PEP ALFONSO; CAFÉ+VERSOS+LLIBRE DE REGAL

ESTELS DE PAPER. VINT-I-UN POETES PER AL SEGLE XXI

Com que Les penúltimes paraules de Sísif
foren a l’Obaga Envers un Joc de Dos sense
Rerefons ni Petjades insomnes, un Home
ex machina De blanc setí es pondria al Sol
de mitjanit a Reykjavik. Però Guarda'm
el secret i La farina que admeta, que
sobre El plany de les lletres ferides cantarem
els Poemes de la nina libèl·lula i

de Samsara. Així, pels Glops de la nit vos
acompararé, per no caure sota els Pèndols
ni altres cossos oscil·lants. (Podrien ser sentits
els Bacs de vidre). Que per rellegir els Poemes
per a Keo, m’agafa un Trèmolo. I per
guaitar pels Finestrons observem els Estels
de paper i les noves rimes, que ja vénen. 

Enric Sanç

LA MEMÒRIA

El poeta Vicent Nàcher publica una interssant ressenya sobre el llibre de poesia Poemes de la nina libèl·lula de Miquel Català al número de desembre de la revista "La veu d'Algemesí".

QUADERN DELS TORSIMANYS

Per Antoni Rovira

Quadern dels Torsimanys és una nova antologia dels millors poemes de Manel Alonso pertanyents a l'última dècada (2002-12), acompanyada d'una acurada traducció al castellà de diversos llibres ja publicats, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), i d'altres inèdits com  ara Petjagollal i Quadern per a Joan.

 Amb la reflexió del mig camí de la nostra vida acomplerta, Manel Alonso i Català ens proposa una immersió en un pèlag de sensacions, on, si bé s'hi apercebeixen desconnexes i sense cap relació aparent, acaben per constituir un mateix discurs uniforme al voltant de la crisi, els camins del desig, el desempar de la realitat, la virtut dels sentits, els paisatges en perill d'extinció, la passió per la vida i el misteri de la superació. Tot un ventall de situacions que denuncien en cada mot i en cada vers els problemes de la societat actual. De natura ben diversa, tots plegats demanen una mateixa solució: l'amor. Perquè, com ja deia Dant, l'amor mou el cel i les estrelles.

Tot seguit, passe a fer-vos un tast de les sensacions que m'han suggerit els diversos llibres que componen aquesta excepcional antologia poètica.

CORRESPONDÈNCIA DE GUERRA

El “jo poètic” ens proposa un viatge interior que comença rebel·lant-se contra les mentides dels mitjans de comunicació. El poeta enceta el primer moviment amb la descoberta d'una gran veritat; tots som partícips de la crisi. Uns hi han pecat per acció i uns altres per omissió, però tots plegats hi som. Per tant, aquest pressupòsit inicial ens obliga a llegir entre línies per trobar-ne les claus, de la, ja mítica, porta de l'esperança. En aquesta tasca, com en totes les crisis, el paper del poeta assoleix una nova dimensió que va més enllà de les paraules. Una responsabilitat que esgarrifa i que, entesa des de la nostra europeitat, ens constreny a tenir molta cura d'Europa i del nostre euro; tan susceptible de ser raptat. Ben mirat, aquesta obligació no és privativa dels poetes, els mitjans de comunicació, els polítics o els déus. Som nosaltres els actors principals i és la nostra deixadesa el major problema. Tot i això, amb voluntat, el camí pot ser représ i rectificat. Sense voluntat, però, la deixadesa passa de l'individu a la família. En aquest nou àmbit el contagi afavorirà irremeiablement l'aparició de noves violències i nous problemes. Perquè, al capdavall, només som els supervivents d'un món en crisi. Una crisi absurda i injusta que ens jutja tenint en compte el nostre hemisferi nadiu. Una crisi potenciadora de les desigualtats i els conflictes d'interessos als països rics en recursos naturals, però ubicats al Sud, als continents més pobres. Fruit d'aquesta paradoxa naix l'aberració de les aberracions, la bestiesa per excel·lència: els nens soldats.

