Article publicat a la revista Saó
30.11.12
12.11.12
POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA
Per Josep Manel Esteve
Parlar de Miquel Català és parlar de
l’inici d’una veu poètica, d’una eclosió que només té l’aparença de tardana. El
Miquel, lector, cercador de paraules, ocurrent en la conversa, és també un
divulgador de lletres i de poetes en la xarxa. Hi ha, per tant, un Miquel
format en la seua experiència vital, pedagog hàbil i juganer, preexistent abans
de la producció de la seua “nina libèl·lula”.
D’alguns
poemes que, finalment, componen el llibre que ara presentem, Poemes de la nina
libèl·lula, ja ens n’havia donat un tast per Internet al seu bloc literari.
Tornar a llegir-los aplegats en aquesta edició de Germania, és veure el joc de
construcció que l’autor ha treballat des del poema com a expressió individual,
que ens arribava a través de la pantalla de l’ordinador acompanyat d’il·lustracions
fotogràfiques suggerents, al castell de significacions noves que ara tenim a
l’abast amb el despullament de la paraula impresa sobre paper.
Els
Poemes de la nina libèl·lula ens poden semblar en una primera ullada, senzills,
nus, desproveïts de complexitat o massa breus. Escriure poemes sobre l’amor i
el pas o la permanència del temps, pot semblar recurrent quan ja tants hi ha
insistit. És ací, precisament, on rau l’envit, l’aposta personal d’aquest autor
que camina per un llenguatge situat entre l’expressió popular, a vegades el joc
infantil, i els símbols propis entorn dels quals bastix el seu particular i
suggerent “petit món”:
el
meu món és tan petit
que
em cap al palmell de la mà
que
em cap dins d’una sabata
o
en el cabàs de la gata
Tota
una declaració d’intencions que no pretén assentar càtedra ni descobrir-nos una
realitat que puga semblar massa transcendent o una experiència allunyada del
dia a dia. És, tanmateix, una poesia onírica del somiar despert que el condueix
a l’ofici de l’escriptura, guiat per una constant, en tot el seu poemari, l’Illa
del desig:
tinc
un calaix ple de lletres
................................................
i
una illa de desitjos
els
desitjos plens de trenes
les
lletres per a fer poemes
Una
poesia d’erotisme suggerent i matisat, que se’ns fa molt física en un món de
comunicació, potser excessiva, a través d’Internet, però que ens roba l’ara i
ací, ens roba la presència del moment, l’olor, el joc de la mirada de
l’interlocutor. Així ens ho diu en el poema Manca la pell, “...és el que té/ la
comunicació/ cibernètica.../els calfreds, la temperatura, la tebiesa/d’algunes
zones/dels nostres cossos”.
La
dona és receptora, en un diàleg continuat, d’un discurs que juga amb la seua
presència subtil o l’absència dolorosa. És la fugacitat d’aquesta libèl·lula,
utilitzant el seu símbol, Campaneta, de qui diu: “te’m fas present per uns
moments”, i, a qui apostrofa dient: “és l’hora de Peter Pan”, símbol de la
detenció del temps i del desig.
Aquest
joc simbòlic permet a Miquel descobrir-nos l’altra reflexió universal que
acompanya els seus versos, la reflexió entorn al temps esmunyedís que fluïx
imparable, però que pretén aconseguir fixar a través de l’escriptura.
El
rostre de la seua nina (ara “libèl·lula”, ara flor “silvestre”, “fada”,
“sirena” o “la nena que portes dins”) és l’espill d’un jo poètic que gaudix de
la sensualitat, la contemplació i l’admiració en el sentit més pregon de la paraula.
Aqueix tindre de qui AD-MIRAR-SE, servir-se de la llum que irradia, del
suggeriment de la jovenesa que perdura; és la seua versió vitalista en una
poesia de l’optimisme, de la joia d’existir i de dir. És un constant “jo em
meravell”, com ho hagués dit Llull, davant el món i la bellesa. És la
constatació de L’home despullat que apunta una clara intenció a l’altra banda
de l’espill, a través de l’exercici de la poesia:
ser home despullat
o morir de pena
.................................
dia que passa no torna
sirena
amorosa
de
l’illa calmosa.
