Lluís
Vicent és un home més conegut per la seua vessant de cantautor que per la de
poeta, però no és cap nou vingut en el món de la poesia i alguns premis l’avalen.
La seua poesia, nascuda des d’un procés
de construcció personal, mantén una distància mesurada amb el que són les seues
lletres de cançons, la seua és una poesia elaborada des de la reflexió que no
dubta d’acudir als grans mites de la cultura occidental per tal d’explicar allò
que el mou i el commou, com en aquesta ocasió ho ha fet amb el mite de Sísif.
P.- Com naix
aquest llibre de poesia?
R.-Vaig participar com a guitarrista en un homenatge
pòstum al poeta Josep Maria Pinilla, i com a conseqüència vaig conèixer part de
la seua obra. Anys després, rellegint Las
Palabras del náufrago vaig voler fer un poemari en el sentit contrari o més
aviat complementant aquest. Em semblava que, tot i que el dolor d’un humà és
respectable, tan sols pot servir per fer que una altra persona, en una situació
desfavorable i semblant es trobara acompanyat o comprés. Vaig voler anar més
enllà, superar el dolor, traspassar la rancor, el desengany i cercar un nou
paradigma constructiu i positiu amb el qual es pogueren identificar també les
persones que passen cicles poc satisfactoris però de manera que se supera el
“jo”, abraçant l’individu i la col·lectivitat, tendrament i gairebé
revolucionària, on l’actitud positiva d’un sol ésser humà influeix molt
positivament en molts altres de la seua influència, per superar les pors i
emancipar-se, en definitiva, individualment i social.
P- Perquè has
triat el mite de Sísif en aquest poemari?
R.-Bé, el poemari és el reflex d’un procés de
construcció personal i voldria que fora també col·lectiu. La història d’un
individu amb esperit de superació pot resumir o sintetitzar la història humana,
salvant les distàncies i les circumstàncies, altrament superficials. O bé que
l’ontogènia resumeix la filogènia. Quant a la història individual hi ha cicles
on, en uns carreguem la roca pesadament i amb dificultat cap al cim, i en
altres circumstàncies més favorables la deixem caure i descansem o analitzem el
que hem viscut, deixem davallar la roca. El mateix passa amb la història col·lectiva
o social, hi ha cicles de retrocés i cicles de progrés. No obstant el mite de
Sísif era una espècie d’infern on aquest personatge sempre feia el mateix
eternament. Les penúltimes paraules és una connotació del trencament d’aquest
infern perquè s’aconsegueix l’emancipació com un procés natural,
independentment de la veritat, però al no ser les últimes indica que el procés
està a punt de finalitzar i encetar un altre en conseqüència, però encara
s’arrossega el llast d’una roca feixuga, en forma d’antigues coneixences
apreses i perjudicials per a l’individu, per mi mateix vull dir i també per la
societat.
P.- Com has
organitzat el llibre?
R.-L’he organitzat en dues parts. La primera molt
menys extensa, formada per dos poemes tan sols. La segona per cent poemes
curts i concisos d’ampla interpretació que arrelen en la natura humana, eixa
que les convencions socials d’aquesta època, tamisades per la nova dictadura,
l’econòmica, oculten o fins i tot ens fan viure contranatura.
La primera part és titulada La mort de l’avi. Són
dos poemes que naixeren de l’emancipació que em va suposar veure la meua
família, com gairebé totes les d’aquesta hipermodernitat, disfuncional.
Allunyar-se dels simbolismes familiars i de les afeccions i veure les coses tal
com són. És també una part on a partir de la defunció del meu avi, deixe
d’acceptar certes suposicions que no havia qüestionat mai, per respecte, però
un cop morta la persona d’on emanaven totes aquestes incoherències i, perquè no
dir-ho, conseqüències nefastes per als supervivents, m’emancipe dels meus
orígens, acceptant-los al mateix temps, però tenint present que cadascú és
només responsable de la seua pròpia vida i no de la de son pare, sa mare, el
seu oncle, o el seu avi, etc.
La segona part és titulada Amb tres ferides: la de
l’amor, la de la vida, la de la mort, en clara referència a un poema de Miguel
Hernández. Consta de 100 poemes on intente capgirar uns versos que naixien del
desengany més profund, cap a uns de construcció positiva i d’amor. Són versos
d’autoestima i de llibertat sense declarar-la, doncs no hi ha presó més gran
que aquesta recerca de la llibertat en majúscules, diga’m que quan u o una s’emancipa
de veres deixa de brandar el mot llibertat com una bandera, però la defensa i
viu amb ella.
P- Què
t'impulsa a escriure?
R.-M’impulsa a escriure diverses coses o
circumstàncies.