S'hi imposa una revisió, una reflexió interior. Cal repensar-ho tot i decidir si volem aprofundir en l'estat actual de les coses o si ens arrisquem a fer foc nou; a recórrer un nou camí, desconegut i, per tant, perillós, que ens aporte una mica d'esperança. No n'hi haurà prou amb la voluntat, però. L'esperança no arribarà sense l'acceptació de la culpa i les errades i, a més a més, exigirà el restabliment absolut i perpetu de la memòria.

Comptat i debatut, el poeta denuncia que l'infern ja no és l'únic lloc sense esperança. Un nou món que crèiem perfecte, se'ns redescobreix cada dia des dels indrets més profunds de les nostres misèries. Un món fred de solitud, d'imposicions i d'oblit. Un autèntic infern abans de l'infern.

SI EM PARLES DEL DESIG

La poètica de Manel Alonso ens basteix un recorregut intimista, farcit de matisos, sensacions i sentiments que tracten d'acarar la relació entre erotisme, desig, sexe i amor des de la més versemblant quotidianitat. Com en qualsevol relat eròtic, el poeta comença amb la nuesa de dos cossos i un record fugisser que desferma la fúria dels elements. Tot i això, la delectació que sent el poeta en contemplar aquell cos és tan gran que aconsegueix aturar la sobtada rauxa, almenys  per un instant. Passada la calma, retorna la tempesta i amb ella, retrona l'amor foll en la seua manifestació més carnal i delirant. El desig, però, pot prendre formes molt diverses. Naix d'una fragilitat aparent, es nodreix de la força de la sexualitat i esclata amb l'ímpetu del vent. I quan ho fa, l'estimada, encara cohibida, reclama l'atenció de qui se sent presoner de les carícies, d'aquell que recerca la mateixa essència de l'amor entre els plecs de la pell, els fluïts interns i els subtils xiuxiuejos, com si poguera arribar a acariciar-la amb els dits. És en aquesta simbiosi tan íntima, on es forja un estrany sentiment de reconeixença mutu.

Amb el temps i les contínues recerques, el cos de l'estimada esdevé una mena de camí joiós, on cada plec, cada irregularitat, ha estat escaientment estimulada. On el poeta, després de tant de perseverar, s'adona que les formes més preuades de la bellesa més subtil conformen aquell cos, el de la seua estimada, i no pas el de cap altra dona. No sempre és així, però. Quan no hi ha res per amagar, el sexe també pot arribar com a resposta a un esguard suggerent, fins i tot, i sobretot, entre una domina i el seu súbdit, o també com a resposta a un fet natural, mancat de qualsevol lligam afectiu.

I és que el mecanisme del desig s'envolta d'una màgia difícilment contenible. Com la mar grossa, engega ones successives de plaer que activen tots els punts erògens de l'estimada, la qual, pacient i desficiosa alhora, rep les carícies del poeta mentre noves sacsejades de plaer van descobrint-li nous camins entre el cos i l'esperit, onírics o carnals, però sempre sovintejats pel desig. Mentrestant, la transmissió analògica del plaer enllaça sentiments i sensacions amb tanta força que fins i tot el poeta deixa d'expressar-se amb la paraula, per sucumbir, una i mil vegades, dins la comunicació total, on la poesia s'esdevé llenguatge corporal i les percepcions sensorials esbossen el contingut de l'ànima.

PETJAGOLLAL – PAISATGES INTERIORS

Aquests poemes enceten la part inèdita de l'antologia I que actualment s’apleguen dins del recull Petjagollal, però dividits en apartats alguns dels quals poden evolucionar, segons paraules de l’autor, cap a col·leccions independents.

