JOSEP SOU: "UN POETA ÉS ALGÚ QUE RESTA PRESENT A LA VIDA I QUE S'IMPLICA A L'EXISTÈNCIA DELS HOMES DEL SEU TEMPS"

El professor de Pintura urbana de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, Josep Sou, afirma que a poc a poc tot fineix, que tot s’esllavissa pels costers del temps a la recerca d’un espai on, l’entropia, en facilita les coses. La vida i les seues conseqüències; els ritmes de l’existència; les veus i els silencis; els afecte; l’energia que ens cal per al combat diari; la llum i la manca de claredat; les esperances vençudes. Potser, però, que els mots siguen la guardiola necessària d’una delejada sensibilitat.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

Josep Sou.- Normalment, a partir d’una idea primera van naixent els poemes a poc a poc i al llarg, almenys,d’un any o dos. Després els deixe al calaix u altre any, passant tot seguit a la correcció definitiva i recerca de la possible publicació. Diguem-ne que hi ha un procés de depuració constant.

P.- Perquè Data de caducitat?

J.- Data de caducitat és un vers d’aquest poemari, i que resum un estat d’ànim : tot fineix, com ho fa l’existència dels ésser vius. Un tema, per altra banda, constant a la història de la literatura. Segurament ens resten les paraules com a guardiola inmensa de coneixement, i potser de record.

P.- Com l'has estructurat?

J.-Potser aquest siga el poemari que s’inscriu en un tot unitari, sense parts constituents, i de tots els que he escrit fins ara, segurament l’únic que guarda aquesta característica.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

J.-Un poeta és allò que viu, allò que llegeix, allò que imagina, allò que és capaç de compartir, allò que estima. Per tant un poeta és algú que resta present a la vida i que s’implica a l’existència dels homes dels seu temps. O almenys, pense, que ho ha de ser.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

J.-Crec que el vers lliure atorga majors possibilitats a l’autor. No obstant un gran talent pot versificar amb les normes acadèmiques i dir allò que necessita dir utilitzant els recursos d’estil al seu abast. Per a mi, una altra manera de dir el vers està a l’àmbit de la poètica experimental (visual), i utilitze aquest mitjà expressiu amb molta freqüència, duent a terme nombroses exposicions, on la imatge, junt a la paraula, determinen un anhel absolut de possessió.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

J.-La millor crítica estaria al voltant del camí continuat de depuració lingüística que transita la meua obra, un treball on la senzillesa del quefer poètic marca les coordenades. La pitjor, me la varen fer al voltant d’una exposició de poètica experimental, assegurant que tot allò que havia fet, ni era poètica ni res de semblant, ans al contrari, tot era un espècie de gracieta lúdica i de papanatisme intel·lectual.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

J.-La relació de l’home amb el món i amb els altres. La mort i la “caducitat de les coses” (tempus figit). La llengua com a vehicle intens de comunicació també interior. La particularitat de la vida al si de la societat que a cadascun de nosaltres ens ha correspost de viure. La infantesa com a àmbit arcàdic.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

J.-Entre d’altres: Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Ángel Valente, Bertolt Brecht, Kavafis, etc. N’hi ha encara molts més, però amb aquestos ja vaig ben servit d’imatges i de paraules.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

J.-Molts, per suposat !!! Qualsevol tragèdia clàssica, on els paradigmes humans han traspassat les fronteres del temps i, fins i tot, de la història, seria un enorme regal que m’atorgaria el benefici de la posteritat, i, per tant, de l’eterna comunicació amb els hòmens.

Quant al llibre que mai no voldria haver escrit, tot i que en tinc de més i menys estimats, cosa normal, mai no podria renunciar, inclús, als errors que he comès. Tot exercici d’escriptura il·lustra els mecanismes de l’ofici.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

"al supermercat

els envasos marquen tot d’indicacions fonamentals

per al bon govern de la salut

i fins i tot diuen el darrer dia per tastar la menja

la data de caducitat”.