El
poema ens fa sentir l’escriptor que es pot aturar en un punt del temps i fer
una instantània de la “nina” que alça el vol, i és en aquest punt on vol
preservar el temps o reconstruir-lo.
A
vegades, descobrim un to elegíac, quasi una lamentació pel paradís perdut de la
infantesa on “de petit volava”, d’altres, un centrament en l’experiència de
l’adult: “he comprés que el temps no cura misèries”.
És potser en el poema La roda del
temps on Miquel ens revela més clarament el pas cíclic del temps:
i torna a començar
la roda del temps
que marquen les llunes
i el calendari
I,
a través de la contundent imatge del poema Nit oceànica, que interpretem com el
temps en la seua vastitud, l’autor ens apunta quines són “les coses que
importen de veres”: “la mar/ les sirenes/un núvol blanc/el son d’una
infant/Peter Pan i Campaneta.
El
temps, en el seu decurs diari i estacional marca un cicles, dels quals l’autor
se servix per parlar-nos simbòlicament de la presència de l’estimada
identificada amb l’alba o la seua absència identificada amb el crepuscle. El
paisatge autumnal, el temps de pluja i ensomni és una constant de l’encontre o
del record de l’amor i la manera en què comença l’amor ens recorda el tòpic
surreal de l’encontre atzarós:
per pur atzar vingueres
en la meua tardor gris
sirena de l’atzur
Aquest
home que es despulla a través dels poemes, també fa ús en un joc al·legòric del
cant d’estil valencià amb les imatges del cantador, l’apuntador i del mestre
jo
no tinc apuntador
fada
de flaire silvestre
...........................................
faré
l’ofici de mestre
o
de gran simulador
I
aquest home es volta d’un paisatge marí, mediterrani, molt proper, des de les
basses d’arròs de la marjal, a la platja d’Oliva o la visió de la muntanya del
Montgó. Paisatge aquàtic, de dia clar i assolellat; paisatge de pluja, de
núvols; o paisatge nocturn amb la lluna com un far d’inspiració.
***
“l’amor/sempre perdura/i sura/per
damunt/de tot”, (de Surar), un dels poemes breus que obre el llibre, és un
exemple del poema com a sentència sintètica que condensa una idea en poques
paraules. L’amor venç el pas del temps, és allò que perdura al capdavall.
El
poema enumeratiu Foc i aigua marina ens descobreix l’amor més físic com un
calidoscopi suggerent:
riu
d’estels
cau
de llunes
pessigolles
rialleres
tones
i tones de tendresa
estima
inacabable
D’altra
banda s’aborda la dimensió més ètica de l’amor en els poemes La mala educació i
Oh Lennon. El temps que fuig i no s’ha de perdre es fa present quan diu:
volia
mirar als ulls
agafar
l’amor quan passa
................................................
però
ella parlava de l’oratge
i
mai no s’hi atrevia
i
ja perdia el tren
i
la brasa cremava
Reprén aquesta idea d’una mala educació secular i fa
alhora un homenatge a John Lennon i un retret a la societat actual, que podem
entendre com l’aproximació més clara en el llibre al poema-denúncia:
mal
educats
en
la falsa moral
de
la sotana i el sabre
........................................
ens
duen a combat
amb
himnes patriòtics
que
no són del poble
tot
per guardar
el
sistema corrupte
que
els alimenta
L’amor
és també una construcció que fa ús del metallenguatge, una sintaxi, una
semiòtica com ens descobreix en Amor lingüístic
amor
sintàctic
morfològic
llavi
papallona
fonètica
nina
semàntica
semiòtica
libèl·lula
***
He volgut fer de crític i situar-me
en la poesia de Miquel des de la distància. L’intent no sé si ha estat reeixit,
però ben cert és que amb la citació textual d’alguns versos i estrofes del
poemari he volgut il·lustrar la realitat com la veu i la diu el poeta.
