ENRIC SANÇ: «DE LES EXPERIÈNCIES VISCUDES NAIXEN FERIDES»

Fa uns dies, a les pàgines del diari Levante-El Mercantil valenciano, l’escriptor Francesc Mompó parlava del primer llibre de poesia d’Enric Sanç, El plany de les lletres ferides, com “...un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos espais físics i onírics.”, però qui millor que el seu autor per a què ens parle del procés creatiu i de la visió que té de la creació poètica.

P.- Com naix el seu llibre de poesia?

R.-El meu poemari naix gràcies a un correu electrònic rebut un dia des de la direcció literària de l’editorial Germania. Pense que sense ell no haguera estat possible perquè entre altres coses encara mai no havia participat en cap concurs de poesia, tan imprescindibles hui en dia per a poder editar. Tampoc no havia enviat cap escrit meu a una editorial. Per tant va ser una sorpresa i un orgull que una persona de la talla del director literari d’aquesta editorial d’Alzira es fiqués, de sobte, en contacte amb mi. La tasca d’ell i de l’Editorial Germania en donar a conèixer noves veus poètiques ens està oferint una nova il·lusió a tots aquells que escrivim en la nostra llengua i encara no havíem tingut l'oportunitat de publicar.

Els primers versos daten de l’any 2010 que va ser quan em vaig decidir a crear un bloc i omplir-lo amb allò que anava escrivint. Per aquells dies vivia entre València, Gandia i la Platja de Daimús a la Safor, feia molts passeigs per la platja, la muntanya, els carrers de pobles i ciutats..., i anava anotant tot allò que em passava pel cap. Dos anys i mig després continue passejant, escrivint i llegint tot el que puc. Ha esdevingut una dèria per a mi, sobretot llegir.

P.- Perquè del seu títol?

R.- De les experiències viscudes naixen ferides, que una vegada expressades en lletres es planyen contínuament. Després segueixen endavant fins a la propera nafra, la qual si no et mata et fa més fort, com dos vaixells que s’afonen en la nit. (Les ferides i les lletres, una vegada expressades, dolen menys). D’altra banda, com deia Pessoa, “el poeta fins i tot fingeix el dolor que ell mateix pateix”, com les planyideres (antigament, dónes llogades per a plorar els difunts aliens) que fingien el plor amb refregues de cebes als ulls. Així les nafres escrites esdevenen, ja bé vinguen de la realitat o de la imaginació, un somni: un mer trànsit cap a la mort del dolor. En una paraula: teràpia. Una vegada t’has lamentat ja només et queda, com l’Au Fènix, ressorgir de les teues pròpies cendres. D’ací el títol, “El plany de les lletres ferides”.

P.- Com l'has estructurat?

R.- Els primers poemes són en realitat els darrers que hi vaig escriure. Pense que hi ha una important evolució sobretot en el que fa referència a la qualitat dels versos. Podríem dir que existeix un ordre cronològic invers, començant del present i anant cap el passat, però no exactament és així del tot.

P.- He observat en el teu llibre una certa obsessió per la mètrica a diferència de molts companys de generació que prefereixen el vers lliure i fins i tot la prosa poètica. Perquè?

R.-Me n’alegre molt que em faces aquesta pregunta. Molts dels meus poemes del llibre, inclús els darrers inèdits, són sense rima ni ritme. No obstant, crec que si una cosa diferència la prosa de la poesia, és la forma. Per això no estic massa orgullós ni content d’ells. Un poema pot expressar molt o tindre alguna imatge bonica i aconseguida, però això també es pot assolir en la prosa. És molt difícil seguir una tradició poètica tan important i amb escriptors tan bons de la nostra cultura en tots els seus segles d’història. D’altra banda pense que s’ha d’aprendre a versar mètricament si volem fer un vers lliure amb un mínim de qualitat i dignitat. També m’agradaria afegir que tinc escrit i presentat a un premi un segon poemari, molt més treballat on es pot observar una gran varietat de poemes entre el respecte a la mètrica més tradicional: sonets, decasíl·labs, etc., el vers lliure, i àdhuc la prosa poètica.

P.- Què t'impulsa a escriure poesia?

R.- Hui en dia per a mi la poesia ho és tot. Canalitza els meus sentiments i emocions, m’engresca a continuar llegint i aprenent i en definitiva em fa passar els dies trobant-me a mi mateix. Pense que vaig caure en el parany dels versos per pur atzar i ara ja és tard per a lliurar-me d’ella. Una vegada tombes, és per a tota la vida, crec.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.-Una barreja entre el silenci personal i el crit social.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.- En són tants que m’és difícil d’anomenar alguns. Pense que tots m’aporten alguna cosa. Ara bé hi ha els qui m’han colpit i influït fortament alhora d’escriure (o això m’agradaria creure) com Ibn Khafaja, Charles Baudelaire, Omar Khayaám, Ramon Guillem, Marc Granell, Joan Brossa, Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Josep Piera, Salvador Jàfer, Francesc Mompó, etc.

P.- Durant l'any passat vas assistir a dos tallers literaris en les universitats politècnica i literària. Què t'han aportat com a poeta? Creus que són necessaris?

R.- Els tallers de Pérez Montaner i Ivan Brull m’han aportat moltíssim: el coneixement, el saber, la mida, noves i enriquidores lectures. En definitiva una nova mirada cap a la poesia. A més a més, compartir dóna gustet, i als taller comparteixes molt, tant en els professors com en els companys. Aprenem tots, uns dels altres.

Per a mi si han estat necessaris aquests tallers per a formar-me i continuar aprenent de la tradició poètica. Ara bé no crec en les mateixes fórmules per a totes les persones. Cadascú ha de trobar el seu camí.

P.- Tens un bloc en el que regularment publiques la teua obra poètica, què t'atrau de les noves tecnologies? i què del format tradicional de paper?

R.- Sóc un ferm defensor del paper. Normalment utilitze el transport públic per a moure’m per tot arreu i mai no em falta un llibre i una llapissera per a subratllar i escriure tot allò que em sembla important o les idees que m’aporten les diverses lectures. Després m’agrada aplicar aquests coneixements als meus versos, barrejant-los amb experiències personals o d’altres. Malgrat tot, el que més m’atrau de les noves tecnologies és la capacitat que té internet per a fer arribar la teua obra a qualsevol racó del món en un mateix instant. Per a mi açò és verdaderament increïble. El bloc, ni més ni menys, ha estat el punt de partida per a donar a conèixer els meus escrits.