LA PEDRA I EL MARGE NOU LLIBRE DE MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ

Manel Rodríguez-Castelló és un escriptor alcoià conegut per la seua sòlida obra poètica i per ser, junt a Enric Cassasas, un dels poetes als que més recorre per a fer cançons Miquel Gil, però, també és un sagaç crític literari i un columnista brillant. Aquesta segona quinzena d’abril ha publicat en l’editorial Germania el seu tercer volum de reculls d’articles sota el títol Lapedra i el marge. Primera selecció 2000-2010, amb ell hem parlat sobre aquest llibre i sobre diversos aspectes de l’ofici d’escriure.

P.-Per què has posat per títol al llibre La pedra i el marge?

R.-No solament a aquest llibre, que recull una seixantena de les columnes aparegudes al Levante-EMV entre 2000 i 2010, la primera dècada del segle XXI, sinó al conjunt de la meua producció columnística, que considere una aportació al debat públic i a la consciència crítica dels lectors, especialment els valencians, sobre la lamentable situació cultural, social i política en què ens trobem i que ara es visualitza de manera més crua però que té arrels molt fondes en les coses que han passat (i que no han passat) en les darreres dècades i en el franquisme, per desgràcia en molts aspectes encara no superat al País Valencià. Així, el títol La pedra i el marge parafraseja l’adagi popular que diu “Tota pedra fa marge (o paret)”, és a dir, que tot esforç és útil per apuntalar, com deia més amunt, el marge col·lectiu d’una societat més justa i lliure, d’autèntiques democràcies, avui greument amenaçades.

P.-Com definiries una bona columna de premsa?

R.-La brevetat de la columna exigeix una densitat d’expressió i concepte que l’acosta al poema. Com ell, la columna sempre ha de procurar una sorpresa al lector, aportar-li alguna cosa nova, sacsejar-lo en un moment determinat. La bona columna és la que s’incrusta en la memòria i la que t’ha proporcionat un plaer estètic i intel·lectual immediat que t’obliga a rellegir-la.

P.-Consideres la columna com un gènere literari?

R.-Sens dubte ho és, perquè no és merament un text informatiu, com altres gèneres periodístics. No té un sentit utilitari, com no en té la bona literatura. I és molt elàstic en la curta distància (que és l’única limitació que té), ja que pot adquirir qualsevol forma. Per la seua intensitat i precisió, la columna és parent del poema i també de l’assaig.

P.- Trobes que la columna és més un gènere del segle XX que del XXI? De quina manera l’afecta l’aparició de les noves tecnologies?

R.-No ho tinc estudiat però probablement la columna naix amb la premsa, al segle XVIII. Tal volta, com suggereixes, és a la segona dècada del segle XX quan més embranzida pren. De fet, la columna ha vehiculat part del treball de grans autors literaris (assagistes, narradors, poetes…), i no crec que haja estat només per qüestions simplement pecuniàries. Em fa l’efecte que els nous mitjans d’informació/comunicació no han fet (com en els altres gèneres, al capdavall, però amb més intensitat) més que popularitzar el gènere i donar-li aire i profunditat. I això anirà a més durant l’actual segle. Enmig l’allau informativa, la columna ben feta, punyent i subjectiva, estilísticament exigent, hi pren una importància que no tenia. Cada vegada busquem més en la premsa la mirada irreductible, literària, que s’expressa a través de columnes i articles.

P:- De quina manera has estructurat el llibre?

R.-Es tracta d’una selecció de 60 columnes escrites (i publicades) entre l’any 2000 i el 2010 feta des del gust personal, triant allò que m’ha semblat que resisteix més bé, literàriament, el pas del temps, i buscant deliberadament la varietat de temes i tons. Des de primera hora, la proposta dels editors era clara: es tractava d’un llibre que podia ajudar a la pràctica i aprenentatge del comentari de text de batxillerat. Malgrat això jo he buscat (com ho fan les columnes) un públic més ampli seleccionant aquells episodis que han marcat més la nostra història més recent, tant d’ordre local, amb la crítica als nostres reietons autòctons, com internacional. El llibre té un pròleg del meu amic i escriptor Jordi Botella que incideix sobretot en el que les columnes tenen de crítica sostinguda a un model de gestió política i de societat que s’ha revelat catastròfic per als interessos del poble valencià. Hi ha també un apèndix pensat per als professors i estudiants de batxillerat amb propostes de treball de comentari fetes per Rosa Escrivà i Carmela Puig, que a més a més d’amigues són unes magnífiques professionals de l’ensenyament.

P.- Què té l’articulista Rodríguez-Castelló del poeta?

R.-Bé, això potser ho haurien de dir els crítics, si n’hi hagués. En qualsevol cas, i salvant les distàncies de posicionament (una columna es fa pensant, sobretot, en el lector; un poema, no), m’imagine que ser un lector constant i voraç de poesia i haver-la practicada amb una certa insistència durant anys implica una visió específica del món que xoca de manera radical amb la crua realitat de cada dia. Per començar, i ja ho he apuntat més amunt, el poeta és l’artista de la paraula, un perepunyetes del rigor i la precisió, que veu i sent el món en paraules, de manera que quan es posa a escriure una columna l’únic que hi canvia és la perspectiva però hi manté el domini i la tensió del llenguatge, l’anticonvencionalisme, la rebel·lia, la defensa d’una certa veritat eticopoètica, etc. Ara bé, en la columna hi faig servir constantment una cosa que encara no he aconseguit incorporar a la pràctica poètica sinó en molt comptades circumstàncies, la ironia, que potser exigeix la complicitat amb el lector de què la columna també s’alimenta. En general la columna es decanta per allò concret mentre que el poema aspira a l’absolut i ucrònic. També m’he adonat que en les columnes apareixen moltes de les obsessions i referents que conformen el meu món més estrictament poètic. I, diguem-ne, la veta poètica se subratlla més en la columna quan no hi ha l’esdeveniment puntual, allò que t’indigna de l’actualitat, per exemple columnes fetes durant els meus viatges i d’observacions més atemporals de la vida quotidiana. En fi, aquest tema donaria per a molt.

P.-Què és el que t’impulsa a escriure una columna setmanal durant tants anys?

R.-Vaig començar a publicar columnes setmanals l’any 92 al Ciudad d’Alcoi. Fins aleshores, algun article que et publiquen ací o allà, treballs de crítica literària i coses per l’estil. A Alcoi tothom llig el Ciudad (o més aviat repassa, perquè en general és il·legible), de manera que quan eixia per allà de marxa, sempre hi havia el lector o lectora desconegut que et comentava la darrera columna. Per a un poeta, que no sap mai qui ni quan el llegirà, a banda tres o quatre amics i algun tocaesquenes d’aquells que tant abunden, allò era sensacional. Amb les columnes realitzava en certa manera una de les constants del meu caràcter i formació, a més a més de treballar literàriament i disciplinar-me, incidir en allò que se’n diu l’opinió pública, en la reflexió col·lectiva, en el treball polític, en el sentit ampli i noble de la paraula. El poema, si no és que vius de premis o tens l’ego pujadet, no té temps ni límits, i això de vegades és fotut. La poesia refusa el que diríem funcionarisme, és més aviat un no-ofici. La columna, doncs, et permet desenvolupar al llarg del temps una obra paral·lela i complementària a la tasca poètica, i en una distància que a mi m’és molt propícia. Amb tot, espere no quedar-me ací i poder-me dedicar amb més temps i profunditat a altres menes de treballs literaris.

P.- Amb anterioritat has publicat dos llibres de columnes, que té aquest que tinguen als altres?

R.-No sé si vols dir què té aquest que no tinguen els altres. En qualsevol cas, et parlaré de semblances i diferències. Pel que fa a les primeres, es tracta, òbviament, de columnes, de reculls de columnes ordenades sempre cronològicament de manera que faciliten una lectura en certa manera memorialística, un flash-back d'episodis gravats en la memòria històrica més o menys recent del lector, però que en certa manera transcendeix la simple dimensió del temps amb reflexions de més llarg abast. El primer llibre de columnes, Els dies contats, arreplegava treballs publicats a Alcoi i per a un públic més específic; al segon, La pedra i el marge, vaig editar totes les columnes del Levante dels anys 98 i 99. Finalment aquest tercer, que manté el títol amb l'epígraf Primera selecció 2000/2010, incorpora, com ja he dit, seixanta columnes d'aquests anys i opera, per tant, sobre coses més recents de la meua realitat i de la situació col·lectiva. La principal novetat, a banda supose que d'una certa maduració en el treball de la columna, és la dimensió didàctica de l'edició d'ara, que he intentat conciliar amb els interessos d'un lector més general. Crec que amb això queden resumides les similituds i diferències de cada llibre.