El
lector atent trobarà l’acostament a la poesia popular, l’aproximació a
l’estrofisme de la corranda, la dimensió quotidiana captada per V.Andrés Estellés
i m’atrevisc a dir que l’actitud ingènua i vitalista del jove Joan Salvat
Papasseit (mestre d’amor, joglar, visionari).
La
modernitat en la poesia de Miquel Català, l’alter ego literari de Miquel
Llàtzer, naix de combinar un transfons popular i la seua reflexió particular
sobre temes universals. El lector gaudirà d’una lectura agradable, entenedora i
global si s’acosta al llibre en la unitat que suggerixen les tres parts en què
s’estructura. Una unitat que també és reforçada per les llicències sobre la
puntuació, l’absència de majúscules o de punts per finalitzar els poemes,
l’expressió d’una continuïtat poema rere poema.
Somnis
i desitjos és el començament que posa en marxa “la màquina de tren/l’espiral
del temps” en què converteix la seua “nina libèl·lula”. A continuació, L’home
de la terra, la segona part que es pot llegir també com un poema unitari amb
l’al·literació que ja es desprén dels quatre títols, els quatre aspectes d’un
“jo” poètic que pot ser alhora L’home més trist de la terra, L’home més feliç
de la terra, L’home més covard de la terra i L’home més tranquil de la terra. I
per acabar aquest viatge poètic, la darrera part, De l’amor i del temps on
prenen forma els elements abans esmentats: “l’illa del desig” que ha trobat en
l’escriptura, el “vol” des de la infantesa a la maduresa sòlida de L’home més
tranquil de la terra que diu:
tot
ho pense
assegut
al jardí del temps
1.11.12
OBAGA ES PRESENTA AL CLUB DIARIO LEVANTE
Publicat a la pàgina 68 del diari Levante-El Mercantil Valenciano corresponent al dia 28 d'octubre de 2012
26.10.12
RAFAEL MESADO: " SI HI HA ALGUN PARADÍS ESTÀ ACÍ"
La paraula Samsara ve a definir un
concepte del pensament hindú que defineix el cicle de la reencarnació o el
renaixement. Sota la gran d’aquest filosofia del subcontinent indi Rafael
Mesado ha escrit un llibre de poesia
reflexiu on es pregunta sobre la vida i la mort i el pas del temps,
temes que sempre han preocupat a l’ésser humà.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
R.-
Sempre escric en qualsevol circumstància, sempre que tinc paper a l’abast o
estic al davant d’un ordenador. Paper o pantalla em semblen el mateix, un mitjà
on es registren les emocions, els sentiments i les subjectivitats, que són la
base del llenguatge poètic. Aquest poemari està escrit durant el temps mort
(encara que no hi ha cap) de les classes de l’institut, a les sales d’espera
dels metges, als bancs del carrer, a casa, a l’estudi…
P.-
Perquè del seu títol?
R.-El
títol és un concepte del budisme mahayana. Si el budisme hinayana posava
l’accent al nirvana, el mahayana vol
remarcar l’interés del samsara, l’ací
i l’ara de l’existència. Per això, crec que nirvana
i samsara són la mateixa
realitat. Si hi ha algun paradís, està ací.
P.- Com l'has estructurat?
R.-
El llibre està estructurat com un mandala
hinduista per a la meditació. Te quatre parts que es corresponen als quatre
elements de la existència. A més el mandala
expressa com la esvàstica hinduista
o el yin-yang del taoísme el moviment
orgànic i infinit de la vida. Per això, hi ha altres parts que són una reflexió
sobre aquestos conceptes.
P.-
Creus que un poeta és allò que llig?
R.-
Un poeta és, indubtablement, allò que llig. Però, no allò llegit solament, és
també allò que mira, allò que escolta, allò que sent, allò que experimenta.
