ALBA FLUIXÀ: “PER A CREAR CAL ESTAR OBERTA AL MÓN I DISPOSAT A DESCOBRIR-LO"

En el camí de l’alba és la història d’una recerca, d’un viatge que comença guiat per la remor dels versos de Kavafis i que, a poc a poc, s’endinsa en un món íntim i personal en què l’autora es despulla, deixant al descobert totes les incerteses i lluites d’una jove que intenta trobar el seu lloc al món. És aquest un recull de dubtes, però també de descobriments, un cant al poder de l’art i de la carn, a l’autoacceptació i a la joia de viure sempre de camí cap a u mateix.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?

Alba Fluixà.- Ha estat un procés sorgit d’una manera molt natural. Va començar quan estava acabant els meus estudis de Belles Arts i vaig sentir la necessitat de tornar al món de les lletres després de cinc anys dedicada quasi en exclusiva a la meua faceta plàstica. En aquesta ocasió, malgrat que al que m’havia dedicat més en el passat havia estat a la narrativa, vaig sentir “la crida” de la poesia. No ho sabria explicar bé, però em va semblar el llenguatge que millor s’adaptava a les meues necessitats, ja que a la poesia, més que històries, transmetem imatges. D’aquesta manera, al llarg d’un any i mig vaig anar gestant aquests i molts altres poemes que no hi apareixen al poemari, seguint els meus impulsos i sense cap estructura final a la ment.

P.- Perquè En el camí de l’alba?

A.- En el camí de l’alba és un títol amb múltiples significats. El més evident és el joc de paraules que faig amb el meu nom, ja que es tracta d’un llibre al qual vaig de camí cap a mi mateixa, cap a un autodescobriment personal i literari. Però l’alba també és el moment en què ix el sol, en què tornem a veure la llum després de la foscor de la nit i és un moment també molt simbòlic i ple d’esperança en el futur, en el nou dia que s’enceta. Tot açò pretén transmetre el títol, una idea de viatge i d’il·lusió malgrat tots els entrebancs, un viatge, això sí, ofert des d’una perspectiva molt personal i també íntima.

P.- Com l'has estructurat?

A.- Com que el procés d’escriptura va ser més bé una producció indiscriminada i instintiva a partir de tot allò que em generava la necessitat d’escriure versos, va arribar un moment en què tenia uns cent poemes sense cap ordre ni fil conductor. En aquest punt, els vaig anar revisant, per trobar les similituds temàtiques i estilístiques que hi havia entre els uns i els altres, amb l’objectiu de dotar el conjunt d’un cos formal com a llibre i crear un discurs poètic coherent. Finalment, el poemari resultant està estructurat en cinc parts. La primera, «A la recerca d’Itaca», recull els poemes que parlen de l’inici del camí i que empren tots ells metàfores relacionades amb la mar i, en especial, amb la idea de travessia marítima com a camí vital que ens transmet Kavafis al seu conegut poema. Després, «Camins dobles» conté els poemes que expressen els sentiments d’angoixa vital davant la incertesa que ens produeix el futur als joves, quan s’acaba el camí marcat i s’obrin totes les possibilitats. Seguidament, «Quan plou a la mar» és un punt d’inflexió on trobem els poemes més tristos i melancòlics. A la quarta part, «Les fams caníbals», els instints carnals es converteixen en protagonistes i l’última part, «Trampolins de tinta», està dedicada a l’art i la literatura.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

A.- Crec que un poeta és allò que llig, allò que veu, allò que sent i, en definitiva, tot allò que viu. Per a crear, ja siga amb versos, notes o colors, cal estar obert al món, disposat a descobrir-lo i també disposat a descobrir-se a u mateix. Llegir per a un poeta és absolutament imprescindible, no cal oblidar mai què s’ha fet en el passat i què s’està fent al nostre voltant, però igualment necessari és tindre vivències, que són la matèria prima de qualsevol art.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

A.- Fins ara he escrit sempre amb vers lliure, no descarte que en un futur experimente amb la mètrica i la rima, però, de moment, m’he trobat sempre més còmoda amb el vers lliure que m’ha permés seguir els meus instints d’una forma més natural.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

A.- El millor elogi, a banda de dir-me que els agraden els meus poemes, és quan em comenten que els ha arribat la força i el missatge que pretenc transmetre. Intente que la meua poesia siga directa, clara i contundent, que arribe a públics molt diferents i quan veig que això passa és molt gratificant.

De les crítiques de moment no em puc queixar, han sigut poques i sempre constructives, a més a més, intente valorar totes les opinions.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

A.- Em preocupa la vida, la incertesa del futur que s’estén al meu davant, com a tants altres joves, especialment en una situació com l’actual. Em preocupa també poder viure acceptant-me a mi mateixa i acceptant el meu cos allunyat dels estereotips de les passarel·les, com a tantes altres dones. També l’art i la literatura són matèria poètica per a mi. Per últim, encara que siga poc original, també escric sobre la vida, l’amor, la passió, els dubtes, el sexe i els sentiments, en definitiva, sobre tot allò que tenim tots en comú.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

Kavafis i Estellés, sens dubte, són els primers noms que em venen a la ment, els seus versos tenen una força que em va impactar des de la primera vegada que els vaig llegir i continuen emocionant-me lectura rere lectura. En especial Estellés, encara que resulte tòpic, però la seua forma d’entendre la poesia tan directa, senzilla però amb força i sense prejudicis estilístics ni temàtics m’inspira sempre. Però no només d’Estellés viu un poeta, també m’agraden Miquel Martí Pol, Narcís Comadira, Maria Marcè Marçal a la que estic descobrint ara o clàssics com Ausiàs March o Safo. Tinc una ment inquieta que necessita un menú literari variat i m’agrada anar descobrint coses noves.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

A.- Em resulta molt difícil destacar un llibre en concret, qualsevol d’Estellés, per dir alguna cosa però la meua indecisió crònica m’impedeix concretar més. Aniria citant sense parar tots aquells llibres que han aconseguit emocionar-me o impactar-me en algun moment de la meua vida.

Pel que fa al que no voldria haver escrit mai, no puc pensar en cap nom, la veritat és que, en general, he tingut molta sort en les meues lectures i totes m’han aportat alguna cosa. Per això mateix, no voldria escriure un llibre que no fera sentir res al lector, que el deixara indiferent i que no li provocara cap reacció.

P.-.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

A.- En un principi he de dir que en els poemes, com en els fills, és complicat dir a quin volem més. Cada un respon a unes sensacions concretes i cada lector trobarà més atractius uns o altres segons les seues preferències i el seu bagatge personal. Però, malgrat tot aquest discurs, quan pense en El camí de l’alba sempre em ve a la ment el mateix poema: «Colp d’estat». Aquest poema és tot un manifest de com entenc la vida i la poesia i em sent especialment orgullosa d’ell. No obstant això, l’última paraula la té sempre el lector.