Sovint, els somnis inaccessibles, demanen una espera infructuosa, on el temps perdut i les privacions injustificades acaben per foradar les estovalles. Les experiències no viscudes són d'una importància cabdal perquè s'esdevinga la degeneració de l'amor, el qual, molt sovint, és desvirtuat i transformat en una mera relació contractual, en una convivència forçada només sostinguda pels interessos creats, però escapçada de qualsevol lligam afectiu. Una situació que brinda una falsa eixida a la crisi, que ens adultera l'essència dels sentiments i els foragita contra la pròpia persona per tal de fer-nos sentir éssers emocionalment estables; ja no per la quantitat d'amor que puguem transmetre, sinó per la quantitat de dolor que puguem suportar.

LA FULLA TRÈMULA DE L'ÉSSER

Una temptativa de definició de les facultats de l'ésser humà mitjançant la descripció funcional dels seus principals sentits: la vista, l’oïda i l'olfacte.

CONTRADES

Els paisatges abandonats, alhora tan llunyans i propers a nosaltres, descriuen  una transició de sensacions que tracta de posar veu al discurs silent de la natura. Un discurs que descriu una naturalesa indòmita, però temorosa de la mà de l'home; on els oficis dedicats a conrear-la han desaparegut a poc a poc i els fruits i les collites maduren en va. La pèrdua d'un món antic i misteriós que només és present per qui sap entendre el camí. Una deixadesa, però, que quan afecta el “jo” predador, perd la càrrega negativa i s'esdevé l'única opció plausible per aconseguir una entesa duradora amb la gran mare Terra.

 TOT ESCOLTANT SEVEN ROMANCES ON POEMS OF ALEXANDER BLOCK, DE DMITRI XOSTAKÓVITX

La música altera el discurs de la veu poètica i pren la paraula per recordar-nos la nostra humana condició. Tot en nosaltres és fràgil i perible i, per tant, susceptible d'acabar en qualsevol moment. Aquesta certesa avança temences i períodes hipotètics; situacions que demanen com acarar la fi de l'amor, on la passió pren cos i desferma una força insòlita que s'obre camí entre tabús, prohibicions i dèries per manifestar d'una manera diàfana la veritat, nua i crua, i el compromís conscient per la vida. Una necessitat que ens espenta a gaudir dels silencis amb la delectació que només la música ens pot oferir, amb la comunicació total dels amants, on cada moviment, cada signe, cada carícia amaguen l'estela de l'amor més pur. 

QUADERN PER A JOAN

També inèdit, aquest recull és independent de la resta de les col·leccions inèdites precedents.

La dualitat de la nit i el dia ens enquadrada dins un ressorgiment, oníric i carnal, on la llum esdevé l'espurna que ens activa el somriure, i amb ell, la nostra ànima davant les tenebres de la incertesa més temuda: la mort. Aquesta infinita alternança de dies i nits, mesos, estacions i anys defineix tots els àmbits de l'ésser humà fins a determinar-los d'una manera gairebé asfixiant, on la repetició sistemàtica dels fets és d'allò més comú. Només un esguard desficiós i assedegat de matisos diversos pot discernir una altra manera de reconstruir la quotidianitat amb dignitat, sense haver de caure en el recurs fàcil del “passat gloriós” com a excusa perpètua per amagar la vel·leïtat dels nostres somnis.

Per concloure, podríem dir que la reflexió interior arriba a la fi i, com en tantes reflexions semblants, l’espessa foscor de l'infern i els perills que hi amaga són salvats gràcies al poeta, el qual, avesat a fer de guia no dubta a descobrir-nos el matís, el badall per on puguem resseguir el secret camí de la llum. Perquè, si bé l'actualitat insisteix a recordar-nos que l'esperança és una d'aquelles coses que han de mantenir-se per damunt de les nostres possibilitats, el Quadern dels Torsimanys ens fa palés que l'amor, la vida i l'esperança són tres conceptes indestriables i inherents a la nostra humana condició.

