Per Àngel Cano

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida -junt amb l'escriptora Mercè Climent-; i havent publicat dos poemaris, l'últim, De la fusta a l'aigua, de temàtica eròtica, Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I, voilà!, va i ens delecta amb Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

Amb aquest recull de contes, Mompó ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles vitals, de l'amargor, però també de la tendresa, del sofriment, però també de l'amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de Narcís i Sísif, respectivament), l'avi Torró, les ombres, que reinvidiquen la seua “figura”, PepQuatreülls i Gregori el del Puntet(a "Els habitants de Jam", un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o l'estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions a aquarel·la, d'altra banda, que s'ajusten perfectament amb el que es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea millor al cap.

No obstant això, però, i abans d'entrar més en l'anàlisi d'algunes narracions, fixem-nos en el títol: Fronteres de vidre. És ja en si una declaració d'intencions per tres motius: el primer, ens indica el lloc des d'on hem de llegir cada text, des de la frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac, perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que l'ollerià no deixa res a l'atzar-, és que parla del vidre, un material arrelat al seu poble, a l'Olleria.

Amb aquestes instruccions, hom pot introduir-se en la recerca del tresor que s'amaga a sota de cada lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del vidre”. Ací, el protagonista, amb l'excel·lent descripció de les “capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l'espill ell i la seua parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser protagonista del món de l'espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar a “L'ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal, un home que necessita l'alcohol per a desinhibir-se de la realitat, va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.

Fronteres de vidre és una obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs d'equívocs. A “Ja n'hi ha prou”, “L'existència de Sigfred” o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota l'atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot, sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d'un home que es creu amo de la seua dona, encara que, en realitat, es tracta d'un holograma. El joc amb el vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs. Un altre element que cal esmentar és l'obsessió: l'obsessió d'Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l'obsessió de l'estranya pintora que acaba sense rostre, l'obsessió per la gent del poble en uns poders pseudodivins d'un foraster, l'obsessió d'un escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que ha d'escriure o l'obsessió d'un xic amb un maniquí.

Amb aquesta mestria, Francesc Mompó demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana, que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d'amor feudal, amb un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un repte al cap; Mompó mai defrauda.

(Article publicat el 26 de setembre de 2011 al blog El net del tio Pipo)

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU, DE JOSEP MANEL VIDAL

Per Esperança Camps

Confés que em fan enveja els escriptors que saben trobar títols fantàstics per les seues obres. On s’ensenya això? El teu nom és un ésser viu em sembla meravellós. Com també Filant prim, el nom amb que Josep Manel Vidal va batejar ja fa anys el seu blog. I supòs que no és casualitat que a la portada del llibre de poemes hi hagi una filosa. Perquè filar prim és el que fa Josep Manel quan escriu els poemes en prosa d’aquesta plaqueta publicada per Germania.

Així és que aquí estic jo, movent-me entre l’enveja i l’admiració després de llegir aquest recull de textos. Prosa poètica? Poemes sense versos? Un vers llarg i únic que es cargola pel cos que es converteix en nom, a la manera bíblica? El verb es va fer carn. Carn per estimar, per enyorar, per plorar llàgrimes d’absència que provoquen, per exemple, que “les roses creixen lentes sobre la tàpia dels meus versos”

He llegit aquest llibre a València. El vaig trobar dins un sobre esponjós, amb una dedicatòria molt guapa, entre la correspondència que m’havia arribat el mes d’agost. M’hauria agradat assaborir-lo a Menorca, just després de la migdiada, quan el sol de l’estiu ja marca la retxa del ponent i puc obrir les persianes, i entre l’aire que vol ser fresquet del fosquet. No sempre ho és fresc, l’aire, com no sempre són felices les notícies que conta Josep Manel Vidal... però ho fa tan bé! “si sóc tot això quan t’empipes amb mi, llavors dec ser una mosca en la sopa dels teus desitjos”.

Ja sé que hauria de deixar d’ensabonar Josep Manel Vidal. Si continui dient coses boniques del seu llibre, perdre tota credibilitat com a “crítica”, prescriptora, en diuen ara?. No vull ser ni una cosa ni l’altra. Senzillament, si sou gourmets de les paraules, cercau el llibre que ha publicat Germania. I encara una altra: si podeu, anau a alguna de les presentacions que farà, i intentau establir cinc minuts de conversa amb l’autor. No us en penedireu.

(Publicat a la pàgina web d'Esperança Camps el 15 de setembre de 2011)

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

Per Josep Maria Balbastre

Hi ha poetes que es vesteixen amb les paraules. Practiquen una poesia hermètica difícil de penetrar. El lector troba dificultats per a copsar-ne el missatge o deixar-se impactar per les imatges. L'hermetisme pot ser abarrocat o conceptual. L'opció és legímitima i ha donat a la literatura productes d'alta qualitat estètica. També n'hi ha que escriuen amb un tel semitransparent embolcallant els textos, tel que deixa veure un cert sentit, en vela un altre, en suggereix un tercer, i destila una poesia insinuant i provocadora, una poesia de relectures. Finalment, hi ha poetes que es despullen literalment amb els mots. Els seus poemes et colpeixen directament enmig del ventre, inapel·lables, brutals.

