El saguntí Sergi Durbà acaba de publicar la
seua primera novel·la “Camins al sud” un llibre on conta les diverses
peripècies d’un professor de valencià en la comarca de la Vega Baja, una
història en clau d’humor en la qual el protagonista, superat per les
circumstàncies, s’endinsa en una profunda incomprensió que li servirà per a
escriure un dietari on cap des de la crítica a l’administració educativa fins a
la solidaritat i estima dels companys i amics més immediats.
P.-
Perquè "Camins del sud"?
S.-Si et refereixes al títol, pense que té molta
empenta i que pot donar lloc a múltiples hipòtesis per part dels lectors,
sobretot abans de llegir-lo. Pense que està ben aconseguit i molt ben
acompanyat per una il·lustració de portada magnífica. Si el que em preguntes és
el perquè d’aquesta novel·la en tot el seu conjunt, et diré que “Camins al sud” naix amb la intenció de
dibuixar la situació, en la meua opinió lamentable, que ha de patir una part
del professorat valencià en matèria lingüística, és a dir, en tot allò
relacionat amb el fet d’impartir classe en la llengua pròpia dels valencians. I
no ho dic pels alumnes, que quede clar; en molts casos, està per damunt la idea
que la societat té del valencià com a llengua, apta només per a romanços
folklòrics i quatre martingalades més. Pareix mentida, però ben poc s’ha avançat
en aquest aspecte. De fet, abans el valencià tenia un ús social més visible que
no ara. Sagunt és un exemple, sense anar més lluny. Pots fer la prova a peu de
carrer, si vols.
P.-
Que et va impulsar a escriure aquesta novel·la?
S.-El fet de trobar-me en una situació que no em pensava
mai que poguera existir, això és que hi haguera alumnes valencians que no
aprenen la nostra llengua a escola perquè la llei els ho permet. És clar que es
tracta de comarques castellanoparlants, però la realitat és que en aquest país,
hi ha una sèrie relativament nombrosa d’alumnes que estudien una assignatura menys
perquè tenen eixe dret. Imagina’t si algú d’una comarca valencianoparlant, amb
la legalitat a la mà, diguera que no vol estudiar castellà a l’escola.
S’armaria un canyaret de por. De fet, quan ho explique a algun conegut, no s’ho
acaba de creure, com si m’ho estiguera inventant. “Això no pot ser!”, em diuen.
Doncs sí, és real. I continua passant. Et penses que això importa a algú de les
altes esferes? Doncs no. En gran mesura, el valencià continua sent una llengua
de segona categoria, per bé que oficialment es diga el contrari.
P.-
Per què vas triar la primera persona com a veu narrativa, no t'haguera estat
més fàcil guardar més distància amb els fets narrats?
S.-Sens dubte, haguera estat més fàcil. Però crec que
la literatura, la ficció en general, ha de tindre un component de realisme que,
en aquest cas, es reflecteix millor amb l’ús de la primera persona. D’altra
banda, aquesta novel·la té un format de dietari que difícilment pot optar per altres
fórmules narratives.
P.-
En que consisteix la clàusula legal anomenada exempció?
S.-Bé, l’exempció de valencià és bàsicament el dret
que tenen els estudiants de les comarques castellanoparlants a no estudiar el
valencià en escoles i instituts. Estan exempts d’avaluació i d’aprenentatge, és
a dir ni són qualificats ni tenen per què aprendre res d’aquesta llengua. Tanmateix,
el més graciós, o el més penós segons es mire, és que han de romandre a classe
obligatòriament. És una situació surrealista, ja que al professorat li estan
pagant pel simple fet d’estar a classe amb un grup d’alumnes de vegades ben
nombrós que només entén una cosa: té dret a no fer res. En fi. És acollonant. I
les escenes que se’n deriven, ja te les pots imaginar. El llibre crec que això
ho retracta prou bé.
5.- És tan frustrant com pareix desprendre's en
llegir el teu llibre la professió de docent?
Bé, la professió de docent és apassionant, això que
quede clar. És un ofici preciós, potser dels més bonics que n’hi ha. Almenys, així
ho veig jo. El que és frustrant no és la docència, res més lluny, sinó el fet
d’estar enmig d’una classe i no poder ensenyar res perquè així ho diu un
paperet, una llei o vés a saber què. Que cadascú extraga les seues conclusions
o que interprete si això és frustrant o no ho és. No és necessari ser docent
per a tindre sentit comú.