Us el recomane, entre d’altres coses, perquè li presta el nom al conjunt del poemari, i tambè perquè ens indica allò que línies amunt us he comentat, que aquesta vida és breu i cal aprofitar-la ben de debò. No obstant la presència de la ironia com a recurs d’estil hi és present a la totalitat del poemari. Espere que us agrade i que en gaudiu de la proposta.

AGUSTÍ CAMPOS: “NO M’AGRADA L’ART POUR L’ART”

Lletres des de la trinxera és una epístola urgent en la qual s’intenta comunicar al lector idees alhora que es crea bellesa poètica. Per a Campos la poesia ha de fer-se intel·ligible, tant en el llenguatge poètic com en el missatge que ens vol transmetre. L’objectiu d’aquest llibre és convertir el poema en una arma carregada de futur.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

Agustí Campos.-El poemari és un conjunt de poesies que, en origen, no han estat escrites ex processo per a formar part d’un llibre. Es tracta de textos solts, escrits des de fa vora cinc anys, i que han estat redactats segons el context. No escric per obligació; no em marque pautes, sinó que segons ixen els versos, els plasme. Poden haver dies, fins i tot setmanes, de sequera.

P.- Perquè Lletres des de la trinxera?        

A.-Com explique en la sinopsi, aquestes Lletres des de la trinxera defugen la narració periodística i l’avantguardisme. La trinxera és el lloc des del qual disparem els missatges, i que pretén radiografiar el dia a dia amb bellesa poètica però intel·ligible. No m’agrada l’art pour l’art; cal anar més enllà, i la poesia és una arma, dom digué Celaya, carregada de futur.

P.- Com l'has estructurat?

A.-Està estructurat en tres eixos: el primer són les quotidianitats; el segon, les ardors sexuals, que en diu Ferran Garcia-Oliver, i el tercer, les utopies. Són tres llocs comuns poètics en els quals es basen les meues lletres.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

A.-Un poeta és allò que llig; allò que veu; allò que escolta, i per suposat, allò que palpa. Ser poeta és narrar l’experiència i sens dubte que a base de llegir un s’enriqueix. Ara bé, no solament amb la lectura es forma un poeta. Per a mi, allò que és un escriptor, en el meu cas, és també allò que escolta; els sons mundans i sobretot les músiques: el jazz, la música clàssica, el so de la música trobadoresca, els assajos de la banda al carrer xafogós.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

A.-Aquest llibre està bastit amb versos lliures en la seua majoria. Hi ha algunes rimes i alguns textos amb mètrica. Tanmateix, trobe que de vegades la rima es fa massa feixuga. La mètrica, altrament, la veig més necessària, atès que guarda relació amb la música en aquest sentit.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

A.-No m’agrada rememorar els Jocs Florals de la Renaixença i això algú m’ho ha dit. El millor elogi, recordant Joan Fuster, és ser llegit.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

A.-Em preocupa, per damunt de totes les coses, el dia a dia. I dins d’aquesta voràgine quotidiana, la problemàtica social. Em dec a la poesia com ella m’ensenyà a valorar allò que tenim i que hui en dia ens ho estan arrabassant.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

A.-Els meus poetes de capçalera són Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol. Hi ha, però, més que poetes de capçalera, músics i música de capçalera: Ovidi Montllor, Paco Muñoz, Lluís Llach, Feliu Ventura...

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

A.-Més que llibres, alguns episodis. Les narracions, fil per randa, de Vicent Andrés Estellés, en els seus poemes eròtics que Jaume Pérez Montaner edità, són imprescindibles. D’altra banda, no m’agradaria escriure llibres d’auto-ajuda.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

Recomane els dos darrers poemes: ‘Comiat’ i ‘Allò últim’. Poden ser un perfecte resum del llibre.