PRESENTACIÓ EN ALZIRA D'ESTELS DE PAPER

La Casa de Cultura d’Alzira fou el divendres 30 de novembre, el marc triat per l’editorial Germania per tal de presentar la primera mostra poètica de la col·lecció Mil poetes i un país, la qual porta per títol Estels de paper ( Vint-i-un poetes per al segle XXI), així com l’exposició de l’artista plàstica Empar Piera, el treball de la qual ha servit per a il·lustrar cadascuna de les vint portades que conformen la col·lecció.

Paula Martínez, cap de publicacions, fou l’encarregada de donar la benvinguda als assistents, alguns com ara els novel·listes Manuel García Pérez i Antonio Murgui i Sergi Durbà vinguts des d’Oriola, Puçol i Sagunt respectivament. 

Tot seguit va prendre la paraula Antoni Martínez Peris, editor, per agrair a l’Ajuntament d’Alzira la seua col·laboració per tal de fer possible l’esdeveniment, així com als autors presents la seua participació.

En tercer lloc, Manel Alonso, director literari, va parlar de la història de l’editorial, fundada l’any 1983, de les diverses etapes per les que ha passat fins a la creació de la col·lecció Mil poetes i un país.

En quart lloc Empar Piera prengué la paraula per donar algunes claus sobre la seua obra i després invità a tots els presents a visitar l’exposició.

Tot seguit s’inicià un recital de poesia amb gran part dels autors que han participat en l’antologia, Lluís Vicent, autor de Les penúltimes paraules de Sísif, que també ens va oferir una cançó, 

Salvador Lauder autor d'Obaga

Josep Antoni Alfonso autor d'Envers

Alexandre Ros i Ros autor de Rerefons

Miquel Català autor de Poemes de la nina libèl·lula 

Rafael Mesado autor de Samsara 

Xelo Llopis autora de Guarda'm el secret 

Rafael Estrada autor de Petjades insomnes 

Alba Àlvarez autora de Sol de mitjanit a Reykjavik

Víctor Durbà autor de Pèndols

Carles Alós autor de Bacs de vidre 

Lorena Cayuela autora de Poemes per a Keo 

Hèctor Serra, autor de  Trèmolo 

Antonio Martínez i Ferrer autor de Finestrons el qual improvisà un poema sobre el propi índex del llibre. 

Per la seua part Antoni Martínez Peris, Josep Manel Vidal i Manel Alonso cediren la seua veu als poetes absents, Rosa Roig, Eduard Aguilar, Sandra Domínguez, Alba Camarasa, Montse Assens i Anna Rispau.

Es va tancar l’acte amb un sopar de peu.

ESTELLÉS A ISLÀNDIA

Article publicat a la revista Saó

POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA

Per Josep Manel Esteve

Parlar de Miquel Català és parlar de l’inici d’una veu poètica, d’una eclosió que només té l’aparença de tardana. El Miquel, lector, cercador de paraules, ocurrent en la conversa, és també un divulgador de lletres i de poetes en la xarxa. Hi ha, per tant, un Miquel format en la seua experiència vital, pedagog hàbil i juganer, preexistent abans de la producció de la seua “nina libèl·lula”.

            D’alguns poemes que, finalment, componen el llibre que ara presentem, Poemes de la nina libèl·lula, ja ens n’havia donat un tast per Internet al seu bloc literari. Tornar a llegir-los aplegats en aquesta edició de Germania, és veure el joc de construcció que l’autor ha treballat des del poema com a expressió individual, que ens arribava a través de la pantalla de l’ordinador acompanyat d’il·lustracions fotogràfiques suggerents, al castell de significacions noves que ara tenim a l’abast amb el despullament de la paraula impresa sobre paper.

