt respectivament. 

Tot seguit va prendre la paraula Antoni Martínez Peris, editor, per agrair a l’Ajuntament d’Alzira la seua col·laboració per tal de fer possible l’esdeveniment, així com als autors presents la seua participació.

En tercer lloc, Manel Alonso, director literari, va parlar de la història de l’editorial, fundada l’any 1983, de les diverses etapes per les que ha passat fins a la creació de la col·lecció Mil poetes i un país.

En quart lloc Empar Piera prengué la paraula per donar algunes claus sobre la seua obra i després invità a tots els presents a visitar l’exposició.

Tot seguit s’inicià un recital de poesia amb gran part dels autors que han participat en l’antologia, Lluís Vicent, autor de Les penúltimes paraules de Sísif, que també ens va oferir una cançó, 

Salvador Lauder autor d'Obaga

Josep Antoni Alfonso autor d'Envers

Alexandre Ros i Ros autor de Rerefons

Miquel Català autor de Poemes de la nina libèl·lula 

Rafael Mesado autor de Samsara 

Xelo Llopis autora de Guarda'm el secret 

Rafael Estrada autor de Petjades insomnes 

Alba Àlvarez autora de Sol de mitjanit a Reykjavik

Víctor Durbà autor de Pèndols

Carles Alós autor de Bacs de vidre 

Lorena Cayuela autora de Poemes per a Keo 

Hèctor Serra, autor de  Trèmolo 

Antonio Martínez i Ferrer autor de Finestrons el qual improvisà un poema sobre el propi índex del llibre. 

Per la seua part Antoni Martínez Peris, Josep Manel Vidal i Manel Alonso cediren la seua veu als poetes absents, Rosa Roig, Eduard Aguilar, Sandra Domínguez, Alba Camarasa, Montse Assens i Anna Rispau.

Es va tancar l’acte amb un sopar de peu.