AGUSTÍ CAMPOS: “NO M’AGRADA L’ART POUR L’ART”

Lletres des de la trinxera és una epístola urgent en la qual s’intenta comunicar al lector idees alhora que es crea bellesa poètica. Per a Campos la poesia ha de fer-se intel·ligible, tant en el llenguatge poètic com en el missatge que ens vol transmetre. L’objectiu d’aquest llibre és convertir el poema en una arma carregada de futur.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

Agustí Campos.-El poemari és un conjunt de poesies que, en origen, no han estat escrites ex processo per a formar part d’un llibre. Es tracta de textos solts, escrits des de fa vora cinc anys, i que han estat redactats segons el context. No escric per obligació; no em marque pautes, sinó que segons ixen els versos, els plasme. Poden haver dies, fins i tot setmanes, de sequera.

P.- Perquè Lletres des de la trinxera?        

A.-Com explique en la sinopsi, aquestes Lletres des de la trinxera defugen la narració periodística i l’avantguardisme. La trinxera és el lloc des del qual disparem els missatges, i que pretén radiografiar el dia a dia amb bellesa poètica però intel·ligible. No m’agrada l’art pour l’art; cal anar més enllà, i la poesia és una arma, dom digué Celaya, carregada de futur.

P.- Com l'has estructurat?

A.-Està estructurat en tres eixos: el primer són les quotidianitats; el segon, les ardors sexuals, que en diu Ferran Garcia-Oliver, i el tercer, les utopies. Són tres llocs comuns poètics en els quals es basen les meues lletres.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

A.-Un poeta és allò que llig; allò que veu; allò que escolta, i per suposat, allò que palpa. Ser poeta és narrar l’experiència i sens dubte que a base de llegir un s’enriqueix. Ara bé, no solament amb la lectura es forma un poeta. Per a mi, allò que és un escriptor, en el meu cas, és també allò que escolta; els sons mundans i sobretot les músiques: el jazz, la música clàssica, el so de la música trobadoresca, els assajos de la banda al carrer xafogós.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

A.-Aquest llibre està bastit amb versos lliures en la seua majoria. Hi ha algunes rimes i alguns textos amb mètrica. Tanmateix, trobe que de vegades la rima es fa massa feixuga. La mètrica, altrament, la veig més necessària, atès que guarda relació amb la música en aquest sentit.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

A.-No m’agrada rememorar els Jocs Florals de la Renaixença i això algú m’ho ha dit. El millor elogi, recordant Joan Fuster, és ser llegit.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

A.-Em preocupa, per damunt de totes les coses, el dia a dia. I dins d’aquesta voràgine quotidiana, la problemàtica social. Em dec a la poesia com ella m’ensenyà a valorar allò que tenim i que hui en dia ens ho estan arrabassant.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

A.-Els meus poetes de capçalera són Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. Hi ha, però, més que poetes de capçalera, músics i música de capçalera: Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Lluís Llach, Feliu Ventura...

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

A.-Més que llibres, alguns episodis. Les narracions, fil per randa, de Vicent Andrés Estellés, en els seus poemes eròtics que Jaume Pérez Montaner edità, són imprescindibles. D’altra banda, no m’agradaria escriure llibres d’auto-ajuda.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

Recomane els dos darrers poemes: ‘Comiat’ i ‘Allò últim’. Poden ser un perfecte resum del llibre.