IVAN CANET: "LA LECTURA ÉS PRIMORDIAL NO NOMÉS PER AL POETA SINÓ PER A QUALSEVOL ESCRIPTOR"

Ivan Canet Moreno en el seu primer llibre de poesia, fa un recorregut de costa a costa dels Estats Units. Oferint-nos de vegades un àlbum de fotografies en blanc i negre. Altres  vegades, un dietari o una cançó o un faula o un record, un full arrancat de la llibreta, una pintura a un museu d’art modern, un ritme beat, una comèdia neuròtica de Woody Allen i un hot-dog amb mostassa en un partit dels Yankees contra els Sox. Transamèrica. Un viatge amb la companyia d’alguns dels millors poetes nord-americans.

P- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?

Ivan Canet.- La veritat és que ha sigut un procés molt enriquidor. No sabria dir quin va ser l’inici exacte en què em vaig posar a treballar en aquest poemari: si quan vaig descobrir la generació beat, la qual ha sigut referència inicial i cabdal de la meua poesia; si quan vaig començar a investigar sobre la societat i cultura nord-americana o si quan em vaig comprar un quadern per tal d’escriure el primer poema. La cosa va anar sorgint i allò que normalment deixava com a activitat pròpia i persona, normalment treballe més la narrativa, va acabar cristal·litzant en Transamèrica, un primer poemari del que estic molt orgullós. En quant a rutines, el meu dia a dia creatiu és molt caòtic: avui faig dos o tres i demà cap, hui escric de la primera part i demà de la cinquena. Hi ha qui concep la creació com un treball d’escriptori, de huit a cinc; jo sóc de la idea que la creació es una dolça i excitant bogeria.

P.- Perquè Transamèrica?

I.-El títol va resultar fàcil de trobar-lo i des de ben prompte ja sabia que el poemari es diria així. Trans-América. A través d’Amèrica. Ni més ni menys. Podria haver-lo anomenat La posta de sol a Iowa o els plaers de la carretera o alguna cosa així. Eixos són dos dels títols descartats. Transamèrica va ser el primer i el definitiu. Supose que té molt a veure amb els meus versos, que també són directes, al menys en la primera llegida. 

P.- Com l'has estructurat? Quina ha estat la influència de la poesia nord-americana en la teua obra poètica?

I.-Transamèrica està estructurat en cinc parts que corresponen a les cinc grans àrees geogràfiques que divideixen els Estats Units: el nord-est, el sud, la part central (o centre-oest), el sud-oest i l’oest. En cada part els poemes porten per títol alguna ciutat o paratge i el poema es desenvolupa allí. De manera explícita o més oculta, la ciutat o el paratge comparteix protagonisme amb la veu poètica i això em va agradar. Transamèrica combina el recorregut físic amb un recorregut vital i els conjuga de tal manera que al final resulta un mateix viatge.

La influència de la poesia nord-americana ha estat essencial en la meua obra poètica. El recorregut que he fet en els últims anys a través del segle XX poètic nord-americà m’ha aportat visions i eines per produir la meua pròpia poesia, com també m’ha ensenyat el que no vull fer.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

I.- En certa manera sí, però jo no ho reduiria només a allò que llig, sinó també a allò que pensa, que viu, que experimenta i que vol transmetre. No obstant, la lectura és primordial. I no només per al poeta, sinó per a l’escriptor de narrativa i per al dramaturg i per a l’escultor, el pintor...

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

I.- M’agrada el vers lliure perquè és, com diu el seu nom, lliure. I m’agrada quan un poeta juga amb les lletres i amb els conceptes més enllà de que un vers tinga o deixe de tenir un nombre de síl·labes o una rima consonant.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

I.- El millor elogi és quan em diuen que els agrada el que faig però, sobretot, quan em diuen que els versos tenen força, que són potents. Crec que uns versos que no diuen res és una poesia morta.

La pitjor crítica jo crec que sol venir quan confonen el “no m’agrada” amb el “no té cap valor el que fas”.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

I.- No tinc cap llista de temes principals o de preocupacions, com ara altres poetes que saben que volen fer una poesia social, una poesia amorosa o un poesia descriptiva. L’amor és tema inel·ludible, per suposat; com també tots els seus derivats: desamor, sexe, luxúria, estima, solitud per la pèrdua de l’amor... Després m’agrada molt jugar amb la interartisticitat: fer referències a la música, la literatura, el cinema. L’entorn urbà també sol estar present als meus poemes, la ciutat és el punt de trobada. No obstant, tots els temes són potencialment poesia. Qualsevol estímul pot derivar en poesia.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

I.- Allen Ginsberg, sens dubte. I Bukowski. Després hi ha molts més, però eixos dos són els que rellig una i una altra vegada. Crec que quan me canse d’ells serà perquè m’hauré cansat de la poesia.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

I.- En la carretera, de Jack Kerouac; però la versió original, el manuscrit. Després, per qüestions de censura i eixes coses es va publicar durant molt de temps la novel·la amb els alter egos dels beats i li van rebaixar el to general. El manuscrit és brutal. En quant a poesia, Udol d’Allen Ginsberg em pareix un terratrèmol.

P.- Quin no voldria haver escrit mai?

I.-Doncs no ho sé. Tot allò que s’escriu sempre serveix per a alguna cosa.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

I.- Jo crec que els poemes són diferents uns dels altres i m’és molt difícil recomanar un parell. Però podria destacar Chicago, per exemple, perquè és el poema que retrata el no-viatge, el viatge que es fa recordant; també Boston, dedicat a Robert Mapplethorpe, fotògraf que admire molt o Aberdeen, que està influenciat pels Nirvana i la cultura grunge. La veritat és que cada lector podria quedar-se en un diferent. Això és el que m’agrada de Transamèrica. No hi ha dos viatges iguals.