Per Àngel Cano

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida -junt amb l'escriptora Mercè Climent-; i havent publicat dos poemaris, l'últim, De la fusta a l'aigua, de temàtica eròtica, Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I, voilà!, va i ens delecta amb Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

Amb aquest recull de contes, Mompó ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles vitals, de l'amargor, però també de la tendresa, del sofriment, però també de l'amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de Narcís i Sísif, respectivament), l'avi Torró, les ombres, que reinvidiquen la seua “figura”, PepQuatreülls i Gregori el del Puntet(a "Els habitants de Jam", un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o l'estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions a aquarel·la, d'altra banda, que s'ajusten perfectament amb el que es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea millor al cap.

No obstant això, però, i abans d'entrar més en l'anàlisi d'algunes narracions, fixem-nos en el títol: Fronteres de vidre. És ja en si una declaració d'intencions per tres motius: el primer, ens indica el lloc des d'on hem de llegir cada text, des de la frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac, perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que l'ollerià no deixa res a l'atzar-, és que parla del vidre, un material arrelat al seu poble, a l'Olleria.

Amb aquestes instruccions, hom pot introduir-se en la recerca del tresor que s'amaga a sota de cada lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del vidre”. Ací, el protagonista, amb l'excel·lent descripció de les “capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l'espill ell i la seua parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser protagonista del món de l'espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar a “L'ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal, un home que necessita l'alcohol per a desinhibir-se de la realitat, va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.

Fronteres de vidre és una obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs d'equívocs. A “Ja n'hi ha prou”, “L'existència de Sigfred” o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota l'atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot, sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d'un home que es creu amo de la seua dona, encara que, en realitat, es tracta d'un holograma. El joc amb el vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs. Un altre element que cal esmentar és l'obsessió: l'obsessió d'Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l'obsessió de l'estranya pintora que acaba sense rostre, l'obsessió per la gent del poble en uns poders pseudodivins d'un foraster, l'obsessió d'un escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que ha d'escriure o l'obsessió d'un xic amb un maniquí.

Amb aquesta mestria, Francesc Mompó demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana, que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d'amor feudal, amb un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un repte al cap; Mompó mai defrauda.

(Article publicat el 26 de setembre de 2011 al blog El net del tio Pipo)

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES

Marina Guillén i Alapont és una autora que arriba al món de l’edició en plena maduresa i després d’una llarga i intensa experiència com a docent. El contacte diari amb els xiquets i les xiquetes ha fet d’ella una gran coneixedora del món dels infants, d’allò que els mou i els motiva. Marina, a diferència d’altres escriptors de literatura infantil, no s’ha mostrat fins ara massa prolífica, en sis anys ha publicat només tres llibres: La cadira voladora (2005), Una botija amb sorpresa (2010) i La revolta de les llapisseres (2011).

En La revolta de les llapisseres recrea un món ple de fantasia sense eixir de l’aula escolar. Sovint, quan érem menuts, ens preguntàvem què passa dins del col·legi quan no hi ha ningú, o en la nostra pròpia casa quan tots ens n’anem a dormir. Que potser els gats del barri van a classe de cant nocturn per tal d’afinar millor les seues veus quan li miolen a la lluna plena? O el nostre gos veu documentals d’animals per televisió assegut còmodament en el sofà? Marina s’ha imaginat el que passa quan els alumnes i el mestre tanquen la porta de l’aula i se’n van a casa, els uns a fer els deures i a estudiar i els altres a badar pels carrers buscant algú amb qui jugar. I s’ho ha imaginat donant-li vida als diversos materials de l’aula, tot conformant un escenari i unes escenes fantàstics, plens d’una plasticitat que la il·lustradora Empar Piera ha sabut traslladar en part als seus dibuixos.

Els materials de l’aula, tan imprescindibles per a treballar els alumnes, enfadats pel tracte que reben, decidixen en assemblea organitzar-se per tal de fer-se respectar i que els xiquets i les xiquetes canvien la seua actitud. Però l’empresa no és tan fàcil com els pareixia en un primer moment i han de pensar i posar en marxa diverses estratègies fins que troben aquella que millor resultat els donarà.

La revolta de les llapisseres conté grans dosis d’imaginació i algunes gotes d’humor, alhora que dóna al lector unes quantes lliçons sobre el valor de les coses i la importància de reclamar els nostres drets sempre des de la no-violència.

Un llibre que naix en una aula escolar i que jo recomanaria que hi tornara com a lectura imprescindible.

