Micó, en el
que és el seu primer llibre de poesia, fa una passejada imaginària per
vint-i-nou poemes, en el quals ens mostra les cicatrius i els sentiments produïts
per les experiències del desig i l’amatòria de la diferència.
P.- Com ha
estat el procés d'escriptura del teu poemari?
Josep Micó.- Vaig començar a escriure no fa encara
quatre anys. De bon començament, no tenia res planificat, em venien els poemes
i els anava escrivint. En aquest temps, he reunit molts poemes de temàtica i estil
diversos, que he anat revisant per millorar-los, perquè passen mesos o anys i
t’adones que ja no t’agraden del tot, que els has de refer a la manera com
escrius ara. Quan em vaig parar a mirar-los vaig comprovar que n’hi havia un
grup que tenien una inquietud comuna: reflexionaven sobre el desig, la
sensualitat, la sexualitat i els sentiments amorosos. Aquest grup, ampliat
posteriorment, ha constituït el nucli essencial del poemari.
P.- Perquè Pels ulls tremola la carn?
J.- Als humans
i, potser, encara més als homes ens arriba la crida del desig, sobretot,
per la mirada. No lleve importància als altres sentits, com el tacte, l’olor, o
a elements com la veu, però, principalment, són els ulls els que determinen l’erotisme.
Per això Pels ulls tremola la carn.
P.- Com
l'has estructurat?
J.- Formalment, l’he dividit en dues parts,
tanmateix, de la lectura se’n desprèn
que el poemari ens parla de tres grans escenaris de temps en què el jo poètic
intenta entendre experiències molt diferents, condicionades per moments històrics
distints i també pel seu procés d’aprenentatge eròtic i sentimental. L’eros i
el temps, en abstracte i en concret, s’influeixen mútuament.
P.- El teu
és un llibre que parla d'amor i de sensualitat des d'un punt de vista
homosexual, quina és la gran diferència que hi ha en la teua opinió amb la
sensualitat i l'amor que s'escriu des d'una mirada heterosexual?
J.- Personalment crec que les úniques
diferències són l’objecte sexual i el diferent tractament que
proporciona el context, abans i ara.
Els processos d’acostament i relació són, encara avui,
més ambigus que en la parella majoritària. Les normes no estan tan
estandarditzades, malgrat els avenços, com en una relació heterosexual.
D’altra banda, cal recordar que en el passat, recent i
llunyà, aquestes parelles s’havien d’amagar o negar la seua existència. El risc
d’existir, segons en quins moments històrics, podia ser letal. Per tant, això
incitava la provisionalitat, la promiscuïtat. La persecució o la no
acceptació social induïa a evitar els problemes i la responsabilitat del
compromís.
Ara hi ha una
acceptació més aparent que real, segons en quins ambients i persones, no es
podria generalitzar, que ve recolzada per la legalitat favorable. No obstant
això, una normalització plena em sembla encara molt immadura.
Malgrat tot, des del punt de vista dels desitjos, sentiments
i problemàtiques que s’hi manifesten pense que, a grans trets, són els mateixos
que els de qualsevol relació eròtica o amorosa humana.
P.- Creus
que un poeta és allò que llig?
J.- Crec que les lectures poden aportar-li idees,
temes i augmentar-li els recursos. La lectura, el coneixement d’altres autors,
antics i actuals, d’ací i de tot arreu, de ben segur que ens enriqueixen i són
imprescindibles.
Ara bé, un poeta és la seua biografia, les seues
experiències, la seua personalitat, els seus conflictes interiors, etc. De tot
açò, li vindran unes inquietuds, unes necessitats d’expressió determinades, que,
evidentment, seran modelades per la seua experiència lectora.
P.- Quin és
el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
J.- El millor elogi és que em digueren que havia
escrit, en aquest poemari, molts poemes potents, valents, que tenen un fil
conductor i una temàtica unitària. També persones que han seguit el meu
itinerari han subratllat l’evolució en positiu de la meua escriptura.
La pitjor crítica és que he d’aconseguir poemes molt
més solts, que cal que deixe de comptar
els versos per escriure amb més llibertat. Potser ho faré algun dia.
P.- Quins
són els grans temes que com a poeta et preocupen?
J.- Els conflictes de la condició humana, el sentit de
la vida i el seu misteri, les llibertats del meu país, les injustícies, i qualsevol
situació concreta de la vida, perquè de tot, si sabem trobar-ho, podem traure
l’alé poètic.
P.- Quins
són els teus poetes de capçalera?
J.- Sempre tinc cinc o sis llibres llegint-los a l’hora.
Em propose acabar-los i començar-ne un i cap més fins que no el tinga llegit
aquell. Fins ara no ho he pogut dur a terme.
He fet lectures molt diverses, però, evidentment, he
de llegir moltíssim més encara. Per citar-ne alguns, diré que m’agraden A.
March, Vinyoli, Espriu, Kavafis, Estellés, Szymborska, Gil de Biedma, Whitman,
etc.
P.- Quin
llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
J.- Hi ha molts llibres impressionants, que m’agradaria
haver escrit, un d’ells almenys. Per exemple, L´odissea o El Quijote Per dir-ne un, fent injustícia a molts d’altres,
trie La pell de brau.
Dels roïns, preferisc no citar-ne cap.
P.-
Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
J.- La meua obligació és recomanar-vos el llibre, però
si he de triar un poema, cosa que em resulta difícil perquè me’ls estime tots,
escolliré “Solitud del silenci” i sóc conscient que podia haver fet el mateix
amb quasi tota la resta.