ANDREU MUT: “PER A PARLAR DELS GRANS I GREUS ASSUMPTES JA ESTAN ELS ALTRES POETES”

El poeta de Dénia ens ofereix un recull de versos sensemés pretensió que el ser una expressió cínica, hedonista i destrellatada d’allò que ja va definir el segle passat, amb certa evident limitació, l’erudit Romuald Soler com  a «Nihilisme de paella i traca».

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?

Andreu Mut .- Bunyol sense forat es un recull de versets de lectura prou fàcil que han estat escrits en el transcurs d'un llarg període de temps però indubtablement (cosa estranya en mi, allò de no dubtar) amb un fil conductor comú. El "cas de la cosa" va sorgir allà per l'any noranta-vuit quan el meu llibreter (i bon amic) em va convidar a dinar un dia a casa seva juntament amb una altre grapat de gent de "la cultura local", i jo, amb la gosadia de la joventut, vaig decidir composar una sèrie de poemes per “amenitzar” l’esdeveniment.

Ara, aprofitant aquell fil conductor inicial de "litúrgia gastronòmica" i deixant a un costat els treballs més obscurs de aquestos anys he decidit triar un recull de versos satírics i humorístics composats al voltant del bon menjar i el mal beure.

P.- Perquè Bunyol sense forat?

A.M..- El títol del poemari es tracta d'una xicoteta al·legoria visual amb la que vull reflectir alguns dels aspectes fonamentals que impregnen el llibre: per una banda aquell esperit de contradicció que tots, en major o menor mesura, portem a dins nostre i per altra la necessitat vital de riure d'un mateix (i del altres) per tal de superar els nostres autoimposats (o potser no) fracassos varis i atzaroses desfetes.   

P.- Com l'has estructurat?

A.M.-La estructura original del recull estava pensada per anar recitant, d'una en una, diverses composicions de mètrica reduïda a mesura que les diferents fases del dinaret aquell que he citat anteriorment anaven succeint: l'arribada de la gent, el procés de preparació de la paella, les entradetes variades, un poema solitari per l'obertura de cada botella de vi, altres composats pels postres la fruita o el cava i, finalment, versets pels indispensables i ineludibles cafenet, copa, puro y sesta.

Més tard, amb el decurs del temps que ha anat passant des de aquell migdia feliç, he fet tota una sèrie de canvis respectant el mateix fil conductor. No obstant això, i per tal d'arrodonir la estructura, vaig optar també a darrera hora per incloure un primer poema de tipus “estimulant” amb una digressió afegida per tal d'anar "obrint boca" i uns versets finals “de traca” per rematar  la cosa amb un bon somriure i una miqueta de pudor a pólvora...

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

A.M.- Em temo que no, que la cosa no va així, ja que  jo mateix, per sort o per desgràcia, soc un d'aquells que encara pensen que qualsevol persona amb una mica de sensibilitat i a qui li agrade jugar amb les paraules, les imatges i les emocions esdevé “per se” un poeta tan vàlid com un altre encara que, per desgràcia seva o sort nostra, potser no siga un lletraferit ni tinga cap composició escrita amb allò que diuen "estil".

Com va dir el mestre Parra al seu dia: tot es poesia menys la poesia…

Per altra banda (ara ve la inevitable contradicció) també es clar que llegir en quantitats industrials com he fet jo mateix al llarg de la meva vida m'ha aportat moltes eines addicionals per poder jugar amb les paraules i les imatges ajudant significativament a millorar la meva tècnica al hora de bolcar les composicions en un paper.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

A.M.- Des de un bon inici, donat que allò que em motiva per fer versets es veure (de manera directa i immediata) la reacció del públic que tinc al davant meu, sempre he escrit poesia amb l'intenció (potser no massa sana) de recitar-los jo mateix enlloc de per ser posats en paper imprès.

Així, com que sempre actue en, casetes, bars, tavernes o en places amb una barreta estratègicament situada i amb composicions de temàtica fonamentalment humorística la gent sol trobar prou bona la meva poesia. La panxa plena i una certa dosi d'alcohol solen maridar extraordinàriament bé amb la poesia satírica però també, en conseqüència, com que els elogis venen condicionats per la cosa etílica no puc prendre-me’ls seriosament…

..i, per suposat, aquells a qui que, a pesar de la favorable contingència i a despit de la circumstància, no els agrada res el que faig solen marxar, sortosament per ara, sense criticar en veu molt alta ni fent massa soroll.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

A.M.- El fet de recitar i escriure sota pseudònim fa que aquells grans temes que afecten a la meva vida personal queden, senzillament, fora d'aquest poemari donat que Andreu Mut només es aquell personatge en el que m’endin-se de tant en tant per poder jugar sense riscos vitals amb les paraules i, al mateix temps, riure de mi mateix, de tots vosaltres, de tot plegat i de la resta.

Per parlar dels grans i greus assumptes ja estan els altres poetes. A mi ja em va estupendament poder jugar amb tots aquells temes xicotets, senzills i quotidians que (una altra contradicció, si) composen l'univers sencer.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

A.M.- Un dels grans defectes que tinc es que no sóc en absolut mitòman.  Així, el meu llibre de capçalera seria un recull gegantí i bilingüe de tots aquells versos que, alguna vegada (o dos, o cinc o, potser cent) m’han arribat al cor fent-me sentir una miqueta més viu, els que han fet que plore i riga a un temps (o a l'inrevés) i aquells que m'han emocionat fins el punt de sentir per un moment que tornava a tindre ànima. Tots els poetes que han passat per les meves mans han deixat la seva empremta i, sincerament, ni vull ni puc triar.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

A.M.- Com he dit abans, i encara que semble prou estrany, el fet de ser el suport moral e intel·lectual d’un ens que escriu coses, independents en certa mesura de mi mateix, fa que en el fons del meu pensament no em senta com un veritable escriptor. Així, sincerament, no n’hi ha cap llibre que voldria (o no) haver escrit  mai.

Respecte a Bunyol sense forat només puc dir que m’ho he passat d’allò més bé mentre el meu "alter ego" composava versets i els recitava durant tots aquestos anys. Per això, amb el cor a la boca, espere que el lector com a mínim s’ho passe tan bé com jo mateix.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

A.M.- Bo, ja que no tinc més remei que fer una recomanació, em decidiré per “Reflex”. Aquest poema es un del primers que vaig composar i allà dins està condensat tot allò que soc quan escric i el que vull expressar quan visc com a poeta. Pense que en aquestos pocs versets he tingut la sort (o la desgràcia) de condensar tota aquella dualitat contradictòria que he portat dins de mi mateix des que tinc ús de raó junt la acceptació dels fets (cínica o irònica) tan necessària per poder viure en aquest mon boig, inútil i absurd  tal com si el mateix tinguera sentit, racionalitat o cap mena de profit...