VICENT NÁCHER. "UN LLIBRE NO S'ACABA, S'ABANDONA"

La literatura, el desig, la solidaritat i la mort són els eixos que vertebren el nou llibre de poesia de Vicent Nàcher, Aleshop! Per a ell, la poesia és una eina necessària per tal de sobreviure i gaudir d’un món d’inesgotables possibilitats. El poeta intenta transmetre la necessitat de fer possibles els nostres somnis, amb una clara aposta per la veritat.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

V.-El procés ha estat complex i delicat. Abans de res, vaig fer una pluja d’idees i de temes, seleccionant de què volia parlar. He escrit aquest llibre de poemes al llarg dels darrers tres anys, escrivia els textos i els deixava madurar un temps, després els reprenia una i una altra vegada fins a aconseguir deixar-los com més m’agradaven. Jo pense que un llibre mai no s’acaba, s’abandona quan un ja no pot més i ja no és capaç d’aportar coses noves. 

P.- Perquè Alehop!?

V.-Volia un títol diferent, enèrgic i ple de vitalitat, perquè aquesta obra és molt optimista i intenta transmetre força, confiança i ànim en la vida. Alehop! feia referència al món del circ, i la metàfora que recorre el llibre és la de la vida com un gran circ, on tots hem de treballar de valent per tal de superar-nos en cada prova que ens ofereix el món cada dia. Tots som trapezistes, contorsionistes, malabaristes o senzillament pallassos, que ens hem d’esforçar en totes les piruetes i volantins que ens asseguren la supervivència. Alehop! és el crit  del gimnasta al circ per tal de fer el número més difícil d’acrobàcies a la pista, amb el qual se’ns intenta transmetre una alenada d’energia per tal d’encarar novament la nostra existència.

P.- Com l'has estructurat?

V.-L’he estructurat en 50 poemes llargs units per un fil conductor tènue, ordenant els poemes per la seua temàtica però sense dividir el llibre en parts. Primer els textos que parlen de la vida i del fet literari en si mateix, després els que fan referència a l’amor, més tard els de la guerra civil,  en acabant els poemes més solidaris amb els nouvinguts, i finalment, els que parlen de la mort.

4.- Creus que un poeta és allò que llig?

V.-Sí, com ja afirme al meu llibre llegir i escriure són la cara i la creu de la mateixa moneda. Cal llegir molt per tal d’escriure, i crear una base per tal de fer una aportació literària interessant. Jo pense que l’originalitat no existeix, no escrivim res de nou, tot ja ha estat dit.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

V.-Vaig començar amb prosa poètica amb Primavera de cartons (1994) sota la influència de Joan Navarro, però després m’he trobat molt còmode amb el vers lliure, ideal per al meu temperament poètic salvatge i descarnat. Em costa sotmetre’m a la mètrica i  a la rima, però no descarte qualsevol tècnica en un futur que m’aporte coses noves.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

V.-El millor elogi que m’han fet com a poeta és el que em fan de tant en tant els veïns del meu poble, Algemesí, quan em diuen que comprenen els meus poemes. Jo només volia això, que arribaren a la gent. La pitjor crítica quan era més jove i els meus poemes eren més hermètics, i els amics em deien que no sabien què volia dir amb els meus versos.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

V.-Ara mateix tot el que passa al meu voltant i que ens afecta a totes i a tots. Vivim un moment difícil i no m’agradaria ser un poeta en una torre d’ivori.

8.- Quins són els teus poetes de capçalera?

V.-No tinc poetes de capçalera, m’entusiasme amb el que vaig llegint cada dia al tall. Ara mateix estic rellegint la poesia francesa d’Arthur Rimbaud, també Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, i Paul Auster. Sempre retorne a alguns poetes, com Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, tot incorporant noves veus constantment. També m’estime molt la poesia dels poetes castellans de la Generació del 27.

 P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

V.-M’agradaria haver escrit Correspondència de guerra (2009) de Manel Alonso i Català. Pense que és el millor llibre de poesia que s’ha escrit en la darrera dècada, i és una guia important en el meu quefer literari. D’altra banda, no sé quin llibre no voldria haver escrit mai.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

V.-El poema que us recomane és “Tots els dies m’enamore”, el qual tanca el llibre (és el penúltim), i a mi em deixa un sabor de boca molt dolç amb una porta oberta a la utopia. Però abans m’agradaria que llegíreu tot el llibre, hahaha!