P.-
Cal ser políticament incorrecte per a literaturitzar els mals que pateix el
sistema educatiu valencià?
S.-És una opció. Cadascú que faça el que considere
convenient. De totes maneres, en aquest tema del sistema educatiu valencià, ja
pots ser tant políticament incorrecte com vulgues. Els que manen, t’ignoren
igual. I a la realitat d’avui em remet. L’ensenyament públic, per desgràcia, no
és prioritari.
P.-Per
què creus tu que gran part de les polítiques que s’han fet per a fer avançar la
normalització del valencià han fracassat?
S.-Et contestaré amb una altra pregunta: han existit
polítiques per normalitzar el valencià? I en cas afirmatiu, algú se les ha
cregut? És clar que els encarregats de visualitzar-les o de dur-les a terme,
no. Perquè anem a veure: quin exemple dóna un polític que fa un discurs
institucional en castellà o, pitjor encara, que s’adreça a la població en
valencià com si estiguera en un partit de futbol? És això un model a seguir per
a normalitzar el valencià? Evidentment, no. D’altra banda, també està el tema
de les faltes d’ortografia, jo n’he vist moltíssimes en cartells institucionals
o panells informatius adreçats al públic!!! Com pretens normalitzar una llengua
si tu mateix la menysprees o no li dónes una projecció seriosa o formal? Un últim
exemple, si em permets: fa poc va morir Josep Lluís Bausset, exemple d’estima
pel valencià. Els més alts dignataris d’aquestes terres enviaren una nota de
condol als seus familiars en castellà. Què et pareix? Una prova més del que els
importa la nostra llengua. No cuiden ni els detalls. No podem esperar res.
P.-
Creus que la novel·la valenciana està en un bon moment? Quins són els narradors
valencians que destacaries?
S.-Crec que ara s’estan veient els fruits dels
programes d’ensenyament en valencià encetats als anys vuitanta, dels quals jo mateix
sóc resultat. Està també Ivan Carbonell, que és company meu de carrera, Mercè
Climent... Ara bé, la literatura en general, i més concretament la literatura
en valencià, no crec que estiga en un bon moment. S’editen llibres, ben fets i
de bona qualitat, cada vegada més... Però la gent, en general, no llig, i en
valencià, encara menys. Pel que fa a la segona pregunta, Ferran Torrent és un
narrador que m’agrada molt, em resulta divertit i és molt amè. Quim Monzó també
m’agrada, no és valencià, però escriu en la nostra llengua. Xavier Aliaga també
em pareix molt interessant. De fet, em vaig llegir una novel·la seua, “Si no ho
dic rebente”, i em vaig riure moltíssim. Altres: Manel Joan, Tobies Grimaltos,
Manel Alonso i els seus dietaris, Toni Gómez, que és del meu poble i va
escriure una obra curta magnífica que es diu “El camí de les merles”...
P.-Quins
són els teus autors de capçalera i de quina manera han influenciat la teua
manera d'escriure?
S.-Quan tenia vint anys em vaig dedicar a llegir i rellegir
tots els assaigs de Joan Fuster i supose que això m’ha influït. De tant en
tant, de fet, continue mirant-me’ls. I la veritat és que em vénen molt bé per
escriure articles d’opinió i entrades curtes en el meu blog personal www.costumaridurba.blogspot.com.
D’altra banda, potser fa riure, però Blasco Ibáñez i les seues novel·les
valencianes, m’encanten. D’un temps ençà, llig també moltes novel·les el
personatge principal de les quals és una persona incompresa, amb dubtes
constants, que es pregunta els perquès d’allò que li ha tocat viure. M’agrada
molt, en aquest sentit, una novel·la com “El cor de les tenebres”, de Joseph
Conrad. I per extensió, totes aquelles obres que tenen com a figura central un
personatge que busca la llibertat individual, una mena d’antiheroi. En altre
àmbit, situe els llibres, assaigs fonamentalment, de temàtica costumista.
Bernat Capó, Joan Amades; o les converses amb personatges il·lustres. Hi ha una
col·lecció de llibres de l’editorial Tàndem que es diu “Tàndem de la memòria”
que em pareix molt bona...
P.-
Tens algun projecte literari nou en ment?
S.-Sempre he volgut escriure alguna cosa sobre
costums valencians. Tinc el blog, sí, que toca el tema, però m’encantaria fer
alguna coseta en lletra impresa. La qüestió m’apassiona bastant. Tinc alguna
cosa pensada al respecte, no et diré que no, però no vull córrer.