(Article publicat per Manel Alonso i Català al blog Els papers de Can Perla)

NEPHALÍ DE LEÓN EN VALENCIÀ

La traductora i professora de Literatura Nordamericana de la Universitat de València, Carme Manuel Cuenca, es troba en aquests moments acabant d’enllestir per a l’Editorial Germania la traducció de l’antologia Poemes de la resistència Chicana del poeta xicano nordamericà Nephalí de León.

De León és un poeta, escriptor i pintor autodidacta que ha creat la seua obra a partir del diàleg multilingüe i multicultural, és un home que compta amb una densa i interessant trajectòria i així i tot és un gran desconegut entre el públic lector en llengua catalana.

Carme Manuel ens descobreix en la seua extensa introducció l’existència d’un poeta i d’una realitat poc coneguda dels Estats Units: Nephalí de León i els xicanos o també anomenats mexicanordamericans (o com el mateix de León els defineix: els fills dels habitants ancestrals del sud-oest dels Estats Units).

L’antologia es troba dividida en dues parts. La primera compren els poemes de temàtica més personal, mentre que la segona inclou els més reivindicatius i polítics.

Nephalí de León empra en alguns poemes el castellà, en altres l’anglés i en la gran majoria una barreja d’anglés amb el que es coneix com a “chicanismos” que ha dificultat la seua traducció al valencià.

Amb anterioritat Carme Manuel ha traduït obres com ara L’ànima de les negres. Poesia afroamericana del segle XVIII i XIX,  Poemes i meditacions d’una puritana anglesa a l’Amèrica del Nord del segle XVII d’Anne Bardstreed, i Escenes de batalla i paisatges de guerra d’Herman Melville

Carme Manuel i Cuenca és professora titular al Departament de Filologia Anglesa i Alemanya de la Universitat de València. És directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d'estudis nord-americans i co-directora de la Biblioteca de autoras norteamericanas de l'Editorial Ellago de Castelló.

A més dels estudis crítics que ha publicat sobre metodologia de l'ensenyament de l'anglés i sobre diversos escriptors nord-americans, és autora de La literatura de Estados Unidos desde sus orígines hasta la Primera Guerra Mundial, i amb Josep Vicent García i Raffi, de la biografia d'Esyllt T. Lawrence: una gal·lesa entre dracs i de l'antologia Poesia gal·lesa actual.

Ha traduït al castellà i al català autors com ara John Woolman, Edgar Allan Poe, Emily Dickinson, Harriet A. Jacobs, Harriet E. Wilson, Elizabeth Keckley, Mary Chesnut, George W. Cable, Jack Vance i Gerald Vizenor, entre d'altres.

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.

Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.

A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.

El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».

(Article de Manel Alonso i Català publicat al blog Els papers de Can Perla)

FRONTERES DE VIDRE

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un llibre amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

****

Article de Manel Alonso publicat als blogs Els papers de Can Perla i Uendos, greixets i maremortes

EL RETRAT DE DORIAN GRAY

Sense cap mena de dubte una de les obres més importants del poeta, dramaturg i escriptor irlandés Oscar Wilde és El retrat de Dorian Gray, la seua única novel·la la qual conta la tràgica història d’un jove per a qui fer-se vell resulta una idea insuportable.

Oscar Wilde és un escriptor brillant i de gran enginy, està considerat com un dels dramaturgs en llengua anglesa més interessants del segle XIX i en especial del període victorià anglés. Les seues obres descobreixen i retraten amb un punt d’humor la veritable cara de la societat victoriana. Wilde intel·ligent i incisiu demostra ser un gran coneixedor del comportament i del pensament humà.

Home de fama i d’èxit la seua vida fa un tomb després de demandar al pare del seu amant. Després de diversos judicis acaba sent empresonat pel delicte d’indecència greu. Durant la seua estància a la presó va escriure La balada de la presó de Reading un llarg poema sobre el ritme de la vida cancel·laria. Wilde va morir a Paris en la més absoluta indigència als quaranta sis anys.

El retrat de Dorian Gray és una reflexió dura i alhora d’una gran lucidesa sobre el valor de la bellesa i la naturalesa de les passions. Wilde, amb un llenguatge brillant i amb un relat que no decau en cap moment demostra una vegada més, la seua capacitat per analitzar la condició humana.

D’aquesta obra s’han fet dues adaptacions cinematogràfiques una el 1970 i l’altra l’any 2009.

A l’editorial Germania en la col·lecció Fàcil lectura hi ha una adaptació per a joves d’aquesta obra feta per Oscar Weinberg.

L'ILLA DEL TRESOR

Un dels grans autors de la novel·la d’aventures del segle XIX és l’escocés Robert Louis Stevenson, un escriptor en llengua anglesa que ha vist traduïda la seua obra a més de trenta idiomes entre elles el valencià.

Encara que Stevenson només va viure quaranta quatre anys és un narrador prolífic que no tan sols es va interessar pel gènere d’aventures sinó que també  ho va fer per la novel·la històrica i la fantàstica, no hem d’oblidar que és autor de títols com ara Fletxa negra, El diable en la botella o L’estrany cas del Doctor Jekyll i Mister Hyde, a més també va conrear l’assaig i la poesia.

L’estil de Stevenson és elegant i sobri i els seus personatges  es dibuixen i agafen caràcter a mesura que avança l’acció.

Una de les obres més conegudes i més reconegudes de Robert Louis Stevenson és L’illa del tresor, que en l’actualitat s’ha convertit en un clàssic de la narrativa juvenil.

Editorial Germania a la col·lecció Fàcil lectura ofereix una adaptació  d’aquesta obra a la nostra llengua que ha anat a càrrec d’Oscar Weinberg.

L’Illa del tresor és un relat protagonitzat per un adolescent d’origen humil que una nit veurà com de colp i volta canvia la seua vida i és absorbit per una espiral que el farà viure una gran aventura a la recerca del tresor que s’oculta en una illa. Al llarg de la novel·la ensopegarem amb tota una galeria de personatges marcats pel mar i la violència, també gaudirem d’excel·lents i versemblants descripcions de navegació i de la vida en el mar. La seua lectura és una aposta segura per la qualitat, una novel·la amb un gran magnetisme que atrapa al lector des de les primeres pàgines.

UNA CANYA DE COL·LECCIÓ

Normalment un ensopega amb un bon llibre o amb un nova col·lecció explorant entre les prestatgeries d’una biblioteca, d’una llibreria, o als magatzems d’una editorial o una distribuïdora. Però allà on mai no es pensaria trobar-lo seria en un rostidor i més si la persona que busca, com és el cas del que ara escriu, no té el costum de menjar carn. Doncs sí, aquesta mateixa setmana, en un famós rostidor de la ciutat de València, durant un dinar al qual em va convidar un amic, un amic que des de fa uns anys sobreviu en la tempestuosa mar de l’edició amb el seu vaixell Germania, m’ha presentat, com si presentara a la seua filla adolescent en el seu primer ball de societat, el seu darrer projecte, i la veritat és que, malgrat tots els desencants que la vida m’ha regalat, encara ha estat capaç de sorprendre’m per la seua bellesa. El meu amic sol tindre gust per l’edició, generositat i bones idees. Es tracta d’una col·lecció de llibres de tapa dura, amb unes magnífiques il·lustracions a tot color en la portada i un paper en el seu interior d’un gramatge just i de color os. Aquesta nova col·lecció porta com a títol La Canya, fins ara s’hi han publicat sis títols d’autors tots ells de reconegut prestigi internacional i guardonats amb el Nobel de Literatura: El faroner, d’Henryk Sienkiewicz, Ubú rei, d’Alfred Jarry, La gallina degollada i altres contes, d’Horacio Quiroga, El guardià del mort i Mort a Resaca, d’Ambrose Bierce, La petició i altres contes, de Jules Renard, La missa de les ombres i altres contes, d’Anatole France, els quals conformen una primera meitat del llibre que, en la segona, ofereixen unes extenses i completes propostes didàctiques per a treballar l’obra i la biografia de l’autor. Les traduccions estan molt cuidades, a més s’han pensat amb notes a peu de pàgina per tal de facilitar al màxim la lectura alhora que enriquir el lèxic als joves estudiants d’ESO per als quals s’ha ideat La Canya.
Junt amb cada volum, dins d’una bossa de plàstic, s’ofereix de manera gratuïta una guia pràctica de verbs.

La veritat és que, assegut davant d’un producte com aquest, no vaig poder tindre ulls per al menjar i la beguda que em servien. Quan una cosa està ben feta, es mereix tota la nostra atenció. A més, quan em va invitar el meu amic no em pensava que em poguera presentar una criatura d’aquestes característiques, estem en un temps en què el material digital diuen que s’emportarà el gat a l’aigua en el mercat editorial. Trobar-me assegut davant d’un editor que vol oferir a la joventut un llibre de qualitat, del que s’ha tingut una cura de rellotger en la forma i el contingut, em va sorprendre i emocionar. I no vaig poder sinó alçar la copa i felicitar-lo. 

(Article de Manel Alonso i Català publicat al blog Els papers de Can Perla)