La suecana Rosa Roig Celda ens proposa en el seu primer
llibre de poesia un joc, un JOC DE DOS, un joc que en un principi pareix el diàleg que s’establix entre dues
germanes que utilitzen llenguatges diferents, Manola el de les arts plàstiques
i Rosa el de la literatura. Però el joc va més enllà: és una proposta en la que
es demana també la participació del lector. No debades Rosa és blogaire, una
blogaire que no només oferix textos sinó que deixa oberta la porta a la
resposta que ells li provoquen als lectors. Rosa Roig ha estat una dona que
durant anys s’ha mantingut a l’altre costat de la línia com a receptora i que
en un moment de forta necessitat vital, va estar capaç de saltar-la i posar-se a crear i a emetre un cant de
versos diàfans, carregats de vitalitat, passió i maduresa.
P.- Perquè Joc
de dos?
R.-Perquè
jugar és alhora un repte i un exercici, una provatura, un assaig, una qüestió
de regles i normes que s’han de fixar i es poden seguir, però també trencar. El
joc és treball, iniciació, però també és diversió. La humanitat sempre ha
jugat.
I quan el
joc és entre un tu i un jo, com més curta és la distància entre qui juga, amb
més intensitat es produeix en el joc.
P.- Com va nàixer aquest llibre i perquè?
R.-No va
nàixer sinó que el vam anar fent cada dia durant molt de temps. I use el plural
perquè no l’he construït sola. Ací he jugat amb mi, amb la il·lustradora, que
és la meua germana, i amb molta més gent que he vist, conegut, reconegut, només
observat, odiat, enyorat...
P.- Com l'ha estructurat?
R.-Al
final el Joc segueix un ordre
cronològic, t’he de dir que molt aproximat i discutible. I és així, perquè he
acabat aplicant a l’escriptura, un dels aforismes que més m’agraden de Fuster,
però convenientment reinterpretat. Deia, el meu estimat i enyorat amic que
“Llegir, és rellegir”, i jo he acabat practicant que “escriure, és reescriure”.
Així, els meus versos, gràcies també a la tecnologia i al blog, han anat
modificant-se, i crec que millorant fins arribar a mans de l’editor.
El llibre
conté quatre
reculls: L’Home del sac, Dones i filles, Himnes de batalla i Tactes i
contactes, tenen identitats pròpies, però alhora admeten qualsevol altra
combinació.
P.- Què portà a Rosa Roig un dia a escriure?
R.-He
passat quasi tota la vida llegint, en algunes èpoques d’una forma quasi
obsessiva, un dia no vaig poder fer-ho més. La malaltia i la mort del meu
germà, que tenia un any menys que jo, em va partir.
Després
des de les entranyes vaig sentir la necessitat d’escriure. La vaig retindre
fins que ella em guanyà i vaig començar un diari, encara l’escric. En els
quadernets negres i menuts que escric amb llapis, vaig començar a refer-me de
les ferides. Allí va començar la poesia, la narració breu... i des del quadern
al blog. I ara, al paper.
El procés
no va ser ràpid. Tot costa. Sobretot convèncer la meua germana que ella també
podia jugar, l’havíem perdut a ell, però nosaltres encara seguíem vivint.
Ella em diu, que no llig
poesia, però que la meua sempre la fa plorar. Jo necessitava, acompanyar la
imatge del cos inert del meu germà en la soledat de l’hospital de bellesa, de
calidesa, d’humanitat.
Si tu dorms.
jo et contaré
les històries que només poden sentir els que no estan alerta.
Si em
sents
un batec
et farà saber que he arribat i sabràs que encara t’estimem.
Les
nostres són històries d’amor
per a
qui dorm amb la terra i amb l’aigua.
Sé perquè vaig començar,
però no sé perquè he seguit. Només sé que ja no puc deixar de fer-ho.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta
et preocupen?
R.-T’he de
dir que no em sent poeta, em sent manipuladora de paraules, de ritmes i de
silencis, constructora d’històries. Tampoc sé massa bé quins són els grans
temes. Vivim, i hem d’afrontar cada dia les pèrdues, i les troballes. El dolor
insuportable i la felicitat. Anem cap al cementiri i el mal de cap o les ganes
d’orinar vénen amb nosaltres. A què li hem de dir grans temes? Per a mi els
“temes” són els de cada dia, barrejats.
P.- Quins són els i les poetes de les quals et
sent hereva?
R.-Vaig
conéixer un poeta, abans de llegir poesia. I el primer que férem va ser jugar.
El poeta ens portava a sa casa i ens llegia els versos d’un llibre del qual
només existia un exemplar. Aquell poeta a qui no entenia, era Josep Palàcios.
Després vaig llegir la poesia de Maria Mercé Marçal, la de Vicent Andrés
Estellés, la de Joan Salvat-Papasseit, la de Martí i Pol. He llegit Ausiàs
March i Roís de Corella, Safo, Homer, i Garcia Lorca i Miguel Hernàndez... He
llegit Salvador Jàfer, a Eduard Ramírez i Josep Porcar. A Carmelina Sánchez Cutillas, a Francisca
Aguirre, a Amalia Fenollosa, a Marta Pessarrodona.
Sóc una
lectora dispersa que llig un poc o molt segons el dia. M’agrada rellegir i
provar noves veus. No em sent identificada o hereva de cap dels que he citat,
ni d’altres que he omés. No obstant sé que sense la seua poesia, la meua no
seria possible. Som el que som perquè el temps se’ns acumula.
P.- Sé que també escrius narrativa, en quin
gènere literari et trobes més còmoda?
R.-Va a
dies. Sóc molt poc fidel. N’hi ha coses que només puc “dir” en un relat, i
d’altres que busquen la frontera entre la prosa i la poesia per ser
expressades. Només he sigut constant al diari, i ara comence a desdibuixar
també eixa frontera. Sóc una dona impossible.
P.- Vosté ha publicat textos literaris durant
un llarg temps en un blog, creu vosté que és important el format, vull dir el
suport, sobre el que llegim o escrivim o només importa el text literari?
R.-Palàcios,
el poeta de qui t’he parlat, s’emportava a casa el lector o la lectora. Gràcies
al blog jo també els duc a casa, ara en cabem més. Les meues lectores, els meus
lectors i jo ens trobem en un espai virtual, privat i públic alhora. La
promiscuïtat i la intimitat del gest literari, unides gràcies a la tècnica.
Podem interactuar, cada segon del dia. Impressionant. Però, tot això no és res
sense el text.
.JPG)