            Els Poemes de la nina libèl·lula ens poden semblar en una primera ullada, senzills, nus, desproveïts de complexitat o massa breus. Escriure poemes sobre l’amor i el pas o la permanència del temps, pot semblar recurrent quan ja tants hi ha insistit. És ací, precisament, on rau l’envit, l’aposta personal d’aquest autor que camina per un llenguatge situat entre l’expressió popular, a vegades el joc infantil, i els símbols propis entorn dels quals bastix el seu particular i suggerent “petit món”:

                        el meu món és tan petit

                        que em cap al palmell de la mà

                        que em cap dins d’una sabata

                        o en el cabàs de la gata

            Tota una declaració d’intencions que no pretén assentar càtedra ni descobrir-nos una realitat que puga semblar massa transcendent o una experiència allunyada del dia a dia. És, tanmateix, una poesia onírica del somiar despert que el condueix a l’ofici de l’escriptura, guiat per una constant, en tot el seu poemari, l’Illa del desig:

                        tinc un calaix ple de lletres

                        ................................................

                        i una illa de desitjos

                        els desitjos plens de trenes

                        les lletres per a fer poemes

            Una poesia d’erotisme suggerent i matisat, que se’ns fa molt física en un món de comunicació, potser excessiva, a través d’Internet, però que ens roba l’ara i ací, ens roba la presència del moment, l’olor, el joc de la mirada de l’interlocutor. Així ens ho diu en el poema Manca la pell, “...és el que té/ la comunicació/ cibernètica.../els calfreds, la temperatura, la tebiesa/d’algunes zones/dels nostres cossos”.

            La dona és receptora, en un diàleg continuat, d’un discurs que juga amb la seua presència subtil o l’absència dolorosa. És la fugacitat d’aquesta libèl·lula, utilitzant el seu símbol, Campaneta, de qui diu: “te’m fas present per uns moments”, i, a qui apostrofa dient: “és l’hora de Peter Pan”, símbol de la detenció del temps i del desig.

            Aquest joc simbòlic permet a Miquel descobrir-nos l’altra reflexió universal que acompanya els seus versos, la reflexió entorn al temps esmunyedís que fluïx imparable, però que pretén aconseguir fixar a través de l’escriptura.

            El rostre de la seua nina (ara “libèl·lula”, ara flor “silvestre”, “fada”, “sirena” o “la nena que portes dins”) és l’espill d’un jo poètic que gaudix de la sensualitat, la contemplació i l’admiració en el sentit més pregon de la paraula. Aqueix tindre de qui AD-MIRAR-SE, servir-se de la llum que irradia, del suggeriment de la jovenesa que perdura; és la seua versió vitalista en una poesia de l’optimisme, de la joia d’existir i de dir. És un constant “jo em meravell”, com ho hagués dit Llull, davant el món i la bellesa. És la constatació de L’home despullat que apunta una clara intenció a l’altra banda de l’espill, a través de l’exercici de la poesia:

                                    ser home despullat

                                    o morir de pena

                                    .................................

                                    dia que passa no torna

                                   sirena amorosa

                                   de l’illa calmosa.

            El poema ens fa sentir l’escriptor que es pot aturar en un punt del temps i fer una instantània de la “nina” que alça el vol, i és en aquest punt on vol preservar el temps o reconstruir-lo.

            A vegades, descobrim un to elegíac, quasi una lamentació pel paradís perdut de la infantesa on “de petit volava”, d’altres, un centrament en l’experiència de l’adult: “he comprés que el temps no cura misèries”.

És potser en el poema La roda del temps on Miquel ens revela més clarament el pas cíclic del temps:

                                    i torna a començar

                                    la roda del temps

                                    que marquen les llunes       

                                    i el calendari 

            I, a través de la contundent imatge del poema Nit oceànica, que interpretem com el temps en la seua vastitud, l’autor ens apunta quines són “les coses que importen de veres”: “la mar/ les sirenes/un núvol blanc/el son d’una infant/Peter Pan i Campaneta.

