EL VIDRE DÚCTIL

El poeta Ramon Guillem a la secció Panorama del diari Levante-El Mercantil Valenciano recomanava  el passat dissabte el recull de contes de Francesc Mompó Fronteres de vidre:

"La primera vegada que vaig sentir el nom del músic Luigi Verdinelli a Francesc Mompó vaig sorprendre'm. Pertanyia a la mateixa estirp del crític Gaston Laforgue, recordat per Jaume Cabré o a la del secret poeta Josep Pujalt i Martí. Tots tres quasi a la vora del miratge, ja només memòria literària. Per què, doncs, l'estranya reinvindicació de Mompó? El dubte m'ha fugit en llegir el seu llibre de contes Fronteres de vidre, i he hagut d'evocar el libro de los seres imaginarios de Borges, per la referència al món dels espills: perquè en l'època de les llegendes de l'Emperador Grog, aquest món i el dels homes estaven comunicats.

Si els habitants d'aquell món foren condemnats a repetir els actes dels humans, no hauríem de considerar-ho ara. Perquè el que ens importa és constatar que per a Mompó aquesta porta de pas encara és oberta. Potser hi ha fronteres, però ací són sols una línia quasi esvanida, i és tan difícil descobrir quin dels dos mons és el real! Mompó ens ajuda a passar d'una riba a l'altra, basteix ponts, obri clivells en la superficie de l'espill, i ens permet abocar-nos-hi. Parlem de realisme màgic, de la sorpresa com un llamp inesperat, de la realitat o la irrealitat que hi subjau, o de l'absurd que ens travessa cada dia que passa. I si Alícia de Caroll va somiar en travessar l'espill, nosaltres podem estalvirar-nos-ho: només hem de llegir Fronteres de vidre, i, de sobte, la màgia de la literatura ja haurà fet el miracle que només els bons escriptors són capaços de fer".

Per Àngel Cano

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida -junt amb l'escriptora Mercè Climent-; i havent publicat dos poemaris, l'últim, De la fusta a l'aigua, de temàtica eròtica, Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I, voilà!, va i ens delecta amb Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

Amb aquest recull de contes, Mompó ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles vitals, de l'amargor, però també de la tendresa, del sofriment, però també de l'amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de Narcís i Sísif, respectivament), l'avi Torró, les ombres, que reinvidiquen la seua “figura”, PepQuatreülls i Gregori el del Puntet(a "Els habitants de Jam", un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o l'estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions a aquarel·la, d'altra banda, que s'ajusten perfectament amb el que es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea millor al cap.

No obstant això, però, i abans d'entrar més en l'anàlisi d'algunes narracions, fixem-nos en el títol: Fronteres de vidre. És ja en si una declaració d'intencions per tres motius: el primer, ens indica el lloc des d'on hem de llegir cada text, des de la frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac, perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que l'ollerià no deixa res a l'atzar-, és que parla del vidre, un material arrelat al seu poble, a l'Olleria.

Amb aquestes instruccions, hom pot introduir-se en la recerca del tresor que s'amaga a sota de cada lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del vidre”. Ací, el protagonista, amb l'excel·lent descripció de les “capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l'espill ell i la seua parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser protagonista del món de l'espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar a “L'ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal, un home que necessita l'alcohol per a desinhibir-se de la realitat, va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.

Fronteres de vidre és una obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs d'equívocs. A “Ja n'hi ha prou”, “L'existència de Sigfred” o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota l'atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot, sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d'un home que es creu amo de la seua dona, encara que, en realitat, es tracta d'un holograma. El joc amb el vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs. Un altre element que cal esmentar és l'obsessió: l'obsessió d'Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l'obsessió de l'estranya pintora que acaba sense rostre, l'obsessió per la gent del poble en uns poders pseudodivins d'un foraster, l'obsessió d'un escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que ha d'escriure o l'obsessió d'un xic amb un maniquí.

Amb aquesta mestria, Francesc Mompó demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana, que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d'amor feudal, amb un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un repte al cap; Mompó mai defrauda.

(Article publicat el 26 de setembre de 2011 al blog El net del tio Pipo)

FRONTERES DE VIDRE

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.

Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.

Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.

El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.

Fronteres de vidre és un llibre amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

****

Article de Manel Alonso publicat als blogs Els papers de Can Perla i Uendos, greixets i maremortes

FRANCESC MOMPÓ, AUTOR DE "FRONTERES DE VIDRE"

"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."

Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?

No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.

Per què Fronteres de vidre?

Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.

 Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?

No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.

Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?

Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.

La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.

Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?

Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.

En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?

Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.