Hèctor Serra és un home intel·ligent, despert, inquiet i força actiu, un rara
avis al que podem seguir a través de la premsa digital practicant un periodisme
compromés amb la cultura i el país. Un individu amb les idees molt clares i amb
una gran capacitat de treball, un poeta en moviment amb una veu personal i uns
objectiu ètics i estètics molt clars.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu
poemari ?
R.-
Trèmolo conté peces que vaig escriure fa molts anys i que es conjuguen amb
d’altres més recents. Alguns dels poemes responen més aviat a una pulsió,
altres porten més temps de poliment. La qüestió és que no es tracta d’un
treball fet explícitament amb la idea de convertir-lo en poemari, sinó que el
poemari és resultat d’una tria de peces compostes en diferents trams dels
darrers anys que han acabat encaixant. Tots els poemes, això sí, han nascut de la
profunda inquietud d’alliberar les papallones (algunes coloristes, altres més
tenebroses) que coven en les entranyes del meu interior.
P.- Per què has triat com a títol del llibre Trèmolo?
R.-En l’àmbit musical, un
trèmolo (o trèmol) és una vibració o una reiteració ràpida d’un so que
aconsegueix produir l’efecte d’un gran trasbals. La sonoritat de la paraula,
efectivament, remet a la tremolor, a l’agitació, a la commoció. Em semblava una
paraula suggeridora capaç de resumir un corpus de textos que, sense
tremendismes postissos ni excessivament transcendentals, busquen situar-se en
la cresta dels sentiments amb la intenció de remoure estats d’ànim i esperits.
Connecta prou bé amb la paraula “terrabastall”, que ja vaig utilitzar en el
títol de la plaquette que em va publicar la Universitat de
València.
P.- Com has estructurat Trèmolo?
R.-Partisc de quatre
coordenades, dues d’espacials i dues de temporals. Una ullada a l’índex del
poemari ho deixa més clar. D’una banda, les referències espacials (“Insular” i
“Peninsular”) dibuixen el traç d’un país que, malgrat que alguns volen
invisible, és la nostra casa i la nostra manera d’entendre el món. Això també
em serveix per jugar amb la idea del suburbi-ciutat i el suburbi-mar, espais
d’acabament però també de començament, punts de tempestes violentes i onatges
d’amplificada intensitat. Pel que fa a les referències temporals, “Tradició” i
“(Post)modernitat” vénen a plasmar la perpètua convivència entre la ciutat de
sempre i la d’ara. En certa manera, la tradicional remetria als records
d’infantesa, als bocins d’horta encara no violats, a les postals més bucòliques
dels assentaments humans que sovint ens arriben mitjançant les contarelles de
les àvies. La dels nostres temps, la (post)moderna, és una urbs més despersonalitzada,
més ombrívola potser, reblerta de finstretes il·luminades des d’on es perceben
soledats, desencants, precarietats i rostres arrasats i desolats. Aquest
sistema de coordenades em permet enclavar els poemes en una successió més o
menys lògica, tot i que això ho haurà de determinar l’àvid lector i l’àvida
lectora.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.-No només allò que llig.
També allò que veu, escolta, olora, intueix, palpa, assaboreix...
P.- Et trobes més a gust
escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et
resulta indiferent? T'agrada jugar amb les avantguardes?
R.- L’ús del vers lliure,
per a mi, esdevé un recurs més en la manera de presentar els poemes. Les meues
són composicions que aterren a l’espai metropolità, als carrers de diària
improvisació, de presses, tràfec i vaivens irregulars. Aquesta sensació de
moviment, de caos, troba en el vers lliure l’eina per visualitzar-ho. Amb tot,
no descarte per a un futur immediat flirtejar amb una altra mètrica i una altra
rima. Tot és posar-s’hi.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a
poeta? I quina la pitjor crítica?
R.-Algun amic molt alegre,
divertit i amb una visió de la vida prou entusiasta m’ha criticat un cert
pessimisme que desprèn alguna peça. Potser no li’n manca raó. De tota manera,
pense que Trèmolo és un poemari que aixopluga poemes de tota mena. Sí,
hi ha d’aquells on aflora el desencant, però també hi ha cants d’amor i lluita
que pretenen enaltir els meus costats roent i combatiu. Precisament, aquests
poemes més eròtics són els que agraden més i és un motiu de satisfacció vore’ls
rutllar per la xarxa, gràcies a la difusió que n’hi fan amics i coneguts.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et
preocupen?
R.-La desatenció, el
distanciament, el caos... Crec que aquests conceptes alimenten el substrat d’un
bon nombre de les meues composicions. Per suposat, els altres grans temes
presents són l’amor (poliamor, en diria) i el dolor.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Més que poetes, mantinc en el record poemaris. De la
poesia catalana contemporània que he llegit els darrers temps, m’ha colpit Zoo
d’Elies Barberà i Abisme i ocell de Ramon Guillem. En termes generals,
totes les obres d’aquests dos autors les he gaudides molt. Amb el darrer
poemari que he llegit, Guia de perduts, he descobert Ivan Brull i m’ha
deixat meravellat. De la poesia universal, un dels autors més llegits i
admirats és Eugenio Montale.