VICENT NÁCHER. "UN LLIBRE NO S'ACABA, S'ABANDONA"

La literatura, el desig, la solidaritat i la mort són els eixos que vertebren el nou llibre de poesia de Vicent Nàcher, Aleshop! Per a ell, la poesia és una eina necessària per tal de sobreviure i gaudir d’un món d’inesgotables possibilitats. El poeta intenta transmetre la necessitat de fer possibles els nostres somnis, amb una clara aposta per la veritat.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

V.-El procés ha estat complex i delicat. Abans de res, vaig fer una pluja d’idees i de temes, seleccionant de què volia parlar. He escrit aquest llibre de poemes al llarg dels darrers tres anys, escrivia els textos i els deixava madurar un temps, després els reprenia una i una altra vegada fins a aconseguir deixar-los com més m’agradaven. Jo pense que un llibre mai no s’acaba, s’abandona quan un ja no pot més i ja no és capaç d’aportar coses noves. 

P.- Perquè Alehop!?

V.-Volia un títol diferent, enèrgic i ple de vitalitat, perquè aquesta obra és molt optimista i intenta transmetre força, confiança i ànim en la vida. Alehop! feia referència al món del circ, i la metàfora que recorre el llibre és la de la vida com un gran circ, on tots hem de treballar de valent per tal de superar-nos en cada prova que ens ofereix el món cada dia. Tots som trapezistes, contorsionistes, malabaristes o senzillament pallassos, que ens hem d’esforçar en totes les piruetes i volantins que ens asseguren la supervivència. Alehop! és el crit  del gimnasta al circ per tal de fer el número més difícil d’acrobàcies a la pista, amb el qual se’ns intenta transmetre una alenada d’energia per tal d’encarar novament la nostra existència.

P.- Com l'has estructurat?

V.-L’he estructurat en 50 poemes llargs units per un fil conductor tènue, ordenant els poemes per la seua temàtica però sense dividir el llibre en parts. Primer els textos que parlen de la vida i del fet literari en si mateix, després els que fan referència a l’amor, més tard els de la guerra civil,  en acabant els poemes més solidaris amb els nouvinguts, i finalment, els que parlen de la mort.

4.- Creus que un poeta és allò que llig?

V.-Sí, com ja afirme al meu llibre llegir i escriure són la cara i la creu de la mateixa moneda. Cal llegir molt per tal d’escriure, i crear una base per tal de fer una aportació literària interessant. Jo pense que l’originalitat no existeix, no escrivim res de nou, tot ja ha estat dit.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

V.-Vaig començar amb prosa poètica amb Primavera de cartons (1994) sota la influència de Joan Navarro, però després m’he trobat molt còmode amb el vers lliure, ideal per al meu temperament poètic salvatge i descarnat. Em costa sotmetre’m a la mètrica i  a la rima, però no descarte qualsevol tècnica en un futur que m’aporte coses noves.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

V.-El millor elogi que m’han fet com a poeta és el que em fan de tant en tant els veïns del meu poble, Algemesí, quan em diuen que comprenen els meus poemes. Jo només volia això, que arribaren a la gent. La pitjor crítica quan era més jove i els meus poemes eren més hermètics, i els amics em deien que no sabien què volia dir amb els meus versos.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

V.-Ara mateix tot el que passa al meu voltant i que ens afecta a totes i a tots. Vivim un moment difícil i no m’agradaria ser un poeta en una torre d’ivori.

8.- Quins són els teus poetes de capçalera?

V.-No tinc poetes de capçalera, m’entusiasme amb el que vaig llegint cada dia al tall. Ara mateix estic rellegint la poesia francesa d’Arthur Rimbaud, també Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, i Paul Auster. Sempre retorne a alguns poetes, com Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol, tot incorporant noves veus constantment. També m’estime molt la poesia dels poetes castellans de la Generació del 27.

 P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

V.-M’agradaria haver escrit Correspondència de guerra (2009) de Manel Alonso i Català. Pense que és el millor llibre de poesia que s’ha escrit en la darrera dècada, i és una guia important en el meu quefer literari. D’altra banda, no sé quin llibre no voldria haver escrit mai.

P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

V.-El poema que us recomane és “Tots els dies m’enamore”, el qual tanca el llibre (és el penúltim), i a mi em deixa un sabor de boca molt dolç amb una porta oberta a la utopia. Però abans m’agradaria que llegíreu tot el llibre, hahaha!

AGUSTÍ CAMPOS PRESENTA A MONTSERRAT "LLETRES DES DE LA TRINXERA"

El passat divendres 26 d’abril tingué lloc a la Casa de la Cultura de Montserrat la presentació de Lletres des de la trinxera (Col·lecció Mil poetes i  un país. Germania, 2013)  el primer poemari del montserrater Agustí Campos. A l’acte acudiren una cinquantena de persones.

En primer lloc prengué la paraula Ferran Campos, filòleg. Campos féu una minuciosa anàlisi dels textos que conformen el poemari; descabdellà cada vers, explicant fil per randa el sentit dels poemes més significatius. Tot seguit, el poeta Cristià Campos recità dues poesies del poemari i llegí un text encoratjant l’autor de Lletres des de la trinxera a continuar escrivint.

Després intervingué l’autor, que donà les gràcies al públic assistent, a més d’explicar el per què de les Lletres des de la trinxera. Acte seguit, Asela Salvador llegí dos poesies més. Per últim, l’escriptor i cantant Paco Muñoz prengué la paraula. Vos deixem aquesta anècdota que contà perquè vos feu una idea; és un goig poder escoltar les seues sàvies paraules.

Pels Serrans, a les acaballes de l'edat daurada de la guerrilla antifranquista, als maquis els envoltaren un nombrós grup de guàrdies civils. Aleshores, el cap guerriller deixà el fusell a terra i expressà en un castellà de Xestalgar: 

-nos tenéis rodeados, pero no podréis escapar!

Això, continua Muñoz, és una metàfora dels poetes. Tothom n'està envoltat, de poetes, i no poden escapar dels versos, de les dèries dels poetes.

A la fi de l’acte, l’autor signà exemplars de l’obra i es féu un vi d’honor.

ALMUDENA PUCHOL PRESENTA A ALCÀSSER "PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT"

Més de dues-centes persones es van congregar el passat 3 de maig al Café “La Bohème” de la vila d’Alcàsser per assistir a la presentació del primer llibre de poesia d’Almudena Puchol Serrano, PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT.

L’acte dividit en dues parts va estar moderat amb unes gotes de tendresa i humor per Nelson Seguí.  En la primera part van intervindre Manel Alonso que ens va parlar sobre la poètica d’Almudena, el professor José María Vilar que es va centrar en parlar sobre diversos aspectes de la personalitat de l’autora. Almudena Puchol prengué la paraula per a agrair als assistents la seua presència i confessar-los que és allò que la mou a escriure.

La segona part va ser un recital de poemes en el que van participar membres del Club de Lectura així com el grup Ballart, que amb la seua dansa, adornà amb l’art del moviment físic els versos.

L’acte es va tancar amb un generós vi d’honor, mentre l’autora signava exemplars del seu llibre.

PERE BESSÓ PRESENTA A MISLATA "EPHEMERA"

El Centre Cultural de la vila de Mislata, va acollir la vesprada del passat dos de maig la presentació del llibre de poesia Ephemera  de Pere Bessó (col·lecció Plaerdemavida).

En l’acte, al que va assistir un nombrós públic, van prendre la paraula l’alcalde de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, que va donar en nom de la corporació municipal la benvinguda als assistents i l’enhorabona a Bessó, el poeta Francesc Collado, que ens va parlar de la trajectòria literària i vital de Pere Bessó assenyalant-nos amb saviesa les dreceres ètiques i estètiques de la seua poesia, i l’actriu Montse Amfruns, que va fer una lectura sentida d’una selecció d’Ephemera.

Pere Bessó va tancar l’acte agraint la presència de tots els presents així com les paraules de Francesc Collado i la lectura de Montse Amfruns.