P.- Et
trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica
i rima o et resulta indiferent?
R.-Pel
meu tipus de poesia, que té més paral·lelismes amb la poesia lliure o avantguardista,
de signe visual en ocasions, el meu discurs ha de trencar els murs de la poesia
clàssica. Potser que, com li deien a Salvat-Papasseit, no sé rimar poemes.
P.-
Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.-També
soc pintor pop-art. El millor elogi com a poeta és el fet que hi ha gent que em
diu que li agrada més com escric que com pinte. La pitjor crítica sempre és la inferència.
Molt més que les frases que escoltem moltes voltes: “això no es pot publicar” o
“el seu poemari no ha sigut premiat”.
P.-
Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-
Com Carlos Edmundo de Ory, els meus poemes sempre intenten expressar el misteri
de la existència.
P.-.-
Quins són els teus poetes de capçalera?
R.-
Hi ha molts poetes interessants, però així de moment puc citar a
Salvat-Papasseit, Arthur Rimbaud, Joan Brossa, Pere Gimferrer, Leopoldo María
Panero, Vicente Aleixandre, Carlos Edmundo de Ory, Allen Ginsberg o Walt
Witman.
P.-
Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.-M’hagués
agradat escriure Poeta en Nueva York
de Lorca, trobar aquell llenguatge lliure, surrealista i radical. I, com ell,
haver fet aleshores aquella crítica demolidora de la civilització occidental.
Avui continua sent un llibre de rabiosa actualitat i permanent indignació.
D’altra banda mai no seria capaç
d’escriure Nabí de Josep Carner. No
sent cap identificació ni amb la seua temàtica, ni amb la seua poètica. Tampoc
hi ha cap paral·lelisme de la meua poesia amb la d’autors realistes com Blas de
Otero o Victoriano Crémer.
P.- Quin
dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.-
Potser, recomanaria el primer de tots, que es titula “Realitat” que parla de la
mort des d’una altra perspectiva. Perquè la mort forma part de la realitat que
vivim instant a instant. No morim al final de la vida, morim a cada instant que
transcorre.
25.10.12
CARLES ALÓS: "SENSE L'EXPERIÈNCIA VITAL NO HI HA RES"
Carles Alós és un poeta de la ciutat de València
amb arrels en la Ribera Alta. Després d’un temps de tempetejos literaris a
través de les noves tecnologies ara ens ofereix un llibre de poesia, Bacs de vidre, farcit d’imatges
colpidores.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
R.- Bacs de vidre
és un llibre que arreplega un conjunt de poemes escrits fa més o menys any i
mig. He intentat incorporar els poemes que formaven un cos, una unitat. Hi ha
poemes de temàtiques diverses però el fil conductor és el mateix.
P.- Perquè del seu títol?
R.- Crec que el títol és
una prolongació del poemari, és un conjunt de sentiments que causa dolor però,
alhora, és plaent, és la doble cara d'una moneda. Per la part de davant el goig
i l'alegria i per la part de darrere una fiblada perllongada
P.-Com l'has estructurat?
R.-El poemari no té cap
subdivisió, és una mena de retall, d'instantànies fugisseres. M'atreviria a dir que el primer poema del llibre és la portada,
molt significativa.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Pense que més que
allò que llig, és allò que sent i allò que viu i no viu. La lectura serveix com
una mena de motle però sense l'experiència vital no hi ha res.
P.- Tens un bloc en el que
regularment publiques la teua obra poètica, què t'atrau de les noves
tecnologies? i què del format tradicional de paper?
R.- Fa tres anys
em vaig fer un blog perquè em vaig adonar que tenia molt que compartir, aquesta
és l’adreça .http://goticflamiger.blogspot.com.es/ De les noves tecnologies
m'atrauen moltes coses, crec que és una ferramenta necessària i amb la qual
pots arribar a molta gent. Particularment mai canviaria un
llibre en paper per un amb altre format, té un encís insuperable.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i
quina la pitjor crítica?