Quan era més jove militava en col·lectius veïnals,
estudiantils i societats cíviques, clarament d’esquerres. Em vaig desencisar no
perquè els meus principis trontollaren sinó perquè no vaig comprendre que la
implicació de cada persona és particular i només depèn d’ella. Cap dels col·lectius
no va funcionar i els disgustos eren molts. Vaig arribar a la conclusió que les
col·lectivitats humanes d’acció social estaven destinades a fracassar, eren com
gàbies de grills, o cors desafinats, així que vaig proposar-me difondre el
missatge per altres camins que no foren l’acció purament política, sinó
mitjançant la música i la poesia. És per això que encetí una carrera com a
cantautor i més endavant com a poeta.
Un altre motiu és que l’escriptura significa una
espècie de teràpia per no sucumbir al neguit o al fracàs vital. És cert que
també necessite expressar en paraules, encara que aquestes siguen limitades,
uns sentiments, unes intimitats, etc. En definitiva donar llum a unes realitats
tendres o esmolades, amoroses o rabioses, que d’altra manera quedarien en la
foscor, sense poder veure-les clarament.
I l’últim motiu és, com deia Passolini, fugir de la
solitud. Compartisc amb ell i trobe que amb tots els escriptors que la mort no
és no poder dir res, sinó la perfecta incomprensió dels pensaments i sentiments
d’una persona per part d’una altra. La solitud en definitiva és la
incomunicació, la qual pretenc destruïr. És més pense que és un dels mals que
més ens sacseja als individus a principi del s. XXI, donat el discurs oficial
del pensament únic on s’exacerba un individualisme mal entés.
P.- Hi ha un
Lluís Vicent cantautor i un altre Lluís Vicent poeta?
R.-Òbviament no. Jo no puc deslligar-me de mi mateix,
com diria el company Ovidi Montllor. El que sí és cert és que bé la cançó o bé
el poema són formats diferents, que tenen qualitats expressives diferents,
inclús suports diferents. Una cançó ha de ser més directa, que s’entenga a la
primera, almenys el missatge que es vol llançar, metre que un poema permet ser
llegit i rellegit tantes voltes com calga. No comptem tampoc que la poesia
recitada, davant el públic és molt més sofrida que la música.
Certament crec que com a cantautor he comés molts
errors per desconeixement del món de les arts escèniques (anar amb banda de
rock, no saber a qui recórrer, etc) però que ara estic esmenant a l'anar jo sol
amb la guitarra, i és ací on trobem el lligam amb el Lluís Vicent poeta, doncs
la paraula recobra la seua ponderància i importància.
P.- Quins
són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-Em preocupen més temes com a poeta que com a
cantautor, més que res pel format, ja que el paper escrit permet una major
reflexió. L’amor en la vessant més general (amor fratern, passional, a u
mateix, etc)és un gran tema, l’emancipació individual i col·lectiva també ho
és. La justícia, derivada no de la legalitat sinó de la idea d’equivalència
també ho és. Els últims poemaris que estic escrivint parlen del temps, del pas
del temps i de viure en el present com únic context que existeix realment.
M’emociona escriure sobre una filosofia de vida que beu des de les arrels dels
cristianisme fins al més modern budisme, quant a actituds i valors. I, com no,
la rebel·lia, coma eina necessària per aconseguir per exemple certes metes
socials. De totes formes estic aprenent i potser d’ací uns anys puga escriure
sobre altres temes, l’ésser humà és un etern aprenent, en estat perpetu de
superació. Això em recorda, que també, sí, també, m’interessa el tema de la pau
interior.
La mort també té un pes, però no deslligada de la vida,
sinó com una part més d’aquesta, natural. I l’ateisme visceral que sent. En
definitiva tot es pot resumir en la felicitat humana que és un art, que amb disciplina
i voluntat es conquereix i és la fi última de tota vida humana.
P.- Per quins
poetes et sents influenciat?
R.-Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè
Marçal, Miquel Martí i Pol, Ángel González, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat,
Ovidi Montllor i en el passat per Leopoldo María Panero.
Sobretot són poetes i poetesses molt compromeses amb
el seu temps i universals. Poetes que saberen transcendir-se a sí mateixos i
fer de la seua vida una obra d’art, excepte aquest últim, Panero.
En realitat m’agrada “picar d’ací i d’allà”, trobe
que totes les persones tenen alguna cosa bona que dir, si més no, útil.
P.- Quins són
els músics que han deixat més petjada en les teues composicions musicals?
R.-Són molts compositors els que han passat per les
meues orelles i m’han influenciat. Quant a composicions reggae,
indiscutiblement Bob Marley i Peter Tosh. L’últim que componc és cançó de
cantautor nordamericà, i ací trobem a Bob Dylan, Lou Reed, Tom Waits, Johnny
Cash, David Bowie, etc. I és en aquest registre on em trobe més còmode.
De totes formes, no em tanque a res, la vida és massa
llarga per centrar-se només en un únic tema o estil musical.