Josep Manel Vidal (l'Alcúdia de Crespins, 1965) pertany a aquesta tercera divisió de versaires. Val a dir que aquestes paraules que acabeu de llegir no són cap símil esportiu i només obeeixen a intencions classificatòries. Si llegiu el seu primer poemari, tret a la llum fa poc per l'editorial Germania, notareu aquesta mena de sotrac a què em referia. A El teu nom és un ésser viu la veu poètica es despulla totalment deixant al batre del vent la carcanada pelada dels sentiments més autèntics. Les vivències, les emocions, els records, les experiències, les frustracions, els desitjos hi són exposats als ulls solars del lector sense subterfugis ni amagatalls retòrics. Crec que aquesta operació no és gens senzilla. Hi cal una dosi ben elevada de desvergonyiment literari, dit amb el sentit més pur del terme, i un valor humà de talla alta per mostrar el cor nu amb la sinceritat que Vidal demostra. Tot açò unit amb una dicció directa, austera de recursos, quasi narrativa, dona com a resultat uns pomes en prosa de contingut suficientment antibanal com per obligar a la relectura. No una relectura forçada per la dificultat del desxiframent, ans una relectura menada per la identificació personal amb les realitats que aquesta poesia de l'experiència dispara des dels fulls enquadernats.

Sense esgotar el món poètic que batega en el poemari, voldria comentar-ne només dos aspectes: un de tipus conceptual i un altre d'estilístic. S'hi aborda la temàtica amorosa des de diferents angles, com ja han dit altres comentaristes i reconeix el mateix autor en alguna entrevista. No obstant això, pense que hom hi encabeix l'amor en un marc més ampli que defineix de manera més adequada l'enfocament temàtic del volum: la vida quotidiana i la seua rutina. Apareix ací un cert desencant vital; la impossibilitat constatada d'acomplir les expectatives pròpies i les d'altri; les convencions i les pors que ensorren qualsevol intent de desplegament personal; el sentiment de desolació davant d'un món que ja no és el seu; la soledat radical; la indiferència. L'amor, ara sí, hi acudeix com una taula de salvació. Però es tracta d'un amor desmitificat. Hi trobarem els èxtasis de l'erotisme, és clar, i també el contrast entre felicitat i desesperança, la incomunicació amb la persona estimada, el desig inconfessable, la tensió entre la tendresa i el dolor, la fragilitat de tot plegat. L'amor mutu no colma però hom el viu contra tot i a pesar de tot ("A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l'exercici inevitable del viure.") L'amor consisteix a acompanyar al llarg de la vida les imperfeccions de l'altre, i això, malgrat les imperfeccions pròpies.

Al llibre sovintegen les al·lusions aquàtiques. L'aigua hi és quasi omnipresent. De vegades es tracta d'un aigua real: la suor, la pluja, les humitats a la paret, l'aigua bruta de la neteja, la llàgrima, el rierol, la rosada: les úniques aigües permeses en el territori de secà que habita el poeta. Més interessant és l'aigua metafòrica que, generalment, pren un caire negatiu i acompleix molt bé la tasca d'expressar la fragilitat i el desencant a què al·ludíem adés: "aigualint els dies", "l'ànim liquat", "tristesa líquida", "ànima líquida", "la veu se'm va liquant", "la nostra trobada líquida", "les aigües somortes del meu ànim", "vessar ... pel barranc de les tristeses". En definitiva, un "naufragi" generalitzat que només de tant en tant troba salvació en uns "ulls oceànics", unes "besades humides" o "la humitat dels boscos de l'esperança". Beveu-vos aquest poemari a poc a poc. I quan haureu acabat notareu una set.]

Com que no tenia intenció d’esgotar les possibilitats del text, cosa d’altra banda impossible, us deixe un parell de propostes d’anàlisi per si voleu seguir furgant-hi:

1. Comenta, adduint els exemples adequats, la idoneïtat del títol.

2. Demostra o refuta l’arrel fusteriana d’enunciats com ara els següents:

- Una mestressa … aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que … sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient.

- El reglament de la indiferència té normes ben estrictes. Siguem seriosos. No acomboiem la desgràcia.

- Sé que tu no creus en aquests subterfugis de poètica psicosomàtica.

- Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense.

INSPIRACIÓ

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo, després, aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes ara! Per què? Hi ha molt a dir! Posa’m la mà a dins. Deixa’m una frase. Redona. Com una pedra de riu. Llança-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…

Article publicat al blog Lletra Nua