El cantautor i
poeta Rafael Estrada i Puertos acaba de publicar el seu nou llibre de poesia Petjades
insomnes dins de la col·lecció Mil poetes un país. Amb ell hem parlat
per tal que ens done les claus de la seua poètica, una poètica en el que
l’experiència vital és la matèria en la que bastix els seus versos.
P.-Perquè
has triat com a títol del llibre Petjades insomnes?
R.- He triat el títol de Petjades insomnes pels motius següents: Petjades, pel camí vital
recorregut fins ara, i Insomnes, perquè vull aquest camí despert, conscient,
com un aprenentatge del dia rere dia per a saber qui sóc, què sóc, on sóc i on
vull anar com a humà i el que significa.
P.-Atén
a alguna raó en concret la divisió del llibre en diversos apartats?
R.- El poemari l'he dividit en diversos apartats
perquè tot i que existeix una unitat interna, l'eix vertebrador és Petjades insomnes i la resta d'apartats
va girant al voltant d'ell com a cercles concèntrics emotius: insinuacions, feedbacks, identitats, músiques, etc.
P.-
Hi ha un seguit de temes que es repeteixen en els teus llibres anteriors, la
tendresa, la soledat, el paisatge, la música,... Són aquests els temes que
realment et mouen a posar-te a escriure?
R.- Aquests temes –uns més i altres menys– són els
que em mouen des de sempre: l'amistat com alè necessari per tal d'anar
endavant, la solitud creativa per endinsar-te cor endins i ser sincer i sencer
a l'hora de comunicar, els paisatges de la teua ànima, les músiques i lectures
estimades que treballen la sensibilitat, el pas inexorable del temps,etc.....
tot allò que ens afecta com a humans.
P.-Quines
diferències trobes entre aquest i els teus llibres de poesia anteriors?
R.- Petjades insomnes és un llibre més madur que els
anteriors. Els anys –ja més de mig segle– i el encarar-me ja al capvespre dels
meus dies, on ja tinc més passat que futur, em permet valorar més allò
d'essencial per a viure, destriar l'important d'allò banal pel que fa a les
relacions humanes, la vàlua d'una mirada, d'un gest, d'una paraula dita a
temps,...Per a mi ha representat un despullament anímic, un retorn a la natura
que em fa i refà, un poder dir: Puc morir-me tranquil!
P.-Què
hi ha de la teua vessant com a músic en la teua obra poètica? I què hi ha de la
teua poesia en els teus treballs discogràfics?
R.- En el meu cas música i lletra sempre han anat
agafats de la mà. He intentat que les lletres tingueren un ritme i una melodia
interna per a que en qualsevol moment esdevingueren cançons i a l'inrevés,
també. En certs moments ho he aconseguit i en altres, no. De fet en aquest
treball hi han cançons que no he cantat mai i també referències a músics,
músiques i poetes del meu altar sonor i poètic.
P.-
Ser mestre de primària i haver estat polític i agitador cultural, és una
prolongació de les teues inquietuds culturals i socials?
R.- En la vida tot m'influeix i de tot intente
aprendre. A un poema dic: Sóc qui sóc,
faig el que faig,/ i cante i escric com sé i puc./ Amb la xicalla m'aprenc i
aprenc,/ i tinc la gent que estime i m'estima.(...) Servir al poble per
intentar millorar-me com a persona i col·lectiu en l'intent d'una vida més
culta, digna, justa i humana és el camí per on intente anar, i així em vull.
P.-
Quins són els autors que més t’han influenciat?
R.- En una primera època els tebeos, llibres
d'aventures, etc. A les Universitats Laborals els poetes cantats: Machado,
Lorca, Hernández, Quevedo,... per Serrat i Paco Ibáñez. Després els nostres,
Ausiàs, Estellés, Espriu, Martí Pol, Ferrater, Salvat...pel Raimon, l'Ovidi,
Llach, Maria del Mar Bonet, etc. D'altres llengües, Pavese, Pessoa, Cavafis,...alguns
novel·listes com ara Homer, Steinbeck, Faulkner, Roth, Bernhard, Pla... filòsofs
com ara els clàssics grecs i Russell, Cioran, Sartre, Fuster,.... Poetes
de la cançó com Young, Dylan, Hammill, Waits, Cohen...l a cançó francesa, les
cantants i els cantants d'Itàlia, les senyores del jazz com la Holiday o la Fitzgerald, alguns cantants
de flamenc, Gardel, etc