            El temps, en el seu decurs diari i estacional marca un cicles, dels quals l’autor se servix per parlar-nos simbòlicament de la presència de l’estimada identificada amb l’alba o la seua absència identificada amb el crepuscle. El paisatge autumnal, el temps de pluja i ensomni és una constant de l’encontre o del record de l’amor i la manera en què comença l’amor ens recorda el tòpic surreal de l’encontre atzarós:

                                    per pur atzar vingueres

                                    en la meua tardor gris

                                    sirena de l’atzur

            Aquest home que es despulla a través dels poemes, també fa ús en un joc al·legòric del cant d’estil valencià amb les imatges del cantador, l’apuntador i del mestre

                                   jo no tinc apuntador

                                   fada de flaire silvestre

                                   ...........................................

                                   faré l’ofici de mestre

                                   o de gran simulador

            I aquest home es volta d’un paisatge marí, mediterrani, molt proper, des de les basses d’arròs de la marjal, a la platja d’Oliva o la visió de la muntanya del Montgó. Paisatge aquàtic, de dia clar i assolellat; paisatge de pluja, de núvols; o paisatge nocturn amb la lluna com un far d’inspiració.

***

“l’amor/sempre perdura/i sura/per damunt/de tot”, (de Surar), un dels poemes breus que obre el llibre, és un exemple del poema com a sentència sintètica que condensa una idea en poques paraules. L’amor venç el pas del temps, és allò que perdura al capdavall.

            El poema enumeratiu Foc i aigua marina ens descobreix l’amor més físic com un calidoscopi suggerent:

                                   riu d’estels

                                   cau de llunes

                                   pessigolles rialleres

                                   tones i tones de tendresa

                                   estima inacabable

            D’altra banda s’aborda la dimensió més ètica de l’amor en els poemes La mala educació i Oh Lennon. El temps que fuig i no s’ha de perdre es fa present quan diu:

                                   volia mirar als ulls

                                   agafar l’amor quan passa

                                   ................................................

                                   però ella parlava de l’oratge

                                   i mai no s’hi atrevia

                                   i ja perdia el tren

                                   i la brasa cremava

            Reprén  aquesta idea d’una mala educació secular i fa alhora un homenatge a John Lennon i un retret a la societat actual, que podem entendre com l’aproximació més clara en el llibre al poema-denúncia:

                                   mal educats

                                   en la falsa moral

                                   de la sotana i el sabre

                                   ........................................

                                   ens duen a combat

                                   amb himnes patriòtics

                                   que no són del poble

                                   tot per guardar

                                   el sistema corrupte

                                   que els alimenta

            L’amor és també una construcció que fa ús del metallenguatge, una sintaxi, una semiòtica com ens descobreix en Amor lingüístic

                                   amor sintàctic

                                   morfològic llavi

                                   papallona fonètica

                                   nina semàntica

                                   semiòtica libèl·lula

                                               ***

He volgut fer de crític i situar-me en la poesia de Miquel des de la distància. L’intent no sé si ha estat reeixit, però ben cert és que amb la citació textual d’alguns versos i estrofes del poemari he volgut il·lustrar la realitat com la veu i la diu el poeta.

            El lector atent trobarà l’acostament a la poesia popular, l’aproximació a l’estrofisme de la corranda, la dimensió quotidiana captada per V.Andrés Estellés i m’atrevisc a dir que l’actitud ingènua i vitalista del jove Joan Salvat Papasseit (mestre d’amor, joglar, visionari).

            La modernitat en la poesia de Miquel Català, l’alter ego literari de Miquel Llàtzer, naix de combinar un transfons popular i la seua reflexió particular sobre temes universals. El lector gaudirà d’una lectura agradable, entenedora i global si s’acosta al llibre en la unitat que suggerixen les tres parts en què s’estructura. Una unitat que també és reforçada per les llicències sobre la puntuació, l’absència de majúscules o de punts per finalitzar els poemes, l’expressió d’una continuïtat poema rere poema.

