XELO LLOPIS:“FINS ARA GUARDAVA COM UN SECRET TOT EL QUE ESCRIVIA”

La xativenca Xelo Llopis amb una poesia diàfana, directa, d’un lirisme intuïtiu i amb una veu personal, apareix en el panorama de la poesia valenciana amb un primer poemari, Guarda’m el secret, un llibre on l’autora en un temps fosc i opac reivindica amb contundència sentiments i emocions als que aparentment hem donat l’espatlla i els recupera amb paraules cristal·lines carregades d’estima i de  tendresa.

P.- Perquè Guarda'm el secret?

X.-Decidir el títol potser va ser el que més em va costar, i després de donar-li voltes, vaig optar per Guarda'm el secret, d'una banda perquè és el títol d'un dels poemes, i per una altra perquè fins fa molt poc guardava en secret tot el que escrivia.

P.- Quines raons et van portar a escriure aquest llibre?

X.-No hi ha cap raó en particular, és un manoll de sentiments que em bullien en el cap i em picaven en els dits, poc a poc, amb paraules he anat esbrinant matisos personals que semblaven adormits, i el resultat està en les pàgines del llibre.

P.- Com l'has estructurat?

X.-L’estructura queda poc definida, els poemes passegen per les pàgines impreses en llibertat i encara que el fil conductor és una barreja sentiments retrobats, afectes, neguits i absències, es pot llegir obrint qualsevol pàgina a l'atzar.

P.- Què porta a Xelo Llopis a interessar-se per la creació poètica?

X.- aquesta pregunta m’és difícil de repondre. Sovint les inquietuds són hostes incòmodes, i sents la urgència de traure'ls, en certa manera, escriure és un exercici que t'allibera de moltes angoixes, t'aporta serenitat i en alguns casos plaer. La poesia és potser el gènere literari que amb poques paraules pots sintetitzar un munt de sensacions.

Tinc llargs silencis, una vida interior infestada d'històries i un cert recel a emmudir, a no trobar un interlocutor vàlid, per això és potser que el paper i el llapis són els meus grans aliats.

Vaig començar a escriure sent una xiqueta, fent els típics “Diaris”, amb el temps, allò va donar peu a un altre tipus de formats, alguna història llarga, relats curts, fins a arribar a la poesia.

 P.-Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

X.-Escric des del cor i des de les entranyes, res del que m'envolta m'és indiferent. L'amor, el desamor, la il·lusió, o la decepció solen estar sempre presents, són temes íntims, però procure tractar-los amb certa frescor i amb espontaneïtat

Els temes socials i en particular els de l'actualitat convulsa que ens està tocant viure també sòl i vull plasmar-los, encara que per a estos recórrec a altres formats.

P.- Quins són els poetes i les poetes dels quals et sents hereva?

X.-Molts, la llista és llarga, vaig descobrir la poesia en castellà amb la Generació de 27, després va arribar Neruda, però el meu gran company de viatge ha sigut Mario Benedetti, en català, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Vicent A. Estellés, Joan Fuster, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Joana Raspall, Vinyoli, Célia Sanchez Mustich.

Considerar-se hereva de qualsevol semblaria pretensiós, sóc més bé una deixebla que segueix les seues lletres amb molta atenció.

P.-Has publicat textos literaris durant un llarg temps en un blog, creus que és important el format, vull dir el suport, sobre el que llegim o escrivim o només importa el text literari?

X.-Preferisc el paper a la pantalla, el llapis al teclat, però cal anar amb els temps i saber aprofitar les eines que ens oferixen, escriure i publicar a través de la xarxa té immediatesa i un efecte multiplicador per a arribar a la gent. Llegir textos en una pantalla va sent cada vegada més habitual, però encara em resistisc a perdre el plaer de palpar el paper. Crec que tots tenim alguns llibres de capçalera que rares vegades dormen en una prestatgeria.