ROSA ROIG AUTORA DEL LLIBRE JOC DE DOS

La suecana Rosa Roig Celda ens proposa en el seu primer llibre de poesia un joc, un JOC DE DOS, un joc que en un principi pareix el diàleg que s’establix entre dues germanes que utilitzen llenguatges diferents, Manola el de les arts plàstiques i Rosa el de la literatura. Però el joc va més enllà: és una proposta en la que es demana també la participació del lector. No debades Rosa és blogaire, una blogaire que no només oferix textos sinó que deixa oberta la porta a la resposta que ells li provoquen als lectors. Rosa Roig ha estat una dona que durant anys s’ha mantingut a l’altre costat de la línia com a receptora i que en un moment de forta necessitat vital, va estar capaç de saltar-la  i posar-se a crear i a emetre un cant de versos diàfans, carregats de vitalitat, passió i maduresa.

P.- Perquè Joc de dos?

R.-Perquè jugar és alhora un repte i un exercici, una provatura, un assaig, una qüestió de regles i normes que s’han de fixar i es poden seguir, però també trencar. El joc és treball, iniciació, però també és diversió. La humanitat sempre ha jugat.

I quan el joc és entre un tu i un jo, com més curta és la distància entre qui juga, amb més intensitat es produeix en el joc.

P.- Com va nàixer aquest llibre i perquè?

R.-No va nàixer sinó que el vam anar fent cada dia durant molt de temps. I use el plural perquè no l’he construït sola. Ací he jugat amb mi, amb la il·lustradora, que és la meua germana, i amb molta més gent que he vist, conegut, reconegut, només observat, odiat, enyorat...

P.- Com l'ha estructurat?

R.-Al final el Joc segueix un ordre cronològic, t’he de dir que molt aproximat i discutible. I és així, perquè he acabat aplicant a l’escriptura, un dels aforismes que més m’agraden de Fuster, però convenientment reinterpretat. Deia, el meu estimat i enyorat amic que “Llegir, és rellegir”, i jo he acabat practicant que “escriure, és reescriure”. Així, els meus versos, gràcies també a la tecnologia i al blog, han anat modificant-se, i crec que millorant fins arribar a mans de l’editor.

El llibre conté quatre reculls: L’Home del sac, Dones i filles, Himnes de batalla i Tactes i contactes, tenen identitats pròpies, però alhora admeten qualsevol altra combinació.

P.- Què portà a Rosa Roig un dia a escriure?

R.-He passat quasi tota la vida llegint, en algunes èpoques d’una forma quasi obsessiva, un dia no vaig poder fer-ho més. La malaltia i la mort del meu germà, que tenia un any menys que jo, em va partir.

Després des de les entranyes vaig sentir la necessitat d’escriure. La vaig retindre fins que ella em guanyà i vaig començar un diari, encara l’escric. En els quadernets negres i menuts que escric amb llapis, vaig començar a refer-me de les ferides. Allí va començar la poesia, la narració breu... i des del quadern al blog. I ara, al paper.

El procés no va ser ràpid. Tot costa. Sobretot convèncer la meua germana que ella també podia jugar, l’havíem perdut a ell, però nosaltres encara seguíem vivint.

Ella em diu, que no llig poesia, però que la meua sempre la fa plorar. Jo necessitava, acompanyar la imatge del cos inert del meu germà en la soledat de l’hospital de bellesa, de calidesa, d’humanitat.

            Si tu dorms.

            jo et contaré les històries que només poden sentir els que no estan alerta.

            Si em sents

            un batec et farà saber que he arribat i sabràs que encara t’estimem.

            Les nostres són històries d’amor

            per a qui dorm amb la terra i amb l’aigua.

Sé perquè vaig començar, però no sé perquè he seguit. Només sé que ja no puc deixar de fer-ho.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.-T’he de dir que no em sent poeta, em sent manipuladora de paraules, de ritmes i de silencis, constructora d’històries. Tampoc sé massa bé quins són els grans temes. Vivim, i hem d’afrontar cada dia les pèrdues, i les troballes. El dolor insuportable i la felicitat. Anem cap al cementiri i el mal de cap o les ganes d’orinar vénen amb nosaltres. A què li hem de dir grans temes? Per a mi els “temes” són els de cada dia, barrejats.

P.- Quins són els i les poetes de les quals et sent hereva?

R.-Vaig conéixer un poeta, abans de llegir poesia. I el primer que férem va ser jugar. El poeta ens portava a sa casa i ens llegia els versos d’un llibre del qual només existia un exemplar. Aquell poeta a qui no entenia, era Josep Palàcios. Després vaig llegir la poesia de Maria Mercé Marçal, la de Vicent Andrés Estellés, la de Joan Salvat-Papasseit, la de Martí i Pol. He llegit Ausiàs March i Roís de Corella, Safo, Homer, i Garcia Lorca i Miguel Hernàndez... He llegit Salvador Jàfer, a Eduard Ramírez i Josep Porcar.  A Carmelina Sánchez Cutillas, a Francisca Aguirre, a Amalia Fenollosa, a Marta Pessarrodona.

Sóc una lectora dispersa que llig un poc o molt segons el dia. M’agrada rellegir i provar noves veus. No em sent identificada o hereva de cap dels que he citat, ni d’altres que he omés. No obstant sé que sense la seua poesia, la meua no seria possible. Som el que som perquè el temps se’ns acumula.

P.- Sé que també escrius narrativa, en quin gènere literari et trobes més còmoda?

R.-Va a dies. Sóc molt poc fidel. N’hi ha coses que només puc “dir” en un relat, i d’altres que busquen la frontera entre la prosa i la poesia per ser expressades. Només he sigut constant al diari, i ara comence a desdibuixar també eixa frontera. Sóc una dona impossible.

P.- Vosté ha publicat textos literaris durant un llarg temps en un blog, creu vosté que és important el format, vull dir el suport, sobre el que llegim o escrivim o només importa el text literari?

R.-Palàcios, el poeta de qui t’he parlat, s’emportava a casa el lector o la lectora. Gràcies al blog jo també els duc a casa, ara en cabem més. Les meues lectores, els meus lectors i jo ens trobem en un espai virtual, privat i públic alhora. La promiscuïtat i la intimitat del gest literari, unides gràcies a la tècnica. Podem interactuar, cada segon del dia. Impressionant. Però, tot això no és res sense el text.