Entre el nombrós públic moltes cares conegudes de la cultura valenciana, des de companys de generació literària com ara els poetes Jaume Pérez Montaner, Joan Navarro i Isabel Robles o el novel·lista Octavi Monsonís, a escriptors més joves com Francesc Mompó, Vicent Penya, Lluís Roda, Ivan Luzón, Mercè Climent, Josep Mico, Abel Davila, Rafael Soler, Teresa Esteve, Mercè Claramunt , els cantants Lluís Fornés “El Sifoner” o Joan Amèric o el secretari de l'AEPV Manel J Romero.

Es va tancar la presentació amb la signatura d’exemplars per part de l’autor i un vi d’honor.

ALMUDENA PUCHOL: "AQUESTS VERSOS SÓN UN GRAPAT DE PARAULES QUE EMPORTAR-SE A LA BOCA"

Almudena Puchol al poemari Paraules que mosseguen la nit exterioritza tot allò que passa al seu voltant i que és capaç de colpir-la i produir-li una emoció, ja siguen espais urbans o paisatges rurals, pinture o  fotografies, llegendes o històries, persones o personatges. Un conjunt de versos on recrear tot un univers d’estima.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

A.-Fa molt de temps que escric. L’escriptura naix en mi com una necessitat de transmetre tot allò que senc, que em motiva, que em sorprèn. I aquest poemari és fruit d’un grapat de vivències que giren al voltant de diferents llocs, de distints records, i de persones diferents que he anat trobant pel camí. I a mesura que tot va passant al meu voltant, va quedat imprès als meus papers.

P.- Perquè del seu títol?

A.-El títol és sempre una manera de nomenar allò que recull el poemari i que d’alguna manera, ho lliga tot. Aquests versos son un bon grapat de paraules que emportar-se a la boca qualsevol nit. Quan tot és silenci i precisament per això les emocions són a flor de pell.

P.- Com l'has estructurat?

A.-El llibre està dividit en tres parts. La primera, titulada Els silencis de la paperera, que parla sobre tot d’absències; la segona, El teu nom tentineja, és una part més d’emocions, amb major intensitat, i la tercera, Passes, que és una part més de recerca personal, en tots els sentits. També hi ha un epíleg final a mode de colofó que tanca i dóna sentit a tot el poemari.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

A.-Estic convençuda que els autors que un o una poeta té de referència són imprescindibles i formen part inalienable del que escriuen. Però a banda, s’és molt més del que es llig. S’és el conjunt de les lectures que es fa, però a més, de les vivències que es tenen i de com se sent el món que t’envolta, per exemple.

P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?

A.-Hui per hui no he experimentat la necessitat d’escriure i treballar la poesia amb mètrica i rima. Estic molt més còmoda i em sent més lliure treballant la prosa poètica o els versos lliures. No refuse treballar la primera, però no a curt termini.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

A.-No sabria dir-te. Crec que cada un d’ells aporta coses diferents, per tan, cada elogi que rep és el millor i cada crítica, la pitjor. És una manera de millorar i créixer com a poeta. 

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

A.-Tots els temes que tenen alguna cosa  a veure amb les emocions més ocultes i amagades de les persones em fascinen. Tan les bones com les dolentes. I altre dels grans temes que m’agrada tractar és aquell relacionat amb la terra on visc, amb l’espai que m’envolta, al medi on transcorre la meua vida quotidiana.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

A.-Hi ha molts poetes als que podria nomenar. Però per a mi són imprescindibles Martí i Pol, Pappasseit, Carmelina S. Cutillas, M. Hernández, L. G. Montero, Guillermo Carnero, i els més grans de tots per a mi: V. A. Estellés i Garcia Lorca.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

A.-Llògicament m’haguera agradat escriure’n moltíssims. Per citar-ne un parell de poesia, Llibre de meravelles d’Estellés o Habitaciones separadas, de Luís Gracía Montero.

I dels que no voldria haver escrit, doncs, qualsevol de J. M. Pemán. No em veig escrivint res que es parega qualsevol dels llibres d’aquest senyor.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

A.-Evidentment tinc un parell pels que sent una estima especial però crec que un autor ha de reservar-se eixes coses. Ha de deixar que siga cada lector qui trie aquell o aquells que més li hagen aplegat. Que més li hagen fet sentir.