ALBA CAMARASA: «HE VOLGUT REIVINDICAR QUE LA POESIA ÉS UN REFLEX DEL QUE VEUS A FORA, O DEL QUE T’INVENTES»

Nascuda a Guadassuar, Alba Camarasa Baixauli, resideix en l’actualitat a la comarca del Baix Camp, ja que forma part d’eixe gran contingent de joves valencians que després d’acabar la carrera universitaria han tingut que emigrar a Catalunya per tal de poder-se guanyar la vida en la docència. La farina que admeta és el seu tercer poemari i en ell trobem a un autora més madura, més sòlida i capaç de construir amb una aparent senzillesa uns artefactes poètics amb una gran carrega emocional.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del poemari La farina que admeta?

R.- La farina que admeta respon a un recull de poemes que he escrit d’uns anys a ara, elegits no tant per un criteri temporal, com per una qüestió de concepte, de missatge.

P.- Perquè del seu títol?

R.- El seu títol, com es pot entendre al llegir el llibre, ve per les receptes de les dones de la meua família, que en molts casos eren un seguit d’ingredients acabats amb l’expressió "La farina que admeta”. És a dir, et donaven totes les quantitats, menys la de la farina, per la qual cosa el resultat de la recepta era incert, i depenia en gran part de qui l’executava. A part del simbolisme quotidià al que remet, ve a dir que cada experiència, malgrat que se’ns pauten alguns elements, sempre té una part no apresa a la qual li hauras de trobar tu la mesura. Defensa la possibilitat d’equivocar-se, en definitiva.

La comparació amb termes culinaris enllaçava bé amb el que volia dir: l’expressió dels elements més bàsics, més primaris, fugir dels artificis. Reivindicar les coses senzilles.

P.- Com l'has estructurat?

R.-L’he estructurat en tres parts: la primera que parla de la quotidianitat més absoluta. Des dels viatges en tren, fins a les ferides obertes que s’amaguen dins de casa, una sèrie de poemes domèstics en un sentit ben ampli. La segona part, uns quants més dels elements bàsics que deiem, la passió, la intimitat, units per un element comú i igual de senzill com és la sal. La tercera i última part, és una visió desdramatitzada del que representa per mi la literatura, tant llegida com escrita. Tinc una visió poc convencional del que és la poesia, i escriure sobre això era la millor manera per expressar-ho, que la poesia no és sempre profunditat, també és entreteniment.

P.- Amb anterioritat has publicat Dreceres i naufragis i Apologia dels dies. Què aporta de nou a la teua trajectòria poètica La farina que admet?

R.- Aporta més seguretat sobre allò que escrit, més revisions, més cura. Més maduresa pel sol fet que ho vaig escriure fa uns quatre anys, que poden parèixer poc, però en els quals he llegit molta poesia, he parlat amb molts poetes, i he après a ser prudent amb allò que escric, també. De totes maneres, considere que encara estic en un procés exploratori en quant a la poesia, i això fa que puga tindre tons diferents, sense una identitat definida.

P.- Un poeta és allò que llig?

R.- Un poeta no és poeta si no llig, i d’això pecava jo fa uns anys, de no llegir prou. Però és allò que llig i allò que viu (o que no viu), i aquells amb qui parla, tot processat mental i emocionalment, m’atreviria a dir. Si només fóra allò que llig, seria un plagi discret i res més. Hem de ser sedàs, i afegir la farina al nostre gust, si em permets continuar amb el símil.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

R.-Els elogis sempre me’ls agafe amb pinces. L’elogi és fàcil i gratuït. Els premis dels quals m’han considerat mereixedora, o que algú “no iniciat” en la poesia vinga a veure’t i n’isca content, això són elogis per mi.

Respecte a les crítiques, la gent no s’atreveix a fer-te’n, i és llàstima perquè de vegades tenim una visió esbiaixada d’allò que escrivim. Alguna vegada m’han dit que faig crítica social. No és que m’ho prenga com una crítica negativa, però és que fer crítica social no és el meu objectiu. Si ix com a resultat en algun poema, ho accepte, però no és la meua intencionalitat.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.-Cap que no em preocupe com a persona. Sóc educadora social i amb això és cert que puc tindre més sensibilitat pels temes d’injustícia social, però no com a leitmotiv. O les circumstàncies vitals que he tingut, que hauran influït en la poesia que escric, però sóc defensora de què la poesia no ha de ser necessàriament autobiogràfica. Precisament amb aquest recull he volgut reivindicar això, que la poesia és un reflex del que veus a fora, o del que t’inventes. Sense causes motores, sense exhibir necessàriament, sense metafísica.

P.- Creus que hi ha una poesia de dones?

R.- Si férem un anàlisi global de la poesia escrita per dones, probablement hi trobaríem trets comuns. Vocabulari, temes reflectits, discurs implícit... Però no m’agrada parlar de poesia de dones, de la mateixa manera que trobaria absurd (quan no injust) parlar de poesia escrita per persones que fan més d’un 1,80. Als homes se’ls pregunta si hi ha una poesia d’homes? Si les dones escriuen “diferent” perquè hi ha un condicionament cultural, o perquè volen, no ho sé. No sé si el meu estil respon al cànon femení, però encara que fora així, això no em seria rellevant. Sóc dona com sóc moltes altres coses.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

R.- He de reconéixer que, a part de la inevitable atracció que sent per la poesia d’Estellès (elemental, ja ho sé), sóc poc de poetes fixos. He llegit clàssics, però tinc tendència a llegir poetes més actuals, de la meua generació o anteriors, perquè connecte més amb ells, m’aporten emoció més directament. Internet és un gran aliat, en este sentit, perquè et permet fer molts tastets pels quals desprès adquiriràs llibres.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit?

R.- No sabria dir un llibre en concret. Però sí poemes que et fan pensar si has de continuar escrivint, quan altres ho han fet abans i millor que tu. Però és un motiu més per seguir llegint, al capdavall.

P.- En el passat van assistir algun taller literari. Què et va aportar com a poeta? Creus que són necessaris?

R.- Necessaris no són, però són molt interessants. Jo vaig assistir a un taller amb Josep Piera i tot el seu carisma, i amb el mestratge de Teresa Pasqual, que per mi va ser inspiradora. Perquè et motiva a provar i escriure, però sobretot perquè t’aporten la seua experiència, que utòpicament desitges per tu. Que les persones que literàriament admires et facen de mestres és molt gratificant. I d’ells m’he emportat amics amb qui parlar de poesia sense semblar una espècie en extinció.