L’escriptor i poeta
de l’Olleria, Francesc Mompó, ens ofereix en el seu nou llibre de poesia cinquanta
cinc impressions sobre la ciutat de València. L’esguard i les paraules del
poeta no tenen voluntat d’objectivitat, sinó tot el contrari, la seua és una
mirada subjectiva, naix d’un posicionament nacional i ideològic clar i ferm que
fa que fins i tot l’estima estiga tocada per la ràbia i la ironia ho estiga pel
dolor. Un llibre intens que no deixarà a ningú indiferent.
P.- Per què 55 maneres de mirar València?
R.- Era una xifra
que m’atreia quan en tenia una cinquantena fets i vaig preferir 55. No té més;
és una quantitat que arredonia bastant el que sentia.
P.- Quin tipus de vers has utilitzat i per què?
R.-És un poemari
impressionista i per tant he podat el poema fins a reduir-lo tant com he pogut
a la impressió que em donava una certa manera de mirar la ciutat.
P.- Tu no vius ni ets originari de la ciutat de
València. Per què l'has triat com a objectiu de la teua mirada?
R.-Des que vaig
vindre de la meva comarca (la Vall d’Albaida) a estudiar a la ciutat, he tingut
una relació molt estreta amb ella. Hi he viscut molts anys, i tot i que ara
visc en un poble dels voltants, la meva relació hi és permanent. La continue
mirant pràcticament tots els dies.
P.- Hi ha en la teua mirada sobre la ciutat
autoodi o potser és una certa frustració la que et genera la ciutat?
R.- Jo, a València
me l’estime moltíssim. És per això que li dic tot el que li dic. Mai li
parlaria així a Cadis o a París, per exemple. A València li pertocava ser el
cap-i-casal dels valencians, de l’ésser valencià. I des de fa molts –massa-
anys ens ha desemparat i s’ha enlluernat de tant de mirar a ponent. És per això
que em dol València. I és per això que li dic tot el que li dic, perquè
m’agradaria que reprenguera el paper que li correspon.
P.- Hi hauria cinquanta maneres més de
mirar la ciutat?
R.- Per descomptat,
hi ha tantes maneres com és capaç d’impressionar-te l’ànima. Jo he captat
aquestes 55 que són les que ella m’ha fet sentir en molts anys de relació. Ja
són així els matrimonis, ja.
P.- La teua és una mirada marcada
ideològicament?
R.-Tots som fills
d’un ara i d’un ací, i de l’anàlisi que en fem. Per descomptat que mire la
València amb el cristall d’allò que veig comparativament amb allò que
m’agradaria veure.
P.- Aquest és un poemari molt diferent a
l'anterior "De la fusta a l'aigua" que era més sensual, més eròtic
fins i tot més hedonista, per què aquest canvi de rumb?
R.-No és un canvi
de rumb; senzillament és un altre tipus de poesia: la que volia fer per a dir
el que volia dir. Com en tinc d’algun altre inèdit que planteja una poètica
distinta.
P.- El lector et té considerat un escriptor de
narrativa i ara en pocs anys publiques dos llibres de poesia. Se t’ha despertat
una vocació lírica a la maduresa?
R.-Jo vaig començar
fent poesia i mai no l’he abandonada del tot. He publicat molta narrativa, però
la poesia –que la tenia un poc de costat- mai l’he abandonada del tot. Sóc
poeta i sóc narrador.
P.-Quin és el teu poeta de capçalera?
R.-Podríem fer una
llarga llista, tant de clàssics com actuals. Llegesc molta poesia; vaja llegesc
molt en general. Però si haguera de dir alguns noms, sóc fill dels francesos:
Lautréamont, Baudelaire, Rimbaud...