R.- Els elogis i les
crítiques cal agafar-les amb mesura, a més, no hi ha molta gent amb sensibilitat
poètica. Una vegada un amic em va dir d'un poema que es notava que l'havia
escrit jo i es una cosa que em va omplir.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et
preocupen?
R.-La meua és una poesia
que té un deute amb la terra, tots éls poemes estan marcats. Ara bé, partint
d'ací hi ha diverses vessants: la mort, la infantesa, l'amor, l'erotisme
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- León Felipe fou un
poeta que em colpí bruscament i que marcà la meua poesia. M'agraden els poetes
desarrelats, la poesia vitalista. Estellés també em marcà molt i també altres
poetes com Vicente Aleixandre, Mahmud Darwish, Dámaso Alonso, Josep Palau i
Fabre...
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.- Hi ha dos llibres
que han marcat la meua vida fins ara. El primer fou Ganarás la luz de León Felipe, un llibre més que torrencial que
arrelà fortament a dintre meu i el segon és Pasión de la tierra de Vicente Aleixandre, un llibre ple d'erotisme
en prosa poètica. El llibre que més m'ha costat llegir és l'Hiperió de Hölderlin.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens
recomanes i perquè?
R.-Crec que el poema
nombre XXI " Em vaig pegar la volta.." és una bona sintesi del que és
el llibre. Cada poema té el seu lloc al llibre però em sembla que aquest és la
frontissa que l'articula tot.
CAMINS AL SUD ES PRESENTA A LA BIBLIOTECA DE SAGUNT
Fernández va parlar de Durbà, que en un temps fou alumne un dels seus millors alumnes, i del llibre, del qual va dir que partix d'una experiència vital i professional que l'autor ha sabut literaturitzar amb humor i ironia.
Sergi Durbà davant d'un públic molt proper conformat per parents, amics i veïns es va emocionar en llegir alguns passatges del llibre en els quals parla de la seua passió per la llengua i pel seu ofici de docent.
Camins al sud és un llibre necessari en un país, com és el valencià, en el que la política educativa i normalització de la llengua es fa sobre premisses d'una gran hipocresia ideològica.
24.10.12
PLUJA I LITERATURA EN UN CAP DE SETMANA D'INTENSA ACTIVITAT LITERÀRIA
Ja ho anunciavem el passat quinze d'octubre, el cap de setmana anava a ser mogut i no es referíem a l'oratge que també ho ha estat, sinó que anava ser un cap de setmana ple d'activitats literaries que tenien com a eix la presentació en diferents localitats valencianes de llibres de les diverses col·leccions de l'editorial Germania.
Així el divendres 19 d'octubre, a la Casa de Cultura de Puçol, Antonio Murgui presentava la seua novel·la Los libros mojados, l'acompanyava a la taula l'escriptor Manel Alonso el qual va oferir al públic assistent la seua partícular visió del llibre. L'acte es va tancar amb la lectura de diversos passatges del llibre.
També el divendres però al Centre Cultural de La Pobla de Vallbona, els poetes Ivan Brull i Jaume Pérez Montaner presentaven el llibre de poesia El plany de les les lletres ferides d'Enric Sanç. Tanca l'acte el cantautor Carles Pastor acompanyat del violinista Jordi Silvestre.
Alba Camarasa, el divendres 19 d'octubre a la sala d'exposicons del Museu de la Festa d'Algemesí, dins dels actes de la Muixarola 2012, va presentar el seu nou llibre de poesia La farina que admeta.
El dramaturg Manuel Molins, el professor Carles Forés i la cantant de cant d'estil Empar Torres van participar en la presentació el divendres 19 d'octubre de la novel·la de Pau Marqués Col·loquis de Canet.
Segons Carles Forés la novel·la de Marqués és "un petit manual sobre la llibertat", mentre que per a Molins "les referències literàries amb les que compta aquesta última novel·la de Pau Marqués la inserten en la narrativa mediterranea"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)