            Somnis i desitjos és el començament que posa en marxa “la màquina de tren/l’espiral del temps” en què converteix la seua “nina libèl·lula”. A continuació, L’home de la terra, la segona part que es pot llegir també com un poema unitari amb l’al·literació que ja es desprén dels quatre títols, els quatre aspectes d’un “jo” poètic que pot ser alhora L’home més trist de la terra, L’home més feliç de la terra, L’home més covard de la terra i L’home més tranquil de la terra. I per acabar aquest viatge poètic, la darrera part, De l’amor i del temps on prenen forma els elements abans esmentats: “l’illa del desig” que ha trobat en l’escriptura, el “vol” des de la infantesa a la maduresa sòlida de L’home més tranquil de la terra que diu:

                                               tot ho pense

                                               assegut

                                               al jardí del temps

OBAGA ES PRESENTA AL CLUB DIARIO LEVANTE

Publicat a la pàgina 68 del diari Levante-El Mercantil Valenciano corresponent al dia 28 d'octubre de 2012

RAFAEL MESADO: " SI HI HA ALGUN PARADÍS ESTÀ ACÍ"

La paraula Samsara ve a definir un concepte del pensament hindú que defineix el cicle de la reencarnació o el renaixement. Sota la gran d’aquest filosofia del subcontinent indi Rafael Mesado ha escrit un llibre de poesia  reflexiu on es pregunta sobre la vida i la mort i el pas del temps, temes que sempre han preocupat a l’ésser humà.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

R.- Sempre escric en qualsevol circumstància, sempre que tinc paper a l’abast o estic al davant d’un ordenador. Paper o pantalla em semblen el mateix, un mitjà on es registren les emocions, els sentiments i les subjectivitats, que són la base del llenguatge poètic. Aquest poemari està escrit durant el temps mort (encara que no hi ha cap) de les classes de l’institut, a les sales d’espera dels metges, als bancs del carrer, a casa, a l’estudi…

P.- Perquè del seu títol?

R.-El títol és un concepte del budisme mahayana. Si el budisme hinayana posava l’accent al nirvana, el mahayana vol remarcar l’interés del samsara, l’ací i l’ara de l’existència. Per això, crec que nirvana i samsara són la mateixa realitat. Si hi ha algun paradís, està ací.

P.- Com l'has estructurat? 

R.- El llibre està estructurat com un mandala hinduista per a la meditació. Te quatre parts que es corresponen als quatre elements de la existència. A més el mandala expressa com la esvàstica hinduista o el yin-yang del taoísme el moviment orgànic i infinit de la vida. Per això, hi ha altres parts que són una reflexió sobre aquestos conceptes.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

R.- Un poeta és, indubtablement, allò que llig. Però, no allò llegit solament, és també allò que mira, allò que escolta, allò que sent, allò que experimenta.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

R.-Pel meu tipus de poesia, que té més paral·lelismes amb la poesia lliure o avantguardista, de signe visual en ocasions, el meu discurs ha de trencar els murs de la poesia clàssica. Potser que, com li deien a Salvat-Papasseit, no sé rimar poemes.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

R.-També soc pintor pop-art. El millor elogi com a poeta és el fet que hi ha gent que em diu que li agrada més com escric que com pinte. La pitjor crítica sempre és la inferència. Molt més que les frases que escoltem moltes voltes: “això no es pot publicar” o “el seu poemari no ha sigut premiat”.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.- Com Carlos Edmundo de Ory, els meus poemes sempre intenten expressar el misteri de la existència.

P.-.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.- Hi ha molts poetes interessants, però així de moment puc citar a Salvat-Papasseit, Arthur Rimbaud, Joan Brossa, Pere Gimferrer, Leopoldo María Panero, Vicente Aleixandre, Carlos Edmundo de Ory, Allen Ginsberg o Walt Witman.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

R.-M’hagués agradat escriure Poeta en Nueva York de Lorca, trobar aquell llenguatge lliure, surrealista i radical. I, com ell, haver fet aleshores aquella crítica demolidora de la civilització occidental. Avui continua sent un llibre de rabiosa actualitat i permanent indignació.

