7.10.11



Per Àngel Cano

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida -junt amb l'escriptora Mercè Climent-; i havent publicat dos poemaris, l'últim, De la fusta a l'aigua, de temàtica eròtica, Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I, voilà!, va i ens delecta amb Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).
Amb aquest recull de contes, Mompó ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles vitals, de l'amargor, però també de la tendresa, del sofriment, però també de l'amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de Narcís i Sísif, respectivament), l'avi Torró, les ombres, que reinvidiquen la seua “figura”, PepQuatreülls i Gregori el del Puntet(a "Els habitants de Jam", un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o l'estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions a aquarel·la, d'altra banda, que s'ajusten perfectament amb el que es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea millor al cap.
No obstant això, però, i abans d'entrar més en l'anàlisi d'algunes narracions, fixem-nos en el títol: Fronteres de vidre. És ja en si una declaració d'intencions per tres motius: el primer, ens indica el lloc des d'on hem de llegir cada text, des de la frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac, perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que l'ollerià no deixa res a l'atzar-, és que parla del vidre, un material arrelat al seu poble, a l'Olleria.
Amb aquestes instruccions, hom pot introduir-se en la recerca del tresor que s'amaga a sota de cada lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del vidre”. Ací, el protagonista, amb l'excel·lent descripció de les “capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l'espill ell i la seua parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser protagonista del món de l'espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar a “L'ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal, un home que necessita l'alcohol per a desinhibir-se de la realitat, va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.
Fronteres de vidre és una obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs d'equívocs. A “Ja n'hi ha prou”, “L'existència de Sigfred” o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota l'atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot, sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d'un home que es creu amo de la seua dona, encara que, en realitat, es tracta d'un holograma. El joc amb el vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs. Un altre element que cal esmentar és l'obsessió: l'obsessió d'Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l'obsessió de l'estranya pintora que acaba sense rostre, l'obsessió per la gent del poble en uns poders pseudodivins d'un foraster, l'obsessió d'un escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que ha d'escriure o l'obsessió d'un xic amb un maniquí.
Amb aquesta mestria, Francesc Mompó demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana, que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d'amor feudal, amb un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un repte al cap; Mompó mai defrauda.

(Article publicat el 26 de setembre de 2011 al blog El net del tio Pipo)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada