JOSEP MANUEL PRIETO PRESENTA "L'UNIVERS SENSE PRECIPICI" A LA LLIBRERIA EL CRESOL DE VALÈNCIA

“LI HAN DIT A TOTA UNA GENERACIÓ ‘NO ES POT’, I A TANTS AMB GANES D’ESTIMAR ‘NO DEUS’”.

Jose Manuel Prieto, periodista i autor de ‘L’Univers sense precipici’, publicat per l’editorial Germania, presentà el passat divendres 25 d’octubre el seu llibre a la capital, en la llibreria familiar ‘El Cresol’, en el districte de Patraix. Prieto, que presentava per primera vegada el seu poemari a la capital, va desgranar els temes principals de la seua òpera prima, acompanyat per curiosos, assistents i el propietari de l’establiment, que va fer les vegades de presentador.

Prieto assegurà que, tal i com ve explicant en les seues presentacions, escriví ‘L’Univers sense precipici’ com a “antídot contra un desamor que convertí un hivern en un episodi on podia morir-me de pena”. La recepta d’eixe antídot és un poemari, segons Jose Manuel Prieto, “on ningú en una circumstància dolenta de la seua vida transite per un univers amb precipicis i fronteres, i on tots puguem pintar de colors els dies grisos”.

Amb un fort component social, Prieto digué també que “a generacions senceres de joves els han dit que ‘no es pot’, quan intenten canviar les coses, que és la frase més terrible d’este món; i a molt com jo, que volíem estimar i estàvem plens d’interrogants sense respostes, ens han dit ‘no deus’”. L’autor aconsellà “no fer cas del destí i sols guiar-se per l’atzar com a instrument per tal que les coses vagen amb nosaltres, i no nosaltres amb elles”.

Prompte l’autor reprén el seu calendari de presentacions. Esta de València acabà amb un àpat i la lectura d’alguns dels poemes, a més d’un col·loqui amb preguntes dels assistents.

JOSE MANUEL PRIETO PRESENTA EL SEU LLIBRE ‘L’UNIVERS SENSE PRECIPICI’ A L’ALCORA

  Associacions del municipi i l’agrupació del PSPV-PSOE recolzen l’autor en la seua primera presentació a la província de Castelló.

Jose Manuel Prieto, periodista i autor  ‘L’Univers sense precipici’, publicat per l’editorial Germania, presentà el passat divendres 11 d’octubre el seu llibre a l’Alcora, a la seu del PSPV-PSOE local. Prieto, acompanyat del portaveu local Samuel Falomir, va estar acompanyat per veïns i associacions cíviques d’este municipi castellonenc.

En la seua primera presentació en la província de Castelló, Prieto va destacar que “necessitem societats organitzades, i per això hi ha una part de consciència social molt important en la poesia i en este llibre”, al temps que va demanar “un rearmament moral de la societat i un relat econòmic per a una esquerra desarmada”.

Pel que fa al contingut del llibre, Prieto destacà que “és un llibre amb un objectiu tan egoista com contar el desamor per haver de sobreviure”, i destacà que la literatura, com el periodisme, segueix sent “l’exercici de donar veu a qui lluita per seguir sent front a tot el que continua estant”.

El proper 25 d’octubre, ‘L’Univers sense Precipici’ arriba a la Llibreria El Cresol de València.

“EL DESAMOR T’OBLIGA A DESAPRENDRE I TORNAR A ENRERE”

El periodista i polític de Gandia, José Manuel Prieto, acaba de  publicar el seu primer llibre, L’univers sense precipici un poemari que parla dels comiats i de les benvingudes, de les coincidències, de les paradoxes o l’atzar de la vida i fins i tot també de territoris comuns com ara l’amor.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

José Manuel Prieto.- Inicialment eren uns poemes per a un enamorament. Però quan m’enamore ocorre que escric coses molt cursis. Jo escrivia durant les vacances, a finals de l’estiu passat, quan tornava de córrer pel camp totes les vesprades. Per manca de temps i d’inspiració vaig deixar els poemes en un calaix fins que, aquest hivern, vaig sentir la necessitat de reprendre el poemari, i el vaig ampliar amb dues parts més. Literalment, o escrivia o em moria de pena. Va ser quan vaig patir un desamor molt profund, sobtat, que vaig sentir la necessitat d’escriure per contar-ho, que és un exercici egoista però també una bona manera que la gent amb el mateix problema que jo o amb les mateixes sensacions, el faça seu per canviar el desànim per l’entusiasme.

P.- Perquè L’univers sense precipici?

J.M.- Precisament perquè jo havia perdut la capacitat de somiar, que és tant com dir que havia deixat de ser lliure. El desamor t’obliga a desaprendre i a tornar enrere, dues coses per a les que l’ésser humà no està ensenyat. I sentia per això mateix que el meu univers vital estava ple de precipicis i fronteres, i em vaig dir a mi mateix que mai més les havia de tenir. Per això el desig de construir noves certeses a partir d’aquell precipici de la meua vida, i d’ací el títol del llibre.

P.- Com l'has estructurat?

J.M.- El poemari, com comentava, té tres parts. La primera, que dóna títol al conjunt del llibre, parla d’adéus i de benvingudes, de l’atzar, dels retrobaments, les casualitat o les coincidències. Tots eixos són territoris comuns per on hem transitat tots alguna vegada. La segona ja introdueix les amargues certeses que comporta un desamor o una etapa grisa en la teua vida. I eixes amargues certeses, que són primer un exercici individual i molt egoista, les volia compartir amb tots aquells que necessitaren reflectir-se en el mirall d’eixos versos. La tercera part ja és més compromesa: parla de la situació social i de la depressió que, cada dia i des del discurs oficial, xafa tota una generació brillant de joves amb expectatives i somnis.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

J.M.- Totalment. Jo parle sempre de territoris comuns, del que un es troba al carrer o a casa, i ho faig contant el que em toca viure i aprenent de brillants poetes. Per exemple, de Sabina, Ángel González, Jaime Gil de Biedma, Miquel Martí i Pol, Luis García Montero i, per suposat, el gran Vicent Andrés Estellés. L’Ausiàs March de la poesia valenciana contemporània. Un aprèn de les xicotetes coses i, en el meu cas, supose que també en el cas de molts altres, del que devora i cau a les seues mans.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

J.M.- És indescriptible l’elogi que han fet alguns dels que han llegit els poemes de ‘L’Univers sense precipici’, quan m’han dit que s’han sentit tan identificats que fins i tot han estat capaços de posar un somriure a un mal dia, tot i l’amarga realitat que hi ha al fons d’aquest poemari. Res em fa més feliç que veure gent identificada amb el que ací es narra fins el punt d’emocionar-se. M’ha fet molt feliç sentir-ho. I de negatives, de moment no n’he rebut. Tot i que supose que el pitjor que poden dir-te és que no entenen el que escrius, perquè la poesia s’ha convertit en un gènere a propòsit minoritari.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

J.M.- No hi ha grans temes, sinó grans situacions. Jo escric del que em passa. I escric perquè visc. No em pregunte mai si hi ha temes reiteratius o essencials en les coses que sóc capaç d’escriure, perquè ací sols estan les meues dèries i els meus compromisos. Per això dic que la poesia és, primer de tot, essencialment egoista. Amb vint-i-quatre anys em preocupa no saber estimar, no saber correspondre els afectes, el desamor, el futur o que ens neguen el present, el discurs oficial de resignació. Tot això està ací. Són eixes situacions de què et parlava.

P- Quins són els teus poetes de capçalera?

J.M.- Els he dit abans, però bàsicament dos: Luis García Montero i Vicent Andrés Estellés. Pel component de realitat i quotidianitat que hi ha, respectivament, de manera brillant en cadascun d’ells.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

J.M.- El Llibre de les Meravelles, d’Estellés, fantàstic. I per l’afecte que li guarde, potser també Campos de Castilla, d’Antonio Machado. Va ser el primer llibre de poesia que va caure a les meues mans, perquè a l’escola ensenyen fatal la poesia. Amb eixe llibre vaig descobrir la poesia. I supose que mai podria escriure llibres tan exageradament tristos com Las flores del mal, de Baudelaire, o tan cutres com els de José María Pemán, el poeta oficial del franquisme.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

J.M.-Jo en recomane dos. Distància, el primer poema de la tercera part i a cavall amb la segona. És de debó el més grat i el més amargament bonic, i A les pupil·les, que va triar Diana Morant, qui m’acompanyà en l’acte de presentació, per recitar-lo. En eixe darrer s’inclouen algunes de les meues cançons favorites i escenes quotidianes que calia mencionar.

PRIETO OMPLI EN LA PRESENTACIÓ DEL SEU PRIMER LLIBRE, UN POEMARI DE DESAMOR

El Centre Social del Raval es va omplir dijous en la presentació del llibre de poemes L’Univers sense precipici, escrit per José Manuel Prieto, periodista i més conegut a Gandia per ser Vicesecretari del Partit Socialista i Secretari General dels Joves Socialistes. Prieto, flanquejat per la regidora Diana Morant i la catedràtica Agustina Pérez, va assegurar que s’implicà en política “quan hauria pogut exercir sense massa complicacions el periodisme local”, per tal de “donar veu a qui lluita per seguir sent front a tot aquell que continua estant”, un objectiu que, assegurà, comparteixen també la poesia i el periodisme.

Prieto, acompanyat de Morant i Pérez, que recitaren alguns dels poemes i analitzaren les tres parts del llibre, va afirmar que ‘L’Univers sense precipici’ naix d’”un desamor, d’una circumstància personal molt concreta que em va obligar a escriure per a no morir de pena”, al temps que afirmà que “l’amor es viu i el desamor s’escriu”, un plantejament que el dugué a escriure versos contra una etapa “gris on calia pintar dies amb colors”.

D’eixe desamor sorgí la segona etapa del poemari, completada amb una primera, la que dóna títol al llibre, amb poemes que escrigué a les acaballes de l’estiu passat, al llarg de les vacances. El poemari, ple de territoris comuns i d’escenes quotidianes, repassa la història d’un desamor però és també un crit “contra el discurs oficial de resignació com a únic destí inevitable, per canviar el desànim i l’apatia per l’entusiasme”. En aquest sentit, Prieto lamentà que "hi haja una depressió que ens xafa cada dia, que xafa a la meua generació", de la qual s'ha d'eixir, en la seua opinió, "primer amb una reforma moral, que no poden fer partits podrits o societats sense valors". Per això la tercera part, la més breu, parla del futur de les generacions de joves o de reformes polítiques i socials. Així, Jose Manuel Prieto assegurà que cal “primer una reforma moral que no poden fer partits polítics podrits o societats sense valors”.

El poemari, ja a la venda, parla "de comiats i de benvingudes, de les coincidències, les paradoxes o l'atzar de la vida, i fins i tot també de territoris comuns, com l'amor o el desamor", va assenyalar Prieto.