            D’altra banda mai no seria capaç d’escriure Nabí de Josep Carner. No sent cap identificació ni amb la seua temàtica, ni amb la seua poètica. Tampoc hi ha cap paral·lelisme de la meua poesia amb la d’autors realistes com Blas de Otero o Victoriano Crémer.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

R.- Potser, recomanaria el primer de tots, que es titula “Realitat” que parla de la mort des d’una altra perspectiva. Perquè la mort forma part de la realitat que vivim instant a instant. No morim al final de la vida, morim a cada instant que transcorre.

CARLES ALÓS: "SENSE L'EXPERIÈNCIA VITAL NO HI HA RES"

Carles Alós és un poeta de la ciutat de València amb arrels en la Ribera Alta. Després d’un temps de tempetejos literaris a través de les noves tecnologies ara ens ofereix un llibre de poesia, Bacs de vidre, farcit d’imatges colpidores.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?

R.- Bacs de vidre és un llibre que arreplega un conjunt de poemes escrits fa més o menys any i mig. He intentat incorporar els poemes que formaven un cos, una unitat. Hi ha poemes de temàtiques diverses però el fil conductor és el mateix.

P.- Perquè del seu títol?

R.- Crec que el títol és una prolongació del poemari, és un conjunt de sentiments que causa dolor però, alhora, és plaent, és la doble cara d'una moneda. Per la part de davant el goig i l'alegria i per la part de darrere una fiblada perllongada

P.-Com l'has estructurat?

R.-El poemari no té cap subdivisió, és una mena de retall, d'instantànies fugisseres. M'atreviria a dir que el primer poema del llibre és la portada, molt significativa.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

R.- Pense que més que allò que llig, és allò que sent i allò que viu i no viu. La lectura serveix com una mena de motle però sense l'experiència vital no hi ha res.

P.- Tens un bloc en el que regularment publiques la teua obra poètica,  què t'atrau de les noves tecnologies? i què del format tradicional de paper?

R.- Fa tres anys em vaig fer un blog perquè em vaig adonar que tenia molt que compartir, aquesta és l’adreça .http://goticflamiger.blogspot.com.es/  De les noves tecnologies m'atrauen moltes coses, crec que és una ferramenta necessària i amb la qual pots arribar a molta gent. Particularment mai canviaria un llibre en paper per un amb altre format, té un encís insuperable.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

R.- Els elogis i les crítiques cal agafar-les amb mesura, a més, no hi ha molta gent amb sensibilitat poètica. Una vegada un amic em va dir d'un poema que es notava que l'havia escrit jo i es una cosa que em va omplir.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.-La meua és una poesia que té un deute amb la terra, tots éls poemes estan marcats. Ara bé, partint d'ací hi ha diverses vessants: la mort, la infantesa, l'amor, l'erotisme

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.- León Felipe fou un poeta que em colpí bruscament i que marcà la meua poesia. M'agraden els poetes desarrelats, la poesia vitalista. Estellés també em marcà molt i també altres poetes com Vicente Aleixandre, Mahmud Darwish, Dámaso Alonso, Josep Palau i Fabre...

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

R.- Hi ha dos llibres que han marcat la meua vida fins ara. El primer fou Ganarás la luz de León Felipe, un llibre més que torrencial que arrelà fortament a dintre meu i el segon és Pasión de la tierra de Vicente Aleixandre, un llibre ple d'erotisme en prosa poètica. El llibre que més m'ha costat llegir és l'Hiperió de Hölderlin.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

R.-Crec que el poema nombre XXI " Em vaig pegar la volta.." és una bona sintesi del que és el llibre. Cada poema té el seu lloc al llibre però em sembla que aquest és la frontissa que l'articula tot.