P.- Quin llibre
t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.-Seria incapaç de signar
un llibre d’aquests que anomenen d’”autoajuda”. No em veig donant lliçons a
ningú. No hi ha una única recepta, el món és divers. D’altra banda, n’hi ha
molts que m’agradaria haver escrit. Dels últims que he llegit, El quadern de
les vides perdudes de Silvestre Vilaplana m’ha entusiasmat i m’han vingut
ganes de plantejar-me una novel·la a mitjà termini.
P.- Quin dels poemes que
publiques en aquest llibre ens recomanes i per què?
R.-Hi ha uns quants amb què em
quedaria (i, de passada, també dic que hi ha uns quants amb què no em
quedaria). Hi ha poemes que tenen molts anys i els porte al meu ADN. De tots
ells, hi ha un que, allà on l’he llegit, sempre ha produït bones impressions.
Es tracta de “Ciutat Vella”, una metàfora que intenta ser concisa i subtil,
potser també tòpica. El destaque especialment perquè recorde haver-lo creat un
dia que, com una revelació, em va vindre al cap. En qüestió de segons, el vaig
vomitar sobre l’ordinador i ja mai més l’he tocat. Aquell dia estava inspirat,
tal volta.
P.- Hi ha un Hèctor
Serra periodista i un altre Hèctor Serra poeta o aquestes dues vessants teues
es retroalimenten?
R.-Gaudisc totes dues
vessants, però són coses diferents. La llibertat d’escriptura que m’ofereix la
poètica no la trobe al periodisme. Ara bé, darrerament estic abocat al
periodisme cultural i acostume a escriure en el gènere de la ressenya, on em
trobe lliure del tot. Dins del
periodisme, he trobat un espai on em moc amb comoditat. I, per suposat, la
poesia esdevé en mi un bàlsam, el gènere on expulsar-ho tot, sense cap tipus de
remordiment.
P.- Et sents membre d'una nova generació poètica o
vas d'out-sider?
R.-Diria que ni una cosa ni
l’altra. Em considere un amant de la creació poètica que ara ha tingut
l’oportunitat de publicar alguns dels seus poemes mercès a l’editorial
Germania, i ja m’està bé. Gràcies a aquesta aventura, estic coneixent molta
gent que també ha publicat en la col·lecció “Mil poetes i un país” i amb la
qual compartisc anhels i inquietuds. És molt encoratjador vore tanta gent de
diferents generacions escrivint poesia i participant dels actes literaris.
P.- Ets un poeta compromés?
Amb que estàs o et sents compromés?
R.- Em considere compromés, tant
a nivell nacional com social, tant en la poesia com en el meu dia a dia. No entenc
la meua vida sense actitud rebel i combativa. Al poemari, he escrit una
capsuleta que es diu “Avinguda Ovidi Montllor” on qualifique orgullosament el
meu país de perifèric. Aquesta idea naix de l’observació dels carrers del meu
entorn més immediat. El nomeclàtor dels carrers en bona part dels pobles del
País Valencià ens dóna grans pistes del que la classe política ha volgut en
aquesta terra. A Aldaia mateix, el meu poble, l’Avinguda Ovidi Montllor o el
Carrer Tirant lo Blanch són vies extraradials, al bell mig dels polígons
industrials que envolten el poble. Més encara, Estellés i Ausiàs March no en
tenen, de carrer. Al nucli central del terme, però, sí que hi ha la Plaça de la Constitució (la del
78, obvi) o el Carrer Hernán Cortés (?!?!). Aquest sistema de coordenades
t’ensenya que la vertadera pàtria, aquella que no ens nega, és al llindar, als
límits, on els mapes s’esborren. I és en aquesta perifèria d’on naix
irremeiablement la nostra consciència nacional i proletària en pro d’un canvi
sistèmic de totes totes.
P.- Els editors es
queixen de la manca de lectors de llibres de poesia, què li falta a la poesia
valenciana i a la poesia en general per a connectar millor amb la societat?
R.-Crec que la clau es troba en
l’educació. No he tingut molt bona experiència amb la poesia com a aprenent.
Estem desganant els xavals i les xavales amb unes metodologies anacròniques,
estancades i compartimentades. En el cas de la poesia, sovint la seua atenció
amb prou feines es redueix a comptar mètrica i assenyalar rimes. Tot i que hi
ha experiències exemplars de com promoure el fet poètic en l’aula a través de
tallers de consignes literàries, cal generar una nova educació que atenga molt
més les capacitats creatives de l’alumnat. Amb sistemes poc engrescadors, les
potencialitats dels xavals i les xavales van perdent-se en el camí i això
afecta, de manera palesa, en la percepció del jovent sobre la poesia i la
literatura en general.
