26.10.12

RAFAEL MESADO: " SI HI HA ALGUN PARADÍS ESTÀ ACÍ"



La paraula Samsara ve a definir un concepte del pensament hindú que defineix el cicle de la reencarnació o el renaixement. Sota la gran d’aquest filosofia del subcontinent indi Rafael Mesado ha escrit un llibre de poesia  reflexiu on es pregunta sobre la vida i la mort i el pas del temps, temes que sempre han preocupat a l’ésser humà.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
R.- Sempre escric en qualsevol circumstància, sempre que tinc paper a l’abast o estic al davant d’un ordenador. Paper o pantalla em semblen el mateix, un mitjà on es registren les emocions, els sentiments i les subjectivitats, que són la base del llenguatge poètic. Aquest poemari està escrit durant el temps mort (encara que no hi ha cap) de les classes de l’institut, a les sales d’espera dels metges, als bancs del carrer, a casa, a l’estudi…
P.- Perquè del seu títol?
R.-El títol és un concepte del budisme mahayana. Si el budisme hinayana posava l’accent al nirvana, el mahayana vol remarcar l’interés del samsara, l’ací i l’ara de l’existència. Per això, crec que nirvana i samsara són la mateixa realitat. Si hi ha algun paradís, està ací.
P.- Com l'has estructurat? 
R.- El llibre està estructurat com un mandala hinduista per a la meditació. Te quatre parts que es corresponen als quatre elements de la existència. A més el mandala expressa com la esvàstica hinduista o el yin-yang del taoísme el moviment orgànic i infinit de la vida. Per això, hi ha altres parts que són una reflexió sobre aquestos conceptes.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Un poeta és, indubtablement, allò que llig. Però, no allò llegit solament, és també allò que mira, allò que escolta, allò que sent, allò que experimenta.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.-Pel meu tipus de poesia, que té més paral·lelismes amb la poesia lliure o avantguardista, de signe visual en ocasions, el meu discurs ha de trencar els murs de la poesia clàssica. Potser que, com li deien a Salvat-Papasseit, no sé rimar poemes.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.-També soc pintor pop-art. El millor elogi com a poeta és el fet que hi ha gent que em diu que li agrada més com escric que com pinte. La pitjor crítica sempre és la inferència. Molt més que les frases que escoltem moltes voltes: “això no es pot publicar” o “el seu poemari no ha sigut premiat”.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- Com Carlos Edmundo de Ory, els meus poemes sempre intenten expressar el misteri de la existència.


P.-.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Hi ha molts poetes interessants, però així de moment puc citar a Salvat-Papasseit, Arthur Rimbaud, Joan Brossa, Pere Gimferrer, Leopoldo María Panero, Vicente Aleixandre, Carlos Edmundo de Ory, Allen Ginsberg o Walt Witman.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.-M’hagués agradat escriure Poeta en Nueva York de Lorca, trobar aquell llenguatge lliure, surrealista i radical. I, com ell, haver fet aleshores aquella crítica demolidora de la civilització occidental. Avui continua sent un llibre de rabiosa actualitat i permanent indignació.
            D’altra banda mai no seria capaç d’escriure Nabí de Josep Carner. No sent cap identificació ni amb la seua temàtica, ni amb la seua poètica. Tampoc hi ha cap paral·lelisme de la meua poesia amb la d’autors realistes com Blas de Otero o Victoriano Crémer.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.- Potser, recomanaria el primer de tots, que es titula “Realitat” que parla de la mort des d’una altra perspectiva. Perquè la mort forma part de la realitat que vivim instant a instant. No morim al final de la vida, morim a cada instant que transcorre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada